Trobar el Creador en el silenci

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

18 de desembre de 2021

(Transcripció d’àudio)

Estem dins la setmana de Nadal i una vegada més ens trobem contemplant el Misteri de l’Amor de Déu, l’Amor que fa que Jesús, Segona Persona de la Trinitat, es faci home. Es fa home per amor, es fa home en aquest misteri de la redempció, que ha establert la Trinitat, i que es produeix de la manera que ja sabem.

Penso que per a nosaltres és difícil, és més, jo crec que és impossible, comprendre, comprendre de veritat, interiorment, què significa per Déu assumir la naturalesa humana. Crec que no aconseguim comprendre-ho a fons: deixar que la Trinitat es faci carn, que entri en un cos, deixar-se limitar per la natura humana, immergir-se en l’esperit del món, encara que l’esperit del món no entra dintre seu, però sí que el rodeja. Penso que nosaltres no aconseguim comprendre-ho, però podem contemplar això una vegada més, per entendre fins a quin punt ens estima si ha arribat a fer això. 

Si hi ha una característica que podem reconèixer d’aquesta actitud, o sigui de Nadal, entre les altres, és precisament reconèixer què és la veritable humilitat: aquesta és la humilitat. Parlem moltes vegades de ser humils, però si reflexioneu sobre la humilitat, només hi ha aquesta: Déu que es fa home. És humilitat que està feta per amor, per amor a les creatures, el Creador que es fa home, el Just que paga per l’injust. Quantes vegades se’ns demana de ser senzills, humils. Fixeu-vos que el primer pas per ser senzills, i ni tan sols diria humil perquè és veritat, és concretament reconèixer que som només creatures. Som creatures que tenen necessitat del Creador. Aquesta veritat és el primer pas d’allò que pot ser la senzillesa i la humilitat, i és veritat, i com a tal ens fa lliures, perquè si us hi fixeu, encara que diguem: “Sóc una creatura”, si tot el nostre ser lluita contra això, afeixuga la nostra vida. Quan és que lluitem contra això? Quan no reconeixem els límits. Una creatura és limitada, una creatura no és perfecta, és imperfecta, una creatura per si mateixa no pot salvar-se, una creatura per si mateixa no pot arribar a ser santa; una creatura per si sola no pot entrar a la nova creació. Fixeu-vos que és alliberador.

A diferència de Jesús, hem nascut en el pecat, hem nascut en el pecat original. Ell és semblant a nosaltres excepte en el pecat. A nosaltres, el pecat original ens ha tocat i només Jesús pot vèncer el pecat original dins nostre. Només acollint-lo a Ell, només reconeixent aquest amor. Quan és que l’aculls? Quan l’estimes. I quan és que l’estimes? Quan el coneixes. Aleshores també en el que estem dient: conèixer-lo, aquesta realitat, aquesta veritat que sabem des de sempre, però contemplant-la, ens porta a vèncer el pecat, el pecat original i tots els pecats perquè és l’amor que venç el pecat, no és la nostra força de voluntat.

La humilitat no és humiliar-se. Sovint ens confonem entre humiliar-se i la veritable humilitat. Repeteixo, la veritable humilitat és: sóc limitat, sóc creatura. I repeteixo encara: m’allibera, no m’aixafa, m’allibera saber que tinc necessitat de Déu, em fa més alegre, em fa més lliure saber que sense Ell no puc fer res. Una persona que no és humil davant d’aquesta necessitat, en canvi, se sent limitada, sent que li falta alguna cosa. A la llum de la veritat, la creatura reconeix que li  falta alguna cosa, que li falta molt. Però sé que Jesús em dóna tot el que necessito, sé que Déu no deixa de donar-me tot el que necessito. Per això, tot això és alliberador i porta a poc a poc cap a la transformació.

Què vol dir tenir necessitat de Déu, si estic en aquest procés? Crec que per nosaltres podem dir serenament: contemplo tot el que m’ha donat, contemplo aquest temps, contemplo els dons extraordinaris que em dóna, començant pels Sagraments. En tinc necessitat, certament, sense ells no puc, és cert, però els tinc. Tinc necessitat de pregar, és cert. Si no prego, precisament perquè he nascut creatura i estic immers i tocat pel pecat original, si no prego no puc. Tinc necessitat de l’Eucaristia, primer de tot.

Ja veieu com en la nostra vida ja ha estat tot previst, ja ha estat tot establert com a do d’amor. Ens ha estat donat tot, precisament com a do d’amor. Fixeu-vos que, si no ens reconeixem com a creatures, no reconeixerem els dons que Déu ens dóna i no aconseguirem ni tan sols sentir l’amor que Déu ens dóna, perquè Déu ens estima com a creatures, ens estima pel que som. Per això, si jo mateix no em reconec limitat, ni tan sols podré sentir tot l’amor que Ell em dóna, perquè vaig a buscar-lo i sentir-lo només quan, segons el meu pensament, sóc bo, perfecte, persona justa, i perdo molt d’aquell amor, perquè precisament és més fort quan no sóc just, quan m’equivoco. De manera que en el no reconèixer-me limitat sóc jo que hi surto perdent, Déu no hi perd res.

Si ho mirem bé, el pecat gran de Llucifer -i dels altres àngels com ell, perquè es diu sempre de Llucifer, però no ha sigut només ell qui s’ha rebel·lat: ell i molts àngels, ell no era l’únic -l’error va ser precisament el de no reconèixer-se com a creatura. Saben, perquè encara fan aquest error des de l’eternitat, que són creatures i que no són els creadors, però no ho accepten; s’han rebel·lat contra Déu perquè no ho accepten. No acceptant que són creatures, volen ser com Déu. I després es van rebel·lar encara més perquè Déu ja pensava en l’home i ells no volen ser com l’home. Podem buscar els arguments que vulgueu, però el punt de partida és: no acceptar ser creatura, bonica, lluminosa, potent, però creatura.

Fixem-nos bé: el do de la vida, que és el do més gran, i tot seguit hi ha el do de la llibertat. En això, si reconeixes que ets creatura, o no ho reconeixes, ja ets lliure. Llucifer era lliure de reconèixer-se creatura o no. Va triar “no”, en la llibertat. I així és sempre per a cadascun de nosaltres.

Acollir l’amor que et crea, acollir l’amor que paga per tu, acollir aquell amor que predisposa tota la vida perquè tu, a través de la transformació i la resurrecció, a través de la seva glorificació que Ell fa en tu, tornis a la veritable vida, tornis a ser fill de Déu. Tota la contemplació d’aquest amor és la vida, és el motiu pel qual som a la Terra.

Penso que aquests dies, si mirem Maria Santíssima i Sant Josep veiem precisament a dos que testimonien això: dues creatures, tot i que Ella era concebuda sense pecat, es reconeixia creatura, necessitada del Creador, obedient al Creador. Si ens fixem també en l’Evangeli d’avui, Sant Josep és visitat per un àngel en un somni…, per a nosaltres ara ens és clar quan sentim dir: “No tinguis por, el fruit que ella ha concebut ve de l’Esperit Sant[1]. Però poseu-vos al lloc de Josep quan somnia: “Concebut…”, què vol dir? I sí, hi creu. És creatura, acull tot el que el Creador li diu i fa tal com se li ha dit. I, si mireu tota la vida de Maria i de Josep, eren precisament això. Testimonien aquesta ajuda, testimonien aquest temps, i crec que concretament ells, també per nosaltres que estem en aquesta presència viva de la segona vinguda de Jesús, ens ajuden a entrar en aquesta actitud d’un veritable abandó, d’una veritable obediència a Déu, a l’Esperit de Déu, que és present, que ens parla, que ens toca. 

Crec que podem dir que en nosaltres hi ha dues vides, dins nostre. És una manera de descriure una mica la nostra persona: hi ha la nostra vida, hi ha el nostre pensament, hi ha totes les accions que fem; però també hi ha aquella vida divina dins nostre, hi ha la vida de l’esperit, hi ha la presència viva, la imatge i semblança amb Déu. El Fill de Déu ja està dins nostre. La nostra vida, com he dit, està tocada pel pecat original, la de Jesús, aquell Jesús que és dins nostre, aquella vida que ja està dins nostre no ha estat tocada. No és com en Maria Santíssima concebuda sense pecat original, però sí que amb el baptisme hi ha dins nostre aquella vida, hi ha la imatge viva, que no té res a veure amb el pecat. I crec que la nostra vida és precisament això: la fusió d’aquestes dues vides. Quan parlem de transformació, Jesús que es glorifica en nosaltres, Jesús que ens ha de portar a la resurrecció, és precisament això.

Hi ha una altra manera de dir el que estem dient en aquests temps: aquestes dues vides que es fusionen i esdevenen una sola vida, el nostre pensament que es fon amb el seu, la nostra vida que mor i la seva que ressorgeix. Seguim sent nosaltres, certament, però som nosaltres que en sortim com creatures noves. També aquí: sense Déu no podem; sense seguir-lo, no podem, només Ell coneix aquest camí, Ell que l’ha fet primer i que el coneix i el sap per a cada un de nosaltres. Les ajudes que ens dóna ja les hem vist, i encara ens en dóna moltes altres: instruments extraordinaris, instruments ordinaris. I ara ens dóna també llocs. Ens dóna molt. Però de vegades aquestes ajudes -i aquí trobem precisament el xoc de la nostra vida i la seva- aquestes ajudes que se’ns donen, de vegades, són les proves, són els problemes, són les malalties, són instruments perquè la nostra vida s’uneixi a la Seva, es fongui amb la Seva. I en aquest punt, només en la fe, en la certesa que Déu ens estima, en la certesa que Ell guia la nostra vida, en la certesa que Ell no vol el nostre mal, encara que ens costi, en la certesa i en l’esperança que tot té sentit, tot el que estem passant, si ens mantenim fidels, fidels a Ell.

I encara diria més: a vegades també ens costa mantenir-nos fidels. Us recomano: estigueu segurs que Ell és fidel. Nosaltres no, però Ell sí, i aleshores en el no fer, vull dir, per entendre’ns, en el no fer “res”, no en el sentit que no hem de fer res sinó en el sentit d’estar en aquella actitud d’acollir, Ell fa, Ell fa. Ell és fidel. I en la seva fidelitat Ell es glorificarà en totes les proves, i aquí ens transformem i ressuscitem. Per la resta, fixeu-vos que estem en aquesta setmana en la qual cada any recordem tota la Seva vida. Ell, tots aquests passatges els ha fet primer en ell mateix. No ens ve pas a demanar que els fem nosaltres sense haver-los fet Ell. Ell els ha fet i diu: “Deixeu-me que els faci també en cada un de vosaltres”. No ens demana que els fem nosaltres, ens diu: “Deixeu-me fer, deixeu que jo pugui fer, prendre també en cada un de vosaltres la creu, portar-la a Déu, fer-vos ressuscitar”. És sempre obra seva!

Per contemplar aquest amor, per contemplar aquesta manera d’estimar, per mirar d’entendre-ho una mica, només hi ha un camí: és el silenci. Quan dic que no hem de fer res, no és no fer materialment, és precisament aquest silenci. L’única manera de comprendre-ho és immergir-se en el silenci. “Tu ho saps”. Silenci que no vol dir “no parlo”. No us estic dient: entrem en el mutisme, sinó en el silenci de totes les veus, silenci de tots els nostres pensaments, silenci de totes les coses que es mouen dins nostre i, siguem honestos, fan soroll: idees, murmuracions…, fan soroll. Fins i tot de totes les idees maques de voler fer alguna cosa per Ell: nosaltres en diem activisme, activisme espiritual.

Us recomano, almenys aquesta setmana, i que després sigui una manera de viure, però almenys aquesta setmana, un silenci, silenci per contemplar-lo de veritat a Ell. Fixeu-vos que la nit de Nadal, quan Jesús va venir a la Terra, tot estava en el silenci, tot: la creació estava en el silenci, tots els àngels estaven en el silenci. Tothom estava en silenci, tothom estava mirant allò que Déu havia inventat per salvar els homes, tothom estava en silenci. Maria Santíssima estava en el silenci, Sant Josep estava en: “Què passarà? Què està passant?” L’univers estava en silenci. Després ve l’esclat de lloança de Sant Miquel, el cant dels àngels, quan va anunciar als pastors: “Us porto una gran nova[2]. Però us dic: fins aquell moment tot era contemplació en el silenci creatiu de Déu.

És en el silenci que l’Esperit Sant suscita en nosaltres les intencions, suscita en nosaltres els seus desitjos, obre en nosaltres el camí que hem de recórrer. Ens indica clarament, en el silenci; és en el silenci que obre la nostra ment. Tenim paraules dels sants Pere i Pau, aquest any, que diuen que a la nit ens comuniquen[3]. Tenim proves que els germans fidels han comunicat als científics de la Terra com elaborar la vacuna. Però qui les acull? Qui sap i aprèn a estar en el silenci. Quantes vegades ens ha estat dit -val per la medicina nova, val per la ciència- que, si en lloc de buscar i d’anar a voler descobrir, un mateix s’immergís en el misteri, en aquell misteri, Déu et revela, t’ho revela tot. Com? Amb les intuïcions, anant endavant, posant-se en joc.

Per això, mirem de viure-ho, mirem, de veritat, aquesta setmana, d’entrar en la joia, com va passar en el temps del naixement de Jesús, de Déu que s’inventa com salvar-nos. No ho hem descobert tot encara: hem descobert com ens ha redimit, hem descobert que ens ha obert un camí, però la creació nova encara no l’hem descobert. I, com serà la trobada amb els germans fidels encara no l’hem descobert. I què pot ser, encara més concreta per a nosaltres, la vida en els nostres pobles, totes aquelles iniciatives que tenim davant nostre, encara no les hem descobert. Immergim-nos en el silenci i escoltem dins nostre.

I demano a Maria, Mare del silenci, que ens acompanyi aquesta setmana, acompanyar-nos a deixar que de veritat tota la gràcia de Déu neixi en nosaltres, que el Fill de Déu neixi dins de cada un de nosaltres; acompanyar-nos en aquest viatge meravellós que és la vida, quan es fa amb Ell, aquest viatge meravellós que no depèn de les proves, dels passatges, que depèn només de la capacitat d’estar en aquest silenci i contemplar que Déu és Déu. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.


[1] Cfr. Mt 1, 18-24

[2] Cfr. Lc 2, 10

[3] Cfr. Missatge de Sant Pere apòstol “Camineu sobre els passos dels sants, en comunió amb ells”, i de Sant Pau apòstol “Ja viviu en la Pentecosta còsmica”, del 29 de juny de 2021, publicats en català en aquest web; i en italià al llibre “Verso la nuova creazione – vol. VIII, anno 2021”, pàgs. 73 i 76

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s