Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

11 de gener de 2022

(Transcripció d’àudio)

Diumenge, amb el baptisme del Senyor vam renovar les nostres promeses baptismals i ahir vam iniciar el temps ordinari, com l’anomena l’Església catòlica. Per a nosaltres és el temps de l’esperança, esperança que ha de tenir les arrels encara més vives i encara més plenes amb la segona vinguda de Jesús que proclamem; esperança que ens acosta cada vegada més al retorn gloriós, esperança en la fe, perquè sabem que tot el món està a les mans de Déu; sabem que tots aquells que ho desitgen i són de bona voluntat són guiats, acompanyats, redimits, santificats i portats cada un en el seu moment cap a la creació nova.

Haver renovat les nostres promeses baptismals, com a Església, com a membres de l’Església, ens porta a haver de ser també nosaltres portadors d’esperança, i ho podem ser només si en la nostra vida i amb la nostra vida, som testimonis de la presència viva de Jesús, perquè només Ell pot portar esperança a aquesta humanitat.

A les lectures d’avui, és a la lectura de Marc, l’Evangeli de Marc[1], on tenim l’home posseït a la sinagoga que reconeix Jesús. En aquesta lectura se sorprenen d’una doctrina nova que ensenya amb autoritat, però és trist veure que qui ho reconeix és un dimoni. El poble se sorprèn: “Però què és això?”, el dimoni El reconeix i diu: “Per què et fiques amb nosaltres? Has vingut a destruir-nos?”. D’aquesta frase sembla que s’entén que el dimoni se sentia molt bé allà, a casa seva, no parla per ell, i diu: “Què has vingut a fer aquí? Tan bé que estàvem. Aquest no és el teu regne, és el regne del príncep d’aquest món”, i Jesús diu: “Calla i surt d’aquest home”.

Per què dic això? Fixeu-vos que aquesta autoritat de Jesús no ve d’una força física, no ve d’un poder polític, del fet que sigui un rabí, no és una autoritat imposada, perquè de fet diuen: “És una doctrina nova, no com aquella que et diuen els nostres escribes, els nostres doctors de la llei”; aquells tenen autoritat, però no és la mateixa autoritat. L’autoritat de Jesús ve de l’Esperit. Nosaltres, com a membres de l’Església de Jesucrist de l’Univers, si vivim la veritable comunió amb aquesta Església, si ens sentim de veritat Església, si sé que sóc part de l’Església, si sé que en aquesta Església, darrere meu hi ha tot el Cos Místic, si sé que Maria Santíssima prega per mi, que Sant Josep prega per mi, que els instruments extraordinaris preguen per mi, que ara també un instrument ordinari ens és enviat per Déu per acompanyar-me i pregar per mi, i visc aquesta comunió, també cada un de nosaltres té aquesta autoritat. També cada un de nosaltres esdevé una provocació per l’esperit del món, una provocació pels dimonis que viuen en aquest món, també a cada un de nosaltres se’ns diu: “Què heu vingut a fer? A renovar-nos? No teniu res a fer amb aquest món”, però també cada un de nosaltres amb la mateixa autoritat i senzillesa. A més a més, sabem que Maria Santíssima ni parla: els dimonis fugen. Ella ni tan sols els ha de dir: “Calla!”, marxen abans.

No dic això per presumir, ho dic perquè això esdevé també un signe per verificar si crec en l’Església de Jesús, si crec en la comunió i si sóc conscient de les gràcies que ens han estat donades per ser testimonis de la seva presència viva. Dic això perquè, si crec en aquesta comunió, si Déu està amb mi, qui està dins meu?[2] Ha arribat el moment de viure això, però, viure-ho on? Viure-ho en la vida, viure-ho en totes les situacions, en totes les proves, boniques o dolentes; viure-ho en tot allò que trobo, que em passa, viure-ho mirant també el món tal com va, en la fe de: Déu és aquí, Déu guia, sé quina és la meva identitat, tinc totes les gràcies per ser fill de Déu. Aleshores, Déu està amb mi, qui està contra mi? Els dimonis, us ho garanteixo, senten aquesta força.

Hem esmentat moltes vegades, però especialment en aquest temps, la importància que aquesta presència viva de Jesús en la segona vinguda pugui viure la glorificació en cada un de nosaltres. Viure així ja és part de la glorificació: Déu està amb mi, ja és part de la glorificació, glorificació de Jesús en la nostra vida, perquè només amb aquesta actitud ja permetem que Jesús es glorifiqui, i Ell es glorificarà en la malaltia, en les proves, en tota la vida, en totes les situacions. Serà Ell que es glorificarà, serà Ell que afrontarà totes les situacions. Vivint així, començo a caminar amb la fe i amb la consciència de ser fill de Déu, i, com diu Sant Joan Apòstol: “Què seré, no ho sé, però amb aquesta fe, jo, en el meu camí de cada dia, esdevinc fill de Déu, fill en el Fill”[3].

Certament, dono per descomptat, és a la base, i per a qui és membre d’aquesta Església especialment en aquest temps, val per sempre, però ara que som en aquests temps finals encara més, creient en la seva presència viva aquí, en la seva obra contínua i sempre constant, en tota situació, Ell està al centre de la meva vida, és a dir, que la meva vida és conèixer Crist, la meva vida és conèixer el Pare[4]. Dono això per descomptat.

El diumenge 16 de gener, renovem la nostra consagració solemne a la Santíssima Trinitat[5]. És bo que ens preparem a aquesta consagració, és bo que no sigui un ritu, i, precisament per això, és bo recordar-nos a tots nosaltres que ens ha estat dit que som propietat de la Santíssima Trinitat, després d’aquella consagració que vam fer fa alguns anys[6]. Propietat de la Santíssima Trinitat, no perquè som esclaus. Per a nosaltres, potser, la paraula “propietat” sona una mica com ser un objecte, però som propietat precisament perquè som fills, fills en el Fill, propietat perquè som part, generats per la Trinitat, fets de la mateixa substància, a imatge i semblança de Déu. Propietat en aquest sentit, propietat perquè també nosaltres estem cridats, no dic com Maria Santíssima, a entrar en la Trinitat, però sí a viure una comunió amb Ells sí, a estar cara a cara amb Ells sí, a viure a la seva presència per l’eternitat sí. En aquest sentit, propietat. I vivint així, ara dic: si Déu està amb mi, si sóc propietat de Déu, qui està contra meu? Si estic a les mans de Déu, qui podrà prendre’m d’aquelles mans? Sant Pau havia fet aquell cant “Qui ens separarà? Potser el dolor, potser la malaltia, potser les proves, la mort? Ni la mort, ni la vida ens separarà“[7]. Això és glorificar, o, millor, deixar-se glorificar.

Així doncs, preparar la consagració a la Trinitat és preparar-la amb aquesta consciència i fer de manera que aquests dies, especialment, ens ho recordem. Ens ho recordem l’un a l’altre, ho recordem a la ment, ho recordem a l’ànima, ens recordem aquestes veritats, cada vegada més profundament, per arribar, diumenge, que la consagració sigui una petició: “Desitjo, Santíssima Trinitat, recordar-me i recordar-te que sóc propietat teva. Desitjo ser-ho, desitjo que tot el meu ser visqui per això, es consumeixi per això, es glorifiqui en això”.

Tinc una petició perquè aquesta Església, aquest poble arribi diumenge així, que es consagri en aquesta fe, en aquesta maduresa i segueixi el camí directe amb tots els esdeveniments que tindrem davant nostre. Aquesta petició la faig especialment als malalts, la faig als ancians, la faig a aquells que en el món són considerats inútils, i, en canvi, són els més útils de tots, i, en canvi, són aquells que ja estan en situació de viure plenament la glorificació de Déu, en la situació d’unir els seus sofriments, les seves situacions, no boniques humanament, a les de Crist i fer-les esdevenir així, encens, pregària, oferta viva. Així que us demano que les oferiu per aquest poble, per aquesta preparació; oferir-les perquè s’entengui, perquè el poble entengui des del seu interior aquestes veritats.

Demano també als pares de nens petits i als qui tracten amb nens petits: no us demano que els expliqueu a ells què és la consagració a la Trinitat. Us demano que us la feu explicar, feu-vos-ho explicar per ells. Demaneu als nens què és aquesta veritat que Jesús és viu, demaneu als nens com viuen la seva presència de Jesús viu, i aprengueu.

Demano també a qui està en contacte amb certs malalts particulars, certes malalties fortes que tenim en el nostre poble i al voltant del nostre poble. Us demano que en aquests dies, aneu, doneu-los les gràcies, a agraïu-los per com porten aquesta situació i, si ho desitgen, certament, no els obligueu, demaneu-los una oferta particular: vosaltres que esteu units al Senyor, digueu-los, demaneu-li per gentilesa que el poble de l’Església de Jesucrist, el Poble de la Fundació, entengui què està vivint en aquest temps i ho visqui seriosament. Estic segur que, juntament amb Maria Santíssima, presentant totes aquestes pregàries sacsejarem la Terra.

Ara agafo primera lectura d’avui[8], la primera lectura, per a qui no l’ha llegit, és aquella del llibre de Samuel quan Anna demana al Senyor de tenir un fill. Des d’ahir que llegim Samuel, vam sentir com Anna sofria per la seva esterilitat i a més a més la pressionava l’altra esposa, la pressionava el poble perquè era estèril[9]. I podríem dir: però perquè el Senyor ha permès tants anys de sofriment, de proves? Per què Anna no podia esperar un fill de seguida i donar al món un profeta com Samuel, ràpid? Jo penso que una resposta podria ser que aquell sofriment, aquelles humiliacions, totes aquelles proves, aquella vida dura que vivia Anna, la van preparar per viure l’oferta de Samuel. Potser, si no hagués viscut totes aquelles proves, no l’hauria ofert. Hauria arribat un profeta Samuel, però Anna se l’hauria quedat per a ella. Tot aquell sofriment, totes aquelles proves, eren la preparació per la qual ella l’ofereix al Senyor per tots els dies de la seva vida i el porta al temple des de nen. I així, el profeta Samuel, previst per l’eternitat, tenia el camí obert, però, per arribar a aquell camí obert, era necessari també formar a Anna a través de les proves.

És cert, si ens mirem els planetes fidels, els germans fidels, sabem alguna cosa d’Alfa centauri, ells no estan preparats a base de sofriment. Per a ells és normal ser oferts al Senyor, és normal tenir els nens, oferir-los al Senyor. A vuit anys ja són fora de casa, estan preparats per comprendre la seva missió, preparats per comprendre amb qui portar a terme aquella missió. Per a ells és natural. A la Terra, Déu, no és que Déu vulgui fer-nos sofrir, però només a través de la prova i els sofriments aconsegueix de vegades modelar-nos.

Crec que nosaltres, com Església de Jesucrist, ara, aquí, a través també d’aquestes consagracions que fem, i espero que les fem cada vegada amb més maduresa, caminem cap a Jesús que es glorifica, cap a la glorificació, en tota la nostra vida, i som conscients que aquesta glorificació de Jesús no és qüestió de les nostres accions particulars, sinó només de la fe. Ell vol que nosaltres hi creguem, vol que el deixem lliure, després Ell fa. No hem de fer nosaltres, no hem de ser herois. Clar, l’hem de tenir a Ell al centre. Jo no ho sé, m’equivocaré, però crec que entrarem en un temps, potser no com els germans fidels, però, si caminem així, en el qual serà natural, ho penso pels nostres nens, aquesta dimensió de ser oferts, i aleshores potser disminuirà també la necessitat d’aquest sofriment. Deixem-ho al pensament de Déu, però, esperar-ho, crec que no és pecat. El sofriment ve de la nostra duresa, no de la maldat de Déu.

Jesús ha vingut entre nosaltres. Jo em pregunto, en faig potser també una pregunta vostra: “L’acollim?”. Ha vingut entre els seus, ha vingut com a llum, ha vingut a il·luminar les nostres tenebres: Li ho deixem fer? No és important, ho he dit mil vegades, que surtin les tenebres, però millor que surtin. El que és important és que siguem lliures de deixar, deixem-Lo lliure de fer el que ha de fer. I això per on passarà? Torno al mateix lloc, perdoneu: proves, sofriments, però amb Ell al centre, amb aquest desig de viure consagrats, que vol dir només dedicats. Estic segur que Ell transformarà aquest món.

Si us hi fixeu, el contrari de viure així, consagrats a Ell, el contrari és viure preocupats pel que menjarem, pel que beurem, com ens vestirem, com afrontarem aquella prova, què faré amb aquella malaltia, com m’ho faré si em torno pobre, què em passarà si emmalalteixo. Això és viure segons l’esperit del món i no segons l’esperit de Déu.

Per això, fem de manera que el diumenge, una vegada més, hi hagi una gran sacsejada en aquesta humanitat. Cada consagració nostra, en la qual consagrem la humanitat, consagrarem tots aquells de bona voluntat, consagrarem tots els màrtirs, consagrarem tots els moribunds, ho elevarem tot a Déu, tot esdevindrà perfum a l’altar de Déu i cada vegada que fem això, a l’altra banda passa el contrari: l’infern precipita, li és treta la llum, entra cada vegada més en les tenebres, s’arriba cada vegada més a aquella definició final que ha de ser expulsat per sempre.

Que Maria Santíssima ens acompanyi, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Mc 1, 21-28

[2] Cfr. Rm 8, 31

[3] Cfr. 1Jn 3, 2

[4] Cfr. Jn 17, 3

[5] Veure pregària de consagració a la Santíssima Trinitat en aquest web, a l’enllaç “Consagracions i pregàries”

[6] Cfr. Missatge de Déu Pare del 19 de gener de 2020, “Renovo la meva aliança amb vosaltres”, publicat en català en aquest web; i en italià al llibre “Verso la Nuova creazione – vol. VII anno 2020”, pàs. 43

[7] Cfr. Rm 8, 35-39

[8] Cfr. 1Sa 1, 9-20

[9] Cfr. 1Sa 1, 1-8