14 d’abril de 2023
Amb Joan Pau II cap al tercer mil·lenni
(Tret del llibre “Riscrivere la Storia – Stefania Caterina i Tomislav Vlasic – Volume II – L’Universo e i suoi abitanti”, capítol 3, Ed. Luci dell’Esodo)
1. El Papa polonès
El poble polonès és especialment estimat per Déu. En realitat, Déu estima tots els pobles de l’univers, sense preferències, perquè és pare de tots. Tot i això, a la Terra, planeta en el qual Jesús es va encarnar i també on és més forta la presència satànica, Déu ha escollit alguns pobles, als quals ha confiat, en aquest temps, la missió de mantenir viva la fe, l’esperança i l’amor per Jesucrist. Són pobles cridats a ser un llevat de santedat cristiana no només per l’Església sinó per tots els continents i per tota la Terra. Són pobles predilectes per Déu, però la predilecció divina s’acompanya sempre a la fidelitat, a la purificació i a la responsabilitat de la resposta. Per això aquests pobles han passat, i encara passen, a través de grans sofriments; d’aquests n’han nascut molts sants. Són tres: el poble croat, el poble italià i el polonès. Avui més que mai, quan la fe cristiana s’afebleix a molts pobles, aquestes tres nacions estan cridades a viure i a custodiar els valors autèntics del cristianisme.
Llegiu més: Amb Joan Pau II cap al tercer mil·lenniDel poble polonès en va néixer Joan Pau II, un dels Papes més grans i més estimats de la història. S’ha escrit molt sobre la seva vida i per això no explicaré el que ja sabeu, però sí el que no sabeu. Aquest és l’objectiu del nostre relat: fer-vos veure allò que els ulls humans no han vist, però que Déu ha llegit en el cor dels homes i entre les línies de la història.
Joan Pau II va ser escollit a finals del 1978; no només s’acabava aquell any sinó una època. Déu, efectivament, estava per intervenir, per tal de fer un gir decisiu a la vostra història. Llucifer colpia fortament amb la seva Confederació de la llum, que actuava amb tota la força en el baix univers. L’atac llançat a partir del 1966 havia donat els seus fruits: desordres, tensions socials, confusió, immoralitat i perversions es van estendre per la Terra. En particular, els anys setanta van veure néixer i morir dictadures ferotges; la tensió a Europa entre l’Est i l’Oest s’havia aguditzat amb la instal·lació de míssils perillosos d’una part i de l’altra.
Llucifer i els seus havien planejat una tercera guerra mundial als anys vuitanta, que hauria esclatat entre les dues superpotències, Estats Units i la Unió Soviètica, per estendre’s després per la resta del món. En el conflicte hi haurien estat implicats també els aliats del baix univers, que haurien ajudat els Iluminati a instaurar el famós Nou Ordre Mundial. Per això, més enllà d’una guerra nuclear desastrosa amb l’objectiu habitual d’eliminar persones inútils, enriquir els Illuminati i remodelar les estructures geopolítiques de la Terra, a la vostra humanitat li esperaria també una invasió per part d’altres humanitats de l’univers, no amigues, precisament.
L’any 1976, entre altres coses, havia mort Mao Tse Tung, el ferotge dictador de la Xina comunista. D’ell se n’ha parlat poc i se’l coneix poc; s’ha vist com un heroi revolucionari, amic del poble. Des del nostre punt de vista, no hi ha molt a dir sobre ell: va ser un dels molts servidors de Llucifer i dels Illuminati, no diferent d’en Hitler, Stalin, Mussolini, etc. La vostra història està plena de personatges sinistres com aquest. Quan n’has conegut un, els has conegut tots, perquè el mal actua sempre de la mateixa manera, perquè no és creatiu sinó destructiu. Canvien els mètodes, però els fins són sempre els mateixos: corrompre, enganyar, destruir i dominar.
2. Totus tuus
En aquest fosc panorama, Déu s’hi va inserir amb una acció per sorpresa: el Papa polonès, que havia conegut el nazisme i el comunisme, fill d’un poble escollit per Déu. Un Papa completament ofert a Maria Santíssima, que adoptaria com a lema “Totus tuus”[1]; un pastor de veritat, un gran místic, un comunicador excepcional. El seu pontificat va ser guiat de manera extraordinària per Déu a través dels esdeveniments de la història.
Déu va estar especialment al costat d’aquest Papa, no perquè Déu tingui preferència per un individu o un altre. L’Esperit Sant ha vetllat sempre sobre tots els Papes, encara que no estiguessin humanament a l’altura de la seva missió. Efectivament, la història ha conegut Pontífex no dignes d’aquest nom; tot i això, Déu ha actuat també a través seu pel bé del seu poble, no perquè no veiés certs comportaments, sinó per no fer sofrir els fidels ni escandalitzar-los. Això no significa que Déu Justifiqui les culpes dels mals pastors: significa que Déu va més enllà de les misèries dels homes i actua més enllà dels homes. Si no fos així, l’Església no hauria sobreviscut. Però precisament perquè l’Església no és obra de l’home, sobreviu a l’home i a la seva maldat. No confongueu mai l’estructura de l’Església, feta d’homes, amb l’Església com a Cos de Crist. Són dues coses profundament diferents.
Al llarg de la història hi ha hagut Papes especials, que Déu va escollir i va guiar, a fi que fossin pastors no només de l’Església sinó de tota la humanitat; van ser fars de llum per a tothom, creients i no creients. Joan Pau II va ser un d’aquests. Fill predilecte de Maria Santíssima, a la qual es va confiar de jove, va saber unir en ell la força i la tendresa. La seva intel·ligència profunda s’unia a les gràcies particulars de la seva ànima. Era fidel a Déu i amic de la humanitat, però no es doblegava davant dels poderosos, i encara menys dels prepotents. I ho va demostrar.
El pontificat de Joan Pau II va avançar per camins molt concrets: la misericòrdia de Déu, la consagració a Maria, l’amor envers la humanitat. Per alguns va ser judicat dur i conservador; només va ser just i inflexible pel que fa als valors que formen la base de la convivència humana. La seva mà ferma va guiar l’Església i la humanitat cap a un objectiu delicat i importantíssim: el tercer mil·lenni.
3. La consagració a Rússia que no s’havia fet
Des dels primers dies del seu pontificat, Joan Pau II va sentir la urgència de consagrar Rússia a Maria Santíssima, tal com havia demanat la Mare de Déu a Fàtima. Com a fill de l’Est, havia conegut de prop els errors de Rússia, dels quals Maria Santíssima n’havia parlat. Va decidir procedir sense més tardança a la consagració, però es va trobar davant un mur de contrarietats, dictades per la por de provocar el règim soviètic i fer encara més difícils les relacions entra Rússia i la Santa Seu. Aquestes van ser les raons humanes. Però les raons humanes són només les projeccions del que es mou en el món espiritual: Llucifer i els seus Illuminati no podien permetre que Rússia, peça importantíssima del seu joc, fos consagrada a la Mare de Déu. Per això es van oposar al Papa de totes les maneres, especialment mitjançant el seus infiltrats en el Vaticà.
Els homes, malauradament, no entenen del tot què significa consagrar un poble a la Mare de Déu. Els dimonis i els seus col·laboradors, en canvi, sí que ho saben. Quan un poble és consagrat a Maria, queda sota la seva especial protecció. La Mare de Déu l’orienta cap al Fill i intercedeix davant la Santíssima Trinitat per les necessitats d’aquell poble. Genera fills de Déu enmig d’aquell poble, el posa a recer dels estralls de Llucifer, preservant-ne la integritat i allunyant els enganys del mal. La història està plena d’episodis en els quals poblacions senceres han estat preservades de guerres o epidèmies, gràcies a la intervenció extraordinària de la Mare de Déu, invocada com a Patrona. Com més un poble es confia a Maria, més preservat del mal està. Aquesta és una de les raons per les quals Déu va escollir en particular el poble croat, l’italià i el polonès: per la seva especial devoció a la Mare de Déu que s’ha mantingut al llarg dels segles. Tot i l’ateisme que actualment s’estén fins i tot entre croats, italians i polonesos, la fe d’aquests tres pobles encara és viva i ha conservat una forta empremta mariana, que els permet continuar alimentant la fe d’Europa.
Tot i això, com més consagrat a Maria està un poble, més és l’objectiu de Llucifer i els seus aliats; això és evident en el cas dels tres pobles citats que han conegut moltes proves; Déu les ha permès per reforçar en ells la fidelitat a Déu i l’amor envers Maria Santíssima.
Davant la determinació de Joan Pau II per procedir a la consagració de Rússia, Llucifer ràpidament es va cobrir. De fet, sabia que el Papa no era un tipus fàcil de desanimar. Va iniciar l’acció dels mèdiums més potents de la Terra i d’altres planetes contra Joan Pau II: maleficis de tota mena, misses negres, ritus satànics i de màgia negra contra la seva persona i la seva obra; un autèntic assalt que ja no s’aturaria fins a la seva mort. Però la Mare de Déu va cobrir amb el seu mantell aquest fill tan especial, que li havia consagrat la seva vida i el seu pontificat. Totes les proves que Déu va permetre, no van doblegar aquest Papa, al contrari, el van enfortir fins a fer-lo un gegant en la fe. Déu va parlar de manera especial al seu cor i va ser un veritable místic, però va viure les seves experiències extraordinàries en secret, va guardar el secret del Rei (Tb 12, 7).
La Mare de Déu, a Fàtima, havia demanat que el Papa consagrés solemnement Rússia juntament amb tots els bisbes de la Terra. Molts d’ells, però, van refusar fer-ho, per les més diverses raons. Així, no hi havia la comunió entre el Papa i els bisbes que és una força a l’Església. Això va impedir que la consagració es fes de la manera indicada per la Mare de Déu. Va ser un gran dolor per Joan Pau II que, des d’aquell moment es va oferir ell mateix en sacrifici d’expiació per la greu desobediència mostrada per molts bisbes envers la Mare de Déu, envers Déu i envers el Papa.
Després d’aquest acte d’oferta, els atacs de les forces del mal es van multiplicar. Llucifer no tolerava la presència d’aquest Papa incòmode que, al mateix temps, actuava amb tot el seu poder per ajudar els pobles de l’Est Europeu a alliberar-se de la dictadura comunista. La còlera de Llucifer i dels Illuminati contra el Papa va arribar al punt culminant.
4. L’atemptat contra el Papa
El 13 de maig de 1981, dia que es commemora l’aparició a Fàtima, va tenir lloc un fet inaudit que va deixar el món sense alè: un assassí va disparar contra Joan Pau II a la Plaça de Sant Pere. Les forces infernals havien colpit al cor de l’Església de la Terra. La vida del Papa estava en perill. Sobre això, la història oficial us ha informat abundantment, per això no m’aturaré en la crònica d’aquell dia.
Déu, però, vetllava pel Papa i no va permetre que els aliats de Llucifer aconseguissin el seu propòsit d’assassinar el Pontífex. El poble cristià hauria sofert un trauma massa gran, sentint-se abandonat. La pregària de la Mare de Déu i dels Sants, unida a la de les humanitats fidels a Déu, va evitar el pitjor. La Mare de Déu va demanar i va obtenir del seu Fill que els àngels i els germans fidels estiguessin presents durant l’atemptat i que cadascú actués al seu propi nivell. El projectil va ser miraculosament desviat; el Papa va patir molt però va sobreviure.
Després d’aquest fet, en Joan Pau va madurar definitivament el propòsit de consagrar Rússia i revelar el tercer secret de Fàtima. No va considerar casual la coincidència entre el dia de l’atemptat i el de l’aparició de Fàtima. Per ell era clar que la Mare de Déu l’havia salvat no només per amor a l’Església, sinó també perquè s’havia declarat el seu fill predilecte, del qual la Mare n’esperava el compliment dels seus desitjos.
Llucifer es va enfurismar més que mai: no només havia fracassat l’atemptat, sinó que havia aconseguit l’únic resultat de motivar encara més el Papa. Els Illuminati i els aliats de la Confederació de la llum quedar descol·locats i també van haver de patir la còlera de Llucifer que els va castigar severament.
Llucifer no actua com Déu que perdona els seus fills i en compren la feblesa. Al contrari, és inflexible i venjatiu, i no admet errors per part d’aquells que s’han ofert a ell. Aquesta és la raó per la qual el regne de les tenebres avança a la Terra més ràpid que el Regne de Déu: qui fa un pacte amb Llucifer sap que, en cas de desobediència o fracàs, serà abandonat al seu destí o, pitjor encara, assassinat o obligat a suïcidar-se. Així acaben molts consagrats al dimoni. Déu, en canvi, no força la llibertat de l’home i espera que maduri en ell la decisió de viure segons les lleis de l’Esperit. I mentre els fills de Llucifer treballen sense treva, sota l’amenaça de càstigs severs, els cristians dormen, pensant que Déu els deixarà fer fins a l’infinit, i posposant sempre per l’endemà la seva decisió per Déu. Així es comporta la major part de la humanitat de la Terra: només es mou si un amo els obliga; si es deixa lliure, vaga sense rumb i esdevé passiva.
Sota la pressió de Llucifer, els Illuminati van decidir aleshores accelerar els programes de desencadenar al més aviat possible la tercera guerra mundial, abans que Rússia fos consagrada i que es revelés al món l’existència de la vida a l’univers. Però Déu tenia altres pensaments, pensaments de pau.
Així, el dia en el qual l’Església recorda la Visitació de Maria, és a dir, el 31 de maig, Sant Miquel va baixar als inferns, per ordre de Déu, per anunciar a Llucifer i a tota la seva cort, que Déu enviaria una altra vegada a la Terra la seva Mare, la Reina de la Pau.
5. Les aparicions de la Mare de Déu a Medjugorje
El 25 de juny de 1981, la Mare de Déu es va aparèixer a sis nens a Medjugorje, un poble de la Bòsnia-Erzegovina. Un cop dur per Llucifer i els Illuminati: la Mare de Déu apareixia precisament en aquell Est europeu d’on n’havia d’esclatar l’espurna d’una nova guerra mundial, presentant-se com la Reina de la Pau; el missatge del Cel era claríssim.
La Mare de Déu va escollir aquest poble, gairebé desconegut al món, per tornar a aparèixer a la Terra. El va escollir per la fe en Déu i en ella, demostrada des de sempre pels seus habitants d’ètnia croata. Aquella gent s’havia enfrontat als turcs i després als comunistes sense retrocedir mai, ni abandonar la fe en Jesucrist: de fet, havia estat un escut a l’Europa de l’Est primer davant dels otomans i després dels ateus comunistes. Per això, el poble croat és estimat per Déu.
La Mare de Déu va aparèixer per advertir els seus fills dels perills imminents, convidant-los a revifar la seva fe, mitjançant la conversió, el dejuni i la pregària; fins aquí res de nou respecte a altres aparicions. En realitat, les aparicions a Medjugorje representaven una intervenció de la Verge Maria ben especial, per diversos aspectes.
En primer lloc, la durada. Déu va determinar que no hi hagués un termini preestablert per la durada d’aquestes aparicions. De fet, servirien per acompanyar el camí de la humanitat cap a determinats esdeveniments, que s’haurien verificat just quan l’Església hagués revelat l’existència de la vida a l’univers, com pretenia fer el Papa. La Mare, per tant, venia a ajudar el Papa i l’Església, preparant el poble a comprendre la realitat de l’univers.
En segon lloc, la Mare de Déu s’aparegué a sis nens d’edats diferents, però, a través d’ells, hauria cridat tota la parròquia de Medjugorje. Volia guiar els parroquians directament, mitjançant els seus missatges, amb el propòsit de formar un nucli, el parroquial, compacte i amb ganes de comprendre la realitat tal com és en Déu. Aquest nucli hauria donat testimoni a tota la humanitat del que la Mare de Déu hauria revelat; al seu voltant s’hi haurien agregat altres fills seus de tot el món, per formar altres nuclis, cèl·lules vives de l’Església.
El missatge de Medjugorje, per tant, no anava destinat a la humanitat en un sentit general, sinó a la parròquia a la qual correspondria una gran testimoniança. Per primera vegada, la Mare de Déu s’adreçava a una parròquia en particular, assignant-li una missió. També per això Déu no havia posat un termini, per deixar el temps necessari als seus fills per comprendre i donar testimoni. Allò de Medjugorje era destinat a ser un missatge de gran transcendència; les crides inicials a la conversió i a la pregària, constituïen les bases indispensables per a la preparació i purificació dels parroquians; només sobre aquestes bases, la Mare de Déu hauria fonamentat el seu ensenyament.
El tercer aspecte particular de les aparicions és el fet que aquestes són les últimes aparicions de Maria Santíssima a la Terra. De fet, estan lligades a les decisions de l’Església de la Terra pel que fa a la revelació de la vida a l’univers: si l’Església revela això que sap, les aparicions s’acabaran perquè hauran complert la seva funció. Si no ho fa dins del termini previst per Déu, s’acabaran igualment perquè Déu seguirà altres camins.
Finalment, les aparicions de Medjugorje estan estretament lligades a les de Fàtima, de les quals en són la natural continuació i conclusió. Després de l’atemptat contra Joan Pau II, que va ser un desafiament a Déu d’una gravetat inaudita per part de l’Infern, Déu va accelerar els seus programes enviant la Mare de Déu perquè veia en perill l’Església i a la humanitat.
El pontificat de Joan Pau II va estar especialment vinculat a les aparicions de Medjugorje, iniciades pocs anys després de la seva elecció com a Papa. Ell va creure de seguida en el que passava a Medjugorje i en va comprendre la transcendència per aquests temps. No li va faltar la llum de l’Esperit Sant, perquè quan Déu implica diversos elements en una obra, actua sobre tots els elements de manera harmoniosa. En aquest cas, no només els vidents i els parroquians de Medjugorje eren cridats a comprendre aquest gran esdeveniment sobrenatural, sinó també el Papa al qual corresponia la responsabilitat de portar tota l’Església a alinear-se amb les posicions indicades per la Mare de Déu.
Per això, el Papa comprenia perfectament el que estava passant a Medjugorje, independentment del reconeixement oficial per part de l’Església, del qual, per altra banda, Déu no en té necessitat; són els homes que en tenen necessitat, perquè són febles en la fe, no Déu. La prova és que moltes de les grans intervencions de Déu a la Terra no han estat mai oficialment reconegudes per l’Església, i, en canvi, Déu no ha deixat d’actuar a través d’aquestes intervencions. El reconeixement de les aparicions no és doncs necessari perquè tals aparicions produeixin els seus efectes. Això no significa que el reconeixement no sigui útil; de fet és útil pel poble de Déu, perquè sigui encoratjat a seguir els esdeveniments del Cel i a convertir-se. Per això, la falta de pronunciament per part de l’Església oficial davant d’aquests esdeveniments, ha representat sovint un drama per a tota l’Església. El poble de Déu no ha estat ajudat a reconèixer el temps en el qual ha estat visitat (Lc 19, 44), amb la conseqüència que molts fidels no han estat atents als signes del Cel.
En el moment que van començar les aparicions, tot estava a punt en el pla de Déu. Medjugorje representava el punt culminant de totes les intervencions de Déu i de la Mare de Déu a favor de l’Església i de la humanitat de la Terra. Al mateix temps, representava l’última crida de la Mare de Déu al seu poble de la Terra.
El que la Mare de Déu desitjava fer a Medjugorje era extraordinari[2]: una intervenció directa sobre la parròquia i els seus parroquians, mitjançant l’ensenyament impartit per ella mateixa. La Mare de Déu hauria portat les persones a comprendre, a poc a poc i sense forçar, l’obra creadora, redemptora i santificadora de Déu en tot l’univers. Molts peregrins haurien anat a Medjugorje, on els parroquians els haurien donat el seu testimoniatge, ajudant-los a entrar en la realitat de Déu. De Medjugorje n’hauria sortit un riu de gràcies per a tota l’Església de Déu i, com una cascada, per a tota la humanitat.
Es tractava, doncs, d’un gran pla de Déu, realitzat a través de Maria Santíssima al qual tothom hauria hagut de contribuir: vidents, sacerdots, parroquians, peregrins. De l’arbre de Medjugorje n’haurien sorgit molts brots: de fet, l’ensenyament de la Mare de Déu hauria fet florir molts dons, ordinaris i extraordinaris, en els creients d’arreu del món, per tal de renovar profundament l’Església.
A canvi de tot això, Déu demanava la fidelitat i el despreniment d’interessos materials i ambicions espirituals per part de tots. A tothom es demanava la consagració de la vida a Déu a través de les mans de la Mare; no en el sentit que entenen els homes, és a dir, abraçar la vida religiosa, sinó en el sentit de l’abandó dòcil a les mans de Maria Santíssima, per posar Déu al primer lloc, per sobre de tot altre bé i afecte.
La Mare de Déu hauria confiat alguns secrets als vidents, que serien revelats en el temps oportú i de manera adequada, però que ella mateixa hauria explicat als parroquians a mesura que anessin progressant en el camí. Mentrestant, Déu hauria enviat els àngels i els germans de l’univers fidels a ell, a visitar la parròquia de Medjugorje per donar suport a l’ensenyament de Maria Santíssima, mitjançant la seva acció en el pla espiritual i físic. Medjugorje hauria esdevingut l’escenari d’una acció coral del Cos Místic de Crist sense precedents a la Terra.
Davant l’abast d’un esdeveniment així, Llucifer va tremolar i va desencadenar una ofensiva de gran escala contra Medjugorje, l’Església, el Papa i el poble croat.
[1] L’expressió deriva de Sant Louis-Marie Grignon de Montfort. És l’abreviació de “Totus tuus ego sum et omnia mea tua sunt. Accipio te in mea omnia. Praebe mihi Cor tuum, Maria”, pregària per confiar-se a Maria que en català diuen: “Maria, soc tot teu i tot el que em pertany és teu. Tu ets el meu tot, oh Maria, dona’m el teu Cor”.
[2] Cfr Missatge de la Mare de Déu del 25 de maig de 2013 amb el títol “Il piano della Madonna a Medjugorje”, publicat en el web www.versolanuovacreazione.it i en el llibre vol. IV. Ed. Luci dell’Esodo
Cap a la Nova Creació 