Sants Simó i Judes Apòstols

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

28 d’octubre de 2023

(Transcripció d’àudio)

Rm 8, 1-11; Sl 24; Lc 13, 1-9

Avui, tot i ser la festa dels sants apòstols Simó i Judes, hem agafat les lectures de la setmana 29, dissabte. Ho hem fet així per què crec que les paraules de Sant Pau als Romans d’ahir[1] i d’avui[2], tenen importància per a nosaltres que hem caminat endavant, per a nosaltres que creiem en la presència viva de Jesús aquí a la Terra. Ens poden ajudar, tal com hem vist altres vegades, a posar en marxa plenament la vida de Déu dins nostre, l’acció de l’esperit, del vòrtex trinitari, de l’energia primària.

Llegiu més

Trobo bonic sentir un gegant com Sant Pau que diu: “En mi actua una llei que és la llei de la mort, la llei del mal, i no aconsegueixo fer el bé que voldria, sinó que faig més aviat el mal”.[3] Sant Pau. El que descriu és el que hi ha en cada home, per tant, també en nosaltres, a causa del pecat, a causa del pecat original, a causa del pecat col·lectiu, a causa de l’acció de Llucifer, a causa de la nostra humanitat que ha estat redimida pel Crist, però que ha de fer tot el recorregut. Ahir ell exulta: “Que en soc, de dissortat”, diu: “No, gràcies a Déu que ha enviat el Crist i que en Crist m’ha alliberat de la llei de la mort”.[4]

Poden semblar paraules com que s’aturen aquí, però fixeu-vos que, acollides amb fe, són la vida. Aquesta és una promesa explicada per un apòstol, per Pau, que val per a cada un de nosaltres; és una promesa que, si és acollida, et canvia la vida. No estàs més sota la llei de la mort, la mort ha estat vençuda, més enllà del que sents, del que vius, dels errors que fas, de les caigudes que fas. Si creus en això, creus que Crist ha vençut la mort i que l’ha vençut en tu i que continua vencent-la en tot el recorregut de la teva vida. Com sempre a nosaltres se’ns demana fidelitat, fe, creure.

La llei de la qual parla Sant Pau és la llei de l’esperit del món, és la llei del meu pensament, del nostre pensament. Si us hi fixeu, tots nosaltres sabem en el més íntim què hem de fer. Tots nosaltres, quan estem pregant, quan som a la Santa Missa, quan estem en les nostres trobades, tot ens és clar. Fins i tot sentim la força de fer-ho, però després entra la llei del pecat. És una cosa normal, ens les hem de mirar així. No hem de veure els sants, en aquest cas Pau, com alguna cosa llunyana, “només ell ho ha fet”, sinó que val per a tothom, cadascú en la seva pròpia originalitat. Quan parlem de comunió dels sants, comunió universal, és també això. Saber que ell ho deia, que ho va passar, i com ell hi podríeu incloure tothom, tothom! També hi estic passant jo, també nosaltres. Per tant, la comunió és també la joia de saber: no soc jo, és una llei, una llei que puc vèncer en Crist.

Sant Pau descriu perfectament la lluita entre el nostre pensament i el pensament de Crist del que tant estem parlant durant aquests anys. Hem de morir al nostre pensament i entrar en el pensament de Crist. És la lluita, però en el fragment d’avui diu: “Ja no pesa cap condemna sobre aquells qui viuen en Jesucrist. L’esperit de Crist ens ha alliberat de la llei del pecat i de la mort”[5]. Creure que això és allò que fa canviar i transformar la nostra vida. Ja no es tracta de les meves forces, les meves capacitats, el meu esforç, les meves renúncies: ja no hi ha condemna per aquells que són en Jesucrist.

D’aquesta manera, el meu camí canvia d’orientació: no m’esforço jo a ser “sant”, entre cometes. M’esforço a estar en Jesucrist, m’esforço a deixar lliure Jesucrist, m’esforço a permetre-li que Ell visqui dins meu, que Ell pugui fer. I això, què fa? Fa que neixi i creixi la relació íntima entre jo i el Crist, la relació esponsalícia, perquè jo m’he d’unir a Ell i Ell fa. Ell dona la supremacia a la llei de l’amor, deixar-me estimar, estimar-lo, buscar-lo, desitjar-lo, voler-lo, afegiu-hi tot el que vulgueu. Això ja ens ha fet més que vencedors, perquè la llei del pecat ja pot fer res.

Ho he de dir perquè això vol dir viure segons l’esperit, vol dir una vegada més, honestament davant Déu, que de veritat desitjo les coses del cel, busco el pensament de Déu, desitjo conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat. Tornem sempre al mateix punt, la nostra vida és aquesta, que no vol dir no permetre-li fluir normal, sinó allò que flueix amb aquesta centralitat. Aleshores, Déu actua, l’Esperit Sant actua. Fixeu-vos que els instruments extraordinaris, tot el que sabem, que ens ha estat ensenyat, que ens hem dit entre nosaltres, està tot en això, eh. Els mateixos sagraments, són una ajuda per viure això, eh. Són una ajuda per viure la victòria del Crist sobre la meva mort, no només sobre aquella de fa dos mil anys, ha vençut la meva mort. Els sagraments nodreixen això.

Ja ho he dit, però, si de veritat amb tot el meu ésser he donat la vida al Crist a través de Maria Santíssima, si creiem aquestes paraules que hem sentit, com moltes altres, d’on venen tots els dubtes, totes les pors, totes les necessitats de confirmació? D’on ve quan entrem: però potser m’equivocaré, però potser…? Encara venen de la llei de la mort. És encara una prova que hem de passar. Si he donat la vida a Crist, pot deixar-me a mercè de la mort? Pot permetre que qualsevol esperit portat per Stefania Caterina o per qui vulgueu, pugui venir a burlar-se de mi, si he donat la vida al Crist? On he d’anar a buscar confirmació de si és bo o és equivocat? Ho sé dins meu que és bo, ho sé en Crist que és bo. Li toca a Jesús defensar-me, no m’he de defensar jo. M’ha demanat que li ofereixi la vida, li he donat, no desitjo altre que a Ell, ara ha d’entrar Ell en joc, eh.

Viure així vol dir entrar en les lleis de Déu on tot porta al bé per aquells que estimen Déu[6], tot. I aleshores t’adones que en ell hi és tot, la llei de la mort s’ha acabat. Tot contribueix al bé: tot porta al bé quan estic bé, quan estic malament, quan caic, quan dormo, quan menjo, quan em llevo. Tot contribueix al bé, perquè en tota la meva vida, el centre és Crist. Aleshores, la llei del món, de l’esperit del món -Sant Pau diu de la carn, però és el mateix- no té res a veure amb mi, que no vol dir que ja no m’equivocaré més, vol dir que també el meu error porta al bé. Vol dir que el Crist és lliure i Ell, a través de l’Esperit Sant, sabrà guiar-me cap a la vida completa. Com? Ell ho sap. És Ell qui guia la vida i guia la història.

És senzill verificar si realment he escollit l’Esperit, l’Esperit Sant, o si he escollit el món. És senzill de moltes maneres. Una de les maneres: a través dels fruits. Si jo, dins meu, al marge de com ho sento, no he de ser aquell sant en pau, i en el meu interior no tinc altre desig que el de Crist, si dins meu trobo pau només en la pregària, si dins meu el fet de viure beneint, estimant, mirant de construir el Regne de Déu de la manera com en soc capaç juntament amb Ell, juntament amb tots els instruments, si dins meu el meu pensament no és altre que aquest: com fer-ho perquè Crist sigui conegut, com fer les coses perquè veritablement arribi la pau, com fer-ho perquè la Fundació[7] sigui cada vegada més un instrument net, visible, i només això em dona pau, què he escollit? He escollit l’Esperit de Déu. Si en canvi, per tenir la pau interior, per estar en pau, tinc necessitat del món, de les coses del món, de les necessitats del món, d’allò que m’ofereix el món, si la meva pau ve del món, perdoneu, però és senzill comprendre quin esperit he escollit.

Posar al centre el que estem dient, creure-hi, he parlat d’un recorregut de fe, aleshores veieu que la nostra vida, què és? Què esdevenim a les mans de Déu, a les mans de l’Esperit Sant? Instruments, o potser podem fer servir una altra paraula que faig servir de vegades: un camp en el qual s’hi produeix una batalla, però una batalla que la combat Jesús contra el món, Maria contra el món. Jo, simplement deixo que aquesta batalla es produeixi. I hi haurà moments de prova, de foscor, de dificultat, però no m’hi enfronto, aquesta és la batalla. Jo només he de creure amb la fe en Crist, cada vegada creure més que Crist ha vençut la mort, ajudant-me amb la comunió universal, amb la comunió a la Terra, amb la pregària, retirant-me en tot el que Déu ha posat a disposició, incloses les trobades, santuaris, llocs predilectes. Però, per fer què? Per alimentar el fet que Crist ha vençut la mort, que l’està vencent encara ara, més enllà de les guerres, més enllà de les proves, Crist venç. Jo espero veure la seva manifestació, el seu glorificar-se en mi i al meu voltant. Es glorificarà, d’això n’estic segur.

Sabem que som familiars de Déu, conciutadans dels sants[8], de tots els sants que m’han precedit, qui està contra meu[9], qui em pot fer res? Llucifer? Però, què voleu que faci aquest pobre! És el més desafortunat que hi ha en aquesta Terra, el més cretí. Amb una mirada el fem fora. O, a diferència de Maria que ni el mira, siguem espavilats i aquesta mirada fem-la des de darrera de Sant Miquel. Qui està contra meu?

Per això, en la fe, deixem Crist lliure per treballar, no ens mesurem en quants som, si som pocs, si som molts, si anem bé, si anem malament. Anem, i quants som ho contarem al final, ni tan sols ens interessa, esperem el màxim possible. Cadascú ha de respondre per ell mateix, no podem respondre pels altres. Nosaltres continuem presentant tot el bé que hi ha a la Terra, encara que no el veiem, sabem que hi és; presentar tot el sofriment, el que veiem, sense judicar qui l’ha provocat, qui no l’ha provocat, nosaltres l’elevem. Tots els màrtirs, tota la sang vessada, tots els moribunds, morts assassinats de tota mena, presentem-los i mantinguem-nos en la fe, i Déu pot transformar el mal en bé.

Ens alliberem d’expectatives, de necessitats, és a dir, no has de ni tan sols eliminar les necessitats: si vius així, marxen soles, perquè la teva necessitat esdevé sempre i només aquesta: trobar el Crist, i això és una necessitat que sé que sempre serà escoltada perquè Ell vindrà sempre. Totes les altres necessitats, t’has d’esforçar per cobrir-les, aquesta no, Ell ve. Ell estarà sempre al teu costat, estarà davant teu, darrere teu, al teu voltant, dins teu, no et deixarà mai.

Diria, potser, que la paciència és la d’esperar el nostre moment, sigui el seu retorn gloriós, sigui la nostra marxa gloriosa; però, després, serà el que Déu voldrà i que hem desitjat sempre, i serà més bonic del que havíem imaginat. També això no és poca cosa. Nosaltres ja ens ho imaginem bonic, però serà encara més bonic.

Aleshores, tenir la certesa que Déu ha vençut el món i que les seves promeses es realitzen, és la pregària, és ser portadors d’energia primària. Viure amb aquesta fe i ser testimonis, ser benedicció, i ser tot allò que hem dit durant aquests anys: ser de manera senzilla, a la vida, fent el que fem, dormint, menjant, treballant, però sempre amb això.

I ara, seguim donant gràcies a Déu, com va fer Sant Pau, que ens ha alliberat d’allò que no hauríem pogut fer sols: la llei; que ha obert dins nostre els camins de l’Esperit Sant. Donem-li gràcies per tots els dons, pel do de Maria Santíssima, el do de tots els instruments extraordinaris, de Sant Josep, el do de la comunió universal. I seguim confiant-li tot el sofriment d’aquesta Terra, tots els moribunds, tots els morts; confiem-li, especialment, els innocents, el dolor dels innocents i el sacrifici dels innocents, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Rm 7, 18-25a

[2] Cfr. Rm 8, 1-11

[3] Cfr. Rm 7, 18-25a

[4] Cfr. Rm 7, 24-25

[5] Rm 8, 1-2

[6] Cfr. Rm 8, 28

[7] Fa referència a la Fondazione Fortezza dell’Immacolata

[8] Cfr. Ef 2, 19

[9] Cfr. Rm 8, 31