I setmana d’Advent

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

2 de desembre de 2023

(Transcripció d’àudio)

Is 63, 16-17.19; 64, 1-7; Sl 79; 1 Co 1, 3-9; Mc 13, 33-37

Hem arribat aquest any a l’inici de l’Advent. Recordar a l’Advent… què recordem? Recordem el misteri d’un amor que està per descobrir, un amor que no s’arriba a comprendre amb el cap, un amor que només es pot viure o patir.

Llegiu més

Si us hi fixeu, penso que, fent servir una mica la intel·ligència pensant en l’Advent, relacionat clarament amb la Pasqua, és la demostració concreta que Déu existeix, fins i tot per als que es diuen ateus, perquè la història va canviar. Amb la vinguda d’aquest Nen, la història ja no és la mateixa d’abans, va passar… una bomba atòmica va esclatar a tot l’Univers. Hi va haver veritablement un altre “big bang”, a partir del qual tot es va dividir segons la resposta que es donava, però ningú va quedar com era abans, va canviar tot, tot, tot, tot. Segons com cadascú es relaciona amb aquest fet, viu la seva pròpia vida, hi ha qui considera Jesús no el Fill de Déu, només un messies, o tot el que vulgueu, hi ha qui diu que no, que no és res, però res és com era abans.

És més, ho podem veure, que davant d’aquest amor, d’aquesta idea de Déu Pare, del Fill que ha respost i de l’Esperit Sant que ha fet la seva part, aquesta idea de la redempció, ni els àngels, els Arcàngels, ni ells va quedar com eren abans, ningú , ells tampoc, ni el Paradís tampoc va quedar com abans, no només a l’Univers. Penso que també els àngels, davant d’aquest amor van quedar meravellats, el van contemplar. En ells va créixer encara més, si era possible, segur que va ser així, l’amor envers Déu; la sorpresa de tenir un Déu que és tan gran en l’amor. Però va canviar també la seva obra. També ells van haver de canviar-ho tot, com els germans fidels. Però va canviar tot també per Llucifer, eh. Res va quedar com abans, tot va quedar tocat. També Llucifer, veient el que Déus s’havia inventat, va dir: “S’ha acabat per a mi. La meva idea de sotmetre l’Univers “crac”, s’ha acabat”. Per a ell també va canviar tot. Va canviar la història.

Contemplant aquest amor, us hi podríeu passar tota la vida, i no seria una vida malgastada; inclús només contemplar el misteri de Nadal, que a més, va enllaçat amb el de la Passió. La primera cosa que es veu, però seré ràpid perquè, realment, en podríem estar parlant tres o quatre dies seguits, inclús sobre els temps de com va actuar. Porta un anunci a Maria Santíssima i Ella comença a obrir en esperit. La primera persona a qui Ella implica és Sant Josep, volgués o no volgués. Abans, penso en un passatge, en un turment que no devia haver estat fàcil i, després, participant activament com a pare, accepta el seu paper, accepta Maria.

Després implica Elisabet, implica a Sant Joan. Posa en camí el primer profeta del Nou Testament, ho dic així per entendre’ns, l’últim del vell, i porta aquest anunci de la vinguda del Messies, que ja esperaven, que ja sabien, eh.

Després neix, i en aquell moment implica els pastors, els primers. Aquests que només de veure Maria, queden tocats. Per què? Perquè Maria portava en ella alguna cosa que per força et tocava, d’una manera o altra. I la seva fidelitat, d’aquests pastors, els va portar durant trenta anys a mantenir-se fidels en la persecució.

Després, durant gairebé dos anys, allà, a Betlem, penso que devia tocar a tothom, fins a la vinguda dels germans de l’Univers, que anomenem els Reis Mags, i després, d’alguna manera es va amagar en la història i reapareix trenta anys després. Estava amagat físicament, però treballava en esperit. Juntament amb Ell, treballaven aquells que havien respost, que l’havien reconegut: els pastors, jo crec que algú de Betlem, a qui d’alguna manera ja l’havia tocat.

Per què dic això? Traslladeu-ho a nosaltres, fixeu-vos que sempre ho fa així: anuncia, algú respon, hi ha l’acció en esperit, hi ha l’oferta, la corredempció, i hi ha aquest camí que va endavant. I després la seva vida pública en la qual no hi ha…, repeteixo, parlaríem hores i hores.

Ja ho he dit, però ho he de tornar a dir, perquè realment ho hem de reconèixer: ara és el mateix. La seva segona vinguda! Ens continua dient que res tornarà a ser com abans. Encara estem en un moment on tot serà canviat, una vegada més, com va passar aleshores. Ja no hi haurà res com abans, RES. Tot ha canviat i tot està a punt de tornar a canviar. Ha vingut per això. És un canvi per a tota la humanitat, però, igual que aleshores, també ara comença…: nosaltres som els pastors, deixeu-m’ho dir, aquells que l’acullen, aquells a qui ho anuncia primer, aquells que, però, l’han de portar. Som Sant Joan Baptista, som Santa Elisabet.

La diferència d’aquest canvi, que va passar llavors i que encara passa ara, és la participació. Segons quant en participis, vius de vivent, reconeixes els esdeveniments, entres a conèixer aquest amor, l’estimes cada vegada més, entens que aquella és la vida, o si no, ho pateixes. Perquè, repeteixo, la vinguda de Jesús, la primera -i serà igual per la segona- és un canvi també pels ateus. Va canviar també per a ells, ha canviat la història, i així serà també aquesta vegada. El problema és que ells no han participat.

Aquest amor és un misteri i és un misteri que només pots… només es revela als qui hi participen. He dit els àngels, que per a ells també va canviar. Els àngels van participar encara més, i cada vegada se’ls revela més Déu. Els germans fidels van participar cada vegada més i ho fan encara ara, i Déu se’ls revela cada vegada més. El coneixen cada vegada més, se n’enamoren cada vegada més i cada vegada creix més aquest coneixement, perquè és un vòrtex. Així va ser pels primers d’aleshores, pastors, Maria Santíssima, Elisabet, per a tots. En la mesura que hi participes, se’t revela.

És cert que en el moment de la concepció, davant Déu, ens ha estat “revelat”, entre cometes, la nostra ànima ho sap, de la mateixa manera que ho sabia l’ànima de qui va respondre aleshores, però si no participes, no es desvela. Si no participes, no t’és revelada tota aquesta immensitat, aquest amor -al final, aquest misteri no és més que amor- no aconsegueixes comprendre, entendre d’on ve això d’un Pare que envia el Fill i que és el Fill que accepta venir a fer allò que ve a fer. D’on surt aquesta bogeria? Només pots participar-hi.

Si participes, ets un vivent, tal com ho va definir Maria Santíssima[1]. Si no participes, camines, vius, respires, menges, però ja estàs mort, no serveix per a res, potser ni com a adob. Després, hi ha la diferència segons la mesura en què hi participes. Penseu en com hi va participar Maria Santíssima, com hi va participar Sant Josep. Si participes amb tot el teu ser, entres en el misteri, et són revelades les lleis de l’esperit i incideixes, incideixes en l’esdeveniment, deixes el senyal. El “Magnificat” de Maria: “Tots et diran benaurada”, perquè va participar. Sant Josep, no té el “Magnificat” però tots els recordem, com també a tots els personatges que he anomenat. Perquè participant incideixes, deixes el senyal. Si no participes, no descobreixes res, la teva vida passa així com portada pel vent, per les emocions, i mireu que hi ha molts cristians, eh, la major part, anant una mica cap aquí, una mica cap allà, però no hi han entrat. No han entrat en el designi de Déu de salvar la humanitat i de com l’està salvant.

Els àngels, a mi m’agrada veure’ls…, està clar que quan Gabriel va marxar per portar l’anunci a Maria Santíssima, també els altres hi van participar. No hi va participar només Gabriel, tots. En ells es… ho sabien que arribaria aquest moment, però en aquell moment es produïa i es devia ampliar, així com ara: ho sabien que arribaria la seva segona vinguda, però tots han estat potenciats i tots hi participen encara més. El mateix pels germans fidels. Estic dient coses que ja sabem, oi? Participa, ha arribat l’hora i, per tant, amb Gabriel tots han començat a contemplar l’acció de Déu, i això, penseu en quantes gràcies ha portat. Ja abans visitaven la Terra sota les ordres de Déu, des de l’inici dels temps, “L’Universo e i suoi abitanti”[2] ho explica.

Però intenteu imaginar-vos, amb la presència de Jesús a la Terra, com passava aleshores i passa ara, la mirada dels àngels cap on es dirigeix, la mirada dels sants, cap on es dirigeix? Estan tots aquí, es dirigeixen tots cap a la presència de Jesús, l’estimen, el miren, el contemplen, el segueixen. Jesús, en un missatge diu: “Els germans fidels m’han acompanyat amb la seva pregària”, i esperen, i en aquest moment, primer, els àngels són novament transformats, no?, però continuen participant, i segon, hi ha les gràcies que davallen damunt nostre, són la protecció que ens donen.

Torno a Maria Santíssima. Dèiem que Ella, a part de Déu, Sant Gabriel i els àngels, era l’única que sabia que el que li estava passant era obra de l’Esperit Sant. Tots els altres podien dubtar-ho, no? L’única, que no era qüestió de fe, almenys en aquell cas, era Ella, i sabia si havia passat amb un home o no, és a dir, per tant, la seva manera de participar no era tant en la fe. Sant Josep ja estava en la fe també en Ella: sabent que era justa, la volia deixar en secret, això ja era un passatge en la fe. Enteneu que també això era necessari, necessari per a Ella per viure tot el que el Senyor li demanava.

És un exemple de com Déu et prepara, et dona les gràcies necessàries per a tu en la teva identitat, en la teva missió. Et dona tot el que necessites. Participant així, però, Maria va ser cridada a viure tots els esdeveniments juntament amb Jesús. Dic això per dir, i sé que nosaltres ho sabem, però també és bonic dir-nos-ho: és clar que és la Corredemptora, des del començament. Ho sabia des de l’inici, ho sabia tot i no era tan sols qüestió de fe, perquè havia de ser Corredemptora, és a dir, Ella havia de posar els seu sí en ella mateixa per donar, com Jesús, Corredemptora per això. No sé si s’entén el que vull dir.

Per a nosaltres, és un acte de fe. I també les proves que vivim, passar-hi a través amb un sí i esdevenim corredemptors, però en la fe. És la nostra resposta en la fe que ens fa corredemptors. Ella és CORREDEMPTORA perquè sabia el perquè ho feia, era clar. “Obra de l’Esperit Sant, ho sé, estic embarassada. Què està creixent dins meu?” Ella ja contemplava la Trinitat, ja es trobava, vull dir, amb un lligam especial, més endavant hi entra en la Trinitat, amb la seva Assumpció, però ja hi era, és única, és una creatura única. Vivint així, què és el que va arribar a ser? Ja era Mare de Déu, ja estava en aquesta corredempció, però vivint la seva corredempció a la qual estava cridada, va esdevenir Mare i Reina, i va entrar en la Trinitat.

Com us deia, en aquests temps nosaltres vivim un esdeveniment de la mateixa grandesa, cridats a seguir a Jesús, cridats a ser les seves mans, la seva veu, cridats a elevar tot aquest sofriment, cridats a oferir-nos a tots els altars, cridats a donar-nos, disponibles, perquè Ell compleixi la seva obra i hem de donar-li el cos. Si volem estar disponibles, penso que aquesta encarnació durant aquest Advent -us prego que mediteu sobre això- hem de donar-li EL COS, ja no és només un sí. Acció en esperit sí, d’acord, però has de donar-li el cos, o si no, no s’encarna, si no, no s’encarna la seva obra.

Estem cridats a trobar els germans fidels en el cos, i això depèn també del punt en el qual es troba el nostre cos, l’hem donat a Déu? Moltes vegades diem: “Per què no els trobem?”. Perquè no ha canviat el nostre pensament i no puc negar el que he dit fins ahir. Però si es canvia, si comença la transformació del nostre pensament, comença també la del cos. I el primer pas perquè es produeix això: l’has d’oferir, en holocaust, sacrifici vivent, sant i agradable a Déu[3]. Ha arribat el temps, eh, no n’hi ha més… és a dir, crec que, si no ho fem en aquest Advent com a família espiritual, correm el risc de no participar en l’esdeveniment, de patir-lo.

Una vegada més us he de dir: aquestes coses les pots fer i pots descobrir totes les promeses de Déu, les lleis de l’Esperit, penetrar una mica aquell amor, si hi creus. No et pots convèncer d’això, ningú et pot convèncer. No hi ha ningú boníssim parlant que et convenci. Podrà embadalir-te durant cinc minuts, però després desapareixerà tot. O hi creus, o no hi creus. Però, si hi creus, aquest foc dins teu et porta de seguida a un altre pas, que també aquí verifiqueu si hi creieu o no: Ens preocupem de nosaltres mateixos o bé comencem a veure l’acció de Déu que està fent això per la humanitat, no per mi. És cert, jo soc part de la humanitat, i m’estima com la pupil·la dels seus ulls, donaria la vida només per mi, sí, ho sé, però seria el primer a dir-li: “No ho facis només per mi, sinó, per la humanitat”. Hi ha una humanitat que espera, hi ha un món que espera, la creació espera, per no dir que Déu espera la nostra resposta, també Déu. Els àngels esperen, els germans fidels, però us dic que també tots els nostres difunts, els parents que ens han precedit, esperen la nostra resposta.

Veure el projecte de Déu i creure-hi és l’única manera de participar, perquè, si no neix aquesta amplitud en el nostre esperit, continuarem sempre tancats, una mica egocèntrics i està clar que no coneixerem la immensitat, la profunditat, l’amplitud, la grandesa de l’amor de Déu, perquè per omplir el teu egocentrisme en tens prou amb una punteta de l’amor de Déu, i allí t’atures. Però, si reconec això, hi crec; si reconec que el seu amor mereix ser trobat, conegut, mereix cada oferta, cada sacrifici, cada renúncia, que el seu amor, el coneixement del seu amor, el coneixement, no la pretensió que Ell m’estimi, Ell estima de totes maneres, que el coneixement del seu amor mereix perdre la vida. Perdre-la de la manera que ho pensem nosaltres, i aquí es realitzen les paraules de l’Evangeli: “Qui intentarà salvar la seva pròpia vida la perdrà, qui la perdrà per amor meu i de l’Evangeli, la trobarà”[4]

El fruit és segur que la meva vida canvia, que no serà més com abans. Seré el primer que viu la novetat que veuran tots, tothom la veurà. Però, aneu fa dos mil anys, qui són els primers que van viure aquesta novetat? Maria, Josep, Elisabet. Zacaries va necessitar una mica més de temps, de fet, va haver de quedar fins i tot una mica mut; els pastors, que van patir trenta anys de persecucions; i, després, a qui va cridar? Els apòstols i així anar fent. Però, que Ell fos la novetat, qui ho va acollir, va començar a viure-ho de seguida, de seguida va començar a viure la Nova Creació. Certament, si la mireu humanament, aquesta Creació Nova: Maria i Josep que fugen, la massacre dels innocents, i un diu: “Però quina Creació Nova és aquesta?”, i d’aquesta manera ja esteu mirant humanament. Maria i Josep que corren el risc de morir de gana i de set, amb el Fill de Déu que havien de cuidar. Va començar la redempció i la corredempció dels qui en formen part.

Però de seguida es van obrir en qui hi creia, que han d’obrir-se en nosaltres, aquells espais que són eterns, però no mireu segons el món. I aleshores enteneu que aquí ja no es tracta de perdre la vida, no perds res de res. I aleshores tots aquells lligams que ara et tenen atrapat, no ho neguem, i també a qui les paraules de Déu, aquest amor de Déu, l’han tocat i després no fa el salt de canviar la vida, per què? Perquè està sempre lligat: “Però és que tinc això, tinc allò, que tinc el cosí, que tinc l’oncle, que tinc el fill, que tinc el cunyat, que tinc el gat, que tinc l’ase…” Que tots tenen alguna cosa: “I que tinc un bon treball, i que tinc el meu net, i que això altre, no? Ara ha nascut també un cavall…”.

Us prego que aquest Advent mediteu sobre això. Us prego que ho feu també preparant-ho amb les paraules que ja he dit aquests últims dies, entrar cada vegada més en la pregària, en l’esperit, estar preparats per aquella vida nova que Déu ens vol proposar i a Medjugorje, com ja vaig dir, fer això…, no coses excepcionals, entrar cada vegada més, juntament amb Maria, a casa seva en la vida nova.

I us encomano a tots els àngels, a tots els sants, a tots els justos, a tots els instruments extraordinaris, que obrin el camí davant vostre, davant nostre; el camí de llum, no el camí que nosaltres voldríem per viure aquí en aquesta Terra. Que aquest camí de llum sigui talment lluminós que sentim només el desig de fer-lo deixant perdre tots els altres, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Missatge de Maria Santíssima de l’1 de novembre de 2019, “La comunió dels vivents”, publicat al llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. VI, messaggi e riflessioni 2018-2019”, pàg. 91, Ed. Luci dell’Esodo, en italià; i en català en aquest web.

[2] Ed. Luci dell’Esodo, versió en italià; i en espanyol en aquest web.

[3] Cfr. Rm 12, 1

[4] Cfr. Mt 16, 25; Mc 8, 35; Lc 9, 24