Els passos per superar la prova (primera part)

Del llibre “A Medjugorje la Madonna è viva” – Conversa amb el Pare Tomislav Vlašić, pàg. 143; Ed. Luci dell’Esodo)

Parla el Pare Tomislav Vlašić

L’únic camí de sortida es sempre caminar progressivament en la fe. Això és el que he mirat de fer. […] El primer pas, doncs, va ser reposar en el Senyor, abandonant a les seves mans la guia de la meva vida i la feina feta fins aleshores. Aquest pas en l’oferta va tenir diverses conseqüències. En primer lloc, la prova em va ser útil com a descans. En les proves, abandonat a Déu a la creu, he pogut viure un repòs profund. Aquest és el repòs en el Senyor, que cap home pot donar sinó només Déu.

Llegiu més

El segon pas està enllaçat amb això: adonar-se que Déu ho és tot en la vida i que ell ho guia tot de manera perfecta. Així, van començar a despertar-se en la meva ànima la pau, l’alegria i, sobretot, l’agraïment a Déu perquè m’ho havia tret tot, i així em va permetre renéixer. Es van formar en mi una nova consciència i una força creativa. El fruit de tot això va ser la transformació de la meva persona.

Pregunta: De la manera que parles sembla que hagi estat fàcil i agradable. És així?

Pare Tomislav

No, no pot ser tot fàcil. Per nosaltres Jesús és un exemple. Ell mateix, a la creu, va viure la impossibilitat d’actuar i va experimentar la mort en ell mateix: «Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?»[1]. Aquestes paraules són talment importants que marquen el passatge cap a la vida nova, si ens mantenim fidels a Déu, tal com Jesús va mantenir-se fidel. En aquest passatge mor l’home corruptible, amb tots els seus dubtes, inseguretats, falses esperances, amb tot allò que de totes maneres està destinat a desaparèixer després de la mort. Queda la vida en Déu, eterna i incorruptible.

Aquest passatge també és important perquè no passa només algunes vegades a la vida, sinó a cada moment, a cada instant! Si els ulls de la nostra ànima estan oberts i si som fidels a Déu, aleshores tot el nostre ésser està arrelat en Ell, a l’eternitat, de manera que res ens pot sorprendre ni ferir. I contínuament som provats en mantenir-nos arrelats en nosaltres mateixos, en alguna cosa o en algú. En aquest arrelament humà, la vida no pot mantenir-se estable. Només estar recolzat i fonamentat en Déu dona estabilitat.

Les grans proves, encara que siguin doloroses, són importants perquè fan caure en nosaltres tot el que no és Déu. Al mateix temps ens desperten, ens ensenyen a viure de manera que ja cap prova ens podrà prendre res. Si caminem així pel camí de la vida, aleshores, amb Sant Francesc d’Assís, podrem viure la veritat: “Déu meu, el meu Tot!”.

Pregunta: Què va ser el més valuós que vas descobrir en aquell període de la teva vida?

Pare Tomislav

El més valuós per a mi va ser el silenci com a gràcia, com a virtut. No el silenci en el qual nosaltres mateixos ens tanquem i on ens ofeguem. És molt important discernir això dins nostre. El silenci en el qual ens tanquem és un gran perill. Conté un estat de mort, encara que no ens n’adonem de seguida. Alimenta les fugues, les fantasies, els sentiments negatius, la passivitat. La persona dona voltes sobre ella mateixa. La presència constant d’un silenci així dins l’ànima és un estat de mort. D’aquest silenci en neixen totes les expressions malaltes de la persona.

El silenci diví és quelcom diferent. És un do del Cel, un do de vida. En aquest silenci callen totes les veus, excepte la de Déu, que es fa nítida i clara. Quan no hi ha les altres veus, desapareix també tot allò que alimenta l’home corruptible i la vida malalta. En la veu divina, l’ànima percep la voluntat de Déu, que l’edifica, la promou i la condueix cap a la plenitud. Aleshores l’Esperit Sant desperta en ella la creativitat, la prepara per regnar amb Crist. La persona desvetllada en el silenci diví busca primer de tot Déu, i no tant les coses que Déu li pot donar. S’immergeix en la vida divina i no en l’activisme. Quan actua partint d’aquest silenci, la persona manifesta l’harmonia del ser i de l’actuar de Déu, que en Ell són exactament una sola cosa. Reconeix el perill que suposa estar dividida en ella mateixa, per això de seguida retorna a la vida de Déu. Per ella ja no és suficient llegir llibres sants, reflexionar sobre el que diuen, sinó que busca Déu que és la font de la saviesa, per tal de ser instruïda per Ell. Per ella no són importants els dons, les capacitats, els èxits.

Aquest silenci és un do de Déu. Ell l’ofereix a qui és humil, sensible, a qui està disposat a morir contínuament a si mateix i a estar obert a la Seva veu. La saviesa divina ens deixa sols en les proves, allà on ho perdem tot, perquè puguem buscar només Déu, com ho van fer les dones que van anar a buscar a Jesús al sepulcre. El van trobar viu, ressuscitat, i elles mateixes van ressuscitar. És així com el silenci diví genera en nosaltres la pregària, la set del Déu vivent i ens orienta cap a Ell. Un silenci com aquest alimenta la fe, l’esperança i l’amor, perquè no vacil·lem. Ens protegeix i harmonitza en nosaltres tots els fruits de l’Esperit Sant i ens porta a la plenitud de la vida en Déu.

[1] Cfr. Mt 27, 46