Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
27 de gener de 2024
(Transcripció d’àudio)
2 Sa 12, 1-7. 10-17; Sl 50; Mc 4, 35-41
Nosaltres, en aquesta vigília, consagrem solemnement Europa al Cor Immaculat de Maria Corredemptora. Consagrem Europa i ens oferim segons les intencions de Maria Santíssima per Europa. Ho fem perquè ens ha estat demanat per nostre Senyor Jesucrist. És una petició que ve dels temps que vivim, és una petició que ve d’Ell aquí present, en aquesta seva segona vinguda, i em sembla evident que amb aquesta petició ens empeny una vegada més a no donar voltes sobre nosaltres mateixos, sobre les nostres necessitats, els nostres problemes, sinó que ens empeny a comprendre cada vegada millor els temps en què estem, la fi dels temps, les situacions que vivim. Ens empeny a haver de mirar els esdeveniments amb una responsabilitat, una maduresa, i veient també la nostra crida específica per aquest temps, en aquests esdeveniments, per no córrer el risc de fer també nosaltres com en temps de Noè[1] o de Sodoma i Gomorra[2]: pregaven, es casaven, compraven, venien i, després, Déu va posar un punt.
Llegiu més: III Setmana del Temps Ordinari – Any IINo deixar que els esdeveniments ens aixafin, ens arrosseguin com arrossegaran a bona part de la humanitat. A nosaltres ens toca, en canvi, juntament amb ells, juntament amb l’Església de tot l’Univers, incidir sobre aquests esdeveniments, participar.
Sé que em dirigeixo a l’Església de Crist, sé que m’adreço a homes i dones que han escollit Déu i que el volen escollir a fons, volen deixar definitivament els molts ídols que proposa aquest món. No estic dient que els hagim deixat, perquè penso que em dirien: “Ets un mentider”, però crec que tots nosaltres desitgem deixar l’esperit d’aquest món. És aquest el nostre camí: deixar els ídols. Deixar l’esperit és el mateix, tot allò el món amb la seva seducció, amb la dictadura de l’esoterisme continua proposant-nos, de vegades inclús a confondre’ns, a vegades intenta arrossegar-nos.
Sé que m’adreço a persones que no ho volen; persones que han decidit a fons que la vida és conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat[3], i que per això han ofert la seva vida a Jesús a través del Cor Immaculat de Maria moltes vegades, i que cada vegada han anat més a fons en el coneixement del Déu veritable. Penso que cada un de nosaltres pot donar testimoni que precisament a través d’aquesta oferta, deixar la vida en mans de Déu a través de Maria, ha iniciat un procés que cada vegada és més intens, que ha tingut els seus ritmes, però que ara realment corre, un procés que està portant a cada un de nosaltres en la pregària, com volia Maria Santíssima a Menjugorje. Ens està portant a pregar, ens porta a desitjar cada vegada més estar cara a cara amb Déu; desitjar conèixer el seu pensament, conèixer-lo per realitzar-lo, conèixer-lo per no fugir més del rostre de Déu.
També dic sobre això, siguem honestos: ens escapem del rostre de Déu; hem fugit, no ho volem però ho fem. Aquest és un camí, i penso també que en podem donar testimoni, que allibera. Ell ha vingut a alliberar els presoners[4] i qui el deixa fer és alliberat; alliberat de l’esperit del món, alliberat de si mateix, alliberat de tot el que no serveix, de tot allò que no és més que un pes, feixuc, de tots els llums artificials. És un camí que ens omple i al mateix temps desperta cada vegada més un desig, una recerca, la recerca de Déu. És un camí que ens porta a l’esperit, però que surt de l’esperit. Pot semblar una contradicció, però és així: tot parteix de l’esperit i et porta de nou a l’esperit. Però és concret, no volta pels aires, perquè parteix de l’esperit, ho comunica a l’ànima, l’ànima al cos per encarnar-lo. És concret -això val per al cristianisme, precisament perquè, potser no ha estat entès- és un camí que porta al bé de l’home, no porta a fer de l’home un esclau, un pobret. El porta a trobar la pròpia dignitat, a trobar la plenitud, a trobar que és fill de Déu, on hi és tot. És pel bé en tota la seva globalitat.
Mirant aquests temps, sentint, precisament, la necessitat de la petició de consagrar Europa, sabent on som i com van de pressa, crec que tots ens hem d’esforçar cada vegada més a donar-ho tot, que hem de fer encara un esforç, no retenir res, no ajornar res, sinó afrontar aquesta vida per amor a Déu; afrontar-la donant-ho tot, deixant una vegada per sempre l’home vell.
Jesús també ha dit, quan ens ha demanat de consagrar Europa, que els esdeveniments d’aquest any seran TOTS ESDEVENIMENTS CONCLUSIUS. Deixo que hi reflexioneu vosaltres. Sabem que per donar-ho tot, Ell ens demana sempre només dues coses: fidelitat i senzillesa. La fidelitat, n’hem parlat moltes vegades, és la fe en la seva obra, la fe en la seva presència, en la certesa que haver-li donat la vida a través de Maria Santíssima és el millor que podíem fer, la certesa que guia la història, que ens guia a cada un de nosaltres, i també fidelitat en allò que ens demana, amb senzillesa. Per tant, quan dic “donar-ho tot”, “esforçar-nos tant com puguem”, cada un com pot, tal com pot en la seva pròpia originalitat. Cadascú sap dins seu què ha de fer, però que ho faci mirant els ulls del Senyor, que ho faci a fons, que ho faci tot, que no fugi.
Penso que per a tothom està clar que Europa i el món ja no hi ha ningú que pugui mirar de salvar-los, de trobar una solució. Només Jesucrist. Només Ell és qui sap com fer-ho. Per això ens oferim segons les intencions de Maria Santíssima, perquè tot allò que sap el Fill ho sap la Mare, tot allò que sap la Mare ho sap el Fill, i les intencions de Maria van directes a la Santíssima Trinitat. Però, sabent que només Jesús salva, a nosaltres ens toca de ple viure com Eucaristia vivent. Què vol dir? Viure com Ell. És inútil fugir, anar dient: “Però jo no soc Jesús, jo no puc, jo…”. Eucaristia vivent és aquell que viu sempre cara a cara amb Déu, que viu sempre en aquesta oferta, que viu sempre com Jesús eucarístic: pa partit; que viu sempre i ho viu tot per donar-se, per donar, des de la perspectiva de donar, des de la perspectiva d’oferir. L’Eucaristia és pa que s’ofereix, Déu que s’ofereix. Si és vivent, es produeix vivint. A vegades se’ns ha dit ser les seves mans, ser els seus ulls, ser la seva veu, els seus peus. Per tant, vol dir ser Ell, permetre que Ell pugui viure en nosaltres: aquesta és l’Eucaristia vivent. Vol dir estar cara a cara amb Ell sempre, deixar-se transformar, transformar per l’Esperit, per l’Esperit Sant i deixar-se recrear pel Pare, perquè està en acció tota la Trinitat, i un que és Eucaristia vivent deixa lliure la Trinitat.
Dit d’una altra manera, com se li va dir a Nicodem, vol dir renéixer de dalt[5]. Però, també aquí: fe. Què vol dir fe? Vol dir que de veritat en cada moment del dia crec que s’està produint aquesta acció en mi, sempre, i que totes les situacions que se’m posen al davant són perquè aquesta acció del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant funcioni, participi, tot. No he d’anar a buscar el Senyor qui sap on, he de creure que actua d’aquesta manera en totes les situacions de la meva vida, però en totes, veritablement en totes. I aleshores, aquí són Eucaristia vivent. Ja veieu que no es tracta de posar mitjans de part nostra, no es tracta d’imitar a Jesús, es tracta de deixar-lo lliure. És diferent, eh.
A vegades sento aquella pregunta, bonica eh, però crec que podem anar més enllà: “Què faria Jesús en el meu lloc, en aquesta situació?”. És una pregunta molt maca que ajuda. Jo crec que seria encara més profund dir: “Deixo lliure Jesús en aquesta situació”, no estic pensant què hauria fet Ell, perquè precisament des del moment que hi penso, ja hi poso de la meva part. La resposta que obtinc no és del tot neta, el deixo lliure.
I aleshores, cada situació, Ell sap quines, sap quines necessitem, sap quins són veritablement els passos en els quals morim a nosaltres mateixos i la Trinitat pot transformar-nos. Si Ell no està lliure, els passos que farem nosaltres seran sempre, de totes maneres, una mica de fugida del camí recte, del camí… Les millors situacions, les de cada dia, fixeu-vos que són sempre els nostres límits, deixar lliure Jesús aquí. Acollir-los. No voldria repetir-me, us ho he dit moltes vegades, però en el moment que ho volem donar tot, en aquesta consagració solemne, és precisament també això. Els nostres problemes, totes aquelles situacions en les quals diem: “No soc capaç”, és cert que tu no ets capaç, deixa lliure Jesús, no fugis, però. No se’t demana ser un heroi, sinó no fugir, estar. A vegades, estar és l’única cosa que se’ns demana.
Són les coses de cada dia. Crec que per a tots nosaltres és clar, com per Sant Pau, que fem allò que no voldríem fer, no aconseguim fer allò que volem[6]. Però no ens amaguem darrere d’això, eh, ho deia també Sant Pau. Fem com Sant Pau que en aquella situació, què va fer? “Em gloriaré de les meves febleses; és quan soc feble que soc fort, perquè quan soc feble ha d’intervenir el Crist”[7]. Visquem així. Aleshores, així com sabem les coses que no hauríem de fer i les fem, provem en aquell moment de deixar lliure el crist sense buscar una justificació. Us dic que Ell està a punt per intervenir immediatament, tan bon punt li donem la possibilitat; així som transformats. No es tracta de buscar coses difícils. Quan busquem coses difícils, poc o molt, sempre és per satisfer el nostre orgull espiritual. Es tracta de viure el que som, però juntament amb el Crist, que a vegades és crucificat, però acollint aquella creu amb Ell sorgeix una gràcia que no té preu. És precisament en els problemes, en les malalties on ho aculls amb més força, perquè hi ha una presència més forta.
Amb paraules pobres, no estic fent el romàntic: estimar sempre. Proveu d’estimar sempre, sempre, no de tant en tant, sempre, a tothom. De no deixar passar mai un pensament negatiu, deixar que sempre passi el pensament de Crist quan penseu en alguna persona, inclús en Llucifer, que passi el pensament de Crist. Però feu-ho entre vosaltres, sense anar a buscar a Llucifer. Estimar sempre, beneir sempre. Si sou mal tractats, estimar aquell que et tracta malament; entre vosaltres, no aneu a buscar… a vegades ens tractem malament entre nosaltres, en família. Estimar.
Si se’ns presenten dificultats, proves, malalties, donar gràcies, DONAR GRÀCIES. Proveu-ho. No anar a buscar-les, però, si arriben, en dono gràcies, vol dir que és aquest el meu camí, i que després no treu mirar de guarir, per l’amor de Déu!, però partiu de donar gràcies: canvia tot, canvia tot!
Si ens ofenen, gràcies, i després beneir; si ens prenen per deficients, donar gràcies i beneir. Cada prova, cada dolor acollim-lo com una perla preciosa, una perla! El primer pas, i de vegades cal fer-se violència per fer-lo, és precisament aquest “gràcies”, “sé que és per mi, sé que em serveix”. Llavors, del procés de després, no estigueu pensant-hi ara. Si no fem bé els primers passos, després tot va de tort, va tot malament.
Us dic que la major part de les vegades en una actitud així -la major part de les vegades, no sempre-, quan el “gràcies” surt de veritat del cor, després ja no et preguntes res més, perquè Ell només et posa a la prova, com va fer amb Abraham; no li va permetre matar Isaac, però li ho va demanar[8]. No sé si s’entén. Quan el “gràcies” és sincer, noranta-nou sobre cent passa, passa el problema, passa també perquè tu has canviat.
Tot porta al bé per aquells que estimen a Crist, per aquells que estimen a Déu[9], tot, perquè tot és participar amb Ell. Participar, nosaltres oferts a través de Maria Santíssima, segons les intencions de Maria Santíssima, és estar units a Ell, és precisament viure la unió mística, el coneixement immediat[10]. I, perdoneu, però en aquest moment no pot haver-hi més que pau, joia, sinó no és la unió mística. Maria Santíssima, està clar que no reia i ballava sota la Creu, sinó que estava unida al Crist, hi va passar. I així és per a cada un de nosaltres.
Crec que aquests passos ajuden a fer sortir les arrels cristianes d’Europa, ajuden a desvetllar els “sí” que hi ha a Europa, els justos que hi ha en totes les Esglésies, en totes les confessions; ajudi Crist a recapitular-ho tot en Crist, perquè la seva Església sigui visible, cada vegada més. Nosaltres som visibles, ells ens han dit: “Sou la meva Església, sou l’Església de Jesucrist”, però el camí per fer cada vegada més visible, operant, és llarg; no acabarà ni després d’això. Crec que aquests son els passos senzills en la fidelitat que podem fer tots, cadascú com és capaç; però cadascú afegirà alguna cosa al Cos Místic i als seus sofriments.
I desitjo renovar l’oferta de cada un de nosaltres, de tota l’Església, de tota l’Església de Jesucrist, renovar l’oferta a través del Cor Immaculat de Maria i renovar-la en el cor Immaculat de Maria, segons les seves intencions, per Europa, pel món, per l’Església; que Maria pugui comptar amb nosaltres, sentir de veritat que té fills a qui pot demanar, pot demanar inclús portar un tros de la creu, pot demanar de participar en les seves alegries, de viure juntament amb Ella, de pregar amb Ella, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Gn 6-9
[2] Cfr. Gn 18, 20-19, 29; Jud 1, 7
[3] Cfr. Jn 17, 3
[4] Cfr. Lc 4, 18
[5] Cfr. Jn 3, 1-3
[6] Cfr. Rm 7, 18-25
[7] Cfr. 2 Co 12, 9-10
[8] Cfr. Gn 22, 1-19
[9] Cfr. Rm 8, 28
[10] Cfr. “Riscrivere la Storia – vol. I – Nel pensiero di Dio”, cap. V, “L’unione mistica con Cristo” pàg. 73; “La conoscenza immediata” pag. 87; Ed. Luci dell’Esodo.
Església de Jesucrist de l'Univers 