Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
3 de febrer de 2024
(Transcripció d’àudio)
1 Re 3, 4-13; Sl 118; Mc 6, 30-34
En la primera lectura d’avui, del primer Llibre dels Reis, sentim la pregària de Salomó que demana el discerniment entre el bé i el mal, enteniment per a poder jutjar, per poder governar; i sentim la resposta del Senyor: content pel que demanava, li donà el do de la saviesa, i a més a més tots els altres dons, inclosos els que no havia demanat.
Llegiu més: IV Setmana del Temps Ordinari – Any IIIPenso que aquesta lectura, aquesta mirada, ens fa comprendre com entrar en allò que tantes vegades anomenem la nostra identitat, la nostra missió, la voluntat de Déu, que sovint nosaltres de la Terra veiem com un sacrifici, com un deixar…, tot és cert, perquè hem de deixar, perquè hem de morir a nosaltres mateixos, tot és cert, però, el que estic intentant dir, que voldria contemplar aquest vespre juntament amb vosaltres, és l’aspecte que amb el Senyor, quan entres en allò que ha estat previst per a tu, ho tens tot. És a dir, deixar una mica de banda allò que perds o allò que deixes, i, com ha dit a Salomó: “Et dono el que has demanat i et dono també tot el que no has demanat”. Això ens ho diu a cada un de nosaltres.
La guia que Déu ens dona, i que dona de la manera que tots sabem, no ens hem d’inventar res: acollir el Crist, posar a Déu al primer lloc, hi ha el do de l’Esperit Sant, Jesús et confia a Maria, Maria et prepara, et forma i juntament amb l’Esperit Sant et dona de nou a Jesús i Jesús, en l’Esperit Sant, et porta al Pare. La vida de tot home que creu aquestes coses i intenta viure-les -no dic que les viu- comporta que arribis a la teva transformació, al teu camí i no et falta res, com no li va faltar res a Salomó. Sabràs discernir entre el bé i el mal, tindràs la saviesa que necessites per complir la teva missió. Tindràs tot el que necessites, que no et fa mal, tot allò que necessites per arribar al compliment, a la plenitud.
El passatge inicial és el que va ser ahir: la presentació de Jesús al Temple, dos pares que ofereixen el primogènit al Senyor. Penseu que Maria i Josep, amb joia, ens ofereixen a cada un de nosaltres; però nosaltres, amb joia, ens hem de deixar oferir. Deixar-nos oferir conscients que des d’aquell moment en endavant la vida és guiada per Déu, Déu és el centre de la vida, la vida és Déu.
La setmana passada se’ns deia…, vaig intentar parlar de l’Eucaristia vivent, sobre què és[1]. Però avui voldria dir primer de tot, pensant també en el nostre recorregut, camí, camí de l’oferta, aquest fet de ser donats, oferts a través del Cor Immaculat a Jesús, viure l’Eucaristia cada vegada com aquella conjunció entre nosaltres i el Pare, perquè sense l’Eucaristia no podrem res. Jo penso que aquí a la Terra, sense Eucaristia no n’hi hauria prou ni amb el do de l’Esperit Sant, perquè el do de l’Esperit Sant també arriba a través de l’Eucaristia que és el sacrifici de Crist, perquè l’Esperit Sant és el primer do que Jesús ens va donar. Aleshores, veritablement l’Eucaristia és… quina desgràcia pels cristians que hi han renunciat, pels cristians que l’han pres més a la lleugera, no sé com dir-ho o trobar una altra paraula.
Aleshores, oferts a través de l’Eucaristia, esdevenir també nosaltres Eucaristia vivent. Per tant, ser també nosaltres aquells que en el món, amb la seva vida porten aquesta benedicció, la redempció que ha portat el fill de Déu.
Però, penso que puc dir en nom de tots: Que feixuc! A vegades es pensa que aquesta dificultat ve de les nostres proves, del nostre morir a nosaltres mateixos, de la nostra transformació, i és veritat. Però hi ha un esforç que ve del fet d’haver ofert la vida; i no oblideu que més d’un instrument, em recordo concretament de Maria Santíssima, de Jesús, han dit que serem sempre portats al límit, que la nostra vida estarà sempre al límit, sempre. En una ocasió ho van definir com caminar sobre el fil d’una espasa, d’on pots caure cap a la dreta o cap a l’esquerra i no és bo, sempre al límit. Però, què passa amb això? Per què ens porten al límit? Perquè només és quan estem al límit que esdevenim Eucaristia vivent. Només quan estàs al límit, quan ja no pots fer res humanament, quan les teves forces, les teves capacitats, la teva intel·ligència, tot el que vulgueu de bonic ja no poden fer res. I aquí intervé el Crist, aquí ets Eucaristia vivent, en aquest moment parteix la vida de Déu dins nostre.
És un camí pel nostre bé. No és un camí pels herois, un camí pels escollits, és el camí d’un amor gran com el de Maria, el de Déu, de Jesús, que volen el nostre bé i volen portar-nos a ser fills de Déu; a la nostra plenitud, que vol dir ressuscitar, vol dir partir de l’esperit, vol dir que també el cos comença a funcionar segons les lleis de l’esperit. Esperit, ànima i cos, tot en equilibri. I en aquest moment reps, com va rebre Salomó, tot, tot el que necessites, el que necessites per arribar a la teva plenitud.
Per ser Eucaristia vivent, no hi ha un mètode o un procediment, sinó sempre a la base el desig de Déu, de tenir un amor total envers Ell, una disponibilitat total envers l’acció de Maria i, després, acompanyar la seva obra. Com podeu veure, al final, tot és obra de Déu, tot és gràcia, tot és do. Per part nostra ha d’haver-hi sempre l’actitud de fe, d’estar arrelats, i aquí arribem a l’Evangeli, el silenci, ens recollim, anem a pregar. I després, sé que l’Evangeli també diu: “No han pogut”. Però inclús quan no podem, sigui per entrar en el silenci, sigui per altres coses, si en nosaltres hi ha la intenció, el desig, és aquesta acció la que permet a Déu donar-nos tot allò que necessitem.
Sabeu aquella paràbola: “Quan torni, trobaré encara la fe?”[2]. Si la unim a la de: “Us trobaré vetllant”, oi?, diu: “Quan vingui a trobar els meus, us trobaré vetllant”[3]. No diu: “Us trobaré perfectes, us trobaré bons”. “Vetllant”, vetllant, treballant, ocupats en aquest sentit, en la recerca, en aquell desig. Ell no s’espera coses grans de nosaltres, espera trobar-nos que l’estem buscant, que el desitgem, i que ens hi esforcem al màxim, que el deixem fer.
Aquesta consagració d’Europa al Cor Immaculat de Maria, que avui tornem a fer, com vam fer dissabte passat solemnement, deia al principi que si us hi fixeu és incidir en els esdeveniments. En aquests moments s’estan produint molts esdeveniments a Europa. Europa està al centre d’aquests esdeveniments perquè Europa havia estat prevista amb les seves arrels cristianes per governar aquests esdeveniments juntament amb Déu. Per això, consagrar Europa, desvetllar les arrels cristianes. Sabeu que a nosaltres ens ha fet obrir un santuari al cor d’Europa[4], on actuen tots els sants més grans, per atacar com una fletxa la maçoneria.
Confio a Maria Santíssima, també avui, tot el bé que es fa a la Terra, confio de nou tots els instruments extraordinaris, confio els instruments ordinaris de tota mena, i especialment confio la Fondazione Fortezza dell’Immacolata, L’Església de Jesucrist. Confio tots els petits, els senzills amagats arreu, tots els homes de bona voluntat, tots aquells que s’han encarnat també en altres religions. Que han dit un sí fort a Déu, que són instruments a les mans de Déu. Confio tot el Purgatori, la pregària, el dolor, el sofriment del Purgatori. Especialment, desitjo elevar el crit dels nens avortats, dels nens congelats, que tot, en el Cor de Maria, sigui utilitzat a favor d’Europa. I que l’amor de Maria abraci aquest continent, abraci tots els cristians i desvetlli les seves arrels, el sentit de la vida, el sentit de ser cristià.
En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Reflexió de Mauro del 27 de gener 2024 “III Setmana del temps ordinari – Any II”, publicat en aquest web.
[2] Cfr. Lc 18, 8
[3] Cfr. Lc 12, 35-38
[4] Fa referència al santuari de la República Txeca, a Vsetin.
Església de Jesucrist de l'Univers 