Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
16 de març de 2024
(Transcripció d’àudio)
Jr 11, 18-20; Sl 7; Jn 7, 40-53
Ens estem acostant a la Pasqua. També les lectures… l’Evangeli, ens està portant amb Jesús a la seva preparació pel Tridu Pasqual, a les últimes paraules que anuncia en el temple i que anuncia a tothom.
Llegiu més: 4a Setmana del Temps de QuaresmaEntre ahir i avui, en particular, el que em toca de l’Evangeli són aquestes persones que l’escolten, es fan preguntes, es pregunten, són tocats per la paraula de Jesús, com els guardes: “Ningú no ha parlat mai com aquest home”, però continuen arrelats en el propi pensament, busquen sempre confirmació que, d’altra banda, haurien trobat si l’haguessin buscat a les Escriptures: “No ve de Betlem” -sí, Ell va néixer a Betlem-, “De Galilea no en pot sortir res”- però Ell va venir de Judea. I… et donen a entendre un buscar superficial, un… buscar sempre a nivell humà, amb confirmacions humanes. Que potser alguna de les autoritats ha cregut en Ell…? Delegar sempre a un altre la responsabilitat més gran de la teva vida: reconèixer el Messies, el Fill de Déu.
M’han tocat perquè penso que aquesta és una cosa que s’ha repetit contínuament al llarg dels segles i, puc dir-ho, que ara experimentem sobre la nostra pròpia pell. Les aparicions marianes també han patit aquesta mateixa sort: esperar que hi hagi algú que les reconegui; la Mare de Déu apareix, et parla i tu esperes que t’ho digui un altre. I ho dic perquè per a mi és així, penso que també per a vosaltres: el Senyor arriba per portar-te i obrir-te la ment davant les Escriptures a través dels profetes, a través dels escrits, a través de les persones, que tu aculls, que sents en el teu interior que porten la veritat, però no són reconegudes per les autoritats, aleshores hi renuncies. És terrible, eh!
És terrible perquè cada un de nosaltres té en el seu interior la capacitat de reconèixer el que és de Déu i el que no és de Déu. És una capacitat que ve donada juntament amb la vida, perquè, sinó, Déu no seria just. Si no ens hagués donat a cada un aquesta capacitat, no seria just; però Ell és just, és l’Amor. Cada un de nosaltres sap discernir, cada un de nosaltres se sent tocat -estic parlant de cada un de nosaltres donant per descomptat a qui ha dit sí en el moment de la concepció, perquè entre la lectura d’ahir i la d’avui (i no l’hem llegit), a aquells que els diu: “Sou fills del dimoni”[1], aquests no són tocats. És així també als nostres dies, eh? També aquesta lectura, quan la sento, pensar en algú que se sent dir de Jesús: “Vosaltres sou fills del pare vostre que és el dimoni”… Jesús que és l’amor, Jesús que és tendre, Jesús que és dolç.
Si, en canvi, tens un sí en el moment de la concepció, tens la capacitat de reconèixer la veu de Déu, i després has de prendre la teva decisió sobre què esculls. Escollir aquella veu, escollir aquelles paraules té un preu, però hi ha també un premi. El preu és perdre la vida, el premi és la vida eterna. Perdoneu, vaig de pressa, i és així. Si tu, en canvi, vols estar segons l’esperit del món, segons el pensament del món, segons el pensament dels caps, segons el pensament dels…, probablement t’estan venent una vida aparentment més senzilla, aparentment més fàcil, però t’hi jugues la vida eterna o, com a mínim, et guanyes una bona estona de Purgatori. Però, sobretot, et perds l’alegria de gaudir immediatament del teu Senyor, l’alegria d’abraçar immediatament Aquell que per tota l’eternitat serà el teu Espòs, el teu… la teva joia.
Dit això, sabem que Joan Pau II va conduir l’Església cap al tercer mil·lenni, tenia una tasca molt concreta. Sabem que el 2004, el Senyor, vista la situació de la Terra, vista la no resposta, vista…, va formar el Nucli Central i li va donar una tasca concreta; va formar i va començar a preparar la seva Església, que sempre havia estat a les catacumbes, però que havia de sortir a la llum a través d’un instrument ordinari, i va donar temps fins al 2012 perquè arribés a anunciar l’existència dels germans fidels de l’Univers. Això, per permetre que l’Església sigui una, fins al 2012 aconduïda per l’Església de la Terra, aconduïda pel Papa, però unida a tots els altres per arribar a l’acompliment, perquè fa dos mil anys que sabem que Jesús va venir a portar a l’acompliment, i l’acompliment només es produeix amb el retorn gloriós. Fins aquell moment no hi ha acompliment, no pot dir: “Tot s’ha complert”. Ho va dir a la Creu: “Tot s’ha complert”[2] i expirà, allò que havia de fer a la Terra, el que havia de fer com a Home, Fill de l’Home, però s’ha de portar a compliment com a Fill de Déu, en la mesura que és acollit.
El 2012 sabem com va anar: l’Església oficial no va anunciar això, continua sense anunciar-ho, els poderosos continuen amagant-ho. Però Déu no pot aturar-se darrere la resposta d’uns pocs i abandonar els seus petits, els darrers, aquells que, en canvi, creuen, aquells que esperen, aquells que sofreixen, i ha anat endavant. Ha canviat la història. Això no vol dir que ha eliminat, judicat, fet fora algú. Senzillament ha separat els que el volen dels que prefereixen escoltar les autoritats. Ho dic així de l’Evangeli d’avui. Vols escoltar l’autoritat, ves amb l’autoritat. Esculls qui és el teu cap, però: és Jesucrist o és un altre? Ho simplifico, però és així; ho simplifico perquè m’ho heu sentit dir moltes vegades. Però el que ara volia dir és que ara, des del 2012 fins avui, són dotze anys, semblen pocs, i quantes coses ha fet el Senyor durant aquests dotze anys! Però ho heu de veure des de la perspectiva que la seva Església, la veritable Església, ha anat endavant, la veritable Església ha fet.
L’any que ve serà el jubileu. El Senyor és aquí en la segona vinguda. No escoltar la veu, que parla a cada un de nosaltres i parla de moltes maneres, vol dir perdre les gràcies, eh; de fet, en els nostres temps la cosa és encara més subtil. En cert sentit, la fidelitat que se’ns demana és encara més exigent, perquè el temps va ràpid, corre de pressa. Cada paraula, ara, té un pes. Diem que Ell ha entrat en el silenci, però que no és tant un silenci: ha canviat la manera de parlar, ha canviat la manera d’actuar, està en acció encara més potent en l’Esperit Sant, perquè ara la tria decisiva ja s’ha fet, la divisió clara ja s’ha fet. Ara la feina que s’està fent és interior, és subtil.
Penso que en aquesta Quaresma, com en el temps inclús abans, ho experimenteu en tot allò que surt, en tot allò que es mou, però tot és treball de Déu, és tot positiu, ja no és alguna cosa que no va, un… És tota una transformació que es produeix dins nostre.
Com puc discernir la seva veu? Pels fruits. Mantenir-se fidel a aquella veu, què m’aporta? Em transforma, m’adono que estic esdevenint un home nou, pensament nou, un amor nou, cada vegada més gran, envers Déu i envers el pròxim, un desig nou de donar-me cada vegada més, desig cada vegada més gran de voler ser veritablement una sola cosa amb Ell. Si segueixes una veu així, estàs seguint a Déu.
Cal estar atent a no pensar: “Estic seguint a Déu només si de veritat arribo a ser sant”. És el desig el que fa la diferència, perquè la transformació en creatura nova l’ha de fer el Senyor. No hem de transformar-nos a la nostra imatge, sinó segons el pensament Déu. Nosaltres podem participar amb un sí continu, però no forçant-nos a ser com Sant Francesc. Jo no soc Sant Francesc i no és bo que arribi a ser com ell, a part que no podria. He posat l’exemple en mi, però val per a cada un de vosaltres.
Aleshores, no és difícil reconèixer, es té la por que algú segueixi qui sap quin esperit, pensament, que et desviïs, però és senzill veure si et desvies o no. Si parlo dels nostres escrits, on em porten? A estimar a Déu, a comprendre la Bíblia, a entendre millor les paraules de l’Evangeli, a reconèixer els missatges de Medjugorje, em porten a tenir un munt d’idees de voler salvar-ho tot i a tothom. Per a vosaltres, no és positiu això? Més enllà, després, del que puc fer.
Déu porta al bé. Si fos un altre, no et portaria a oferir la vida per amor a la humanitat. Segons vosaltres, Llucifer vol fer això? Que hi hagi un grup de persones que ofereixen la vida per a la salvació de la humanitat? Si arribéssim al punt que Llucifer desitja això, penso que seria la Creació Nova de veritat. Ell vol persones que destrueixin la humanitat, i a aquestes persones els ofereix moltíssimes coses, molts dons, moltes capacitats humanes, intel·ligència humana, astúcia, una manera d’esdevenir algú important, ric, això sí, aquí estigueu atents. Però posar-te el desig de donar la teva vida per a la salvació de la humanitat, estigueu tranquils que no en té res de Llucifer.
El discerniment és senzill, i si els caps, les autoritats, no l’han volgut fer, és perquè no volen, no és perquè hi hagin trobat alguna cosa malament. És perquè obertament no volen creure, canviar la seva vida i ser salvats. Això també està escrit a l’Evangeli: volen continuar sent el que són, com deien a Jeremies, no?: “ Posem-lo a prova, ell que diu que és de Déu. Fem-lo fora, veurem si Déu el protegeix”[3]. Estem en la mateixa situació: ho fan a aquells que ara anuncien Déu, com ho van fer els fariseus i els caps -és que potser algun dels caps ha cregut?: “Qui no coneix la llei és maleït”[4]. Qui no coneix Déu, malauradament, es maleeix tot sol, no la Llei. La Llei no et salva, és Jesucrist que et salva. És Sant Pau qui ho diu. No som nosaltres que ho diem. La Llei pot ser una ajuda, però no et salva. “Si et sotmets a la llei, estàs sota condemna”, diu Sant Pau, “Si creus en la salvació de la Llei, ja estàs condemnat”, perquè és Jesucrist qui et salva.
Estem prop de la Pasqua, amb aquest desig, amb aquesta consciència, però també dels temps que vivim, no per espantar-nos, però el temps ha de tenir també un final, eh. Quan tornarà gloriós, el temps, tal com el coneixem, acaba; el temps no acaba, però tal com el coneixem sí, perquè ve el temps nou. Al·leluia. Ho demanem contínuament, eh, a la Missa: “Que vingui el teu Regne, el teu retorn gloriós”, ho demanem contínuament. Estar aquí en aquesta Terra té sentit només per això. Si no, penso que és la desgràcia més gran que pot passar a un home, viure eternament en aquesta Terra; penso que només l’infern és pitjor, en fi, prou. Tota la vida amb els problemes que tenim, “seria millor morir de petit”, com deia algú.
Donem doncs gràcies a Déu. Confiem novament la nostra vida a Maria Santíssima. Confio Europa en aquest temps particular, confio les eleccions que es realitzen a Rússia, confio tots els esdeveniments que succeeixen en aquesta Terra: la guerra de Palestina, totes les guerres. Confio tots els innocents, tots els màrtirs, tots els infants avortats, tots els rebutjats, tots aquells que no són acceptats, tots aquells que per causa del seu pensament són perseguits, empresonats, assassinats. Que Maria Santíssima reculli el dolor que aquesta humanitat produeix i el porti a l’altar de Déu, perquè esdevingui benedicció per tot el bé que s’està fent, benedicció per tots aquells que ofereixen la vida, per tots aquells que acompanyen Jesucrist en el seu camí aquí a la Terra, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Jn 8, 30-47
[2] Cfr. Jn 19, 28-30
[3] Cfr. Sv 2, 12-22
[4] Cfr. Jn 7, 49
Església de Jesucrist de l'Univers 