Vetlla Pasqual de la Nit Santa

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

30 de març de 2024

(Transcripció d’àudio)

Vetlla Pasqual de la Nit Santa (Any B)

Gn 1, 1-2, 2 Gn 22, 1-18 Ex 14, 15-15, 1 Is 54, 5-14 Is 55, 1-11
Ba 3, 9-15+3, 32-4, 4 Ez 36, 16-28 Rm 6, 3-11 Mc 16, 1-8

En aquest Tridu hem dit que com Església volíem estar amb Jesús i amb Maria Santíssima, en tots els seus passos. Ara ens trobem a la Nit de Vetlla.

Llegiu més

Aquest Tridu Pasqual, per a nosaltres -ho és per a tots els cristians, però per a nosaltres en particular- és el Tridu que repetim cada dijous, divendres i dissabte de la setmana, i hi ha un perquè, després ho veurem.

Nit de Vetlla: com a Església estem amb Maria Santíssima per vetllar. Què esperava Maria? Era l’única que creia en la resurrecció. Sabem que també hi creien en part Maria Magdalena, Llàtzer, Joan Evangelista, però que cregués sense dubtar era l’única. Moltes persones que havien vist ressuscitar Llàtzer, el mateix Llàtzer, ressuscitat, davant el que li va passar a Jesús van fugir, es van escapar, no ho podien creure. També ho hem sentit avui a l’Evangeli: veuen un àngel, els diu, els parla: “Jesús no és aquí”. Diu: “Aneu i digueu-ho” i no ho fan, tenen por.

Aleshores, què hem de fer nosaltres, com a Església, que vetllem amb Maria? Penso que el nostre deure és contemplar l’acció de Déu en aquest temps, contemplar una vegada més -perdoneu si us ho dic- el que Déu ha fet amb nosaltres, el que ha fet al voltant nostre; contemplar el que ha fet en la nostra vida personal, contemplar el que està fent, mirar tota la situació nostra i del món a la llum de la fe. Hem de tenir la fe que tenia Maria, Maria la tenia en la resurrecció. Nosaltres hem de creure en la resurrecció i creure també en l’acció de Déu en aquest temps, perquè ha ressuscitat i està present en la seva segona vinguda. Per això podem esperar i alegrar-nos, exultar, a cada resurrecció.

Resurrecció: podríem dir amb altres paraules “vida nova, creatura nova, pensament nou”. “L’home vell”, diu Sant Pau[1], “ha estat crucificat amb Crist. Ja no hi és, està al sepulcre”. Resurrecció vol dir ser alliberats. Un que ha ressuscitat és lliure, ja no té cadenes, ha ressuscitat. Jesús ressuscitat, ja no tenia cap impediment. Ressuscitat vol dir que ja no té pors. Amb la resurrecció va vèncer la mare de les pors: la mort. De què havia de tenir por? Si estàs unit al Crist, si estimes el Crist, si l’has seguit en el seu pas en la vida, en la mort, a la creu, i ressuscites amb Ell, què et fa por?

Aleshores, aquesta vetlla que repetim cada setmana -hem de ser honestos- admeten que tenim necessitat de molta fe, de fer molts passos per creure, per dir: “Crec”; hem de dir-ho moltes vegades, no hem arribat a la plenitud. Probablement, també nosaltres, si ara el Senyor s’aparegués aquí i ens digués: “Aneu, digueu-ho”, com aquelles dones, ens escaparíem i no diríem res a ningú.

Aquests tres dies -dijous, divendres i dissabte- indiquen el camí per a cada un de nosaltres per vèncer una altra vegada les nostres pors, indiquen el camí per vèncer les nostres morts, per arribar a vèncer la Mort, amb majúscula. I el Senyor Jesús ens ha indicat la manera d’afrontar LA VIDA, tal com Ell la va viure, tal com Ell va fer. Davant de cada passatge, entrar en la pregària, comprendre aquest nou passatge i veure que no el vull fer, veure que aquest és el meu problema. I Ell, el Senyor, t’ho mostra, tal com ho va mostrar a Jesús. Arribar també nosaltres al nostre Getsemaní i dir: “Si és possible, allunya aquest calze. Però que es faci no la meva, sinó la teva voluntat”[2]. Un cop fet això, tens totes les gràcies per passar per aquella mort, però és LA MORT. No t’estalvia al dificultat, el dolor, la prova, perquè l’home nostre, vell, no vol morir, però ha de morir.

Aleshores arriba el moment, que és el d’avui, de l’espera, temps d’espera, i és aquí on actua la gràcia i et porta a la resurrecció. Tot no ho podem fer sense estimar Jesús. Cap d’aquests passatges que he nomenat el podem fer sense creure que Jesús ha vençut el món, que Jesús ha ressuscitat. Però, també passa que creure-ho no és suficient, repeteixo, ho crec i entro dins, amb Ell.

Dit així, ho podia resoldre dient senzillament: “Ens hem d’oferir, oferir-nos amb Ell, oferir la vida, Ell va obrir el camí”, tot són coses que saben. Però, cal afegir un pas que potser ningú, o pocs, l’entenem a fons, quan, en canvi, se’ns demana de comprendre’l com a poble: ser cristians no és una religió, ser cristians és una manera de viure. Si decidim ser cristians, ja no podem ser com abans; si decideixes ser cristià, fer-te batejar, no pots viure com el món, perquè estàs en el món però no ets del món[3].

Aquí, penso, hi ha una cosa gran: que el Senyor ens espera i ens ha preparat la Nova Creació. Em direu: però jo ja crec també ara aquí a la Terra. Hi ha un passatge a punt per al poble de Déu, pel seu poble, que és el de viure com a fills de Déu. Jo no us sé dir el com -així, així, així-, però sé que a l’Evangeli, sé que a les Lectures, sé que en tot el que se’ns ha dit ho tenim tot. “Tot s’ha acomplert”[4], el que tocava fer al Senyor, ho ha fet. “Tot s’ha acomplert”, ara ens toca a nosaltres.

Ser cristians vol dir precisament no tenir res a veure amb el món, que no vol dir no viure; vol dir viure com a fills de Déu, vol dir tenir el desig, el coratge i la joia de descobrir junts què és viure de fills de Déu i, creieu-me, per aquest món és una novetat. És això el poble nou, és això la Creació Nova que parteix ja de la Terra. És una cosa que crec que tampoc els sants han arribat a experimentar, perquè sovint, els sants han estat sols, no tenien el poble al seu voltant; obrien un camí, ens l’han obert a nosaltres; però, ara, aquest camí l’ha de fer un poble que presenta a la humanitat què és ser fills de Déu. Penso que per a nosaltres, aquesta vetlla és això. Jo la vull viure així, com l’espera d’això.

Aquesta vetlla voldria -contemplant tot el que Déu ha fet, contemplant les lectures, contemplant també tot el que ja ha fet amb nosaltres com a poble, totes les promeses que ja s’han realitzat, contemplar els darrers anys, concretament els darrers temps, i veure i testimoniar que Jesús està present; veure i testimoniar que l’Església, la nova Jerusalem, està baixant del Cel, i se sent, se senten les seves vibracions, se sent la seva potència, i la reconec precisament també pel mal que surt a la llum, perquè no pot amagar-se més.

Aleshores, aquest temps d’espera voldria viure’l, i us convido a vosaltres a viure’l, contemplant Maria Santíssima, que ha entrat en la Trinitat, que prega, que ens genera a cada un de nosaltres. Contemplar que tenim una Mare al Cel i, en aquest contemplar, vèncer totes les pors, vèncer tots els límits, anar més enllà de tota prova.

Desitjo contemplar i donar gràcies, donar gràcies a Maria, donar gràcies a Déu pel que ha fet per aquesta humanitat, pel que ha fet per mi, per vosaltres; donar gràcies a Déu per cada un de vosaltres. I en la pau, pau que ve d’aquesta certesa, que he vist, que he tocat, ara només he d’esperar que es realitzi, esperar els temps nous. Temps nous que no depenen de l’home, sinó que Déu vol portar a terme amb l’home. Temps d’espera en el qual diem: “Vine, Senyor Jesús, compleix”, però ho diem junts, perquè si ho dic sol, acabo com molts sants que han hagut d’esperar marxar per viure la plenitud, quan podria ja començar des d’aquí.

És un repte que Déu ens posa; però, si mireu la història, sempre ha estat un repte que Déu posava a l’home, un repte en el qual Ell ho posava tot. Déu ho posava tot, t’ho donava tot, gràcia sobre gràcia, do sobre do, i esperava que diguessis: “Aquí em tens!”.

Crec que esperar la resurrecció del Crist, ha arribat el moment que ha de ser així. Maria Santíssima va lluitar perquè estava sola i havia de donar suport a Pere, recolzar els apòstols, recolzar l’Església, perquè aquella era l’Església. M’agrada pensar que si, en canvi, ara té un poble, el seu poble que Ella ha generat, aquesta espera esdevindrà veritablement una glòria, la glòria de Déu i també la nostra glòria.

Voldria encara una vegada més posar tota l’Església en el Cor de Maria, posar-la en la seva espera, posar-la en la seva pregària. Desitjo posar en el Cor de Maria tots aquells que ens han precedit i que estan aquí entre nosaltres, tots aquells que han entrat abans que nosaltres en la Creació Nova. Desitjo posar-hi els últims, els petits, els senzills, tots els màrtirs d’aquesta humanitat, els màrtirs de l’energia disgregadora d’aquesta humanitat. I, oh Mare, que el teu Cor, la teva pregària sàpiga desvetllar tots els sí en el moment de la concepció, sàpiga desvetllar tots aquells que desitgen ser fills de Déu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Rm 6, 3-11

[2] Cfr. Lc 22, 42

[3] Cfr. Jn 15, 19; Jn 17, 16

[4] Cfr. Jn 19, 30