Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
20 d’abril de 2024
(Transcripció d’àudio)
Fets 9, 31-42; Sl 115; Jn 6, 60-69
Els Fets dels Apòstols d’aquests dies ens han presentat el martiri de Sant Esteve[1], la conversió de Sant Pau[2], i avui presenten l’Església en pau, Pere que visita l’Església i fa algun miracle, i la gent que creu perquè veu aquests miracles[3]. En canvi, a l’Evangeli tenim el discurs de Cafarnaüm: l’Eucaristia[4].
Llegiu més: III Setmana del Temps de PasquaVoldria veure amb vosaltres aquesta dimensió de la conversió de Sant Pau, per comparar-ho amb nosaltres i reiterar de nou, en relació amb el discurs de Cafarnaüm -sé que ho he dit altres vegades- aquest concepte senzill que diu Jesús, però que crec que per a cap de nosaltres, en el nostre interior, no és senzill de comprendre: “Qui no menja la meva Car i no beu la meva Sang no pot formar part de mi”[5]. No és només l’Eucaristia la Carn i la Sang de Jesús, és el seu Cos. Concepte senzill, però no crec, repeteixo, que entre els cristians s’hagi entès, perquè el món no seria com és; senzill però impactant, com ho va ser per aquells de Cafarnaüm. No eren tots dolents, eh! “Aquest discurs és dur”. Com ho fas per menjar la Carn?
Sant Pau. Tots els apòstols, excepte Sant Pau, van ser instruïts per Jesús durant tres anys, van viure amb Ell, van estar amb Ell durant quaranta dies després de la seva resurrecció, intruïts en tot. Van rebre l’Esperit Sant juntament amb Maria Santíssima en el cenacle.[6] Jesús els va obrir la ment a les Escriptures. I sabem pel que fa a tots ells, la dificultat que van tenir per creure a fons en la resurrecció fins i tot després d’haver-lo vist ressuscitat: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit…”[7]. En canvi, Sant Pau, que va matar molts sants -no va matar persones qualssevol Sant Pau eh, matava els sants, es dedicava a matar sants, no a qualsevol persona, no els delinqüents, ell matava els sants, sant Esteve, i tenia permís per anar a buscar també als altres- senzillament, sent una veu, cau del cavall i canvia. I ara no estem dient: “Més gran que Pere, Pau”, cada un té la seva grandesa, però crec que la grandesa de Sant Pau és universalment coneguda.
Què va passar? El que va passar i que ens ha de passar a cada un de nosaltres: va poder acollir el perdó de Déu, sense “i si…” i sense “però…”. Caient del cavall i sentint la resposta: “Qui ets?”, “Soc Jesús, a qui persegueixes”, el seu passatge va ser: “Si aquest a qui persegueixo -sé el que he fet, sé qui soc- m’estima fins aquest punt, per això val la pena donar la vida”. Va acollir el perdó.
Fixeu-vos que en aquest passatge d’acollir el perdó, us convido a veure’l en cada un de vosaltres, no teniu els pecats de Sant Pau, però cada un de nosaltres tenim els nostres, té els seus. Si no deixeu passar el perdó com ell el va acollir, no arribareu a comprendre tampoc l’amor de Déu. Si provem de comprendre l’amor de Déu només per les obres bones, només pel bon comportament, això sol no és suficient. Tota l’actitud positiva que ha de venir, ha de venir perquè he tocat l’amor de Déu. I i quan és que el toques seriosament? També Sant Joan el descriu molt bé: “Ens ha estimat Ell primer, ens ha estimat quan encara érem pecadors”[8].
Cal fer aquesta experiència d’aquest amor, de sentir-se estimats quan… ho saps que no ho mereixes, ho saps que t’has equivocat, ho saps que ets limitat, ho saps que ets no-res, però saps que Déu t’estima. És aquest amor que et permet viure la vida oferta. Si no toques aquest amor, tingueu en compte que l’oferta és teoria, és un acte de força, és forçar la teva voluntat. Ja és bonic eh, perquè tu ho vols, ho desitges, ho busques. És molt bonic, no estic descartant aquest aspecte, sinó arribar com Sant Pau. Aquest amor ja no et lliga, t’allibera en tot, et treu totes les pors, tots els sentiments de culpa, et deixa només la Vida dins. Entens que aquest amor ha vençut el món[9] perquè l’ha vençut en tu, no perquè algú t’ha dit que l’ha vençut en ell, que ha fet un miracle, (que està bé, bravo!), però l’ha vençut en mi. Fas l’experiència de Déu, trobes Déu. El mateix per l’Eucaristia. Si jo aquell amor no el menjo, no el trobo, conscient que estic menjant el Cor de Crist, conscient que és un acte d’amor, aleshores, més o menys, serà sempre un ritu.
Aquesta acció de la qual parlo, tant de l’Eucaristia com del perdó, és l’acció de la gràcia. És aquella acció en la qual l’home no hi té res a fer, no compta cap de les accions que l’home pot arribar a fer, no compten les pregàries, no compta la caritat, no compta el bé més gran de tots, no compta res: és una acció de Déu, és una acció de gràcia. Perquè si creus que obtindràs el perdó perquè ets bo, no has trobat aquell amor que t’estima primer, que t’estima quan ets pecador, no quan ets bo. Les accions de bondat s’esdevenen perquè aquest amor t’estima, perquè a un amor com aquest no pots fer més que correspondre-hi, o pots negar-lo.
Aleshores, què és el que fa l’home? Fa el que sempre ha fet des de la concepció: escollir entre la vida i la mort, entre acollir aquest amor o acollir l’esperit del món. Ho pot fer de manera total: “Escullo el món o escollo Déu”, o ho pot fer com la majoria, a mitges: qui el vint, qui el trenta, qui el quaranta, un sí feble, un no feble, al mig: “El trio però no del tot”. Aleshores és quan es diu: “de tant en tant prego, demano, faig”, perquè no has acollit aquell amor, no t’ha canviat, no t’ha fet caure del cavall.
Hem dit que en aquest temps hi ha l’acció trinitària -és correcte i no és correcte-, l’acció trinitària sempre hi ha estat. En aquest temps és potenciada, en aquest temps està actuant de manera particular, igual i més que en els temps de Jesús, perquè ara hi ha la Seva presència viva, igual que aleshores. Però estan actuant l’acció del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant contínuament. Si us fixeu en la Santa Missa, és aquesta acció. És l’acció que contínuament et crea, et perdona i et santifica, segons la teva participació.
A casa Missa resem el “Pare nostre: vingui el teu regne”. Sembla que no arribi mai. En un temps en el qual preguem per la pau: esclaten les guerres. Però, què ens diu això? Crec que el que ens diu és que el punt és: l’home prega perquè “vingui el teu regne”, però ja té en el seu com és el seu regne, ja té les seves idees de com és el regne de Déu. Prega per la pau, i vol la pau -que és bona, i ai de nosaltres si no preguem per la pau- però no per canviar segons el pensament de Déu, sinó per tornar a viure segons el seu propi pensament. Vet aquí el perquè no ve la pau, perquè Déu no et dona allò que et fa mal. Si voleu l’exemple que confirma això, agafeu la pandèmia. Ha canviat alguna cosa després de la pandèmia? L’home ha tornat a viure com abans. Hi ha algú que hagi anat a buscar a Déu després de la pandèmia, durant la pandèmia? Estaven disgustats perquè no podien viure com vivien abans -estaven disgustats- no per canviar la manera de viure. Ningú s’ha preguntat: què m’està dient Déu? Què vol? Per què ho ha permès?
Sant Pau, acollint aquest amor, aquest perdó, va canviar la seva vida, però val per a tothom. A vegades crec que no acollim aquest perdó precisament perquè, com amb la voluntat de Déu, “vingui el teu regne”, com amb la pau, l’ànima astuta ho sap: “Si ho acullo tot, canvio, he de deixar. Si ho acullo tot, he perdut”.
Mentre pensava en això em deia: com podem pregar per la pau? El Senyor és clar, no? Després del “Pare nostre”, el sacerdot prega a Déu Pare i després prega a Jesús per la pau. Prega al Pare dient: “Allunya de nosaltres qualsevol mal”, i per què no s’allunya? Sempre pel mateix motiu d’abans. El mal s’allunya, però l’home el torna a cridar. Quan bategem o enviem a l’infern, enviem a l’estany de foc i sofre, tots hi van, però després l’home els crida de nou. Els dimonis, el mal, l’energia disgregadora estan al món perquè és l’home que els crida. Invoca el mal, no perquè faci misses negres o perquè faci qui sap què, sinó simplement perquè escull viure segons el món, segons l’esperit del món i aleshores es presenta qui representa l’esperit del món, es presenta el mal.
Pregar per la pau, la primera pregària per la pau hauria de ser per la pau dins nostre, que la pau venci la meva inquietud, que la pau venci els meus interrogants. Aleshores puc pregar per la pau en el món, que la pau venci el món dins meu. Aleshores podem alçar junts una sola veu, i serà també una pregària amb autoritat com la que va fer l’Església quan ha dit que la Terra va tremolar, no? Que deia: “Aquí tots ens volen fer fora. O ens ajudes o ja hem acabat amb l’Església”. No va ser així, però… la Terra va tremolar i l’Església va tirar endavant[10]. Però eren persones que havien escollit allò, en la veritat.
En canvi, si prego per la pau, però ja dins meu prego per la voluntat de Déu i vull la pau perquè així creixo bé, així estic bé, continuo treballant, continuo vivint, continuo fent, ja he anat contra la pregària de Jesús: “Us dono la meva pau. No com el món la dona”[11] diu Ell. He de descobrir com me la dona, no puc dir-li a Ell com me l’ha de donar, “no com el món la dona”.
Pensant en això, deia abans, m’he dit: però hi ha persones atees -o almenys afirmen ser-ho- i jo les veig en pau, em semblen persones maques, positives, en pau més que molts cristians, perdoneu. M’he dit: com pot ser? Perquè ells, en tot cas, pel que creuen, pel que viuen, han trobat un equilibri interior, una pau, tenen un ideal i per aquell ideal donen la vida, donen la vida per aquell ideal. Penseu… un cas esclatant és en Gandhi. Va donar la vida per un ideal, estava en pau. Però per a nosaltres que hem trobat Déu, o diem que l’hem trobat, què vol dir tenir la pau? Serà alguna cosa més enllà d’aquestes persones i, de fet, hi ha un més enllà: has d’esdevenir com Jesucrist, has d’esdevenir, al teu torn, aquell que ofereix la vida i paga per la pau, has d’esdevenir anyell immolat, has de prendre una part de la creu i caminar endavant. Has de posar Crist al centre i deixar-li a Ell tota iniciativa, acollint aquell amor com he dit abans.
Estem en temps especials -us ho hem dit, ho he dit moltes vegades- però no són temps especials perquè són temps dolents; són especials perquè hi ha moltes gràcies, especials perquè aquesta experiència de Saule que esdevé Pau, està a l’abast de tots. Especials perquè només amb una petita obertura, un petit desig cap a Déu, disposats a canviar la vida, i Déu esfondra la porta. Ell està a la porta i truca[12]. En aquests temps, us dic, si algú per error s’apropa a la porta, encara que no obri, Déu l’esfondra i diu: “Oh, em pensava que era oberta”, te la tira a terra, perquè entra. N’hi ha prou amb una mica de ganes i de disponibilitat. Especials per això. És més feixuc perdre’s que salvar-se, només que la decisió, la tria, és sempre com en el moment de la concepció, què vull, l’Esperit de Déu o l’esperit del món. Això sí, i és l’única cosa que ha de fer l’home, aquesta tria, i després deixar lliure l’acció de Déu. I Ell sap a qui fer caure del cavall, a qui agafar-lo i fer-li veure un miracle, a qui agafar-lo amb carícies, a qui agafar-lo amb una puntada de peu al paner, ho sap Ell, però deixem-lo fer.
Vull donar-te gràcies, oh Senyor, per aquests temps, donar-te gràcies per les gràcies, que són nombroses. Vull confiar-te tots els petits, els senzills, tots aquells que estan immersos en inèrcies que són més grans que ells, en situacions més grans que ells, especialment aquells que encara no t’han conegut. Et confio a qui en totes les religions busquen la Vida amb majúscula, busquen el sentit de la Vida. Et confio els nens avortats, et confio tots aquells que són rebutjats en qualsevol forma. I desitjo, juntament amb Maria Santíssima, demanar-te una benedicció especial per als “sí” en el moment de la concepció, per a qui és cridat a obrir un camí, que sàpiga estar content per aquesta crida, sàpiga desvetllar-se i acceptar de veritat, com Sant Pau, que haurà de sofrir pel teu nom; acceptar com Sant Pau, sigui on sigui que el porti, tot el camí que haurà de fer, i juntament amb Sant Pau donar gràcies per la potència, l’amplada i la grandesa de l’amor de Déu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Ac 7, 51 – 8,1a
[2] Cfr. Ac 9, 1-20
[3] Cfr. Ac 9, 31-42
[4] Cfr. Jn 6, 60-69
[5] Cfr. Jn 6, 52-55
[6] Cfr. Ac 2, 2-4
[7] Cfr. Jn 20, 24-25
[8] Cfr. 1 Jn 4, 10.19
[9] Cfr. Jn 16, 33
[10] Cfr. Ac 4, 23-31
[11] Cfr. Jn 14, 27
[12] Cfr. Ap 3, 20
Església de Jesucrist de l'Univers 