VI Diumenge del Temps de Pasqua

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

4 de maig de 2024

(Transcripció d’àudio)

Ac 10, 25-27.34-35.44-48; Sl 97; 1 Jn 4, 7-10; Jn 15, 9-17

En les lectures d’aquest mateix diumenge, any B, però en part durant tota la setmana, en part durant tot aquest temps en el qual estem llegint l’Evangeli de Sant Joan, se’ns repeteix el manament que per a nosaltres cristians hauria de ser la nostra regla: “estimeu-vos els uns als altres”, “Déu és amor”.

Llegiu més

Haureu sentit, per qui participa cada dia en la Santa Missa o llegeix les Lectures, com inclús en aquella discussió entre els deixebles, entre si circumcidar o no circumcidar[1], parlen clarament de Moisès, que és anunciat tots els dissabtes. A nosaltres ens toca anunciar el que diu el Crist. Moisès és la llei de Moisès; el Crist, el manament de Crist és: Déu és amor, estimeu-vos els uns als altres.

Els cristians van començar aquest camí, l’haurien d’haver encarnat cada vegada més, haver-se’l fet cada vegada més seu, i a cada era haurien, a cada època haurien d’haver tingut sempre alguna cosa més a aportar, però sempre en aquest línia, en aquesta novetat: l’home nou. Això ho han fet grans sants, encara que sabem -no és un secret- que sempre han estat descoberts almenys cent anys després de quan van viure. El missatge que van portar ha sigut més o menys conegut sempre després de la seva mort i això ha fet perdre moltes gràcies, perquè s’han de viure quan arriben.

Sant Joan, a la seva carta diu: “Déu és amor. Déu ens ha estimat primer”. Si ens hi fixem bé, també diu una altra cosa fonamental: “Estimem-nos els uns als altres”. Per tant, si agafem aquest manament i escollim que aquest manament sigui la nostra vida, “perquè l’amor és de Déu: qui estima és generat per Déu”. Fixeu-vos que aquí, quan ell diu: “És generat per Déu” no vol dir generat en el moment de la concepció (que això també és cert), però aquí em diu: qui escull acollir el Crist i viure segons la seva llei és generat per Déu.

“Estimeu-vos els uns als altres”. Fixeu-vos que aquí us he de dir com pel perdó: perdoneu a qui us ofèn, estimeu als vostres enemics, perdoneu. Això, és impossible a l’home, eh. També estimar-se els uns als altres, com Ell ens ha estimat, a l’home li és IMPOSSIBLE i qualsevol que ho intenti amb les seves pròpies forces arribarà a una còpia defectuosa, però no ho aconseguirà. L’única manera d’assolir-ho és: escullo el Crist, escullo viure per Crist, escullo donar la meva vida a Crist, esposo el Crist -que no vol dir: em faig frare, sacerdot o monja- però és el Crist el meu Espòs; encara que sigui cridat al matrimoni, començo a desitjar estimar a tothom, desitjar.

Cap de nosaltres és capaç d’estimar com Ell va estimar; desitjar estimar, i aleshores qui estima és generat per Déu, comença a ser generat. Com? Ell ens va estimar primer, ens va estimar quan no ens ho mereixíem, ens va estimar quan segons els nostres raonaments -que també són una mica un obstacle- és impossible que ens estimi. En canvi, el primer pas és precisament estar segurs en la fe, després també sentiràs dins teu -no puc explicar-vos com ho sentirà cadascú- que Déu t’ha estimat, t’ha perdonat… t’estima. El sol fet de dir “t’ha perdonat” és quelcom a més a més, perquè Ell no té cap dificultat per perdonar-te, Ell senzillament t’estima. I és aquell amor que et transforma i et canvia i et porta, a tu, a demanar perdó. Demanar perdó ho necessites tu, Ell no ho necessita, Ell t’estima.

Els grans sants -fa uns dies veiem a Sant Pau[2]– li va passar això caient del cavall, va sentir aquell amor. I després, a partir d’aquí comença aquest camí en el qual Déu és llum i qui està en la llum és generat, és transformat. Continuem amb la carta de Sant Joan, la primera carta[3]. Aleshores ja veieu que el nostre pas a fer és estar en la llum.

Torno a dir: aquest amor que t’estima primer, per a nosaltres no és… no és normal, i per això sempre busquem guanyar-nos aquest amor de Déu. Per això volem presentar-nos bonics, bons, sans, volem fer obres per merèixer ser estimats; mentre, en canvi, el pas és precisament el de “sé que m’estima”; les obres boniques i la persona bonica aniran sortint en la mesura que jo estic en la llum.

Continuant amb aquella carta[4] diu: “Qui és que no està en la llum? Qui diu que no té pecat”. Qui és que no vol la llum? Qui no vol que aquella llum et faci veure allò que ets. En canvi, si tu, en aquell amor estàs en la llum, i surt allò que ets -ets allò- però sents aquell amor, allí ets generat. Sempre es parteix de: ho desitges; Déu no força ningú.

He anat molt enllà, donant per descomptat el que s’ha escollit: he escollit a Crist. Però comença aquest camí: estar en la llum. Estar en la llum no vol dir no equivocar-se; al contrari, la llum es fa cada vegada més intensa, i per això crec que a tothom li haurà passat, de veure que com més avances més brut et veus. Com més avances, més et ve de dir: “Però si no he entès res”, com més avances et sembla que: “Jo no ho puc fer”. És veritat, tot sol no ho pots fer, però és precisament aquesta dimensió de la llum que augmenta dins teu que et fa veure en tu tot allò que no va.

Aquí obro un parèntesi. Sovint es diu de molts sants que es confessaven cada dia. A nosaltres ens pot semblar molt. Era això: com més estàs en la llum, més et confesses cada dia; de fet, jo diria almenys sis o set vegades al dia. No em refereixo a anar a trobar el sacerdot, per no cansar-lo, sinó en la teva dimensió amb Crist -per mi no n’hi ha prou amb set vegades al dia, me’n caldrien setanta vegades set- en aquella llum. Però no culpabilitzant-me o sentint-me una nul·litat, perquè cada vegada l’amor de Déu augmenta veient això; entenc la grandesa de Déu, la grandesa d’aquest amor infinit que mereix ser estimat.

Obro un altre parèntesi. Tot això comença escollint a Crist. El primer pas, després d’escollir a Crist, seria el Baptisme, amb el qual la teva vida és sepultada en Crist[5]. És a dir, nosaltres, els cristians, malauradament, vivim totes aquestes realitats que són d’una grandesa infinita, que són d’una gràcia infinita, d’una misericòrdia infinita i d’un abast que és l’únic que compta -és a dir, estem aquí a la Terra i l’única cosa que compta, què és? El Baptisme, la Comunió, la Santa missa, el Crist-, i, en canvi, vivim totes aquestes realitats com una cosa de més a més. El que compta és trobar muller, fer diners, fills sans, bon treball, no?, siguem honestos. I, en canvi, el camí que Déu ha previst i que també es veu en la litúrgia, si us hi fixeu, no és que Pasqua sigui per casualitat, que Nadal sigui per casualitat, si ho mireu és tot el camí per estar en Crist, per la Vida, perquè la vida és aquesta.

El Baptisme. Amb el Baptisme la meva vida és sepultada en Ell, i a continuació poseu-hi tota la resta: els sagraments, la Missa. Si volem donar una mirada ràpida a la litúrgia: se t’ha donat un fill -el Nadal-, l’esperes, et sents perdut, et falta alguna cosa, et ve donat un fill. Aculls aquell fill, arriba el Baptisme, en el Baptisme del Senyor; rebut el Baptisme, al febrer hi ha l’ofrena de la vida: Jesús és ofert al temple[6], i tu fas el mateix. Aleshores, entres en tota la dimensió de comprendre tot el que has fet, a qui has donat la vida, què és la teva vida, tot orientat a mirar la teva vida juntament amb Ell, i arriba la Pasqua, que ressuscites. Amb la Pasqua esperes l’Ascensió, que veurem el diumenge vinent, i aquí ho portes tot al Crist, estàs en la llum, el que estic intentant dir. Tens quaranta dies de plena llum durant els quals veus tot el que dins teu ha de ser portat al Crist, tot ha de ser portat a través de Crist, i és l’Ascensió. Fet això, davalla damunt teu l’Esperit Sant i l’Esperit Sant t’il·lumina en tot el que és la teva missió, el teu camí, perquè quan has entregat tot el teu ésser, a través de l’Esperit Sant, comença la missió, ja no vius més per tu, vius pels altres. Amb l’Esperit Sant reps la unció i t’encamines, marxes, surts de la teva Jerusalem i marxes, i repeteixes tot això contínuament, contínuament. Totes les altres festes estan relacionades amb això: Corpus, abans la Trinitat, Maria assumpta al cel, totes estan relacionades. Però aquest camí no és una casualitat: aquest camí és LA VIDA, la veritable vida. Tota la resta no és la veritable vida, és omplir les hores dels anys que hem d’estar a la Terra, omplir, però no és viure.

Estar en aquesta llum: com més s’està immers en les tenebres -el nostre món em sembla que és més aviat tenebrós- més serà la llum, i si tu ets aquesta llum, també portaràs aquesta llum. Seràs la llum posada al portallànties i no sota la taula, no?, per il·luminar[7], seràs un cristià. Els cristians serveixen per això. Si no viuen això i no fan això, perdoneu, però no serveixen per a res, són com la sal que no és salada[8]. Per a què serveixen? Què diuen que és tan estrany, bonic? Fins i tot provoquem una mica d’indignació en els altres, perquè hi ha moltíssims budistes (ho estic llegint), però agafem un Gandhi, que, com altres, subratllen que el que aporta el cristianisme s’entén que ve d’un Déu i no d’un home, és l’única religió que ve de Déu. El problema és que tothom diu que sembla impossible de viure.

Ara porto una provocació: és possible estimar-se els uns als altres com Déu ens ha estimat? És possible perdonar? És possible ser feliços? És possible viure l’Evangeli? És possible arribar a trobar deu persones que aconsegueixin viure així? Deu, crec que són milions els cristians, jo parlo de deu persones que visquin així a la Terra, DEU. I responc que és possible, però que només hi ha un camí: morir a mi mateix, si no, no, no és possible. És un camí en el qual he de ser clar amb mi mateix davant Déu, sense broma, sense buscar escapatòries. L’Evangeli és per viure’l. El que he dit avui, és Evangeli, perquè Sant Joan és Evangeli, encara que sigui de la primera carta. Si vols ser generat per Déu, has d’estimar; si vols estimar has d’escollir el Crist i has de desprendre’t de tu mateix; has d’estar en la llum, per tant, no has d’amagar les teves pors, els teus límits, els teus pecats. Però en això, nosaltres, els pecats sempre pensem que són els que tenen a veure amb la llei de Moisès, que no és la llei del Crist. En la Llei de Crist, si tu no estimes algú, ja estàs en el pecat, eh. No cal que li donis una bufetada, que malpensis, que li diguis una paraula de massa: només no estimant-lo ja has pecat.

Penseu com seria el món si els cristians, almenys un cert nombre d’ells, de sobte posessin en pràctica aquest manament. Ja us dic que donaria molts, molts més resultats que respectar tota la llei de Moisès al peu de la lletra, a la perfecció, més que ser tots superbons, tots… humanament vull dir… alimentar el món sencer, curar tots els malalts, guarir tots els leprosos. No donaria el mateix resultat que donaria un grupet que visqués així: “estimeu-vos els uns als altres”.

Sant Pau diu: “La llei et condemna, la gràcia et salva”, però la gràcia és aquesta, eh. Si aculls el Crist és això, si no, no estàs en la gràcia, si no, estàs a mig camí entre la gràcia i la llei, entre el comportar-te bé i deixar-te utilitzar per Crist. La gràcia et transforma, però has d’estar en la llum. Inclús aquell fragment de l’Evangeli[9] on, el judici final, no?, que separa els uns dels altres, uns a la dreta, uns altres a l’esquerra -crec que tots ho sabeu: “Vas venir a visitar-me quan estava malalt, quan…”- fixeu-vos que no és altra cosa que això, eh: estimeu-vos els uns als altres. No és que Ell digui que hem d’anar a visitar els malalts, els presoners. Si vius així, ets un d’aquells a qui dirà: “Vine, beneït del meu Pare”. Si no vius així, encara que hagis visitat totes les presons, no et sentiràs dir: “Vine”, et sentiràs dir: “ves, allunya’t de mi”.

El món està tot dividit, s’ha dividit, no s’està estimant. Està dividit en religions, dividit en races (blancs, negres, grocs, vermells), està dividit entre cristians. Crec que hi ha sis-centes divisions entre els cristians, no són només protestants, ortodoxes, evangèlics, n’hi ha sis-centes, tot dividit. Hi ha divisions fins i tot entre els que comencen a caminar junts posant la seva vida, oferts l’un per l’altre, hi ha divisions també entre ells: cadascú vol tirar endavant la seva pròpia idea, el propi carisma. Si anem a buscar els de Don Bosco no es fan amb els jesuïtes, els jesuïtes no es fan amb els franciscans, franciscans amb els dominics; dins d’un mateix convent, sovint, si són trenta, són deu contra vint o un contra tots. Tots dividits. Si has de viure amb quatre persones a casa, no pots: n’hi ha un que no el suportes. S’ajunten vint persones per viure junts, hem de mantenir-nos una mica separats perquè sinó ens barallem. “Estimeu-vos els uns als altres” no podem dir que això passi en aquest món. Us ho repeteixo: és IMPOSSIBLE si no s’escull el Crist de forma radical.

M’he preguntat per l’arrel de tot això: “Però, si estem perduts!”. On està l’arrel que ens porta a això? Jo crec que és perquè al final, aquesta llum, com diu el pròleg de Sant Joan[10], no la volem. Us en recordeu del pròleg, no?: “Va venir entre els seus, però els seus no el van acollir”. Però, per què no la volem? És sempre el mateix orgull, aquest orgull que ens enganya. Algú, no em recordo quin sant, deia que l’orgull mor tres dies després de morir -ho deia un sant, eh! -tres dies després de morir-te. Perquè inclús quan es vol acollir Jesús, inclús quan un vol ser totalment seu, no aconsegueix fer-ho mai permetent-li que et puguis veure pel que realment ets. Inclús aquells que diuen: “Però jo voldria ser… voldria que tots em veiessin”. Sí, vols que vegin tal com dius tu, però amagues allò que realment ets. Fins i tot, crec que aquells que estan en aquesta actitud encara s’amaguen més que els altres, volen presentar-te allò que ells volen.

No ho aconseguim perquè sempre ens quedem amb la idea que cal fer alguna cosa per Jesús, que cal donar-li alguna cosa a canvi, i no s’arriba a acollir aquella gratuïtat del seu amor que et genera. Fixeu-vos que el pas és aquí. És Ell qui et genera, per tant, tu no t’has de posar a calcular què has de fer si esculls el Crist, a què has de renunciar, deixa’l fer! Però quan comença a fer, no comencis a amagar, fes callar el teu jo. Ell t’estima pecador, no cal amagar-se. Ell t’estima quan ets foscor, no cal justificar-te. Ell t’estima sempre. Acull aquella llum i aleshores veuràs com la foscor esdevé plena llum i tu et transformes. Us ho demano, accepteu aquest repte de Jesús, deixeu-vos estimar!I que Maria Santíssima us acompanyi en això, que de veritat us ajudi a viure aquest amor, a alegrar-vos per aquesta gràcia, alegrar-vos per aquest amor gratuït, que us demana només saber dir gràcies i estar contents. I que Déu us beneeixi, i jo us beneeixo en el nom del Pare

[1] Cfr. Ac 15, 1-6

[2] Cfr. Ac 9, 1-20

[3] Cfr. 1 Jn 1, 5

[4] Cfr. 1 Jn 1, 6-10

[5] Cfr. Rm 6, 4

[6] Cfr. Lc 2, 22-24

[7] Cfr. Mt 5, 14-16

[8] Cfr. Mt 5, 13

[9] Cfr. Mt 25, 31-46

[10] Cfr. Jn 1, 9-11