Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
1 de juny de 2024
(Transcripció d’àudio)
Ex 24, 3-8; Sl 115; He 9, 11-15; Mc 14, 12-16.22-26
A Itàlia estem a la vigília de la festa de Corpus Christi, del Santíssim Cos i Sang de Crist.
Pensar en Jesús Eucaristia, pensar en aquesta festa, em porta una mica a les paraules de Sant Pau quan diu: “El Senyor Jesús, tot i ser de naturalesa divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va humiliar ell mateix fent-se obedient, obedient fins a la mort, i una mort de creu”[1]. Aquestes paraules es podrien continuar dient: i després va ressuscitar, però va decidir quedar-se amb nosaltres en l’Eucaristia, i celebrar amb nosaltres el memorial de la nova Aliança, en el qual s’ofereix ell mateix contínuament.
Llegiu més: Corpus ChristiEm porten a això perquè -penso que per a vosaltres potser també és així- d’on em ve aquest amor? Jo no aconsegueixo trobar la resposta, seré avorrit, però un amor que tot i coneixent les nostres febleses, les nostres dificultats, no només ens redimeix, ens dona la vida, ens dona de nou la possibilitat de retornar al Pare, ens obre un camí en el qual només ens hem d’encaminar, però precisament perquè ens coneix es queda en aquesta presó. L’Eucaristia realment és una presó per a Ell, està allà ofert, indefens. Està allà com una protecció.
Fixeu-vos que antigament, si penseu on feien les esglésies, el lloc no era per casualitat. Primer, sí, eren llocs que ajudaven a la contemplació, però també perquè quan un passava per allà, caminava, viatjava, del camí estant podia trobar sempre l’Eucaristia, sempre podia reprendre la relació amb Déu.
Sant Francesc, que no combregava cada dia, no podia, quan podia entreveure un campanar, s’agenollava i es quedava així, s’oblidava del temps, sabent que allà hi havia el seu Senyor, empresonat per amor.
Penso que contemplar aquest amor ens recorda automàticament la importància de la nostra vida des del punt de vista de l’eternitat, perquè si un Déu ha arribat a fer tant i continua fent tant, un Déu, si ha reconegut que mereixíem tant, vol dir que la nostra vida deu valdre molt, que deu ser realment important des del punt de vista de l’eternitat. Dic des del punt de vista de l’eternitat perquè ho ha dit Ell. Tot l’Evangeli ho explica. Ell va morir, va sofrir el que va sofrir, continua quedant-se i sofrint per amor, però sempre per retornar-nos a aquella eternitat, no per aquesta vida, perquè l’Evangeli està ple de paraules com: “Qui estima el pare i la mare més que a mi…”[2], “Si l’ull t’escandalitza, arrenca-te’l…”[3], “És millor perdre la vida… aquí a la Terra qui la vol salvar, la perdrà”[4]. Està clar que no parla d’aquesta vida.
Crec que si la Segona Persona de la Santíssima Trinitat ha de fer tot això per nosaltres, ens hauria d’obligar a entendre: però, jo, quant compto per a Ell? Què és el que hi ha en aquesta eternitat? Quin valor té? Què vol dir per a mi tornar a entrar en aquell amor del qual he sortit? Potser ens ajuda a desenganxar-nos una mica de la dimensió terrenal. Potser ens ajuda a recuperar els valors correctes. Què és el que compta? He d’utilitzar la nova Aliança que el Senyor ha fet per mi, per viure millor aquí a la Terra, o hauria de pensar una mica més en què deu ser la meva eternitat, i viure aquí a la Terra en vista i per l’eternitat?
Ho dic perquè no crec que aquesta actitud sigui ni fàcil ni obvia, ni evident, ni tan sols pels cristians. Aquesta setmana, entre altres coses, tindrem el Sagrat Cor el divendres i el Cor Immaculat el dissabte. Aquests són també exemples d’aquest amor. Nosaltres, cristians, vivim tota la litúrgia de l’any centrats sempre en aquesta dimensió. Per a nosaltres, el perill és sempre celebrar ritus i no entrar en aquest misteri, no entrar en aquest amor, quedar-nos sempre a la superfície, i de vegades deixar-nos tocar però no abraçar completament. No ens deixem posseir per aquest amor.
Tot i això, Jesús i també Maria Santíssima desitgen compartir aquest amor amb nosaltres, és el seu desig més gran. Desitgen ser una sola cosa amb nosaltres. Jesús ho va demanar a Déu Pare a l’últim Sopar: “Desitjo que siguin una sola cosa amb mi, jo en tu, tu en mi, i jo en ells”[5]. És una pregària que va fer a l’últim Sopar, quan va instituir l’Eucaristia. Per tant, aquest amor està al nostre abast, no pot continuar sent un misteri.
Crec que penetrar aquest misteri explica també la paraula “amor”, que a la Terra ha pres molts significats diferents. És l’amor d’un Déu que es fa carn per recuperar-me, d’un Déu que es queda en el pa per recuperar-me, d’un Déu que entra dins meu per recuperar-me; aquest és l’amor. Però, recuperar-me de què?
Crec que per donar el sentit correcte a les coses, a la vida, i per entendre aquest amor, cal fer alguns passos. El primer és donar temps a Déu. I quan dic “donar temps a Déu” no vull dir anar a pregar perquè necessito alguna cosa, vull dir donar-li el temps per explicar-me aquest amor, un temps en el qual estic en silenci, on només desitjo conèixer-lo. No vull alguna cosa per mi, desitjo donar-li a Ell la possibilitat de fer-se conèixer perquè Ell ho vol, però no li donem la possibilitat.
Si voleu, això pressuposa el que el salm que llegeixo ara explica molt bé: “Tu ets el meu Déu, Senyor; a l’alba et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua”[6]. Si dins de cada un de nosaltres hi ha això, Déu es revela; si hi ha això i li dono el temps, Déu m’ho explica tot, tot, no deixa res amagat sobre si mateix, es revela. No ve a explicar-me la situació d’alguna cosa, s’explica Ell mateix, i us dic: si tenim una trobada amb Déu, trobada en la qual s’explica Ell mateix, la vida canvia.
“T’he cercat al santuari, perquè la teva gràcia val més que la vida”[7]. Comprovem si tenim això i donem temps a Déu. Us garanteixo que Ell es revela si tenim això. “Et beneiré tota la vida i alçaré les mans lloant el teu nom. Em saciaré del bo i millor, et lloaré amb el goig als llavis”[8]. Però si no tinc això de veritat, sincerament, aquest desig que crema, amb què vaig a trobar el Senyor per pregar, a fer fins i tot deu hores d’adoració al dia, sense això, el Senyor ens diu només una cosa. Abans de revelar-se ens diu: “Si responeu, també jo em revelaré”. I ens pregunta: “M’estimes més que aquests?”[9] M’estimes més que la vida? M’estimes més que tot el que has vist, tocat, conegut, trobat? Si responeu a aquesta pregunta, Ell es revela. Si us quedeu divagant, si comenceu a raonar “si responc així no va bé, si responc… etc.”, tampoc Ell us respondrà, i la vostra adoració segurament continuarà sent bonica, útil, no us farà mal, per tant, continueu fent-la, però no us explicarà el seu amor, d’on ve el seu amor.
El desig d’entrar en el misteri obliga el Senyor a revelar-se, el força. Quan hi ha aquest desig cada vegada més viu, en certa manera toca també la debilitat de Déu i la debilitat de Déu és aquell amor que potser et dona fins i tot més del que necessites, perquè vol estimar-te. Et dona més gràcies de les que necessites, t’explica més del que et cal, et dona, et llença, t’omple i desbordes, i esdevens una font d’aquell amor, i comença la transformació, comença la Vida, aquella amb majúscula.
Jo penso que de vegades davant de tot això surt la por, davant del misteri, davant d’una cosa que no coneixes, però també sabem que la por no ve de Déu, qualsevol mena de por no ve de Déu. No hi ha cap por que vingui de Déu, cap ni una. Una cosa és quan potser et tremolen les cames, però per la grandesa de qui tens davant, l’altra cosa és la por de saber què t’haurà dit, la por de què hauràs de fer, la por de com canviarà la teva vida; aquestes no venen de Déu.
Així doncs, acabo dient: si donem el temps a Déu, si li permetem sincerament que actuï, si som sincers, com he llegit del salm, i estem en aquesta sinceritat de voler-lo conèixer, no només es revelarà, sinó que jo dic que ho farà ràpidament, ho farà de seguida. Amb Déu no cal esperar, ho farà de seguida i, com deia abans, serà generós en fer-ho. I això ens donarà la pau i la joia plena tal com Ell ha promès: “Us dono la meva pau, no com la dona el món”[10]. “Si la meva joia és en vosaltres, la vostra joia serà plena”[11]. I que Ell ho vulgui, em repeteixo, és la pregària que ell va fer a Déu Pare: “Vull que ells estiguin on som nosaltres, que siguem una sola cosa, jo en tu, tu en mi i jo en ells”[12]. És una pregària de Jesús, per tant, no pot no ser escoltada. Tot el que he dit no és una teoria, és una pregària de Jesús. Si no fossin escoltades les pregàries de Jesús, aniríem malament, però són escoltades, es compleixen.
Aleshores, us ho prego, aquesta setmana, a partir de demà, no anem de festa, no fem les devocions anant a voltar pel poble amb el Corpus Christi, bonic, amb la banda, sinó, mirem d’entrar a contemplar i a conèixer aquell amor.
I que Maria que ho va fer, que ho va fer tota la seva vida i ho està fent en l’eternitat, ens ajudi a viure així, a viure de veritables contemplatius, de veritables cristians, de veritables fills de Déu, perquè només vivint així descobrim la resurrecció, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Fl 2, 6-8
[2] Cfr. Mt 10, 37
[3] Cfr. Mt 18, 9
[4] Cfr. Mt 10, 39
[5] Cfr. Jn 17, 20-23
[6] Cfr. Sl 63, 1-2
[7] Cfr. Sl 63, 3-4
[8] Cfr. Sl 63, 5-6
[9] Cfr. Jn 21, 15
[10] Cfr. Jn 14, 27
[11] Cfr. Jn 15, 11
[12] Cfr. Jn 17, 20-23
Església de Jesucrist de l'Univers 