Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
15 de juny de 2024
(Transcripció d’àudio)
1 Re 19, 19-21; Sl 15; Mt 5, 33-37
Durant tota la setmana passada, la que acabem de passar, hem sentit Elies, hem vist tot el que li passa a Elies[1], i, si ens hi fixem bé, tot el temps d’Elies és molt semblant a molts cicles que han anat succeint en la història de l’home. La història de l’home que és sempre Déu que busca l’home, que busca recuperar-lo d’aquell “no” que va dir en el paradís terrestre, d’aquella caiguda que va fer, i en aquest desig de recuperar-lo fa servir sempre algun profeta. Després arriba al poble d’Israel i també en el poble d’Israel, contínuament hi ha d’haver algun profeta, però la història és sempre aquesta.
Llegiu més: Dissabte de la X Setmana del Temps Ordinari – Any IIEn un moment donat, fixant-nos ara en Elies, era l’únic que quedava. Tots van escollir adorar Baal, Adorar algun altre déu. Però el que es veu, és que contínuament Déu busca recuperar el que pot. I després d’haver fet prodigis, d’haver aturat el sol, Elies va ser un dels profetes més grans; durant la setmana hem sentit el que va fer amb els profetes de Baal, no?; ahir el vam sentir quan estava a la cova quan sent el terratrèmol i el Senyor no hi era, el vent fort, el Senyor no hi era, el foc, el Senyor no hi era, i, després, va haver-hi un vent tranquil, lleuger[2]. Avui crida a Eliseu i després d’això és emportat en un carro de foc[3], i d’Elies ningú en sap res més. Està clar que Elies era un germà fidel: va ser portat cap al seu planeta, com Moisès. La mateixa Bíblia, sense dir-ho, ho diu, que no van ser trobats mai més.
Però també ahir, quan el Senyor li diu: “Què fas aquí?”, i després li diu què ha de fer: “Ungeix això, ungeix allò”[4], és com si hagués deixat que Elies fes tot el soroll, l’embolic que va fer, i després la intervenció és la intervenció de Déu que actua sempre des de l’interior. Si ho apliquem al nostre temps, fixeu-vos que continua sent el mateix.
Crec que puc dir sense equivocar-me que, vist aparentment, hi ha una pèrdua d’identitat dels cristians, hi ha molts ídols, igual que en el temps d’Elies. Crec que tot són ídols que neixen del fet que no hi ha aquesta centralitat, no estic dient de Déu com una cosa feixuga, però m’agrada dir la centralitat de la vida eterna, la centralitat de la vida amb les seves coses essencials, eternes. S’ha perdut això, i el que ocupa el lloc central és: avui, he de viure l’avui, el què es farà avui. Si he perdut el fil de dir; “Però jo viuré eternament, no és tant el que faig avui. No he d’estructurar la meva vida per viure bé cinquanta anys. He de buscar viure per l’eternitat”. S’ha perdut això. Que després, mirant de viure per l’eternitat, visc bé també els cinquanta anys, d’altra manera, seran sempre un dolor, un esforç dur, una cosa feixuga, una prova.
També avui ho creiem, per tant, ho hem de dir sense vergonya: sabem que els que són els profetes d’aquest temps són, en primer lloc, els instruments extraordinaris[5]: Nucli Central, Àngels i germans fidels, però immediatament després, potser ara al mateix nivell, en comunió, l’Església de Jesucrist de l’Univers, que no ha d’estar contra ningú, no s’ha d’imposar, ha de continuar esperant i estar segura que Déu recuperarà tothom. Per tant, no judicar si algú actua d’una altra manera. Déu utilitzarà també això. Això també ho penso.
Per recuperar tothom utilitzarà inclús aquells que a nosaltres ens semblen absurds. Però, per a nosaltres la qüestió és: que el nostre parlar sigui sí, sí, no, no; sí a Déu o no a Déu, que no sigui mai a mitges. Que el nostre sigui de veritat, si ho reconec, el temps en el qual visc, la presència de Jesucrist en la seva segona vinguda, tota l’acció de la Trinitat, l’Església que davalla del cel i que s’acosta, si reconec que soc instrument. Elies ho sabia que ho era. Eliseu, en agafar el mantell, va comprendre que ho era. Si reconec que Déu -el perquè no el sé, està en el seu pensament- però que per gràcia ha cridat la seva Església, és a dir, cada un de nosaltres a ser instrument, cada un de nosaltres ha de donar cent vegades més, s’ha de posar a disposició. No per fer més, sinó per viure plenament. No ha de treballar més del que pot arribar a fer, no ha de treballar més del que Déu li demana. Ha de creure i deixar-se transformar. Aleshores esdevindrà un instrument igual que Elies, sense vergonya, no perquè farà les coses que feia Elies, sinó perquè les que fa ell davant els ulls de Déu tenen el mateix valor, igual. Elies havia de fer el que li tocava a ell, nosaltres hem de fer el que ens toca a nosaltres.
No oblideu que sants com aquest van viure la desesperació: volia morir, no veia res, no volia menjar més[6], germà fidel, amb tot el que havia fet. Tots nosaltres estem en aquell camí. L’important és arribar a dir, com Sant Pau: “He lliurat la bona batalla, he conservat la fe”[7]. És aquesta la vida que hem de viure.
Les gràcies són moltes, els temps són extraordinaris, jo prego, us demano a tots de pregar, per aquells que senten que hi ha alguna cosa, aquells que senten de veritat la presència viva d’una energia, entitat, anomeneu-la com vulgueu, però que hi ha alguna cosa que és més gran que nosaltres que val la pena conèixer, donar la vida per conèixer-ho. Estic segur que qui sigui que avui se situa en aquest camí, tard o d’hora, troba Jesucrist, encara que ara l’anomeni com vulgui. Crec que avui dia, els que estan en perill són aquells que no fan, que estan a mitges, que s’acontenten, que pensen que fent algun ritu ja van bé, estic batejat, ja vaig bé, vaig a l’església, ja vaig bé. Ara és el temps en què Déu actua per transformar, i pot transformar quan un s’ha posat en camí, encara que estigui buscant una altra cosa, ara estan de moda les religions orientals. Aquells que són de bona voluntat i de veritat busquen Déu seran recuperats.
Confio a Maria Santíssima cada un de vosaltres, li confio aquesta humanitat. Li dono gràcies una vegada més, estem en el mes de les seves aparicions a Medjugorje, pel fet que va voler per darrera vegada, amb el permís de Déu, fer tot el possible per recuperar els fills, per preparar-los pels temps que venen, i que ja han començat. Li dono gràcies per aquells que ha pogut recuperar, per la paciència que ha tingut, per l’amor que ha sabut donar malgrat tot el rebuig que ha rebut, especialment de l’autoritat de l’Església Catòlica. Que la seva benedicció materna desvetlli tots aquells que encara són de bona voluntat.
En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Lectures de la X setmana, Any II: 1 Re 17-19
[2] Cfr. 1 Re 19, 19-21
[3] Cfr. 2 Re 2, 1-11
[4] Cfr. 1 Re, 19, 13b-16
[5] Veure l’enllaç “Els instruments extraordinaris de Déu” en aquest web.
[6] Cfr. 1 Re 19, 4
[7] Cfr. 2 Tm 4, 7
Església de Jesucrist de l'Univers 