Naixement de Sant Joan Baptista

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

24 de juny de 2024

(Transcripció d’àudio)

Is 49, 1-6; Sl 138; Ac 13, 22-26; Lc 1, 57-66.80

Avui, a la vigília de la festa de Medjugorje, celebrem Sant Joan Baptista. Joan el Baptista va ser el precursor del Senyor, Jesús, el va precedir sis mesos. Joan Baptista, que va reconèixer Jesús, es van conèixer des del ventre matern[1], va créixer i va ser format per l’Esperit Sant en llocs deserts.

Llegiu més

Va ser el darrer profeta de l’Antic Testament i Jesús va dir d’ell coses grans, va dir: “Entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que ell”. Als apòstols els va dir: “Vosaltres no valeu ni una ungla de Joan Baptista”. Encara que després va afegir. “Però els destinats al Regne del cel són més grans que Joan Baptista”[2].

Estava cridat a preparar el camí, cridat a reconèixer Jesús. És ell mateix qui ho diu, oi?, al Jordà: “Heus aquí el Fill de Déu”[3]. Però, amb els ulls de la carn no l’havia vist mai, no sabia qui era. Això s’entén quan envia alguns dels seus deixebles a dir: “Aneu i pregunteu si és Ell, perquè, ets veritablement tu el qui ha de venir?”[4]. Per tant, fins i tot Joan Baptista, tan gran, format en l’esperit, podeu entendre que havia de caminar en la fe, només en la fe; en la fe que després es confirmava amb senyals, com a tots aquells que caminen en la fe. Va veure davallar el colom, l’Esperit Sant. No és que fos ignorant, sinó que va ser format i -crec que ho he llegit de l’Emmerick- alimentat per animals, visitat pels germans fidels al desert, de manera que no era novell en totes aquestes dimensions, però en la fe.

Avui, però, voldria posar l’accent en algunes coses: ell, precursor de Jesús, Sant Miquel Arcàngel, el precursor de la segona vinguda de Jesús, i jo dic que el poble, nosaltres, Església de Jesucrist de l’Univers, som els precursors del retorn gloriós de Jesús.

Les lectures que hem llegit, especialment la del profeta Isaïes, posen l’accent sobre una cosa que, creieu-me, és la base de tot: reconèixer que som fills. En aquesta lectura d’Isaïes es diu el que nosaltres sabem: aquest sí en el moment de la concepció, el fet que ja des de la concepció el Senyor et crida, et crida per ser fill, et crida, et dona una missió, et dona la teva identitat. Aquesta lectura es refereix a Jesús, però es refereix perfectament a Joan Baptista, si us hi fixeu, si l’escolteu, i jo us dic que es refereix a cada un de nosaltres.

Hi ha un pas que si no el fem no podem entendre tot el camí: som fills, fills de Déu; sentir-se fill, sentir la paternitat de Déu, la seva paternitat que no depèn de nosaltres ni de les nostres obres. Ets fill perquè Ell t’ha creat i Ell ha fet de manera que tu, aquesta filiació, la redescobreixis. És important. Ja sé que tots ho diem, tots som fills, però sentir la paternitat. Ell és Pare més enllà de tot i a nosaltres ens toca només acollir-lo com a tal. Però, quan és que l’aculls? Quan fas un acte de fe dient: “Estic segur que Déu és el meu pare”. Ho repeteixo: intenteu veure-ho i fer-ho, però amb una gran certesa, del nivell de Sant Francesc quan deixa la roba i diu: “Només tinc un Pare al cel”, és a dir, descobrir aquesta paternitat que no és renegar a l’altra, sinó que és descobrir la del Pare, amb majúscula. Això fa començar tota una vida dins nostre.

Acollir aquesta paternitat és el centre del camí cristià perquè Jesús va venir a mostrar-nos el Rostre del Pare[5], la vida eterna és conèixer el Pare[6]. Aleshores, si no es fa el primer pas en la fe, no comença tota la dinàmica de guariment dins nostre.

El perdó que ha portat Jesús, la seva redempció, és precisament per obrir-nos a la trobada amb el Pare, la nostra identitat. Si acollim el perdó de Jesús, acollim Jesús, acollim tots els àngels, tots els sants, tots els justos, però en el nostre interior no s’inicia aquesta dinàmica de la paternitat de Déu, del Pare, no arribem a res, no som guarits, no ressuscitem. Aculls el perdó, però no ressuscites. És la dinàmica dins la qual crec que sovint ens trobem tots, de no viure plenament la resurrecció, la dinàmica de no entrar en la consciència que soc fill, però no un fill qualsevol: fill de Déu. La dinàmica de fills de Déu fon tots els problemes que puguis arribar a tenir. Afrontar les coses més dolentes que es poden tenir a la vida amb aquesta consciència: em puc adreçar a un Pare, puc adreçar-me al meu Pare, tinc el meu Pare que em sosté a les seves mans, que em mira com la pupil·la dels seus ulls, que fa tot el possible per mi, que em treu les pedres del davant. Per tant, si ensopego vol dir que ja va bé així. Tinc un Pare. Trobar el Crist és arribar a això.

Així, com més flueix la certesa de ser fill, em trobo més enllà dels meus mèrits, no l’he de conquistar aquest amor. És Ell qui m’ha conquistat, és Ell qui m’ha volgut. A diferència de molts fills a la Terra que són rebutjats, Déu Pare ens demostra que no només no ens ha rebutjat després d’haver-nos generat, sinó que a més, envia el Fill, envia tots els profetes, envia Maria Santíssima en les seves aparicions perquè ens estima i ens vol recuperar. No rebutja. Sentir-me fill més enllà de si m’ho mereixo o no…, perquè fixeu-vos que quan arribem a pensar “si m’ho mereixo o no” és sempre un judici que neix per la visió equivocada que tenim de l’amor, que tenim del Pare, que parteix de la nostra experiència, de totes les coses que vulgueu. I precisament el que ens pot guarir de tot això és: tinc un Pare, sense dubtes, el tinc i sé que soc estimat. És el primer pas. Un cop fet aquest pas, us asseguro que se sentirà dins nostre allò que Ell diu a la lectura del profeta Isaïes. Naixerà dins nostre aquest sentir-nos acollits, volguts, desitjats, naixerà això, segur.

Continuant amb les lectures se’ns diu -i ens ho diu també Joan Baptista: ser llum de les nacions[7]. Aquí també crec que hi ha una diferència entre Joan Baptista i nosaltres, entre els profetes de l’Antic Testament i nosaltres. Joan Baptista és testimoni de la llum, nosaltres som llum, o, almenys, hauríem de ser-ho. No som testimonis de la llum, som llum, perquè neix la dinàmica dels fills. I hem tornat a ser fills en el Fill, cosa que no podia fer Joan Baptista. Per què per aquells que acullen el Regne de Déu som més grans inclús que ell que, com he dit al principi, és molt gran? Perquè neix el ser fills de Déu, neix aquesta filiació en el Pare, que només amb Jesús es va tornar a obrir. Aquí està la grandesa, però l’hem d’acollir, no conquistar-la, l’hem d’acollir, que és diferent, no guanyar-nos-la, acollir-la.

Nosaltres, entre altres coses, estem aquí en aquest Santuari de Déu Pare, que Ell ha volgut, i l’ha volgut precisament per això. L’ha volgut dient que d’aquí en surt la gràcia que ha de reunir la humanitat, l’energia primària que ha de portar a la humanitat i dir que hi ha un Pare que estima, un Pare que guia, un Pare que no deixarà res incomplet per salvar tothom. Perquè també Jesucrist, Maria Santíssima, l’Esperit Sant, tota l’Església es mou segons els designis del Pare. Ho fan per amor del Pare, del Pare que vol reunir els fills. És tot obra de gràcia del Pare. Això és el que parteix d’aquí.

Vol encara una cosa més, vol, desitja: voldria que nosaltres col·laboréssim amb Ell per millorar el món, per salvar el món; vol, juntament amb nosaltres, voldria, desitja, reescriure la història. Inclús en aquest punt, si parteixo del fet que tinc un Pare amb qui estic voluntàriament, de qui em sento estimat, sé que és omnipotent, sé que vol que participi en la seva activitat -anomenem-la així, tot per gràcia- sé que m’estima, sé que m’estima de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat amb què ha estimat tots els sants; m’estima de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat amb què ha estimat Joan Baptista, Sant Francesc, Santa Clara, Sant Josep, a tots, de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat amb què ha estimat també al Fill Jesucrist; era el primogènit, però m’estima igual. I m’estima així perquè soc fill, no és que només estimi els sants. Ell estima. Si tu et sents estimat, ets sant. Si tu et sents fill, ets sant. No has de fer miracles i qui sap quines obres d’ascesi per ser sant, ho ets si reconeixes que ets fill, ets sant, i Ell t’estima. I precisament perquè m’estima, també té un projecte per mi, tinc el meu lloc. Tinc el meu lloc a casa seva, però ja des d’aquí, a la Terra, sense esperar anar a trobar-lo després.

Sentir-se fills, conèixer el Pare, seguint el que Ell ha pensat per mi, el que ha previst per mi, és la vida, és la veritable vida. Aleshores, disculpeu si em repeteixo, el primer passatge és: em reconec fill. Això fa posar en marxa una dinàmica que Ell farà servir tota la vida per portar-te finalment a allò que és la vida. Sembla que dic les mateixes coses però és així. Farà servir de tot, tot el que visquis portarà al bé per tu, tot estarà previst, tot estarà calculat per portar-te a la veritable vida. L’únic que podries fer és oposar resistència. No has de fer, hauries de “no fer”, que ja seria meravellós.

Fixeu-vos que Maria Santíssima, a Medjugorje, ha vingut precisament per això. Fa quaranta-tres anys que intenta dir això. Ha vingut a preparar els fills, els seus fills, perquè siguin conscients que són fills de Déu, fills del Pare. Ha vingut a preparar-los per la novetat de la vida, i la novetat és el Pare. No hi ha cap altra novetat. L’única novetat és Déu Pare, perquè no se’l coneix.

Conèixer el Pare, és aquí on comença tot guariment i també tota missió. Tal com he dit abans, el perdó que reps del Pare i aquest redescobrir que ets fill, és la fe que has de posar per viure cada prova, cada ferida, incloses les del passat, amb la consciència de ser fill, és el guariment. Tot el guariment comença a partir d’aquí. Sense aquesta consciència no hi ha cap guariment, no hi ha cap medecina, no hi ha res. Però amb aquesta consciència i participant en la vida i en aquestes guaricions que comencen dins teu, amb la teva vida esdevens també testimoni, esdevens apòstol.

I de què dones testimoni? De l’amor del Pare. I com t’ha arribat? Acollint el Fill. I tornes a allò que és l’única cosa que s’ha d’anunciar: el Senyor Jesús ha mort i ressuscitat per nosaltres, tornarà i ens condueix al Pare, però concretament, no només de paraula. Per tant, participant així esdevens apòstol, esdevens un testimoni, un instrument pels altres. Tal com dic sempre, o almenys sovint, l’amor de Déu envers nosaltres és talment gran que Ell no n’espera res més que el nostre desig de participar. I ja ho té tot previst. Tu, vivint senzillament ets apòstol, ets sant, ets fill, ets ressuscitat, estàs guarint, t’estàs transformant, estàs escrivint la història, ho estàs fent tot, senzillament vivint. Ja em direu si no és amor això.

Ara, a la vigília de les aparicions de Maria, et demano, oh Mare, de veritat, que allò que has portat a Medjugorje es realitzi dins nostre, aquesta obertura a la novetat de tenir un Pare, perquè veritablement cada un de nosaltres esdevingui la llum que no és nostra, sinó que és reflex de la llum del Pare, del fet de ser fills de Déu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Lc 1, 39-45

[2] Cfr. Mt 11, 11

[3] Cfr. Jn 1, 29-34

[4] Cfr. Mt 11, 2-3

[5] Cfr. Col 1, 15

[6] Cfr. Jn 17, 3

[7] Cfr. Is 49, 6