Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
3 de juliol de 2024
(Transcripció d’àudio)
Santa Missa de guariment
Ef 2, 19-22; Sl 116; Jn 20, 24-29
En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.
I amb el vostre esperit.
Avui hem pensat per aquesta festa –per a nosaltres és una festa, és una festa pel Pare Tomislav, però és la festa perquè Sant Tomàs ens ha estat donat com a protector. Sempre està al nostre costat. És un Sant que amb Sant Rafel, amb tots els nostres Sants, i també amb els altres protectors, intercedeix per nosaltres, que prega, que ens dona gràcies- i hem decidit concretament avui, començar una obra que forma part del que se’ns ha demanat: allibereu els presoners, expulseu els dimonis, anuncieu que el Regne de Déu és a prop, que el regne del Senyor és a prop[1]. I això allunya totes les pors. La por allunya l’esperança, la por allunya Déu, no és que Déu s’allunyi, nosaltres ens allunyem d’Ell per por.
Llegiu més: Sant Tomàs ApòstolI a nosaltres, però, se’ns demana, i se’ns ha donat el manament de, repeteixo: portar a tot l’univers la pau, l’amor. I si volem resumir-ho, jo diria: porteu a tot l’univers que hi ha un Pare, que sou fills. I quan aquesta paraula “Pare” fluirà dins vostre, us asseguro que fugiran totes les pors. Quan la consciència de tenir un Pare s’apoderi de tot el nostre ser, haurem vençut.
Per tant, per celebrar una Missa de guariment de les pors, la primera cosa és: mirem d’entrar en aquest contacte amb el Pare. Després, Ell ens guarirà a través del Fill. Però tot parteix del Pare.
Tot el nostre ser, totes les nostres ànimes, fes, oh Pare, que la senzillesa del teu amor, de la teva vida, ens conquisti a cada un de nosaltres, fes que el teu amor faci caure totes les imatges que ens han portat a tenir por de Tu, que caiguin de la nostra ànima totes les paraules que han ferit la teva figura, que ens han presentat un Pare jutge; que les nostres ànimes guareixin també de la ferida que hem rebut del nostre pare humà.
O Pare, volem pregar per guarir de la por. La por més gran és la por de Tu. Sembla impossible tenir por de l’Amor, però és així. Per això, que avui, per intercessió de tota l’Església, de Sant Tomàs i de Maria Santíssima, davalli el teu amor sobre la humanitat, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
***
Estic content de celebrar aquesta Missa de guariment de les pors el dia de Sant Tomàs. No només perquè ell està amb nosaltres i pregarà juntament amb nosaltres, sinó també perquè aquesta actitud de Sant Tomàs –“Si no li poso la mà, no ho creuré…”- és una actitud pròpia de la por. De la por que no té el coratge de creure perquè es culpabilitza d’haver traït al Senyor, de no haver estat sota la Creu, i mesura l’amor de Déu, de Jesús, segons les seves pròpies accions. Aleshores comença en l’ànima una justificació, comença un mecanisme destructiu que porta a no creure. Però, va fer un pas: “Senyor meu i Déu meu!”.
Així doncs, si avui volem mirar de guarir de les pors, el primer pas a fer és ser sincers i mirar les nostres pors, veure de què tinc por. No podem fer fora tot allò que ens bloqueja, que ens fa por, tot allò que frena la nostra vida, justificant-ho amb actituds més o menys bones.
Fixeu-vos que tal com Jesús va fer amb Tomàs, ho farà amb cada un de nosaltres. No va fer una pregària màgica. Va aparèixer, Tomàs tenia una petició: “Si no fico el dit…”. Va dir: “Fica’l!”. Molt concret. I mentre li feia fer aquell gest, Tomàs va exultar en l’Esperit Sant, dic jo: “Senyor meu i Déu meu!”. I així serà per a cada un de nosaltres si sap mirar, avui, la pròpia por i passar-hi dins amb Jesús. Aquesta és la premissa.
La por és l’arma més potent del mal. És el contrari de la fe, és el contrari de l’esperança. Tots sabem que a través de la por, especialment de la por a la mort, Llucifer ens té esclaus[2]. Ja només de dir aquesta frase és la confirmació de tot el que he dit abans: si som esclaus, no som lliures i no podem exultar: “Senyor meu i Déu meu!” en la plenitud de l’Esperit Sant.
La por està directament relacionada amb el pecat original, comença justament aquí. Si us hi fixeu, Adam i Eva conversaven lliurement amb Déu. Déu baixava al vespre per parlar una estona amb Adam i Eva. Jo penso que ho feia amb moltes parelles que hi havia, no? Déu baixava, xerraven. A causa d’aquell passatge que no cal descriure, el pecat original[3], Déu torna de nou: “On ets?”, “M’he amagat. Tinc por. He tingut por”.[4] I tot comença aquí: por de Déu. Fins al dia abans hi parlaves i ara tens por.
Fixeu-vos que a partir d’aquell moment -i nosaltres estem en el pecat original, encara que sé que de nosaltres diem que hem dit sí en el moment de la concepció, que hem estat previstos per la nova creació, però nosaltres aquí a la Terra, estem en el pecat original. Que ningú pensi: “Jo estic fora del pecat original”. Maria Santíssima va ser prevista sense pecat original per concebre Jesús, però tots els altres…- a partir d’aquell moment, d’aquell pecat, l’ànima va començar a escapar-se de Déu. Va començar a amagar-se, i del fet d’amargar-se en neixen tots els estats d’ànim. És del fet d’escapar-se de Déu que en van néixer tot el pecat, tots els errors. És a partir d’aquell moment que neix el nostre pensament, el pensament de l’ànima que s’allunya de Déu. I és a partir d’aquell moment que comencem un camí per tornar a entrar en el pensament de Déu.
La nostra ànima es va fer un pensament propi, va tenir un xoc, es va espantar. Intenteu imaginar-vos què devia suposar per l’ànima passar de conversar amb Déu a tenir-ne por. És un xoc! Oi? I d’aquí en van néixer totes les dimensions de l’ànima que ara ens fan molt difícil immergir-nos en l’esperit. Per tant, davant de tot això, ja podeu entendre que és bo fer una Missa de guariment per les pors. No ens hem de sentir malament perquè tenim por, és normal. Aquesta normalitat, si ho reconeixem, obrirà un camí per moltíssimes ànimes, per tot el Purgatori, perquè també elles tenen por. Encara són al Purgatori perquè tenen por. Per això, portar-los aquest anunci que fem: “És normal tenir por, però tenim un Salvador prop del Pare”, és el primer pas per alliberar-les. Es relaxen, descansen i estan disposades a deixar-se guarir. Feu-ho també per la vostra ànima. És normal.
Si no fem aquest pas de dir “És normal, calma’t ànima meva, descansa, estigues tranquil·la!”, comencen en l’ànima una infinitat de vies d’escapatòria. Comences a buscar justificacions, i entres en la dinàmica, que també és de tots els homes, de buscar Déu, però tenir-li por. És un continu: “El busco, el vull, però no aconsegueixo mai donar-me completament”.
A partir d’aquesta por podríem fer un gran llibre amb la llista de tantes pors que totes parteixen d’aquí. N’anomeno només alguna, perquè seria llarguíssim: la por d’equivocar-se, por al judici, del judici de Déu i del judici dels altres. La por a tota novetat. Tot allò que és nou ens fa por; davant de tota proposta nova, el primer que ens surt és la por. Por a no ser compresos. Si us hi fixeu, també jo, quantes vegades dic “M’he explicat? Ho heu entès?”. És una por. Por dels altres, por a la foscor, por a la llum. Tenim por de tot. No tot alhora, sinó que hi ha qui té por a la foscor, qui es tanca en una habitació perquè té por de la llum. Hi ha pors de totes menes.
Per què passa això? Perquè si no sortim d’aquesta dinàmica del pecat original demanant ajuda a Déu, ets guiat per la por. Sigui com sigui, és ella qui et guia. És aquesta la manera com el mal et té esclau. Perquè inclús la por a la mort, d’entrada és una fe feble. I és sempre la por a allò desconegut: què serà?, a la novetat, perquè ningú sap com és. Per altra banda, hi ha pors normals, certament. La por al dolor és normal, la por al lleó és normal. És a dir, no estic dient que totes les pors siguin dolentes. Quan ets guiat per la por, veus com a única via de sortida les seguretats, les certeses, les que et fan estar en pau. Però, si us hi fixeu, precisament aquestes certeses són les que t’impedeixen guarir de veritat.
I, de fet, Jesús a l’Evangeli -que tot ell és un camí de guariment de les pors, tot- la paraula “No tingueu por” és la que diu amb més freqüència. En tot el recorregut Ell mateix et fa deixar totes les seguretats, perquè t’impedeixen guarir, t’impedeixen tornar a sentir el Pare.
Penso que cada un de nosaltres pot veure aquestes actituds i a cada un de nosaltres ens és clar que aquestes actituds són allunyades de la fe. Ens és clar que aquestes actituds xoquen amb l’amor que tenim envers Déu, amb la certesa de què Ell ens estima, de què per a Ell som preciosos; xoquen amb la seguretat que tenim que Ell ens dona la mà i que res de mal ens pot passar. Ho sabem que xoquen, però hem de ser sincers, com he dit al principi: encara es mouen dins nostre algunes pors. I és per això que volem celebrar aquesta Missa, ho volem fer com a testimonis de la humanitat. Però, per ser veritablement instruments hem de viure-la nosaltres aquesta relació de guariment amb Jesús a favor dels altres, però hem de ser nosaltres víctimes, altar i sacerdot. Si hi esteu d’acord.
Aleshores, us demano: poseu-vos còmodes i feu un pas en la fe: “Jesús em vol guarir”. Déu Pare ha enviat el seu Fill i em vol guarir a través Seu. Tan sols aquesta actitud dins vostre hauria de provocar un somriure, hauria d’obrir-vos a una alegria. “Déu Pare vol guarir-me”.
Aleshores, escolteu a través de la meva veu com si fos Jesús qui vol parlar-vos: “Et sents fill?”
Responeu-li a Ell, com quan va demanar a Pere: “M’estimes?”.
“Confies en mi? Confies en la meva obra? Ets conscient que ets una creatura? Ets conscient que jo t’estimo tal com ets? Ets conscient que tu, sense mi no pots vèncer la por? Et dona pau saber que ets creatura necessitada de la meva ajuda o t’espanta? Et dona pau saber que depèn de mi guarir la teva ànima, que em correspon a mi immergir-la en l’Esperit Sant, que és cosa meva fer-te fill i retornar a la teva dignitat de fill de Déu?
Això et dona pau o prefereixes fer-ho amb les teves forces? T’espanta aquest abandonar-te? Si t’espanta, digues-ho. Et fa por no poder fer res, tan sols acollir el meu amor?
Si no tens por, fes un pas endavant, deixa’m lliure, no guardis res a la teva ment, en el teu cor. Deixa de banda tot pes, deixa també els teus pensaments, inclús els més bonics. Deixa caure totes les teves pregàries, deixa caure totes les teves necessitats.
Deixa tots els teus deures, els teus estimats, els teus problemes. Deixa el món, deixa tota mena de tensió.
No tinguis por, deixa’m lliure! No intentis amagar-me els teus sentiments més íntims: te’ls he donat jo. També tot allò que penses que no és just, t’ho he posat jo. Deixa els teus desitjos més profunds lliures, te’ls he donat jo.
I aquells records que tant guardes, als quals de vegades recorres, deixa’ls. Deixa que faci noves totes les coses. El Pare m’ha donat el poder de recrear. Puc fer nova la teva ànima, el teu cos, el teu pensament.
Passa juntament amb mi per tot això que encara aflora com un record, com un dolor. I també tu, com Sant Tomàs, digues: “Senyor meu i Déu meu”.
Digues-ho juntament amb mi a tot allò que encara t’espanta: el futur, la mort, la malaltia: : “Senyor meu i Déu meu”.
He decidit reescriure la història amb vosaltres. He decidit fer un poble nou amb vosaltres, un poble que no té por de Déu, un poble que es deixa estimar i que vol estimar. Deixeu-me lliure!”.
Cantem. “Niente ti turbi, niente ti spaventi. Solo Dio basta. Dio è amore fedele”.[5]
Jesús continua dient-vos: “Jo us he guarit, ara us toca a vosaltres. Estigueu atents que no us passi res pitjor. Si continueu sota la por, si continueu buscant justificacions, aturant-vos davant de la novetat, si continueu tenint por al futur que us he preparat, la por tornarà a apoderar-se de la vostra vida”.
Aleshores us aconsello: feu com van fer els grans testimonis com Abraham, tots els grans sants. Sou nous, esteu guarits, sou fills, sortiu de la vostra Terra, sortiu de Jerusalem, sortiu de tot allò que us continuarà tornant a les pors. Fixeu-vos que el món, pensat tal com és, està pensat per crear aquestes pors, està pensat per trencar la dimensió de la fe i de la certesa de Déu, “Senyor meu i Déu meu”. Inclús les coses més normals, Llucifer les ha pensat, volgut, inventat per bloquejar l’acció dels fills de Déu.
No és per casualitat que Jesús digui: “Surt, ves, marxa, deixa que els morts enterrin els seus morts[6], aparteu-vos-en!”. Fieu-vos de Déu, us portarà a la plenitud, a la plenitud de la vida. Ens portarà de manera concreta a ser testimonis de la seva potència i de la seva glòria. Per això ens ha guarit. Si no arribem a això, de què serveix el guariment? Per tornar a emmalaltir?
“No mireu enrere. Qui posa la mà a l’arada i mira enrere no és digne de mi”[7]. Aquest “No és digne de mi” és el mateix que dir: “No és digne de la vida, no és digne de viure lliure” perquè es gira enrere, perquè encara va a buscar a altres llocs. Llença’t en Déu, participa en la seva obra, però participa-hi amb totes les teves forces, amb tot el teu ser. Només així rebràs el cèntuple, experimentaràs la joia de ser fill de Déu, experimentaràs la mateixa joia de Jesús, “la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa”[8].
I us beneeixo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Que la teva benedicció, oh Pare, ens precedeixi en tot allò que ens espera davant nostre en aquesta vida. Que la teva benedicció davant nostre prepari a tots aquells que hem de trobar, que desvetlli tots els sí en el moment de la concepció. Que la teva benedicció davant nostre allunyi Llucifer i tot el seu exèrcit.
Que la teva benedicció prepari també la creació, que tot el que hi ha davant nostre i al voltant nostre expressi la teva paternitat, expressi el teu amor. Et demano, oh Pare, que beneeixis de manera especial tots aquells que en aquests moments estan cridats a escollir, a decidir, que la teva benedicció allunyi d’ells tota por, allunyi d’ells tot raonament humà i preocupació humana; que la teva paternitat els embolcalli, que el teu amor els faci fondre en un plor, en un plor de joia.
Que la teva benedicció prepari el camí a la teva Església, prepari el camí als instruments extraordinaris i als instruments ordinaris, prepari el camí als teus fills. Ha arribat el temps d’alegrar-se, ha arribat el temps de recollir, ha arribat el temps de testimoniar amb tota la teva potència. Per això, que aquesta potència davalli a tots els hospitals, davalli sobre tots els moribunds, davalli al Purgatori; que la teva potència davalli sobre tots aquells que en aquest moment estan empresonats, que davalli sobre aquells que estan tristos, sobre aquells que estan perdent l’esperança. Que la teva potència davalli també a l’infern i recordi a Llucifer, a tots els seus, que per a ells tot ha acabat, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Anem-nos-en en pau.
Donem gràcies a Déu.
[1] Cfr. Mt 10, 1.7-8
[2] Veure el llibre “Més enllà de la Gran Barrera”, cap. 14, La mort, La por a la mort, pàg. 265; Ed. Luci dell’Esodo
[3] Cfr. Gn 3, 1-7
[4] Cfr. Gn 3, 8-10
[5] Veure el cant “Solo Dio basta” a l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=9Oi7bGZi9bA
[6] Cfr. Mt 8, 21-22; Lc 9, 59-60
[7] Cfr. Lc 9, 61-62
[8] Cfr. Jn 15, 11
Església de Jesucrist de l'Univers 