Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
6 de juliol de 2024
(Transcripció d’àudio)
XIII Setmana del Temps Ordinari – Any II
Santa Maria Goretti, verge i màrtir
Am 9, 11-15; Sl 84; Mt 9, 14-17
En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.
I amb el vostre esperit.
Aquestes paraules de Sant Pau[1] ens recorden cada vegada que no és el pecat, no és la prova, no són les dificultats allò que ens aparta de l’amor, de la joia del Crist. Només nosaltres podem decidir apartar-nos-en. Ho dic per mi, ho dic per vosaltres, hem d’estar atents a no pensar en el fet de separar-nos definitivament de Crist, clar, de no escollir a Crist, no ens trobem en aquest perill. Però cada vegada que inclús en les coses senzilles no l’escullo a fons, em separo del seu amor. Hi perdo molt! Soc jo que em sento malament. I crec que això sí que ens passa a tots. Intentaré explicar-ho després a la reflexió.
Llegiu més: XIII Setmana del Temps Ordinari – Any IITot el que faig, tot, des de quan em llevo fins quan vaig a dormir, si no ho faig per amor a Crist, em separo una mica d’aquest amor, perquè és una llei de l’esperit que si ho faig per Ell, Ell se’m dona a si mateix. Donant-se Ell mateix a mi, tinc la força d’afrontar la vida. Si no ho faig d’aquesta manera, inclús les coses més boniques que puc fer -dic la més gran: l’amor d’una mare per un fill, que és l’amor més net-, si aquest amor no passa pel Crist, hi perds, perds la seva força.
Per tant, presentem-nos aquí conscients que sempre tenim la necessitat d’aquesta força. Aleshores, no és un demanar perdó com un fi en si mateix, és una necessitat d’estar units a Ell. Mentre cantàvem també pensava que aquest amor de Crist hi és sempre. Què significa per Jesús quan una ànima escull definitivament Llucifer? El seu amor per aquella ànima no disminueix. Ell continua estimant-la. Què deu significar per a Ell? No ho sé. Què és aquesta llibertat que posa sempre a les nostres mans, que veu que ens fem mal, que continua estimant-nos i ens deixa lliures?
Cridem a totes les ànimes que es troben en aquest límit, però que encara són salvables. Convoquem a tots aquells de bona voluntat. I en nom de tots diem: “Jo confesso…”
***
Les lectures d’aquest dissabte de la XIII setmana, començant pel profeta Amós, ens porten a preguntar-nos: el profeta parlava només per Israel? Per a qui parlava? A qui es referia anunciant: “Les muntanyes regalaran de most, en regalimaran tots els turons…”, i el salm que continua així: “Justícia i veritat es trobaran… “? No podem excloure que ja estigués parlant als cristians, perquè com a profeta ja veia els temps nous, els temps després de la vinguda de Jesús, com tots els profetes de l’Antic Testament. Crec que l’única resposta que podem donar, que és també la que ha de fer reviure dins nostre l’esperança, és que parlava de la Creació Nova, parlava del poble nou, que no separa hebreus, cristians, grecs. És un “poble nou”. I com Amós, d’aquest poble nou n’han parlat Isaïes, Jeremies, tots els profetes.
He dit que això ha d’encendre l’esperança, però ha d’encendre també la veritat, ha d’encendre també la llum del camí que ens ha estat donat, perquè si no s’encén aquesta llum en la consciència que estem recorrent un camí cap a la Creació Nova, correm el perill de llegir totes les lectures segons l’esperit del món. I aleshores ets tu que busques fer-te la Terra Promesa, i veiem Israel que encara està esperant que passi allò que està escrit i, mentre espera, veiem tot el que està passant. És una interpretació humana de les Sagrades Escriptures.
L’Evangeli continua amb aquesta claredat: “Vi nou en bots nous”. Ho diu en paràboles, però fixeu-vos que ho repeteix de moltes altres maneres, és molt clar. Acollir el Crist, acollir Jesús és una tria que ho fa tot nou, és una decisió que t’introdueix i et porta en la novetat. És una elecció per a qui es decideix pel que és nou, i ja no hi ha lloc pel compromís, ja no hi ha lloc per les coses a mitges, és nou: “Ningú posa un pedaç de roba nova en un vestit vell, tampoc es posa vi nou en bots vells”. És nou, és tot nou, no deixa les coses a mitges. És una tria que es fa per amor, per amor a Jesucrist, per amor a tot allò que hem vist i que tothom ha vist, perquè és història que Jesús va fer per l’home.
Però fixeu-vos que continuant amb l’Evangeli, és clar quan Ell diu: “Entre aquells que el meu Pare m’ha donat, no en perdré cap, no n’he perdut cap”[2]. És una tria per aquells que han dit sí en el moment de la concepció, aquells que el seu Pare li ha donat, aquells són seus. És una tria que no fem nosaltres, nosaltres només l’hem de confirmar. Intento explicar-me. Jo crec que no es pot dir: “M’he convertit”, de la mateixa manera que no es pot dir d’un malalt que es cura: “M’he curat”. Quan parlem d’un miracle ningú diu: “M’he fet un miracle”, sinó que diu: “Déu m’ha guarit”. Per una persona convertida és el mateix: “Jesucrist m’ha convertit”, és Ell que m’ha pres, és Ell qui m’ha seduït, és Ell qui m’ha canviat, transformat. Jo, tot sol no puc adherir-me, jo he dit sí, però tota l’acció és de la gràcia. Hi havia un sí dit en el moment de la concepció, és un sí desvetllat a la vida per la gràcia, però és obra de Déu. Ningú es converteix, ningú pot fer-ho, si Déu no vol.
A l’Evangeli també es diu: “A ells els parlo en paràboles, perquè escoltant no es converteixin”[3]. Però per què? Per què és dolent? No vol permetre que ningú faci el pas per astúcia humana, esperant algun benefici humà: “Em surt a compte convertir-me”. Un es converteix o, millor dit, Déu et converteix i tu ets seduït per amor i prou. Només per amor.
Després d’aquest passatge al qual t’adhereixes, comença el temps nou que et portarà a la plenitud dins la Nova Creació, i després de l’acció de despertar-te que Ell ha fet, l’acció de conversió, comença a viure l’home nou. Comença tot nou: la vida nova, la manera de pensar nova, inclús aquesta és una acció de la gràcia, però cal participar.
Mireu, és un gran error intentar agafar Déu i portar-lo al món. Això no és el món nou. Si tu agafes Déu i el portes a les teves coses, si tu agafes Déu, si vols portar la gràcia a la teva vida, no és el bot nou, no és el vestit nou, és el vell. El pas és portar el món a Déu, no Déu al món. Portant el món a Déu, entres en aquella dinàmica de la vida nova, dinàmica de transformació, de resurrecció, d’elevació, hi és tot.
Ho hem dit moltes vegades: escollir Jesucrist no és entrar en una religió. És una vida, és una manera de viure, és escollir ser seus, és escollir deixar-lo lliure en la teva vida. És viure per Ell. Per això, en relació amb les lleis de l’Esperit de les quals tant parlem, si esculls el Crist per amor, de la manera que he dit, si parteixes sempre d’aquell amor en cada una de les teves accions, qualsevol cosa que facis -perquè, aquí obro un parèntesi: penso que actualment ja forma part del pensament dels homes, que escollir el Crist és fer-se frare o monja, o sacerdot, però no és així. Escollir a Crist és per a tothom- per tant, si tu, en cada cosa de la vida, qualsevol cosa que facis -sigui treballar, jugar, estudiar, qualsevol cosa, siguis casat, no casat- si parteixes de Jesús, però no com una manera de dir, sinó amb una veritable relació amb Ell, s’activa una llei de l’Esperit que és la que governa, una d’aquelles que governen l’univers, per la qual, tu que busques Jesús, Ell ve a tu. Tu l’estimes i Ell et dona el seu amor, tu et dones tu mateix a Ell i Ell se’t dona a tu.
Aleshores, tot el que facis, repeteixo: treball, etc., etc., ja no ets tu que ho fas, sinó que és Crist que ho fa amb tu. Això ho canvia tot, eh? Aquest és el cristià. Si no ho fa així, no és cristià. Actuant d’aquesta manera, el poble de Déu, poble cristià, esdevé una barrera de llum contra el mal, contra l’energia disgregadora, contra tot l’esperit del món que avança. Si tu no parteixes de Crist, encara que estiguis fent el bé -el bé és bonic, no estic dient que sigui dolent- però si no parteixes de Crist, no té la força de rebutjar el mal. És un bé que acaba aquí. No sé si s’entén. La mateixa acció feta partint de Déu, produeix una energia que rebutja el mal, l’expulsa, és un exorcisme.
Aquí hi ha la diferència, hauria de ser-hi, entre els cristians que fan obres bones i l’Estat, per exemple, que pot fer obres bones. També són obres maques les de l’Estat, però no tenen la mateixa força. Dic “l’Estat” per dir associacions…, fins i tot els comunistes fan el bé, és a dir, ho intenten.
Si nosaltres fem les coses per amor a Ell i d’aquesta manera rebem el seu amor, en tota situació, sigui quina sigui -treball, malaltia, problemes, proves, tot-, ho afrontes amb tota l’Església darrere teu, perquè on hi ha un membre de l’Església hi són tots. On hi ha un membre del seu cos hi ha tot el cos. No és que es resolgui el problema, però és cert, i us ho garanteixo, que hi passaràs en pau, hi passaràs sense desesperar-te. Afrontaràs aquella situació i en sortiràs, com Déu vol, i, per tant, vencedor, encara que no hagi anat com tu esperaves, però ha anat segons el pensament de Déu i, per tant, ha anat bé.
Està clar que això requereix fe. Però, perdoneu, si en la nostra vida, si el nostre pas per aquí a la Terra no té aquesta fe en Déu, aquesta certesa que Ell ens guia per recuperar-nos a la dignitat de fills, aquesta certesa que el món nou vindrà i que el podem fer venir de seguida, aleshores, quin sentit té parlar de Crist, parlar de cristians? Jo ho dono per descomptat que és necessària la fe.
Veieu, doncs, que en aquesta fe, quan es diu que tot porta al bé per aquells que estimen Déu, quan s’hi creu de veritat, es resol tot. Digueu-me on pot haver-hi un problema si parteixo d’aquesta actitud: sé que Déu em guia, sé que m’estima, sé que tot porta al bé, al meu bé, perquè jo l’estimo i ja sento aquell amor que Ell em dona. Poden haver-hi moments que no els sents, que això no ho veus, està clar. Però inclús en aquests moments, n’estic segur, i us prego que ho experimenteu, quan no ho sentiu, digueu-li-ho. Digues-li: “Jesús, sé que tot porta al bé per mi, però no ho veig. Ajuda’m!”. Ho veureu de seguida. No vol dir que veureu el que vosaltres pensàveu, però sentireu la pau, entendreu que aquell és el camí. Jesús no deixarà mai de donar-nos la pau, no deixarà mai de donar-nos la llum per passar per tot arreu. Ens hi farà passar, sí, però no faltarà mai la llum.
És clar, sempre amb el mateix pressupòsit: la vida l’ha de guiar Ell, jo he de confiar en Ell. Si mantinc la vida a les meves mans, Ell, que respecta la meva llibertat, queda impotent, no pot fer res. Em pot dir: “Mauro, ja has escollit. Què t’he de dir? Confia. Segueix-me. Vine i segueix-me”. Fixeu-vos que aquest és el nostre camí a la Terra, un poble que viu així. Mireu que la Terra només la pot salvar Jesucrist, però ho pot fer només a través d’un poble que li ho permet, un poble que creu, un poble que viu en aquesta fe. Si hi hagués una petita resta que visqués així, s’aturarien totes les guerres, totes les pandèmies, tot s’aturaria.
Però aquí ens preguntem -i crec que hem de fer-ho tots nosaltres cristians, tots, ningú exclòs- quan Jesús demana als apòstols: “Qui diu la gent que soc jo?”[4], som cada un de nosaltres que ens hem de preguntar: “I Jesús, qui és per mi? Què és Jesús en la meva vida? És el meu espòs, és el motor de la meva vida?”. És Aquell que sense Vida no hi ha vida, és a dir, sense Jesús no hi ha vida. Realment, si em treuen Jesús ja ni tan sols parlem de vida, de què parlem? Per mi ja és un contrasentit que entre nosaltres hàgim de continuar dient-nos: “Partir de Jesús, Jesús al primer lloc”. Em sento ja una mica traïdor havent de dir-ho, és a dir, hauria de ser obvi.
Us dic: afortunadament en el món encara hi ha molts cristians perseguits que són assassinats per mantenir Jesús en primer lloc, que per mantenir Jesús en primer lloc en la seva vida han d’abandonar la seva terra. N’hi ha, sí, n’hi ha. Cristians perseguits, però que no abandonen la fe, es deixen matar, perden la feina, ho perden tot, fugen. I nosaltres, a Europa, estem lluitant per mantenir les arrels cristianes. No ho hem aconseguit i hem perdut a molts nivells: l’avortament ha passat a ser llei, un dret, un dret. Europa ha renegat a les seves arrels. Això ha creat un forat, un forat en aquell mur de llum que allunya les tenebres. Les tenebres han entrat i és per això que vivim els temps que vivim.
Vaig llegir que en aquest moment, crec que es tracta d’una estadística de l’any passat, en el món hi ha cent cinquanta milions d’esclaus, més que en el temps de l’esclavitud. I sabeu qui són? Nens i dones utilitzats pel sexe. Cent cinquanta milions! De veritat que quan ho he llegit m’ha sortit una pregària, una pregunta que voldria fer a tots nosaltres com a pregària: on són els cristians? On soc jo? No vull acusar ningú. Però, què poso com a valors importants a la meva vida? Què és el que compta? Què és el que de veritat té importància? Què és el que mereix ser servit, el que mereix treballar per allò? No estic pensant només en les obres de caritat, penso concretament en la fe, en aquella fe que fa front al mal, la fe que, si la tenim, diu que mourem les muntanyes[5]. On és aquesta fe? De seguida em venen les paraules de Jesús: “Quan tornaré, trobaré encara la fe?”[6]. És Jesús que canviarà aquest món, és Jesús que pot salvar aquest món, no hi ha cap home que pugui fer-ho. Sense Jesús no canviarà res, només anirà tot pitjor.
Però cal un poble que l’aculli. Cal algú que amb joia, amb amor, no perquè és un deure, no per por, sinó que per amor digui: “Sí, trobaràs la fe, hi som nosaltres”. I juntament amb Ell posar-se a treballar, abocar la vida per Ell. Repeteixo, i després acabo: si tot allò que fem, ho fem per amor a Ell, us asseguro que almenys el petit món al nostre voltant canvia, sobretot canviem vosaltres. S’acabaran les lamentacions, acabaran… perquè ho fas per amor. I, com pots lamentar-te si ho fas per amor? Sí, per un instant diràs: “Que pesat!”, però després ho fas encara amb més joia. Sabent, a més, que aquell amor alimenta Jesús, l’ajuda, i dius: “Amb alegria suporto aquests sofriments, amb joia, i els uneixo als teus sofriments, per amor”.
Tot, us ho prego, fixeu-vos-hi tots. Ho faig per amor quan cuino, per amor quan miro a l’altre, per amor en el servei a un malalt, a un ancià, no perquè ho he de fer, sinó per amor. Tot per amor. Canvia tot, perquè es posa en marxa la dinàmica que us he dit de la llei de l’Esperit. És una llei i Jesús respecta les lleis. Vosaltres estimeu-lo que Ell us estimarà i amb molt més amor que el vostre. Intenteu mesurar-vos d’aquesta manera, amb les paraules que ha dit Jesús mateix: “Si tu te’m dones tu mateix, jo em donaré a tu”. No crec que cap de nosaltres se senti igual que Jesús. És un intercanvi favorable. Altres vegades ha dit: “Tu ocupa’t de les meves coses i jo m’ocuparé de les teves”, és a dir, aquí també hi sortim guanyant. El món espera.
I que Maria ens beneeixi, beneeixi a tots els sí en el moment de la concepció que encara estan amagats a tot arreu. Que de veritat Ella pugui arribar a tots aquells innocents, esclaus, tots els nens rebutjats, tota la humanitat sofrent, que no ha fet res per sofrir més que nosaltres, és sofrent i prou; que l’amor de Maria la pugui tocar, però també el nostre amor, la nostra oferta i les nostres pregàries, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Rm 8, 35-39. Es refereix a les paraules del cant Chi ci separerà, que van cantar a l’inici de la celebració.
[2] Cfr. Jn 17, 12
[3] Cfr. Mt 13, 10-13
[4] Cfr. Mt 16, 13-17
[5] Cfr. Mt 17, 20
[6] Cfr. Lc 18, 8
Església de Jesucrist de l'Univers 