Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

24 de juliol de 2024

(Transcripció d’àudio)

XX Setmana del Temps Ordinari – Any II

Sant Bartomeu, Apòstol

Ap 21,9-14; Sl 144; Jn 1,45-51

En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.

Celebrem la festa de Sant Bartomeu Apòstol. També, com cada dissabte, celebrem la vigília de resurrecció i, com cada dissabte, portem a la Santa Missa tot el que vivim cada dia, tota la nostra jornada, els passos que hem fet i els que no hem pogut fer -perquè d’aquests també n’hi ha, almenys, per a mi, gairebé sempre són aquests- i que els reconeixem com a passos obligats, passos de llibertat, passos de vida. El dissabte, a tot això, s’hi afegeix que és una vigília de resurrecció, és un memorial. Ho és cada dia, però el dissabte adquireix una gràcia especial. Per això, l’oferim sempre  segons les intencions de Maria Santíssima i ens oferim per les seves intencions.

Llegiu més: XX Setmana del Temps Ordinari – Any II

Hem cantat El teu nom salva[1], celebrem l’Eucaristia i, tanmateix, en parlaré més endavant, què és el que sempre ens falta que no ens sentim salvats a fons i que no rebem en l’Eucaristia tota la potència del Senyor ressuscitat? Hi ha un límit, alguna cosa, un vel, no sé què és el que hi ha. Sabem que la Missa -l’Eucaristia, la Santa Missa, el Sacrifici- és l’única cosa que salva el món. Tenim la possibilitat de participar en la salvació del món. Estem involucrats en moltes situacions difícils: l’un està malalt, l’altre té dolor… però, en una situació en la qual el Senyor Jesús està salvant el món, ens hi involucrem de la mateixa manera? Parlo també a nivell emocional. Ens afecten moltes coses, però, Jesucrist, que està sempre disposat a pujar altra vegada a la creu per nosaltres, i ho faria, ens deixa força indiferents. Jo crec que aquest deu ser el mal del món.

Ara, doncs, presentem-nos cadascú amb les situacions que ens allunyen del centre de la vida. El centre de la vida és l’Eucaristia, i tot el que t’allunya d’això, per mi -que cadascú ho valori- és el pecat. Tot el que t’allunya d’això, et porta a sobreviure, a no viure; tot el que t’allunya d’això, és la causa de tots els nostres mals, perquè aquest hauria de ser precisament el lloc on deixar tots els mals per sortir-ne ressuscitats. Si això no passa, no és culpa de Jesús.

Preparem-nos.

Oh, Mare, ens has ensenyat el camí, ens has mostrat la vida, ens has explicat llargament què vols de nosaltres, ens has explicat què és la vida; fins i tot vas prendre el compromís durant un any de donar-nos totes les indicacions, començant per “Déu existeix” endavant, dins el centenari de les teves aparicions a Fàtima[2]. Ho vas anar explicant tot. No podem dir que no ho sabem, que ens falta alguna cosa… la llum, o que ens falta saber què hem de fer.

Una vegada més desitjo posar en el teu Cor tots els passos de resurrecció que no és que no podem fer, sinó que no volem fer; tot allò que no deixem anar, tot allò que tenim agafat, que tenim agafat dins nostre i també al voltant nostre; tota la vida que volem guiar nosaltres i no deixem que sigui Déu qui la guiï, i per això no ressuscitem. Ajuda’ns avui també a deixar una part del nostre pensament, una part de les nostres idees, una part de la nostra força.

I que Déu Omnipotent tingui misericòrdia de nosaltres, d’aquesta humanitat, perdoni tots els nostres pecats i ens dugui a la vida eterna.

Amb la lectura de l’Evangeli d’aquest diumenge[3], el 21 de l’any, es conclou el discurs de Cafarnaüm, aquell discurs on es parla d’una manera clara de l’Eucaristia: menjar el seu Cos, la seva Carn, i beure la seva Sang. En aquell temps, alguns deien: “És un discurs dur. Qui el pot entendre?”. Va ser un discurs que va posar en crisi inclús els mateixos deixebles de Jesús, també a qui el seguia, fins al punt que Ell mateix s’adreça als dotze i els diu: “Vosaltres també voleu marxar?”. Ja posava al centre la dimensió de l’Eucaristia; ja deia el que estem dient: l’Eucaristia és l’única cosa que pot salvar el món, Jesucrist, perquè Ell està en l’Eucaristia, en el Sacrifici eucarístic.

Si us hi fixeu, al llarg de la història -amb més, amb menys força, ara parlem de nosaltres- sempre hi ha hagut una guerra contra Maria Santíssima i contra l’Eucaristia. Sempre s’ha intentat disminuir la figura de Maria Santíssima, la figura de l’Eucaristia, fins al punt que hi ha cristians que celebren l’últim Sopar, però no creuen en la dimensió de l’Eucaristia.

Penso, i també nosaltres hem de ser honestos, que hem de demanar, pregar i celebrar dignament l’Eucaristia per obtenir la gràcia de comprendre el do que tenim. Quan Sant Francesc deia: “Des del moment que vaig comprendre amb quin amor Déu m’estimava, va canviar la meva vida”[4], això val per a cada un de nosaltres. Però aquest amor no es pot comprendre sense l’Eucaristia; el pots contemplar, el pots penetrar amb la pregària, però sentir aquest amor, ser transformat per aquest amor en l’Estimat, veure’s pertorbat per aquest amor -en el sentit positiu-, és només amb l’Eucaristia que hi arribes, perquè sense la força i la gràcia que et dona rebre la Comunió, celebrar l’Eucaristia, no pots arribar-hi. És impossible a l’home, però res és impossible a Déu[5].

Sobre la potència que hi ha en l’Eucaristia, en la presència viva de Jesús en aquell tros de pa, podem veure un exemple molt senzill observant què van fer els apòstols després de la resurrecció. Però, aquí obro un parèntesi: quan parlo de l’Eucaristia, és potser precisament això el que falta: el pas que hauríem de fer en el Tridu Pasqual cada setmana, que passa a través del Sacrifici, a través de l’Amor sacrificat, cap a la resurrecció. Temo que com a cristians ens hem aturat just abans de la resurrecció i és aquí que perdem aquesta potència, la resurrecció, resurrecció que ens és comunicada en l’Eucaristia: menjant el seu Cos i bevent la seva Sang.

Reprenc. Parlava del que els va passar als apòstols. Tots van fugir, tots espantats. Després d’haver estat tres anys amb Ell, tots van fugir. Hi havia Joan, cert, però tots ells. No n’hi va haver prou amb la seva paraula, no n’hi va haver prou tampoc havent rebut l’Eucaristia per primera vegada el Dijous Sant; no n’hi va haver prou havent vist com feia miracles, res va ser suficient -l’amor que sentien per Ell, el sentien, però encara havien de trobar-lo ressuscitat. Quan el van trobar ressuscitat, van ser transformats. Si us hi fixeu, Jesús feia por quan era viu, el van matar, però no el van poder vèncer, no van poder vèncer un mort. Tot l’exèrcit de Roma, tots els Jueus, totes les altres religions no van aconseguir eliminar a un que ja era mort. No van matar un mort, no van poder i no podran mai. I els apòstols, primer tremolaven i van fugir, i després anaven a trobar la mort, anaven a trobar els lleons, anaven a trobar-los a tots. Dotze ignorants van canviar el món juntament amb un mort. Per què ho van fer? Perquè no estava mort, era ressuscitat.

Aleshores, si volem deixar empremta, hem de viure aquest passatge. És aquí on descobreixes amb quin amor Déu t’ha estimat, sinó, no ho pots descobrir, pots posar-hi tota la bona voluntat. Si no toques la vida que venç la mort, no ho pots descobrir.

I aquí m’he preguntat, i segurament us ho preguntareu també vosaltres: “Com fer-ho? Ho desitjo, ho vull”. La primera cosa a fer és com Pere: “Senyor, a qui aniríem? Només tu tens paraules de vida eterna”. Quan ho deia, encara era el Pere que després el trairia. Nosaltres també hem de fer aquest pas, no per demanar a Jesús sempre coses de la Terra. Fem el pas per demanar a Jesús: “Senyor, a qui aniríem per trobar-te ressuscitat? Jo crec, però dona’m el coratge de creure. Ho vull, però dona’m la força per viure unit a Tu. Sé que estàs en l’Eucaristia, però permet que també jo hi entri, permet que visqui com un home eucarístic, que estima l’Eucaristia, que viu la Santa Missa”. És una pregària, és l’única, és la primera pregària, després ja vindran les altres, quan El trobis.

Per fer aquest pas n’hi ha un altre que hi té a veure. Jesús és veritable Déu i veritable Home. Però aquesta gràcia de la Redempció, la gràcia de descobrir que jo també soc fill de la resurrecció, fill del Pare i cridat a ressuscitar, no és Jesús Home qui te la dona, te la dona el Fill de Déu. He de fer el pas d’entendre que Jesús, Home veritable, però que és Fill de Déu, s’ha fet Home per permetre’m a mi fer aquest pas, no s’ha fet Home per esdevenir un home com jo i prou. S’ha fet Home per fer-me de Déu; Ell, Fill de Déu, m’ha donat la possibilitat d’esdevenir també jo fill de Déu. És aquest el passatge que té a veure amb: “Ajuda’m a trobar-te ressuscitat”. Primer l’he de reconèixer així.

Si compto només amb Jesús home, Jesús de Natzaret, Jesús profeta, Jesús polític boníssim que ha explicat tant, un home fantàstic, tot el que vulgueu, aquest pas no el faig. I aquí rau l’altre escàndol per tants homes: Jesús Fill de Déu, és el Fill de Déu que t’ha donat aquesta possibilitat, no Jesús de Natzaret. Enteneu el que vull dir? És el Fill de Déu qui va assumir totes les meves limitacions i ho fa encara avui. És el Fill de Déu que paga el deute que vaig contreure tot sol, jo, com tots els homes.

És en aquesta fe en el Fill de Déu que he d’experimentar la resurrecció cada dia, a cada Santa Missa. I us dic que no he d’esperar a morir per ressuscitar. Això ho crec i em dona esperança, em dona força saber que no moriré, que em mantindré en vida. Però és quelcom que hem d’experimentar. A cada missa he de portar alguna cosa dins meu. Penso que deu ser allò que trobo a la Missa que celebro cada dia de la vida, un passatge, un problema; no parlo dels problemes de la terra, disculpeu, parlo dels interiors, d’allò que m’impedeix viure. He de passar-hi amb Ell i Ell ha de passar-hi amb mi. Allí trobaré el seu amor. Ha d’alliberar el meu esperit empresonat, lligat per mil càrregues humanes, per l’obra de l’energia disgregadora que m’ha omplert de sistemes, de cadenes, de pensaments, que m’ha portat a confondre què és el bé i què no és el bé -ja no sé ni això- aquí a la Terra, tot mirant només a la Terra.

Si no vivim la resurrecció, quina mena de cristians som? I la resurrecció i l’Eucaristia van junts. Vivint la resurrecció, els fruits són immediats. No és volar entre núvols i sentir que la vida guanya sempre. El fruit és que la vida venç la mort. És sentir sempre que no hi ha cap problema, no hi ha cap malaltia, no hi ha cap situació desagradable que aixafi la vida. La vida ha vençut, la vida venç, ningú la pot aturar. És aquesta certesa, el fet de vèncer fins i tot la mort física, però l’he d’experimentar sempre. La vida venç. És això l’Eucaristia, és això entrar en una Missa afeixugat, cansat, enfadat, tot el que vulgueu, i vèncer, vèncer amb Ell. És Ell qui venç. Jo el deixo vèncer.

Aleshores, aprens a viure com a fill de Déu. I, com vivia el Fill de Déu? En aquest punt, sí que m’he de fixar en com vivia com a Home, aquí, sí, és bo, bonic, útil mirar a Jesús de Natzaret, després d’haver-lo acollit com a Déu, senzill, alegre, que sabia gaudir de la vida.

No voleu fixar-vos en Jesús? Mireu aquell que va ser el més semblant a Ell a la Terra: Sant Francesc, el bufó de Déu, que s’alegrava del cel, s’alegrava del vent, de l’aigua, del foc, d’una flor. S’alegrava, s’alegrava del bé que li arribava de la natura, dels germans. S’alegrava i no tancava la vida quan no era bonica perquè ningú el seguia, perquè fins i tot si el seguia la massa, fixeu-vos que qui de veritat el seguia eren pocs, pocs, set, vuit, els altres tres-cents mil franciscans no el seguien. De fet, fugia dels frares, s’escapava als boscos. S’alegrava! Tenia una pila de malalties, no n’hi havia cap que no la tingués, i s’alegrava, s’alegrava del germà foc quan li cremaven els ulls amb el foc i deia: “Si pots fer-me el menys mal possible…”, i després s’alegrava. S’alegrava de la vida. Per què? Estava boig? Segons les condicions del món, avui, estava boig. Havia trobat a Crist.

Però no podem viure de renda de Sant Francesc, perquè ell va iniciar un tram del camí, però nosaltres hem de fer l’altre, i si falta el tros que hem de fer nosaltres, no arribaran els que venen després.

Sobre això, aquest matí em preguntava: però, què és el que ens impedeix viure així? Què ens falta? Quina por tenim? Hi ha alguna cosa que ens fa por. Por de ser feliços? No ho sé. Quina por tenim? Mireu, allò que Jesús va donar a Sant Francesc ens ho dona també a cada un de nosaltres, no hi ha diferència d’amor, ni de gràcies. Cada un de nosaltres en la seva pròpia originalitat, és clar, hauria d’estar ple, i en aquesta plenitud ser feliç, encara que no faci com Francesc, però amb el que fa, segur que serà feliç. Feliç d’allò que fa, feliç de ser, d’existir, feliç de viure, no de sobreviure. Què és el que ens falta? Tenim por de la creu? No ho sé.

Si preguntéssim, consultéssim llibres, trobaríem que tot neix d’aquí: tens por a la creu, perquè per ressuscitar has de passar per la creu. I quan arriba la creu, busques totes les solucions menys la que Déu et dona, que és abraçar-la. Això segur que és un problema. La creu és per abraçar-la, no intentar escapar-ne, sigui la que sigui, des de la més lleugera a la més pesada, s’ha d’abraçar. Un altre problema és la poca fe. Probablement sí, vaig a Missa, sí, la celebro -en el meu cas- però, hi crec? Crec en el Fill de Déu? M’uneixo al Fill de Déu? El deixo lliure?

He volgut fixar-me en la dimissió de l’Eucaristia per nosaltres, perquè crec que una gran ferida -per la qual és necessari pregar per la pau, i no hi haurà pau fins que no es guareixi aquesta ferida- és precisament aquesta dimensió de com els cristians s’han dividit en relació amb l’Eucaristia, com s’han dividit  en relació amb Maria Santíssima. No els hem de judicar, hem de pregar per ells, oferir-nos per ells, creure inclús per ells, viure la Santa Missa també per ells i aprofitar cada una de les nostres proves per passar-hi també per ells.

I que Maria Santíssima ens ajudi a comprendre aquest do immens, que ens ajudi a viure’l i a deixar-nos transformar, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

O Senyor, que la penyora de salvació eterna que hem rebut a la teva taula en aquesta festa de Sant Bartomeu Apòstol, ens ajudi i ens sostingui avui i sempre, per Crist Senyor nostre.

Que el Senyor sigui amb vosaltres.

I que la seva benedicció, la benedicció del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, la benedicció que prové de l’Eucaristia, de la presència viva de Jesús, arribi a cada home, arribi a tots i cada un dels sí en el moment de la concepció, arribi al Purgatori. Que davalli sobre tots els cristians, davalli a portar la veritat sobre l’Eucaristia a tots aquells que no l’han conegut, que no n’han sentit parlar mai de la mateixa manera que n’hem sentit parlar nosaltres; que davalli sobre el sofriment que ha portat aquesta situació, sobre tots aquells que han sigut víctimes d’aquest sofriment, d’aquesta situació, i esdevingui motiu de salvació per a tots, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

---

[1] Cant “Io vengo a Te”, https://www.youtube.com/watch?v=stSCZF1a48c

[2] Veure el llibre “La vida no és vida sense Déu – Missatges de la Mare de la humanitat a Stefania Caterina – Anys 2017-2018”.

[3] Cfr. Jn 6, 60-69

[4] Cfr. Missatge de Sant Francesc del 17 de setembre de 2012 “L’amore puro di Dio”, publicat al llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. III, anno 2012”, pàg. 98.

[5] Cfr. Mt 19, 26; Lc 1, 36-37