“La santedat escau a casa teva…” (Sl 93, 5)

Missatge de Sant Agustí, bisbe i doctor de l’Església, del 3 d’abril de 2013

(del llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. IV anno 2013”, pàg. 78; Ed. Luci dell’Esodo, http://www.lucidellesodo.com)

“Germans i germanes estimats, Déu ha volgut que fos jo a començar amb vosaltres el camí de santificació previst en aquest temps pel poble de Déu. Altres us parlaran després de mi; serà un diàleg profund entre Déu i el seu poble, l’Església, a través de diversos instruments que han estat i són els grans testimonis de Déu a la Terra i a l’univers.

Llegiu més

Déu vol que us parli de la santedat que és principi i mitjà de santificació per cada un de vosaltres i per tota l’Església. Què vol dir santificació? Vol dir que cada un de vosaltres i tots junts esteu destinats a ser glorificats en Déu i per Déu, és a dir, a resplendir de la glòria del Creador. Ell és Pare i per això desitja compartir amb tots els seus fills, ningú exclòs, la seva glòria i el seu poder. Desitja també que tot el poble que li pertany sigui un poble gloriós, capaç de donar testimoni de la seva grandesa.

A la santificació personal i a la del poble no s’hi pot arribar sense la santedat. La santedat no és una cosa lluny de la vostra existència sinó que en forma part des de l’inici. De fet, l’home coneix la santedat de Déu des del moment de la seva concepció; precisament en aquell moment es troba davant del Creador i és cridat a escollir entre Déu, el Bé Suprem, i Llucifer, principi del mal. Això vol dir que cada home experimenta l’existència de Déu i del dimoni, amb tota certesa, des del moment de la seva concepció; ja des d’aleshores Déu l’assisteix amb la seva gràcia per ajudar-lo a escollir. Si escull Déu, l’home escull la santedat, perquè Déu és Sant i qui acull Déu a la seva vida, acull també la seva santedat. L’home és lliure d’escollir i així serà sempre, des del primer moment de l’existència fins a l’eternitat. Sobre aquest punt no m’allargo més, perquè aquests anys ja n’heu rebut moltes explicacions.

Déu ha creat l’home perquè sigui un fill seu, per això l’ha destinat a la santedat, l’ha cridat a la santedat des de la concepció. De fet, com podria, aquell que és Sant, voler per als sues propis fills alguna cosa diferent de la santedat? Són les decisions equivocades de l’home les que el corrompen, perquè Déu crida a cadascú a la santedat i la llavor de la vida divina descansa en l’esperit humà. Per això, l’esperit de l’home conserva el record de Déu des del moment de la concepció. La vida terrena amb les seves proves, les lluites, les temptacions, així com la presència opressiva del mal poden enfosquir aquell record inicial, però no el poden apagar del tot. Es manté com un gemec profund, de vegades inexpressable, en el més íntim de cada home, fins i tot quan rebutja Déu.

Tothom pot percebre la vida de Déu en ell mateix, de la manera que millor s’ajusti a la seva originalitat; tendeix a aquesta vida, la busca com una planta busca la llum de la qual té necessitat per viure. L’home anhela incessantment Déu, inclús quan n’ignora racionalment l’existència, perquè el coneixement de Déu no és un coneixement racional. L’Esperit Sant actua en les profunditats de l’esperit humà i l’orienta cap a allò que està per sobre de l’home, l’eleva a Déu perquè ell mateix és Déu i és ell mateix que es comunica a vosaltres, unint-vos al Pare i al Fill com ell mateix està unit a ells.

Per tant, la santedat és el fonament de la santificació. És una llavor que el Creador ha plantat en vosaltres. Quan l’home acull Déu a la seva vida i l’estima, la llavor s’obre i brota el germen de la santedat que creix fins a esdevenir un arbre, l’arbre de la vostra vida. Aquest arbre produeix fulles i fruits que són les obres i les virtuts. Passen les estacions i el vostre arbre, si ha estat ben cuidat, produeix fruits cada vegada més abundants fins que el Senyor decideix trasplantar-lo en un altre jardí, el de l’eternitat. Aquí continuarà donant fruit fins que arribi la nova creació, moment en què cada arbre serà posat al seu lloc per sempre. A la nova creació es realitzarà la glorificació definitiva de cada un dels fills de Déu i de tot el seu poble; la glòria del paradís tampoc és definitiva: els sants esperen la resurrecció a la fi dels temps, preludi de la nova creació, del regne etern del nostre Déu. Aleshores, la santedat de cadascú i de tothom arribarà al seu compliment gloriós: homes i creatures seran santificats, és a dir, glorificats.

Així doncs, la santedat és el mitjà per accedir a la nova creació. És el que necessiteu per caminar en aquest temps en el qual Déu espera que cada un de vosaltres i tota l’Església arribin a la veritable santedat. Jesucrist, primogènit de la nova creació i Cap de l’Església, es va santificar ell mateix mitjançant el seu Sacrifici, obrint el camí a la santificació de tot el poble. Per això no heu de tenir por: Jesús us ha donat el seu Cos i la seva Sang com aliment, per tal que el desig de Déu que viu en tots vosaltres no quedi només en un desig, sinó que esdevingui una realitat concreta i visible en la santedat de cada un i de tota l’Església.

Voldria que comprenguéssiu que les virtuts i les bones obres dels cristians són fruit de la santedat i no viceversa. Estigueu atents en aquest punt: l’home pot fer moltes bones obres sense ser sant; pot tenir comportaments virtuosos que, però, no són virtut. El món està ple d’accions humanitàries que no provenen de la santedat sinó de la compassió humana, de l’emoció, dels sentiments. Inclús aquells que serveixen Satanàs sovint amaguen la seva veritable activitat darrere obres aparentment bones. Que no sigui així per a vosaltres: que tot el que sou i tot el que feu sigui fruit de l’amor a Déu, de la sincera donació a ell, per mitjà de Jesucrist, i de l’amor desinteressat envers els altres.

No tingueu cap ambició. Heu de saber que existeix una ambició subtil i perillosa: la d’esdevenir sants per ser admirats pels homes. Aquesta ambició us allunya de la veritable santedat, està desproveïda d’amor i anul·la tot mèrit, com diu Sant Pau (1 Cor 13).

Aleshores, qui és veritablement sant i què és la santedat? Sant és aquell que viu per la glòria de Déu Pare “per Crist, amb Crist i en Crist”, guiat per l’Esperit Sant. Qui viu així, entra a la vida de la Santíssima Trinitat que és un fluir ininterromput d’amor entre les Tres Persones divines. Qui viu per Déu no pot viure més per si mateix sinó que busca la comunió amb els germans i estima els altres amb el mateix amor amb què és estimat.

Pels cristians, la unió mística amb Crist és la clau que permet accedir a la veritable santedat. Només Jesús us revela el Pare i us dona a ell; en el nom de Jesús rebeu l’Esperit Sant (Jn 14, 26). Per això cal que tota la creació sigui recapitulada en Crist: tot ha de ser reconduït al Pare per mitjà del Fill en l’Esperit Sant. Sense recapitulació en Crist no pot haver-hi ni santedat ni santificació, i Déu desitja santificar tota la creació. Per tant, la creació haurà de ser necessàriament recapitulada en Crist i aquesta recapitulació és un procés que ja està en marxa.

A partir de tot això podeu entendre què és la santedat: és l’adhesió profunda de l’home a Déu Tri i U i a les seves lleis, per mitjà de Jesucrist en l’Esperit Sant. És la relació de l’home amb Déu, feta d’amor, respecte, llibertat i gratuïtat. La santedat s’expressa de múltiples maneres, tant en l’individu com en l’Església:

La santedat és la veritable pobresa (Mt 5, 3): el sant es buida del propi jo per fer lloc a Déu; no viu més per a si mateix sinó per a Déu. La veritable pobresa, de fet, és el despullament del propi egoisme. En el despullament de l’home es manifesta la santedat de Déu, que no té res a veure amb la grandesa humana. El despullament dels béns materials és secundari: de què serveix ser materialment pobre si un és ric de si mateix, de l’arrogància de les pròpies idees?

La santedat és la veritable saviesa i el veritable coneixement, perquè aquell que viu amb Crist en Déu, rep el pensament de Crist en el qual hi ha escrit que “hi ha amagats tots els tresors de la saviesa i del coneixement” (Cor 2, 3). El veritable coneixement consisteix en conèixer Déu, i és savi aquell que busca Déu. Si esteu units a Crist esteu immersos en l’Esperit Sant i no teniu necessitat d’estudiar Déu per conèixer-lo, perquè és ell mateix que es revela en la profunditat el vostre esperit.

La santedat és el poder diví que es manifesta en l’home plenament unit a Déu. Aquest supera tota feblesa humana, de fet, es complau en habitar en aquell que reconeix els propis límits i es manté humil davant Déu (2 Co 12, 9). El veritable cristià és aquell que permet que Jesús visqui i actuï en ell, i la veritable comunitat cristiana és aquella que està fundada en la presència viva de Jesús en cada membre i en la mateixa comunitat. La presència de Jesús viu és el veritable poder del cristià i de l’Església, davant del qual Satanàs fuig (Fl 1, 12-26).

La santedat és la comunió veritable perquè us porta a estimar tothom, inclús als enemics. De fet, us allibera de l’egoisme del qual prové la por als altres. Qui viu la santedat no té por dels enemics i sap allargar la mà inclús a l’adversari; no té por de perdre res perquè posseeix el Tot que és Déu. Així pot anar a trobar a tothom, bons i dolents, sense por (Mt 5, 43-48).

Finalment, la santedat és la veritable puresa, perquè qui viu en Déu evita allò que és impur no per imposició sinó per elecció natural: no es pot viure en companyia de Déu i alhora servir al diable; enteneu per vosaltres mateixos que una cosa exclou l’altra. Per això, el camí de santedat és sempre un camí de purificació que us porta, pas a pas, a escollir el bé i rebutjar el mal. Us fa autèntics, nets, honestos (Mt 6, 22-24).

Estimats germans i germanes, feu tot el possible per esdevenir sants! La santedat està a l’abast de tothom. Déu només us demana que desitgeu la santedat que i us poseu a la seva disposició amb generositat. Si feu això, Déu comença a actuar en vosaltres i us transforma: transforma el vostre pensament i la vostra vida, que esdevé santa. Recordeu, però, que la santedat no és una obra humana, sinó divina, que no prové dels vostres esforços humans, encara que és necessària la vostra col·laboració personal i la bona voluntat. Déu us crida incessantment i de moltes maneres per desvetllar el seu record en el vostre esperit i espera que li doneu una resposta. Si dieu un sí fort i sincer, l’Esperit Sant, el Santificador que porta a la perfecció, comença la seva obra. Us porta a la santedat, inclús a través de les proves, que són necessàries per enfortir la vostra decisió. Us posa a prova, però us dona els seus dons. A poc a poc us omple dels seus fruits: amor, joia, tendresa, paciència, humilitat, fidelitat, docilitat, domini d’un mateix (Ga 5, 22). Per això, escolteu Déu que us crida i deixeu que es desvetlli en vosaltres la seva vida!

Preneu exemple de la vida dels sants que us han precedit i que han arribat a la glòria, però no intenteu ser igual que ells. Cada sant té la seva pròpia originalitat com cadascú de vosaltres té la seva. No us convertiu en una mala còpia d’algú altre, sinó sigueu vosaltres mateixos tal com sou davant Déu. Oferiu-vos a ell perquè sigui ell qui faci resplendir la vostra originalitat entre el poble de Déu; cada un de vosaltres és inimitable i insubstituïble! Mireu d’entendre-ho.

No feu un ídol d’un sant! Sovint s’invoca més els sants que no pas Déu i molts creuen que els miracles els fan els sants. No, germans, el sant és només un instrument a través del qual flueix la santedat de Déu. És una espurna, però no el Foc, és una resplendor, però no és la Llum, és un raig, però no és el Sol. Només Déu és el Sant, tots nosaltres som els seus fills, les seves creatures; podem reflectir la seva imatge, però només Déu és Déu.

Avui l’Església està cridada a redescobrir la santedat com la seva principal missió, de la qual en deriven totes les seves obres. Si l’Església no manifesta la santedat de Déu Tri i U ja no és l’Església fundada per Jesús; queda reduïda a una organització benèfica fundada sobre les idees i els esforços dels homes. L’Església, que és el poble de Déu, recolza els seus fonaments sobre la santedat del seu Senyor i és cridada a fer visible el rostre de Crist a tots els homes.

L’Església té necessitat de Maria Santíssima que és Mare de l’Església, i de la santedat de Sant Josep. Ells vetllaven a la casa de Natzaret de la mateixa manera com vetllen ara per l’Església que és la casa de Déu entre els homes. És indispensable i just unir-se místicament als seus Cors, els cors més propers al Cor de Jesús.

La santedat de l’Església és l’únic signe d’esperança per a la Terra, i assenyala el camí cap a la nova creació. Quan els homes de bona voluntat truquen a les portes de l’Església, aquesta hauria de respondre ensenyant a tothom el camí de la fe, de l’esperança i de l’amor; la vostra humanitat té necessitat d’això. La casa de Déu, que és l’Església, no necessita tenir or ni plata (Ac 3, 6), perquè ja té el tresor més gran de l’univers: la santedat. Aquesta és la riquesa que li és pròpia, tal com està escrit: “La santedat escau a casa teva, al llarg de tots els dies, Senyor” (Sl 93, 5). Esforceu-vos doncs, germans, a fer cada vegada més rica la casa de Déu! No us faltarà ajuda.

Us beneeixo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.