XXI Setmana del Temps Ordinari – Any II – Església de Jesucrist de l'Univers

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

31 d’agost de 2024

(Transcripció d’àudio)

XXI Setmana del Temps Ordinari – Any II

1Co 1, 26-31; Sl 32; Mt 25, 14-30

Les lectures d’aquest dissabte de la XXI setmana, com tot l’Evangeli, ens porten sempre al centre de què és ser cristià, Crist és el centre. Crec que immediatament ens venen les paraules que va dir Déu Pare: “El cristianisme no és una religió”[1]. El cristianisme és una persona, és Crist i el cristianisme són fills que s’uneixen al Crist i, a través de Crist, en l’Esperit Sant, al Pare. És una crida, és una vida, és una manera de viure, és una manera de pensar.

Llegiu més

Sant Pau, a la carta als Corintis ho diu: “tingueu present la vostra vocació”. És una vocació. Ser cristians és una vocació, és donar sentit a la vida, donar una línia a la vida. Ell ens diu: “Fixeu-vos que no hi ha molts savis, molts doctes, molts intel·ligents, sinó que els que hi ha són aquells que han estat cridats pel Pare, pel Crist, a través de Crist. I a través del Crist són utilitzats per confondre els savis, els intel·ligents, els poderosos, precisament a través dels que són el contrari”. Però es tracta d’una mirada no per confondre o posar-se contra allò que és el món -i ja saben qui és el príncep d’aquest món- sinó de la mirada d’aquells que acullen i accepten la Vida, amb majúscula. És aquella mirada que porta a Jesús a exultar en l’Esperit Sant moltes vegades a l’Evangeli dient: “Et beneeixo, oh Pare, perquè has revelat als senzills el misteri del Regne del Cel”[2].

Aleshores, m’he preguntat: Què vol dir tenir Crist al centre, que és l’única cosa que dona sentit a la vida? Què vol dir acollir en el cor la Santíssima Trinitat? Es tracta d’una cosa per a místics, pels sants? És la normalitat de tot cristià, que ja des del Baptisme, quan t’ungeixen i et tiren l’aigua a sobre, et diuen: “La teva vida és sepultada en Crist. Ja no ets tu qui vius, sinó el Crist que viu en tu”[3], i hauria de ser el començament d’una vida, d’una persona, d’una ànima que, tenint a Crist al centre, descobreix què és la Vida. Per això podem dir: centralitat de Crist és el suc de la vida, és el motiu de la vida, és el motiu de tota alegria, és aquell tresor amagat[4], és la llum que il·lumina les tenebres, és haver entès quin és el camí. No pot ser quelcom paral·lel, no pot ser quelcom superflu, no pot ser quelcom extern a la teva vida: és la Vida. No pot ser una cosa a la qual t’aferres, com faries amb qualsevol altre ídol: és la Vida.

Els sagraments, l’oferta de la vida a través del Cor Immaculat de Maria, els tres pilars (oferta de la vida, integritat i comunió), les consagracions particulars que podem fer, aquest hàbit blanc que ara ens encaminem a rebre, tot són mitjans per mantenir la centralitat de Crist, però no són la centralitat de Crist. Són instruments, són indicacions, són ajudes, però la centralitat de Crist és la Vida, haver decidit que en la teva vida Ell és el teu Espòs, de debò.

La vida hauria de ser precisament desenvolupar aquesta centralitat, hauria de ser desenvolupar aquesta centralitat a través del nostre sacerdoci, de la profecia, de la reialesa. Ser cristians és tenir l’Espòs en Crist. Buscar-lo sempre, sempre! Parlar sempre amb Ell, sempre. Tenir una contínua relació amb Ell: viure amb Ell tot el dia i en totes les coses que ens passen, des de les més petites a les més grans, sempre amb l’Espòs. És això viure la centralitat de Crist. Aleshores, totes les nostres accions partiran de Crist, totes seran guiades per l’Esperit Sant, totes entraran en el vòrtex trinitari, rebran l’amor del Pare i seran una acció en l’esperit. Tindran totes les gràcies de l’Església, tota la pregària de l’Església, tindran tota la potència de l’Església.

Què és acollir la Santíssima Trinitat en el cor? Aquí també: es tracta d’una cosa en la qual has de participar, no pot ser una cosa separada de tu. No pot ser anar dient: “jo estimo Déu, estimo la Santíssima Trinitat”, però no la tinc dins meu, no viu amb mi, no riu i plora amb mi. Quan, en canvi, ha de riure i plorar amb mi, ha de sopar amb mi. Sant Joan, en el seu Evangeli diu “Truco a la porta. qui m’obri, entrarem i soparem”[5], soparem, volent dir sopar, el sopar, la cosa més normal, qui li obre fa Vida amb Ell. És això acollir la Trinitat. És acollir un Pare que és Déu. És acollir l’amor del Pare que ens dona el Fill i ho fa cada vegada que jo reconec el meu límit. Ho ha fet una vegada per sempre, però cada vegada que reconec el meu límit torno a acollir el Fill, com a do del Pare. És reconèixer l’acció de l’Esperit Sant que guia la meva vida, no només perquè tinc carismes, o tinc locucions, o veig el futur. Guia tota la meva vida, tota. En la meva vida no hi ha res que estigui separat de la Santíssima Trinitat.

Maria Santíssima, de les mans de qui oferim la vida a Jesús, a través del seu Cor, és precisament aquest instrument, la Mare, una Mare de debò que es posa entre els nostres límits, el nostre pensament -sovint apartat de Déu- el nostre ser que camina amb dificultat i Déu, per intercedir. És Aquella que et prepara, Aquella que et consola, Aquella que et guia, i et porta aquí, no et guia per la vida entesa com la pensem nosaltres. Ella no va escollir aquesta vida; no la va escollir quan era petita, no la va escollir com a Esposa de l’Esperit, no la va escollir com a esposa, companya de Sant Josep, no la va escollir com a Mare sota la Creu. Ella va acollir sempre exclusivament la Santíssima Trinitat amb els seus dons. I es això el que ens vol indicar a cada un de nosaltres, el mateix camí. Per a cadascú serà diferent, però sempre a través de la Trinitat.

És un passatge en el qual n’és part integrant reconèixer-se creatura, necessitada d’Ell. I en aquest punt no podem sentir-nos necessitats d’Ell només quan tenim un problema, necessitats d’Ell quan no podem més, necessitats d’Ell quan les coses no van com voldríem. Quan parlem d’esposos, de Trinitat en el nostre cor, és quan estem necessitats d’Ell sempre. És la consciència que jo, com a creatura, no puc ni pensar si primer no m’uneixo a la Trinitat. No puc ni dir una sola paraula, dir “gràcies”, dir “Bon dia”, mirar a l’altre amb amor, dir una paraula bona. No és important la paraula, és important el fet de si estic unit a la Trinitat o si surt de mi, perquè inclús “gràcies” o “t’estimo” pot ser la cosa més falsa i dolorosa que podem donar a una altra persona si no estem units a la Trinitat, perquè no neix de l’Amor, del de veritat.

És a dir, com a creatura, no creure només en dies alterns, sinó creure sempre i creure sobretot quan és difícil creure, perquè és precisament aquí on Déu està a prop teu. Ell no et posa a prova perquè és dolent. Et prova perquè és l’única manera de fer créixer en tu la fe. Perquè si l’home no és provat, us ho asseguro -és una llei còsmica- que l’home aquí a la Terra, si no és provat, s’oblida del Senyor tranquil·lament, sinó, Déu, no hauria fet i permès totes les proves que estem passant. Ho fa per amor, ho fa perquè és l’única manera que té per mantenir-nos desperts.

Aleshores, concretament en aquells moments, saber que aleshores també hi ha la guia de la Santíssima Trinitat, que aleshores també la meva vida és guiada i transformada. Saber que la comunió que em donen els germans i les germanes que m’acompanyen, és la gràcia més gran, és la meva resurrecció. La seva mirada, les seves paraules, les seves indicacions, les seves correccions, és Déu mateix, és la Trinitat que participa en la meva vida així. Això és acollir la Trinitat en el cor, això és tenir Crist al centre, en la fe.

Les promeses que tenim, vivint així, fixeu-vos que són grans. La primera és el Regne del Cel, i penso que, perdoneu, no és un petit, petit regal. La segona és que no ens faltarà res, que Ell sempre estarà davant nostre, darrere nostre i al voltant nostre, que hi serà sempre amb una carícia on algú ens pega, hi serà sempre amb una mà que ens aixeca quan caurem. No ens faltarà res, espiritualment i materialment; que rebrem cent vegades més de tot allò que a nosaltres ens semblarà que havíem renunciat. En canvi, no hem renunciat a res, més aviat ens hem alliberat de pesos. No és una renúncia, és una gràcia. Però aquelles promeses pressuposen que El deixem lliure, que Ell tingui la centralitat, que estigui en el nostre cor. Però, si el nostre cor està dividit en molts afectes, dividit amb moltes necessitats, en molts ídols, perquè són això, el nostre cor està desordenat, i en aquest desordre regna l’energia disgregadora.

No és que Jesús ha dit: “Qui estima el pare, la mare, els fills, les filles més que a mi, no és digne de mi”[6] perquè volgués ser dur, sinó perquè sabia que cada afecte, inclosos al pare, a la mare, que no anava més enllà d’això, ens fa mal, ens fereix, de vegades ens fereix de mort.

Participarem

Fixeu-vos que aquestes promeses Déu les havia fet també al poble d’Israel d’una altra manera i el poble d’Israel les va experimentar. Tota la història d’Israel és així. Quan era fidel a les promeses tot anava no bé, sinó més que bé. Tot just s’allunyaven de les promeses, eren destruïts i portats a l’exili. Aleshores naixia un profeta que deia: “Però Déu…”, i al moment, el poble d’Israel s’alliberava i tornava a caminar amb grandesa. I després, tornem-hi.

Crec que nosaltres, com a cristians, hem de veure què és el que se’ns demana, a nosaltres, no què se li demana ara al poble d’Israel. Al final, el poble d’Israel va ser volgut per mantenir viva la fe en Déu i acollir el Messies. Ja sabeu com va anar. A nosaltres, què se’ns demana com a cristians? És una crida, és una vocació, és una manera de viure. Se’ns ha demanat de viure així, amb la centralitat de Crist; se’ns ha demanat de ser testimonis de la resurrecció, de ser profetes, testimonis que anuncien el retorn gloriós. Se’ns ha demanat mantenir viva la fe per quan Ell tornarà, aquesta fe, la que he descrit. Se’ns ha demanat de viure com a fills, joiosos: “Doneu gràcies en tota ocasió, viviu sempre contents, perquè aquesta és la voluntat de Déu en Jesucrist”[7]. Això és el que se’ns ha demanat i darrere d’això hi ha totes les seves promeses: que Ell pensarà en nosaltres, que no ens faltarà res, que els cabells del nostre cap estan comptats[8], que ningú que visqui així es perdrà, que de tot el que fem aquí en rebrem el cèntuple, com diu l’Evangeli avui, oi?, els talents. Què són aquests talents? Fidels en el poc, participarem juntament amb Ell en el molt.

Més enllà de dir on són ara els cristians, és important que cada un de nosaltres miri on és ell mateix, miri on són les persones que l’envolten, i que ens mantinguem vius els uns als altres en aquesta crida. Que no és una crida estranya, nova, la crida a Medjugorje, la crida… Fixeu-vos que és sempre i només la crida de fills de Déu, ser de Crist, perquè a través del Crist som del Pare. Tot està en això.

Que Maria Santíssima ens ajudi a viure aquesta crida, ens ajudi a decidir-nos a ser feliços, ens doni la llum per comprendre que si no decidim posar Crist al primer lloc, en aquesta vida estarem sempre extraviats. Que el seu amor desperti això en nosaltres, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Missatge del Pare del 24 de febrer de 2010, publicat al llibre “Riscrivere la Storia – Vol. I – Nel pensiero di Dio” pàg. 109-110.

[2] Cfr. Mt 11, 25; Lc 10, 21

[3] Ga 2, 19-20

[4] Cfr. Mt 13, 44

[5] Cfr. Ap 3, 20

[6] Cfr. Mt 10, 37

[7] Cfr. 1Te 5, 16-18

[8] Cfr. Mt 10, 30