Medjugorje. 2a Part

A càrrec de Mauro, Loredana i Luisa

(Fragment del llibre “A Medjugorje – La Madonna è viva. Colloqui con Padre Tomislav Vlašić“; Ed. Luci dell’Esodo)

Una nova dimensió espiritual

Què ha significat per a la teva vida l’esdeveniment “Medjugorje”?

La meva trobada amb els esdeveniments de gràcia a Medjugorje va ser el moment decisiu de la meva vida, va ser una etapa nova i definitiva en la meva relació amb Déu. Es va obrir definitivament en mi una nova dimensió, perquè les aparicions a Medjugorje representen, al meu entendre, un nou canvi en l’Església. Aquestes aparicions superen tots els moviments i mètodes espirituals, guien l’home cap a una relació personal amb el Déu vivent, el porten a caminar i a trobar Déu cara a cara. Trobar Déu cara a cara supera totes les metodologies i les fórmules que ens tanquen i, si estem completament abandonats a ell, la trobada amb Déu ens desperta i ens transforma.

Llegiu més

Quan parlo de les aparicions, no només em refereixo a l’experiència viscuda pels sis vidents, sinó que vaig més enllà: miro l’amplitud de l’acció de l’Esperit Sant en diverses persones, en ànimes senzilles que expressaven en el seu rostre la presència de l’Esperit Sant i de la Mare de Déu. Penso també en aquells que van tenir diverses i profundes experiències de la Mare de Déu en la seva vida, relacionades amb Medjugorje. El meu punt de vista en relació amb el fenomen de les aparicions és molt ampli, encara que a Medjugorje el centre continua sent allò que passa a través dels sis vidents, com una gràcia particular que reuneix a la gent i la porta a Déu a través de la Mare de Déu.

Pensant en el que va passar a l’inici de les aparicions, puc dir que la Mare de Déu era viva, present en el veritable sentit de la paraula. Però la profunditat i l’abast de tot això només es pot comprendre avaluant el curs dels esdeveniments, en la seva llarga evolució. Amb la vinguda de Maria es va obrir en la meva ànima una dimensió completament nova, molt més àmplia que les experiències que havia viscut fins aleshores. I, naturalment, a través del treball, a través de les trobades i dels testimoniatges que escoltava, la meva mirada s’eixamplava cada vegada més.

Ara, quan reflexiono en què ha significat per la meva vida la vinguda de la Mare de Déu a Medjugorje, puc dir que m’ha portat a viure un canvi total. Això no vol dir que hagi arribat a una transformació completa, però sí que ha canviat la meva manera de veure la vida, ha canviat la meva visió de l’espiritualitat. Podria resumir-ho dient que tot ha passat a ser nou, perquè Déu ho crea tot nou. Aquesta és la perspectiva que s’ha obert davant meu i que he reconegut.

Tothom sap que l’Església encara no s’ha pronunciat oficialment sobre les aparicions de Medjugorje, perquè encara estan en curs. No obstant això, em sembla que encara que en el futur l’autoritat eclesiàstica reconegués l’autenticitat de les aparicions, aquest reconeixement no tindria cap força en aquells que l’esperen passivament. De fet, he observat que algunes persones esperen amb ànsia el reconeixement de l’autoritat eclesiàstica, ajornant la seva conversió a aquell moment, però no es pot esperar passivament un document, pensant que aquest determinarà la nostra conversió. Per això, sortosos aquells que en la senzillesa ja viuen avui aquesta gràcia! De fet, crec que encara que arribés el reconeixement eclesiàstic, qui no ha cregut i pregat fins aquell moment, continuarà sense fer-ho inclús aleshores. En canvi, qui ha entrat en la pregària i en la conversió ja està en el bon camí.

Déu només vol que visquem abandonant-nos amb confiança a la seva voluntat. El mateix Senyor confirmarà la gràcia de les aparicions en les persones que es converteixen. Gràcies a ells, l’autoritat eclesiàstica podrà veure’n els fruits i reconèixer les aparicions. Aquesta és la convicció que m’ha guiat durant aquests anys. Per això he intentat caminar en la fe, en contínua conversió, indicant aquest camí al poble de Déu.

El servei a la Parròquia de Medjugorje

Recordes quan vas visitar Medjugorje per primera vegada i com vas entrar al servei d’aquella parròquia tan especial?

Vaig arribar per primera vegada a Medjugorje el 29 de juny de 1981, convidat per alguns parroquians de Čapljina, d’on n’era el rector. Ells eren originaris d’aquella zona, m’havien parlat de les aparicions i van voler que anés amb ells. Anava vestit de carrer, sense l’hàbit religiós, i vaig veure de lluny l’aparició que s’estava produint al Podbrdo. No vaig poder notar res especial, tret de la multitud de persones que s’havien reunit. Em vaig trobar amb alguns dels vidents, amb Vicka, Jakov i Mirjana. Vaig estar més estona amb la Vicka. La cosa més impressionant era la profunda convicció de tots tres, que no deixava entreveure en ells la més petita ombra de dubte sobre les aparicions de la Mare de Déu: el seu comportament em va semblar sa. Se’m va despertar la sensació que algun sacerdot hauria d’haver estat allà, que hauria hagut d’acompanyar els fidels per ajudar-los en el camí cap a Déu, independentment del que estava succeint.

Després, vaig tornar diverses vegades a Medjugorje per ajudar en les confessions, però no vaig començar el meu servei a la parròquia fins després que el pare Jozo fos tancat a la presó[1].

La Mare de Déu viva, Déu viu

Qui en aquell període no va estar a Bijakovići, a la muntanya de les aparicions i a Medjugorje, no pot comprendre aquest punt; però qui hi va ser, ho entén. L’enfrontament que vam tenir amb el règim comunista no era per la Mare de Déu o contra la Mare de Déu; el règim ens posava traves perquè volia impedir que la gent trobés a la Mare de Déu viva a través de les aparicions. Els parroquians recorden bé quan, el desembre del 1981, els representants del poder de Sarajevo els van convocar a l’escola. Jo també hi era. Aquells polítics van dir que les autoritats no tenien res contra Déu o contra la Mare de Déu, i que tampoc s’oposaven al fet que els fidels anessin a l’església; però sí que s’oposaven a aquell “fanatisme”, afirmant que les aparicions i els esdeveniments a Medjugorje no tenien res a veure amb la fe. En resposta a aquell intent de persuasió, vaig demanar la paraula i vaig dir: “A l’evangeli tot és viu, tot és miraculós. En realitat tot l’evangeli està fet d’esdeveniments com aquests, en els quals les persones reconeixen a la Mare de Déu viva. Per aquesta gent, tot això és sagrat, i qui s’oposa a això ofèn les seves ànimes”. Això expressa en essència tota la tensió que en aquell moment hi havia a Medjugorje entre el poder polític ateu i la fe del poble. El poble reconeixia la presència de la gràcia, reconeixia la Mare de Déu viva i responia als impulsos de la gràcia; no tenia por d’oposar-se al poder, i tampoc d’anar a la presó, perquè es volia mantenir fidel al Déu viu i a la Mare de Déu viva.

L’Eucaristia viscuda

Fins aleshores, a l’església parroquial, la Santa Missa se celebrava al matí. Pocs dies després de l’inici de les aparicions, el pare Jozo va començar a celebrar l’Eucaristia al vespre. El poble va començar a reunir-se espontàniament per la confessió i per la Santa Missa, per viure l’Eucaristia i els altres sagraments d’una manera cada vegada més viva i profunda. La celebració d’aquesta Eucaristia viscuda es va convertir en el principal problema del poder polític. L’únic que intentaven fer els representants del règim era abolir la Missa vespertina, prohibir-la, allunyar la gent i els sacerdots d’aquella Missa. Així, durant una sessió en la qual les autoritats polítiques insistien que es tanqués l’església al vespre i s’eliminés la Missa vespertina, van dir: “Celebreu l’Eucaristia al matí, com heu fet fins ara”. Fra Zrinko, ja mort, va respondre fent broma: “Benvolguts senyors, Jesús no va instituir l’últim esmorzar sinó l’últim sopar!”.

Tot l’any 1981 va estar marcat per la lluita a favor de l’Eucaristia viscuda; no penso només en la lluita contra el règim ateu, sinó més aviat en la lluita que van haver de sostenir els parroquians de Medjugorje i tots aquells que venien de pelegrinatge per rebre els sagraments i per participar de manera viva a la Santa Missa. El poble animava l’Eucaristia i, a canvi, era alimentat per la mateixa Eucaristia. L’Eucaristia viscuda d’aquesta manera suposava un perill per l’ateisme, però era un aliment per tots els fidels.

L’Església viva

No m’és possible explicar totes les experiències viscudes amb el poble durant aquells primers mesos de les aparicions. La gent venia al Temple de Déu, l’església, com a una font inesgotable. Recordo que a la tardor del 1981, després de la verema, la gent es quedava a l’església fins a tres hores seguides. Després de dues voltes del Rosari, després de la celebració de la Santa Missa, la gent es quedava a l’Adoració del Santíssim Sagrament; tothom estava de genolls. Ni als convents hi havia un silenci com aquell durant la pregària. Alguns milers de persones, atapeïdes dins l’església, de genolls, seguien l’adoració amb un recolliment tal que no se sentia ni el vol d’una mosca. El poble era imparable, ningú podia bloquejar el seu camí cap a Déu.

Em ve a la memòria un altre exemple. Era el mes de novembre, feia molt fred i una gebrada densa cobria els prats. Havia d’anar a Citluk. A l’encreuament de la carretera que uneix Medjugorje amb Miletina hi havia un guàrdia encarcarat pel fred i poc abrigat. Buscava una bona paraula per saludar-lo i animar-lo. Obrint la finestra del cotxe, el vaig saludar dient: “Lloats siguin Jesús i Maria”. “Siguin sempre lloats!” em va respondre l’home, i abans que li pogués dir una paraula, va començar ell a parlar-me i va dir: “Pare, coratge, endavant! Aconseguirem custodiar la nostra fe, no tinguis por!”.

Es van produir molts exemples d’aquest tipus perquè aquell poble vivia en Déu i amb Déu. Aquella comunitat parroquial era realment una església viva. Quin meravellós esdeveniment! La Mare de Déu viva, l’Eucaristia viscuda, el Déu viu entre el seu poble ressuscitat! Aquest era el senyal que ens deixava la reina de la Pau, i és el senyal que quedarà fins a la fi dels temps, quan Déu serà viu entre el seu poble.

I afegiré encara un element que a alguns podria interessar: la relació que s’havia establert amb els representants polítics d’aquella època. Al principi, els caps del règim pensaven que la multitud reunida a Medjugorje podria portar a una mena de cop d’estat, per això eren extremadament rigorosos i tenien por d’una insurrecció nacional contra la ideologia comunista. El seu rigor del principi, en certa manera, era comprensible. Després, quan es van adonar que no hi havia cap perill d’aquesta magnitud en marxa, van “girar full”. Al voltant del primer aniversari, la seva actitud va començar a canviar, perquè es van convèncer que el fet de reunir-se tanta gent a Medjugorje no tenia cap connotació política.

Tanmateix, un any més tard, precisament a l’hivern del 1983, va començar una nova acció guiada per les autoritats d’aquell moment, que volia incentivar i introduir el “turisme religiós” i la ràpida construcció de cases que haurien servit per a aquesta finalitat: una acció que ha desfigurat notablement el paisatge, com es pot veure encara avui. A partir d’aquell moment el règim va canviar completament l’estratègia: va començar a explotar les aparicions de la Mare de Déu i la reunió del poble pels propis interessos i per enriquir-se materialment. És així com persones que no tenien res a veure amb la fe van començar a anar a Medjugorje. En una paraula: Satanàs va començar a construir la seva tenda al costat de l’Església de Déu, per posar contínuament en perill els fidels que reconeixien de veritat la gràcia de les aparicions i desitjaven caminar cap a Déu.

Malgrat tots els assalts i les temptacions, la gent va procurar preservar la fe viva en Déu. Aquesta actitud va fer possible que el poble es recolzés sobre fonaments sòlids ja des del començament de les aparicions.

També voldria subratllar que la dinàmica de la lluita espiritual viscuda a Medjugorje, serà sempre la mateixa i durarà fins al triomf de la Immaculada. Satanàs farà de tot perquè la Mare de Déu no sigui viva entre els seus fills, farà de tot perquè sigui reduïda a una ideologia, a un record històric, a una estàtua o a una tradició. Qui es deixarà enganyar per ell, amb el pas del temps, esdevindrà indiferent a Déu i a Maria, perquè entrarà en la foscor. Per això, també a Medjugorje el poble pot arribar a ser fred, l’església freda, si els fidels no saben com lluitar contra les temptacions del mal i vèncer-les. Per això adreço a tothom aquesta exhortació: desvetllem-nos en la fe i afrontem aquesta batalla que cada vegada serà més dura fins al triomf definitiu del Cor Immaculat!

Aquells primers anys, tal com has subratllat, van ser marcats per una forta i especial dinàmica espiritual. Com a sacerdot, com et vas inserir en aquesta realitat completament nova?

La dinàmica era forta i rica. Vaig trobar el misteri. Als sacerdots ens va agafar per sorpresa, perquè cap de nosaltres coneixia aquesta dimensió: només coneixíem la teoria de les aparicions. Quan l’home es troba amb el misteri de la vida eterna, troba alguna cosa que no pot captar amb la raó. Aquesta és la veritable trobada amb el Misteri que supera tots els conceptes humans.

Per altra banda, tot i el misteri, tot era senzill. Era senzill perquè Déu, a través de la Verge Maria tocava les persones i aquestes responien a aquest impuls. També era fàcil perquè no havíem de perseguir a la gent per fer-los venir: la població de tota la parròquia i d’altres llocs s’abocava literalment a l’església.

No podré oblidar mai la impressionant experiència de la santa Missa vespertina. A les sis de la tarda l’església estava completament plena. Ja he comentat que la gent estava a l’església en un silenci absolut: jo podia conduir la pregària sentint i respirant el silenci, perquè el poble, de manera totalment natural, participava i acollia la Paraula de Déu. Des d’aquest punt de vista, el servei a la comunitat parroquial a Medjugorje era molt senzill.

Però també són conegudes les dificultats que vam viure a causa de la pressió política d’aleshores, per l’empresonament del fra Jozo i també d’altres germans, i a causa dels continus interrogatoris i persecucions. Però tot això no va deixar cap espina negativa en les nostres ànimes. En aquells moments sentíem realitzar-se veritablement allò que Sant Pau va anunciar als Romans, és a dir, que els sofriments no són res comparats amb la glòria que ens espera.[2] En el fons, totes aquestes adversitats eren un simple buf en comparació amb la força que Déu abocava en la meva ànima i en les ànimes dels sacerdots. Només sentíem alegria i gratitud envers Déu pel servei que podíem realitzar i estàvem segurs que era ell qui ho guiava tot.

[1] El pare Jozo va ser empresonat el 17 d’agost de 1981; el pare Tomislav va arribar per fer el servei a Medjugorje el dia després, per ordre del Ministre Provincial dels Frares Menors. Va estar a Medjugorje fins el 1984.

[2] Cfr. Rm 8, 18