Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
13 d’octubre de 2024
(Transcripció d’àudio)
XXVIII diumenge del Temps Ordinari – Any B
Sa 7, 7-11; Sl 89; He 4, 12-13; Mc 10, 17-30
En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
La gràcia de Nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’esperit Sant, siguin amb tots vosaltres.
Sense adonar-nos-en ens troben al 13 d’octubre. Ja sabeu com Maria Santíssima es preocupa per nosaltres, que ens ha dit moltes vegades que ens recordem del 13 de maig i del 13 d’octubre. Durant tota la setmana passada hem pregat oferint-nos al Senyor perquè els homes entenguin cada vegada més el veritable sentit, el sentit profund de les aparicions de Maria Santíssima a Medjugorje, que no s’aturin només en l’efecte “apareix Maria, hi ha guaricions, es prega”, sinó que comprenguin aquestes aparicions en el nostre temps, en aquest temps.
Llegiu més: XXVIII Setmana del Temps Ordinari – Any BAquesta setmana us demano a cada un de vosaltres, i a nosaltres, d’elevar a través del nostre sacerdoci, qui reial i, com nosaltres, ministerial, tots els sofriments, de tota mena, sofriments físics, sofriments morals, espirituals. Elevar tots els sofriments d’aquesta humanitat, perquè fent això podem disminuir, destruir -feu servir la paraula que vulgueu- l’energia disgregadora, tota la corrupció. Ja sabeu que tota la corrupció, tot el bé, tot surt del cor de l’home, el bé i el mal. Cap de nosaltres pot dir que no està tocat per la corrupció. Estem tocats pel pecat original, estem tocats per tot el pecat de la Terra.
La nostra feina és Déu qui la fa en nosaltres, per tant, us prego, no us carregueu, sinó, deixeu que Déu ens utilitzi, perquè vencent la nostra corrupció, cada un de nosaltres en té una particular, vencem la corrupció que hi ha en la humanitat; i elevar el sofriment dels innocents, dels petits, dels nens, dels nens avortats, dels congelats, és una ajuda per fer aquesta transició, perquè aquest sofriment esdevé redemptor, esdevé benedicció per a nosaltres. Preparem-nos ja ara, a partir d’avui.
Ja sabeu que a cada Missa Déu permet que hi participin moltes ànimes. Ben segur que hi participa l’Església del cel i també ells, creieu-me, acullen aquestes intencions. No som només nosaltres que ens oferim i preguem per les intencions que donem cada setmana, sinó que també l’Església del cel, també els Sants, també Maria Santíssima preguen per aquestes intencions. Unim-nos a Ella, anem a recollir aquest sofriment. El primer passatge davant del sofriment, el que allibera per entrar en la resurrecció, és el perdó de Déu. El perdó és la medicina més gran. I, després, continuem.
En aquesta festa, o Mare, desitjo posar en el teu Cor tota la teva Església, perquè l’Església de Jesucrist o és la teva Església o no és l’Església. Desitjo posar en el teu Cor tots els petits, els darrers, els innocents, tots aquells que en aquesta Terra sofreixen per molts motius, sofreixen per les guerres, sofreixen per les malalties, sofreixen per la fam. I quant sofriment que hi ha en els innocents, en tots aquells que pateixen les accions d’aquesta humanitat, les accions dels homes, i sofreixen en el silenci. Desitjo posar també en el teu Cor la Creació, perquè aquesta també sofreix, sofreix amb nosaltres i reacciona a causa d’aquest sofriment.
I que a través del teu Cor, oh Mare, tot sigui portant davant el tron de Déu, perquè sobre cada home, sobre cada dona de bona voluntat que el desitja, que el cerca, davalli el seu perdó, davalli la seva misericòrdia, davalli el seu amor. I que cada home i cada dona se sentin alliberats de tot sentiment de culpa; que cada home i cada dona que escull Déu amb tot el seu ésser, senti l’amor de Déu, senti que aquest amor és més fort que qualsevol malaltia, més fort que el pecat, que és més fort que la mort; que senti el poder d’aquest amor que toca cada cèl·lula del cos i senti que cada cèl·lula reprèn la vida, perquè sent la vida, sent l’Autor de la vida.
Oh Pare, torna a enviar el teu perdó. Avui, el teu Fill Jesucrist t’ho demana en nom de tots nosaltres. Una altra vegada assumeix tots els nostres pecats perquè siguin consumats en el seu amor. I tu, oh Pare, envia l’Esperit Sant, el Consolador, a perdonar, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Aquestes tres lectures, totes, indiquen un camí molt bonic a contemplar, senzill, un camí que segons el pensament dels homes i pel pensament dels homes és impossible, però res és impossible a Déu.
La primera lectura parla de la Saviesa i descriu que tenir la Saviesa és més que tenir tots els tresors, més que la vida, més que la salut, diu. Fixeu-vos que la Saviesa -podríem dir “Jesucrist”, i no ens equivoquem- és la que ajuda més a veure el camí, la Saviesa és el sentit de la vida. Tenir la Saviesa per comprendre el sentit del perquè de la nostra vida: “Per què soc aquí? Què he de fer? Cap a on estic anant?”, però el sentit en Déu, el sentit profund d’una vida que t’és donada i que hauràs de donar-ne comptes i restituir al final, per viure eternament. Comprendre el sentit d’oferir, de sofrir, de les dificultats, el sentit de les proves.
Fixeu-vos que si no comencem a entendre la vida així, no s’entén la creu i aleshores no entenem res. Si no entenem el perquè de la creu, la creu de Crist, en primer lloc, i després la de cada un de nosaltres, això significa no entendre la vida. Pots viure, però no és cert que vius, sobrevius. Per a nosaltres, si volem fer un pas més enllà, si no entenem això, com podem comprendre la crida de cada cristià a ser semblants al Crist? I la crida de tot cristià és la crida a seguir: “Qui vulgui seguir-me”[1], la crida a oferir la vida per la humanitat, la crida a portar arreu i anunciar que el Senyor ha ressuscitat, no amb paraules, sinó amb fets. El sentit de la vida dona el camí: “Jo soc el Camí, la Veritat i la Vida”[2].
Si un comença a funcionar així, us garanteixo que és el camí per trobar totes les respostes. Si un comença a fer-se aquestes preguntes amb el Senyor, és el pas per a totes les respostes. I en aquest passatge s’allunyen totes les pors, perquè a cada pregunta que fem al Senyor així, sincera, posant-nos a disposició de la veritable Saviesa, Déu allibera, il·lumina, porta llum on hi ha foscor, on hi ha confusió. Mireu, una de les grans jugades de Llucifer és la confusió, i penso que el món d’avui està força confús. I aquesta llum allunya les pors, es vencen les proves, es venç la corrupció -la intenció de pregària de la setmana[3]. Aquest és el primer pas.
Després Sant Pau va més enllà: ens parla de la paraula de Déu que davalla al punt d’unió entre l’ànima i l’esperit. Fixeu-vos que la paraula de Déu -n’hem parlat aquests dies- és justament aquell do d’amor, és aquella espasa que entra no només a nivell de l’ànima, perquè en tot el que he dit fins ara estàvem al nivell de l’ànima: les pors, les proves, les tries, el fet de decidir-se, de comprendre… tot és a nivell de l’ànima. Si has fet el primer pas, la paraula de Déu, el do d’amor -per a cadascú pot ser diferent- va més enllà, et porta al punt d’unió entre l’ànima i l’esperit. Sant Pau diu. “Ho posa tot al descobert, tot nu”[4]. No us ho mireu com una cosa dolenta. Ho deixa tot nu, tot allò que és una sobre estructura, tot allò que ha estat posat en la nostra ànima i també en aquest punt d’unió cap a l’esperit. L’esperit, ja ho sabeu, només pot estar immers en Déu i eixamplar-se o allunyar-se de Déu i estrènyer-se- però dins de l’esperit només hi entra Jesucrist. Això ho teniu clar, oi?
Però en aquest punt d’unió, imagineu-vos un tub (és poc adequat, però…) pel qual l’esperit comunica amb l’ànima. Aquest tub es pot embussar i ja no capta l’esperit. És aquí on tot ha de ser posat al descobert, però és un pas posterior. Primer heu d’haver escollit, haver fet aquella tria que he dit.
En posar-ho tot al descobert, una vegada més es presenta tot el camí de transformació a fer, camí de purificació, del despertar de la imatge i semblança de Déu, de neteja, de canviar-ho tot, tot el teu pensament. Tot dins nostre ha de ser purificat per permetre que l’esperit i l’ànima esdevinguin una sola cosa i és la condició per la qual, després, entres a la Nova Creació. No hi entrarà res impur[5], no hi ha d’haver res. Ja ho sabeu que tots els nostres pensaments surten del cor. També la ciència, ja us ho he dit, ho vaig dir fa temps, actualment ha entès que no és del cap d’on surten els pensaments, sinó del cor. I tot, inclosos els nostres pensaments han d’esdevenir els pensaments de Crist, han de ser transformats, conformats al seu pensament. És per això que la paraula de Déu és com una espasa que arriba fins allà, aquella espasa que va traspassar el cor de Jesús, d’on en van sortir sang i aigua.
Sabem i hem parlat diverses vegades dels records de l’ànima, i sabem que és allí on queden les ferides, els sofriments, els sentiments de culpa, les culpabilitzacions, d’on en neixen totes les pors, però a través d’aquells records de l’ànima -que té la memòria, la voluntat i la intel·ligència[6]– comença també el nostre camí, només que, si no són purificats, crec que és senzill entendre que inicies un camí guiat per les pors, guiat pel sofriment, pels límits, no ets guiat per l’esperit. Per tant, la purificació no és una condició que Déu demana perquè ens vol perfectes, sinó que és aquella acció de Déu que és impossible a l’home, i res és impossible a Déu[7], perquè Déu ens estima. No és un compromís, és un acte d’amor.
Aquests anys hem caminat perquè tot fos posat sota la llum de Déu, perquè tot fos guarit, i jo dic que aquest guariment també ha d’arribar a un final. Vull dir, ho dic per mi, ho dic per vosaltres: “Prou! Anem més enllà. Mirem d’immergir-nos en l’esperit i deixar que tot allò que encara es mou en l’ànima rondini sol, però no hi donem més importància”. És aquí, a això que em refereixo quan dic prou de donar voltes sobre nosaltres mateixos. I a més, continuar donant voltes en això no serveix per a res, això és perfeccionisme, i en el camí espiritual el perfeccionisme no serveix, serveix l’amor, serveix la fe, la confiança, en Déu; serveix la certesa: “Prou, no vull saber-ne res més d’aquest mal pensament”, i ho presento sincerament a Déu, encara que torni a venir, ja no és el meu problema. En el meu sacerdoci, quan m’uneixo al Crist, Ell també s’hi unirà. No puc continuar dient: “I encara tinc això, i encara tinc allò, i encara tinc allò altre”. Prou! Aquell do d’amor, que per a cada un és diferent, davalla fins al punt d’unió entre l’ànima i l’esperit precisament per eliminar la corrupció que provoca aquests pensaments. Així doncs, el primer pas: “Jo ho vull”, i després, si no anem a fons i ens quedem al primer pas, no eliminarem mai l’arrel d’aquests pensaments. Espero que entengueu per què.
Aquesta és una acció de Jesucrist, ho he dit abans: ningú pot anar allí. Quan a la carta als Hebreus, sant Pau diu -jo dic Sant Pau perquè, per mi, la va escriure Pau, encara que aquí només diu Carta als Hebreus. Ell diu: “La Paraula”. Qui és la Paraula? És el Verb de Déu. I qui és el Verb de Déu? És Jesucrist, la Paraula. No penseu només en l’Evangeli. La Paraula. Quan Pau diu “la Paraula”, és Jesucrist, és el Verb de Déu. Per tant, és només Ell qui entra en aquest punt, entre l’esperit i l’ànima, i toca també l’esperit. Només Ell.
Penso que l’Evangeli resumeix tot el que he dit presentant-nos un home que va i diu a Jesús: «Mestre bo, què he de fer?”». I Ell abans li diu: «“Els manaments? Ah, aquests jo ja els compleixo”. El mira i l’estima». El següent pas: «Ven tot el que tens». No penseu només en les coses materials, us ho dic sempre. «Ven tot el que tens», ven el teu pensament, ven les teves idees, les teves conviccions, tot allò que segons tu és la cosa més bona i absoluta, «Ven tot el que tens, dona-ho als pobres». I aquí també, no penseu en els pobres que no tenen res com ara diners, com… dona-ho a qui realment no té cap d’aquestes conviccions. A ells potser els fan servei, perquè encara han de començar el camí respectant els manaments. “Per tant, els vens totes aquestes coses i després segueix-me, i t’explicaré la resta. Si no em segueixes no t’explicaré tampoc la resta”. És clar. Si el segueixes, intervé allò que he dit abans: et porta allí, et porta a alliberar l’ànima, et porta a l’esperit. Enteneu que és el camí cristià.
El mal més gran que podeu arribar a fer a un altre -malauradament el fan fins i tot els sacerdots i dels que estan més amunt- és precisament bloquejar aquesta acció de l’esperit. Voler dir: “Arriba fins aquí, no vagis més enllà”. És terrible. És com voler dir: “Què és correcte que la Mare de Déu digui, què és correcte que faci”. Voler dir: “Les aparicions són certes, són falses”. Fent això esdevens jutge de l’Esperit Sant. Jo crec que és el pecat més gran que pots fer perquè fas el pecat de Llucifer. I aquest pecat l’hauràs fet perquè ets qui ets. Cal que preguem pels que fan això, més que escotar-los, pregueu perquè es penedeixin.
El camí, “Vine i segueix-me”, Jesús el proposa a totes les ànimes. Aquest camí és personal per a cada ànima. En aquest camí, cada ànima haurà de fer els seus passos. En aquest camí no pots uniformar res. Pots unificar a nivell dels manaments, ànima, pors. Això és clar que és igual per a tothom, però quan t’endinses per entrar en l’esperit i vols uniformitzar, comets un homicidi.
Això és una cosa que només Déu pot fer, ni tan sols els sacerdots poden fer-ho: guia espiritual… Un bon sacerdot a aquest nivell pot observar i dir: “Jo ho entenc així”, però no pot entrar. Si entra, fa mal. Només entra Jesucrist. I atents a no dir: “El ministre és igual que Jesucrist”. A mi em tremolen les cames només de pensar que soc Jesucrist, pobres de vosaltres! És subtil, i Jesús ho diu clar. Quan Pere diu: «“I aleshores, qui podrà salvar-se? Ningú!”. I li diu: “Sí, a la Terra ningú”»[8], humanament, però Déu va decidir enviar el seu Fill, va decidir enviar l’Esperit Sant. En aquest temps ha decidit enviar Maria Santíssima, ha decidit enviar els instruments com el Nucli Central. És acció de Déu, no és l’habilitat dels homes o d’alguns homes. No sé si s’entén.
Són coses senzilles, sí, però donen sentit a la vida. Avui, per a tota la humanitat de la Terra, la intenció de pregària de la setmana passada: acollir o no acollir en tota la seva profunditat la presència de Maria Santíssima, vol dir decidir viure o morir. No hi ha res entremig. No pots situar-te entremig: “Sí, però allà es prega, sí, però potser, sí, però…” Tu has de dir: apareix o no apareix. Però no ho has de dir perquè si no ho dius tu Ella no apareix. La pretensió de ser més gran que Maria Santíssima, la blasfèmia de dir –que és una blasfèmia- que la Mare de Déu s’ha de sotmetre al rector de la parròquia. Jo no sé com ho deuen fer per llegir l’Evangeli, i entre ells, la majoria estan feliços i contents.
Hi ha confusió al món? Sí, però la confusió més gran no és aquesta -i n’hi ha molta, malauradament- és la següent: ja no saben discernir entre el bé i el mal, des dels altars. I com pot funcionar la Terra? Ja no són capaços de veure el bé i el mal, no saben discernir si és la Mare de Déu o si és el dimoni. I calen comissions. Però jo vaig veure que a Medjugorje els pagesos hi van anar els primers temps i ho van entendre de seguida sense necessitat de tantes comissions. Tot Medjugorje es reunia al voltant de l’Església, de tots els voltants, venien dels camps, deixaven les eines, es passaven tres hores de genolls: ho van entendre.
Hem donat la vida per Maria, no tenim res contra ningú, preguem. Però, si no som capaços de deixar-nos guiar per Déu des de dins, jo us dic: canvieu de religió, és millor, n’hi ha de més boniques, més senzilles, anem a buscar els cristians. Els millors són els ateus, al meu entendre, que no tenen massa problemes, fan el que pensen. Si voleu seguir Crist, seguiu-lo a fons, no entreu en compromisos amb la veritat. Per què? Perquè si comprometem la veritat ens burlem de nosaltres mateixos, pensant que ens burlem de Déu.
En el nostre cas, continuem fent passos endavant. Fixeu-vos que Ell acaba dient clarament: tindrem germans, germanes, mares, fills, camps, juntament amb persecucions. I seguim endavant. Que ens persegueixen? Al·leluia. Vencem la corrupció en aquelles persecucions. Cadascú té les seves. I en tota corrupció em presento davant Déu i miro el sentit de la vida.
Preguem.
Pare Sant i misericordiós, que ens has alimentat amb el Cos i la Sang del teu Fill per la participació en el seu Sacrifici, concedeix-nos comunicar la seva mateixa vida. Ell, que viu i regna pels segles dels segles.
El Senyor sigui amb vosaltres.
Que la benedicció del Senyor Ressuscitat, que viu dins de cada un de nosaltres, que la benedicció de la seva vida, del seu amor davalli damunt nostre i que a través nostre pugui arribar a tot home i dona de bona voluntat, que pugui arribar al Purgatori, arribar a tota la Creació, a totes les creatures. Que el seu amor i la seva vida vencin la mort dins nostre i al voltant nostre; que el seu amor venci tota forma de corrupció que hi ha en el nostre cor, que hi ha al nostre voltant. Que la seva benedicció i la seva llum davallin també sobre tots aquells que han escollit servir Llucifer, davallin sobre tot l’infern, i el llencin al llac de sofre, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Mt 16, 24
[2] Cfr. Jn 14, 6
[3] Fa referència a la intenció de pregària de la setmana, del 13 d’octubre de 2024: Oferim-nos i preguem perquè cadascú en el seu sacerdoci, sigui reial o ministerial, elevi el sofriment d’aquesta humanitat: sofriment dels petits, dels innocents.
Fem-ho per vèncer tota forma de corrupció.
[4] Cfr. He 4, 13
[5] Cfr. Ap 21, 9-27
[6] Veure el tema de les tres facultats de l’ànima al llibre Més enllà de la Gran Barrera, cap. 13 El microcosmos – Esperit, ànima, cos, pàg. 244; Ed. Luci dell’Esodo.
[7] Cfr. Mc 10, 27
[8] Cfr. Mt 19, 25-26
Església de Jesucrist de l'Univers 