Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
26 d’octubre de 2024
(Transcripció d’àudio)
Dissabte XXIX Setmana del Temps Ordinari – Any II
Ef 4, 7-16; Sl 121; Lc 13, 1-9
En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
El Senyor sigui amb vosaltres.
Cada vegada que celebrem la Santa Missa ens trobem precisament davant d’aquest superar el dubte que tenim dins nostre. El Senyor, en la seva pedagogia, pot ajudar-nos a vèncer el dubte, ens fa passar per certes proves i vèncer-les. I sembla com si nosaltres, si no veiem signes, no podem. Però el passatge concret, el que et porta de la mort a la vida, el que et porta de veritat a la resurrecció, és aquesta fe que tu saps què està passant en el que vius, saps què ha sigut, saps com estima la Trinitat, saps que tota l’acció de tota l’Església treballa des de sempre per recuperar-nos a cada un de nosaltres i tots junts. Entrar-hi amb aquesta fe no necessita signes, et fa entrar en una nova dimensió. Fixeu-vos que és aquest el passatge.
Llegiu més: Dissabte XXIX Setmana del Temps Ordinari – Any IIEn un cert sentit, a nosaltres que busquem els signes -parlo de coses boniques- que també volem ser millors, això ens porta sempre a quedar-nos per sota del que podríem ser, per sota la Gran Barrera. Viure la fe vol dir anar més enllà de la Gran Barrera, però per fe. Aleshores, tot et ve a trobar. Estem a la setmana de la comunió dels Sants. Si aconseguim caminar en aquesta fe, tots et venen a trobar, si no, no els veus, els tenim al voltant nostre i… Hi ha tota una acció de gràcia, però sembla gairebé que la reconeixem només si per exemple “ara faig el signe de la creu i para de ploure”. I després? És a dir, no sé si aconsegueixo explicar-me.
Mirem d’entrar avui, segons les intencions de Maria Santíssima, celebrant la Missa, oferint-nos per les seves intencions, a viure el que Ella vivia. Ella va viure així. A nosaltres ens sembla que si se’ns aparegués Sant Gabriel, també creuríem com Ella. No és cert. Perquè, si realment fos així, si servís per fer-nos creure, us asseguro que Sant Gabriel s’apareixeria a cada un de nosaltres. Ja que Déu no deixa de fer res del que necessitem per fer-nos creure. Necessitem un Àngel? Ens l’enviaria. Calen els germans fidels? Els veuríem. No els veiem perquè inclús si els veiéssim correm el perill de no fer aquest salt en la fe, inclús d’abaixar-los a ells al nostre nivell. És per anar més enllà.
Preparem-nos.
I que Déu omnipotent tingui misericòrdia de nosaltres, que tingui misericòrdia d’aquesta humanitat, que tingui misericòrdia dels nostres propòsits, de les nostres intencions; que perdoni totes les nostres culpes i que ens condueixi a la vida eterna.
Avui també Sant Pau i l’Evangeli, i sempre (cada vegada us demano que les lectures aprengueu a mirar-les sempre des d’aquesta perspectiva) continuen sent una afirmació de com Déu guia la història de cada home i de tots junts, per tal que tothom arribi al ple coneixement del Senyor Jesucrist. Però, per què? Perquè només coneixent a Crist trobem la Vida. I és justament aquí, en aquest punt on tots nosaltres ens confonem, i és normal, eh?, pensant que la vida és… totes les coses que passen en el nostre temps, oi?, és a dir, tot el que fas, tot el que tens entre mans. Mentre, en canvi, concretament, des de l’inici dels temps, després del pecat original, el que pel Senyor és la Vida és conèixer-lo a Ell[1]. Perquè si primer no trobes el Crist, ni tan sols vius. Fins que no trobes realment Jesucrist, la seva Persona, el seu pensament, no vius, sobrevius.
La vida comença a ser… és el do més gran que tenim, oi?, ho diem sempre. Però per què? Perquè a través d’aquest do pots tornar a Aquell que t’ha generat, no perquè hagis de morir o hagis de viure malament aquí, sinó que la mesura de com vius aquí depèn de la mesura que et trobes amb Ell. Llavors tot és bonic, tot està al lloc correcte quan parteixes de la recerca i de la trobada amb Ell. Tot el que fas fora d’aquest àmbit és temps perdut, malgastat, no porta més que desil·lusions, mal humor… afegiu-hi tot el que vulgueu.
Sant Pau als Efesis afirma precisament això. En el pensament de Crist, tot allò que ha establert: apòstols, mestres, tot el que diu, tot, amb quina finalitat ho ha establert? Perquè puguem ajudar-nos els uns als altres a arribar a conèixer el Crist. Malauradament, nosaltres hem arribat a reduir-ho tot a estar lligat a la Terra, inclús la nostra identitat i missió, i també la identitat i la missió del que és l’Església, i per tant el poble de Déu continua lligat a la Terra, és a dir, potser per construir una estructura sana, relacions sanes, un món on no hi hagi més fam, ni guerra. Tot són coses molt maques, sí, però que no les pots arribar a fer si no parteixes del Crist. Tot són coses que Ell vol que fem juntament amb Ell, però cal partir d’Ell. Perquè també la nostra identitat individual i la de tots junts, que formem l’Església, és feta per ajudar-nos a conèixer el Crist, no per res més. Potser em direu: “és obvi”, però proveu de viure-ho en lloc de limitar-nos a dir que “és obvi”. Crec que no m’equivoco pensant que, en canvi, veiem les nostres identitats i les nostres capacitats en la mesura que vivim aquí. I no és això.
L’any vinent ja sabeu que és l’Any Jubilar. Fixeu-vos que és un any central per a cada un de nosaltres i per a tot el Cos, per a tota l’Església. Això ho dic a cada litúrgia i crec que ho diré sempre. És un any central perquè també tota la nostra preparació, formació, crida, crida a viure junts, tot allò que hem fet, consagracions, tot, porta aquí, porta a viure el nostre sacerdoci, porta a ser aquest instrument, com a poble, que ha de ser un sagrament de salvació per a la humanitat, per a l’últim, per a recuperar tot el que es pot recuperar.
Aleshores, cal preparar-nos per això. Vam començar a l’agost, quan, en canvi, la humanitat de la Terra començarà el 24 de desembre, a viure l’Any Jubilar. Ara us dic, no com una cosa que penso per a mi i que estem pensant nosaltres tres: sabeu que sovint, per les grans festes es fan novenes, es pensa en què es pot fer per a preparar-se; sabeu que Sant Francesc feia quaranta dies de preparació, ho feia per l’Advent, per la Quaresma, per l’Assumpta i per Sant Miquel. Jo crec que és bo que també nosaltres provem de pensar, cadascú que pensi personalment, en preparar-se per aquest esdeveniment, preparar-se per l’any vinent. Com? Doncs cadascú sap com. Jo no us dic dejunis, o sacrificis que, tot i ser útils, poden arribar a ser perillosos perquè poden anar a tapar forats, a fer-te sentir fins i tot orgullós. Crec que seria bonic si cadascú de nosaltres es mira i, potser, troba una reconciliació per fer. Arribar entre avui i l’any vinent o almenys fins al final de l’any vinent a reconciliar-se, a donar el perdó, també a rebre’l, a no escapar d’una situació que prefereixes no veure, que pots haver deixat en el Cor de Déu, que has pregat, potser ha arribat el moment de passar-hi a través, vet aquí. Cadascú sap el seu, cadascú sap com veure-ho.
Una altra manera molt bonica: admetre públicament un defecte propi, admetre-ho en el nucli, admetre-ho en la parella, admetre-ho, dir obertament: “M’adono que tinc això. M’adono que soc així”. Admetre-ho. No voler-se canviar, admetre-ho! Només dir-ho, públicament. Jo crec que és un bon mètode per preparar-se.
Hem dit moltes vegades que els límits són el nostre camp d’acció, on el nostre sacerdoci opera: ser-ne cada vegada més conscients, i alhora adonar-se que en la comunió dels Sants -que celebrarem la setmana entrant- el Sants que estan més a prop meu són aquells que tenen el mateix límit que jo. Perquè de totes maneres, encara que siguem limitats, malgrat això, som sants en el sentit que vol dir Sant Pau, que s’adreça als sants d’Efes, de Corint. Saber que el meu grup el formem els que tenim aquell límit, que aquell límit és la nostra força quan vaig a l’altar per oferir-me i porto totes aquestes ànimes amb mi, que a través d’aquell límit, a les mans de Déu, esdevenim una bomba contra Llucifer. Tenir aquesta consciència durant aquests mesos que tenim davant.
Continuant parlant del límit, dic una altra cosa. La darrera vegada vaig dir com Déu havia prohibit als apòstols parlar d’Ell, fins que el retrobessin. Durant la setmana hem llegit Sant Pau, que ahir concretament deia: “El presoner de Crist”, “Jo que soc el presoner de Crist”[2]. En altres fragments es definia “encadenat per Crist”[3]. No penseu que era perquè estava a la presó o encadenat. També era això, però ell era presoner de Crist i estava encadenat per Crist, per l’amor que tenia per Crist: no encadenat pels homes, sinó que havia encadenat el seu home vell. Enteneu el que vull dir? Havia tancat a la presó el seu home vell, perquè en els mateixos fragments on diu: “Estic encadenat”, diu: “però la paraula de Déu és lliure. Estic a la presó, però soc lliure. Estic a la presó, però puc arribar a qualsevol. Estic a la presó però enlloc com aquí puc actuar”. Per tant, a la presó hi ha d’anar l’home vell, a la presó hi han d’anar els pensaments vells, les idees velles, els hàbits vells, la religiositat vella, la manera de pensar vella. Tot això. Feu-ho per l’amor de Crist. Aquesta és també una bona preparació: encadenar l’home vell, estar a la presó en aquest sentit.
En fer això, un altre pas que crec que és important en aquest temps és, a partir dels límits, aprendre a compartir en veu alta, sigui en el matrimoni, en els nuclis, també els propis passos de transformació, també els miracles que Déu ha fet en nosaltres. Compartir com reconeixes que potser a través d’una prova, a través d’una dificultat, Déu t’ha transformat, ha empresonat l’home vell i ha alliberat l’home nou. Compartir-ho.
Quan Sant Pau diu: “intercanvieu entre vosaltres la paraula de Déu”, és aquesta la paraula de Déu. No només és paraula de Déu dir: “L’Evangeli diu, Sant Pau diu, i Sant Josep diu, la Mare de Déu diu, el Pare Tomislav diu, en Mauro diu”. Compartiu el que Déu ha fet en vosaltres, la vostra transformació. Si volem reconèixer els esdeveniments que estan passant a la Terra, hem de reconèixer també els que passen en nosaltres. Ho repeteixo: veure un límit propi és un esdeveniment, confiar-lo és un esdeveniment; veure després que puc arribar a fer una cosa que no hauria fet mai, a tenir un pensament que no hauria tingut mai, és un esdeveniment. Compartir-lo, intercanviar.
Nosaltres sempre pensem que la comunió és dir: “Jo penso així, jo ho faria així, jo decidiria així”. Fixeu-vos que hi ha sempre el “jo” davant. Que bonic, en canvi, quan en compartir: “Déu ha fet, Déu m’ha canviat d’idea, m’ha fet donar cops de cap però he canviat i li dono gràcies”. Ja no és “jo, jo, jo”, és Déu, és l’acció de Déu. Són subtileses, sí, però, si no passem per aquestes, ara, ens quedarem sempre al mateix lloc.
I no només les nostres. Dir-li a l’altre: “Com has canviat! Reconec que Déu t’ha transformat. Si penso com eres l’any passat o com eres ahir i et miro avui, és ben cert que Déu existeix, només mirant-te”. Això és intercanviar, comunicar, això atrau les ànimes, això fa de manera que en aquell moment “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí”[4]; en aquell moment s’està celebrant una Missa, encara que no fem com ara, que estem celebrant. De veritat, en aquell moment s’està celebrant una Missa perquè les ànimes similars arriben, escolten, miren i després les portareu a la Missa, però el vostre compartir les crida.
Fixeu-vos que per fer això hi ha sempre la mateixa dinàmica: l’home vell, allò que hem d’empresonar, amb qui s’emmiralla? Com es mesura? Es mesura sempre segons l’esperit del món i, per tant, es mesura sempre segons les pròpies capacitats, segons el que ell sap fer, segons el que ell ha entès, sempre es mesura, inclús en el bon sentit: “Jo crec que és així, ho he vist així”, sempre amb el cap, diria, no?, partint de l’ànima, digueu-ho com vulgueu… sobre coses concretes. L’home nou és al contrari. L’home nou s’alegra de la llibertat que neix dintre seu quan veu el seu propi límit, i sent que Déu va més enllà del seu límit, quan veu que ell sol no pot, però tot i això, dins seu neix la pau: “A mi m’és impossible però no a Déu”. L’home nou s’alegra de les coses senzilles, però que són de veritat, d’aquella pau que queda. L’home vell vol signes, l’home vell voldria canviar les coses; a l’home nou li interessa només contemplar l’acció de Déu que ho arregla tot. No és el mateix, eh? L’home vell busca la saviesa, l’home nou no. L’home vell vol saber; l’home nou en té prou amb tot el que Déu li diu, no vol ni més ni menys. Viu d’aquella vida que és conèixer el Pare, però que sap que és el Pare qui gestiona aquella vida, que et dona en la mesura justa, al temps adequat, en el moment just, que ha posat al teu voltant els instruments adequats, que t’ha donat els pesos justos. I aquí deixa que sigui l’Esperit Sant que l’instrueixi per dins, perquè, com deia Sant Pau als Efesis, va preveure apòstols, mestres, pastors, ho va preveure tot, i no busca ser ell mestre, apòstol, pastor; ell vol ser el que és en Déu.
Bé, crec que aquest temps viscut així farà que aquest poble -no només alguns, sinó tots junts- quan obrirem la Porta Santa, entrarem en un any de veritable “collita”, per elevar i per veure que moltes ànimes, cada vegada més, comencin a conèixer la Vida, amb majúscula. El món en presenta una altra de vida, és aquí on es produeix el xoc.
Demano a Maria Santíssima que ens acompanyi cada vegada més. Li demano que, juntament amb Sant Josep, sàpiga veritablement obrir dins nostre aquelles alegries profundes que provenen de la consciència de ser fills estimats i salvats. I que la nostra alegria pugui així vessar sobre tots aquells que, en canvi, encara estan indecisos i lluitant, en la prova, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Jn 17, 3
[2] Cfr. Ef 4, 1
[3] Cfr. 2Tm 2, 9; Col 4, 3; Ef 6, 19-20
[4] Cfr. Mt 18, 20
Església de Jesucrist de l'Univers 