Medjugorje. 4a Part – Entrar en el misteri de la vida de Déu

26 octubre 2024

A càrrec de Mauro, Loredana i Luisa

(Fragment del llibre “A Medjugorje – La Madonna è viva. Colloqui con Padre Tomislav Vlašić“; Ed. Luci dell’Esodo)

Viure “Medjugorje”

Molts creuen que em vaig allunyar i que vaig abandonar la parròquia de Medjugorje. En realitat, no em vaig retirar per deixar Medjugorje, sinó per viure el contingut de les aparicions, per poder viure més profundament i radicalment la crida, una crida que en la seva essència és “de Medjugorje”. Ja he comentat que la gràcia de les aparicions de la Mare de Déu és una realitat molt més profunda i àmplia respecte a la que fa referència exclusivament a la parròquia, als vidents i als pelegrins.

Llegiu més

Quan vaig marxar de Medjugorje em vaig retirar en solitud per estar amb el Senyor, per comprendre la seva voluntat. El període que vaig passar a Medjugorje va ser un temps en el qual la Mare de Déu em va preparar per a una missió definitiva. D’aquesta missió el Senyor me’n va parlar en el cor, però també a través d’altres fidels inspirats per Déu, que visitaven Medjugorje venint de diversos llocs del món. Així es va revelar davant meu un panorama cada vegada més clar del pla que Déu vol realitzar a través de Maria en aquest temps.

Després es van desenvolupar els esdeveniments, fins que va arribar també el moment en què el Senyor em va demanar una disponibilitat total, preguntant-me si estava preparat per a una tasca concreta. Li vaig respondre que estava disposat a fer la seva voluntat, malgrat tots els meus límits i febleses, però en aquell moment encara no sabia exactament de què es tractava: per això havia de retirar-me en el silenci, per comprendre la voluntat de Déu a través de la pregària.

No vaig abandonar Medjugorje, però ho vaig sacrificar tot a Déu per tal que, per mediació de la Mare de Déu, es pogués acomplir plenament el seu pla per a la humanitat. Vaig respondre a la crida de Déu segons el que sentia i reconeixia en aquell moment. No va ser gens fàcil deixar-ho tot, separar-me dels amics, de les persones estimades que m’envoltaven i que m’estimaven. Però Jesús em va demanar de deixar-ho tot per estar amb ell, per escoltar i comprendre més profundament la voluntat de Déu, per iniciar una nova fase de la meva vida.

Han passat molts anys després d’aquella experiència i, si m’ho miro ara, els passos fets cap a una vida retirada i en solitud em semblen molt més clars. Ara comprenc més profundament el perquè tot havia d’anar tal com va evolucionar; entenc millor què és el que Déu vol realitzar a Medjugorje i en tots aquells que allà han trobat la Mare de Déu.

Veig que no he deixat ni el Podbrdo, ni el Krizebac i tampoc Medjugorje, perquè tots els missatges de la Mare de Déu es poden sintetitzar en conversió, pau, reconciliació amb Déu i entre els homes. I per arribar a això cal creure, pregar, dejunar, confessar-se, oferir la vida a Déu, combatre contra les forces de les tenebres, tal com ens diu Sant Pau.[1] Tot cristià està cridat a viure tot això, allà on es trobi.

Aquesta és la síntesi: retirant-me en el silenci, simplement vaig poder concentrar-me més profundament en l’essència dels missatges de la Mare de Déu, que en definitiva expressen la senzillesa de l’Evangeli i, lluny de l’activisme humà, he pogut consagrar-me més en allò que Déu desitja que visquem mitjançant la intercessió de la Mare Déu.

Veig que en aquest moment les gràcies a Medjugorje encara són més fortes que al principi. Les gràcies per aquest temps són tan fortes que atrauen a tots aquells que caminen cap a l’eternitat, cap al Déu viu. I aquests fidels entren en el misteri de la vida, entren en aquella comunió de la qual parla sant Joan apòstol a la fi de l’Apocalipsi: “Ell habitarà entre ells i ells seran el seu poble i Ell serà Déu que és amb ells”. “Jo faig noves totes les coses”.[2]

Al mateix temps, la força d’aquestes gràcies deixa de banda aquells que no se senten interessats, els deixa freds, no perquè Déu els rebutgi, sinó perquè ells mateixos es tanquen a aquesta gràcia de creixement, de transformació en l’home nou.

En certs fidels es manifesten l’escepticisme i la immaduresa. En el seu comportament trobem un fet estrany: ells s’ocupen de les coses que passen al voltant de la Mare de Déu, però no s’interessen per la vida de la Mare dins seu; s’ocupen del que passa al seu voltant, d’activitats externes, en comptes d’habitar en el temple de la seva pròpia ànima, en comptes d’obrir-se a Déu per treballar amb ell i permetre-li portar a compliment totes les seves promeses.

La nostra crida consisteix en entrar en el temple viu de la nostra ànima, en mantenir-nos oberts com Maria per tal que l’Esperit Sant davalli, treballi en nosaltres i ens transformi en creatures noves, a través de la vida i el sacrifici de Jesucrist. Només així podem arribar a la veritable resurrecció.

Tot el nostre esforç ha de consistir en viure un lligam íntim amb Déu, que no és intimisme, a través del qual som guiats, transfigurats i introduïts en una constant novetat de l’Esperit Sant. Si ens movem en aquesta direcció no serem decebuts, no romandrem a les tenebres, i tampoc entrarem en conflicte els uns amb els altres a causa de les diferents interpretacions de qualsevol signe o secret.

Els signes i els secrets

No puc explicar aquest tema amb poques paraules, però puc dir el que considero essencial pel que fa als secrets. Déu és un misteri per a l’home, per a l’home és també un misteri la seva pròpia vida. Ell camina cap a aquest misteri que és Déu i no pot exhaurir-lo mai perquè és infinit. Es pot caminar cap a Déu només en la fe, en l’esperança i en l’amor. Els secrets dels quals parlem, pel que fa als signes, són exhortacions a convertir-se per viure les gràcies, per tal que l’home aprengui a caminar cap a Déu i es desenvolupi una relació vital entre ell i Déu. Entès d’aquesta manera, el secret ja no és un secret, sinó que esdevé un mitjà que ajuda l’home a entrar en la llum.

En les experiències que he viscut fins ara, a través d’un llarg camí, pas a pas, he pogut veure i reconèixer en mi i en els altres, capes profundes marcades pel misteri, que no és possible comprendre racionalment, ni interpretar; segueixen sent misteris només accessibles a la llum de la fe i en una veritable comunió amb els altres.

Els deu secrets dels quals parlen els vidents són coneixements específics que se’ls han donat a ells, però en el misteri de la vida de Déu només s’hi entra amb la conversió i amb una vida completament nova. Per això, la base de tot és convertir-se i entrar en la llum de la vida divina. Déu ens dona signes contínuament: cada gràcia és un signe, cada impuls és un signe; tot pot ser un signe per l’home obert a Déu, inclosos els petits esdeveniments de la vida quotidiana. Si l’home estigués completament obert a Déu, aleshores podria contemplar el seu amor i reconèixer la seva presència a tot arreu.

Segurament algunes persones s’aturaran en els signes. A mi em sembla que aquesta és una expressió d’immaduresa en la fe. Potser podria semblar dur, però malauradament he conegut persones així. Sabem, a més, que els fariseus escrutaven les paraules de Jesús i buscaven signes, però no el van reconèixer a ell mateix com un Signe. A la fi dels temps desapareixeran tots els signes, només quedarà Déu.

Els vidents parlen d’un signe que la Mare de Déu deixarà a la muntanya de les aparicions. Sigui el que sigui, serà només un signe i mai podrà substituir la fe, l’esperança i l’amor, la resposta a Déu que enalteix l’home a la dignitat de fill de Déu. Per això, el centre d’atenció ha de ser la nostra relació amb el Déu viu.

Sabem per l’Evangeli que la gent era sacsejada pels signes i que, gràcies a aquests signes, progressava en el camí cap a Déu. Els signes ens provoquen i ens criden. Malauradament, els homes fàcilment s’aturen als signes o els cerquen contínuament; esperen que algun signe extern els doni seguretat, que els ajudi en la seva existència terrena. Aquesta és una gran trampa que porta l’home a tancar-se en l’egoisme de l’existència terrena. Enfocant-ho d’aquesta manera, a Medjugorje s’aniria contra el veritable Signe que és la presència de la Mare de Déu. A través de la gràcia de les seves aparicions, estem cridats a viure amb ella en Déu i això demana de nosaltres una contínua conversió.

La gràcia de les aparicions pretén involucrar totalment l’home perquè es decideixi a viure un canvi que el porti al compliment de totes les promeses, a seguir Jesucrist i a entrar en la seva vida. Si manca aquesta actitud de contínua conversió, els homes esdevenen egoistes en la relació amb Déu: preguen només per a ells mateixos, per obtenir alguna cosa, recorren a les prediccions, interpreten els secrets en sentit negatiu, apocalíptic, identificant-los en cataclismes i catàstrofes.

Tots aquells que es decideixen pel Regne de Déu, que es decideixen pel Déu viu, per la Mare de Déu viva i per l’Eucaristia viscuda; escullen ser membres del cos de Crist, és a dir, de l’Església. Per tant, els fidels són cridats a entrar en el misteri de la vida de Déu, en comptes de continuar esperant la revelació dels secrets per part dels vidents, preguntant-se com seran, o quan i com es manifestarà el signe al lloc de les aparicions.

Sant Pau, a la carta als Romans, ho explica bé: “Germans, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos a Déu com una víctima viva, dedicada i agradable a Ell. És aquest el veritable culte que li heu de donar. No us emmotlleu a la mentalitat d’aquest món; deixeu-vos transformar per Déu i renovar completament la vostra ment. Així podreu reconèixer quina és la voluntat de Déu, és a dir, allò que és bo, agradable a ell i perfecte”.[3] L’Apòstol ens convida a prendre consciència que la nostra vida pertany a Déu, no perquè hàgim de renunciar a viure, sinó perquè tenim necessitat de rebre de Déu una vida que es renova contínuament, una vida transfigurada. En aquest sentit, sant Pau ens convida a oferir la vida en sacrifici, perquè l’home en la fe venci tot obstacle, com Abraham quan va oferir el seu únic fill: va recuperar de Déu el fill i va veure realitzar-se les promeses de Déu.

L’home incrèdul busca els signes per tenir una falsa seguretat, vol conèixer els secrets per poder-los racionalitzar. Però Sant Pau diu: “Deixeu-vos transformar per Déu i renovar completament la vostra ment. Així podreu reconèixer quina és la voluntat de Déu”. Només morint a nosaltres mateixos, tal com hem promès en el baptisme, permetem a Déu que ens transformi. Per tant, estem cridats a recórrer el camí que ens porta a la transformació. En aquest pelegrinatge continu cap a la novetat, Déu ens dona les gràcies necessàries per poder discernir quina és la seva voluntat. Només així entrarem en el misteri i comprendrem tots els secrets.

A la primera carta als Corintis, al capítol set, parlant dels diferents estats de vida, l’apòstol Pau diu: “Us vull dir, germans, que el temps s’acaba. Per això, d’ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin; els qui ploren, com si no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res, els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin gens. Perquè aquest món, tal com és, no durarà molt temps”.[4] Aquest text ens convida a separar-nos de la terra. Les nostres ànimes han d’estar en Déu, aleshores Déu ens donarà també el necessari per a aquesta vida terrena. Això no significa en absolut descuidar les nostres obligacions, sinó que vol dir que el nostre esperit s’ha d’unir a l’Esperit Sant, per no estar condicionat per les coses terrenes, per allò que és corruptible. Això ens dona la possibilitat de progressar i arribar a la vida que el Senyor ens ha promès.

Com serà la nostra vida segons les promeses de Déu? Ell ens ha promès una cosa que podem trobar en nosaltres mateixos: totes les seves promeses estan en nosaltres, així com tota la vida està en una llavor; i tot es desenvolupa en nosaltres segons la nostra resposta, en un abandó total.[5]

Jesús, a l’Evangeli, responent a la discussió sobre el matrimoni i a la pregunta sobre la dona que havia estat esposa de set germans, va dir clarament: “Aquests ja no poden morir perquè són com els àngels i són fills de Déu perquè han ressuscitat”[6]. No ens provoca aquesta frase? No ens interpel·la aquesta novetat que l’home i tota la humanitat són cridats a transformar-se, a esdevenir semblants al Fill de Déu?

[1] cfr. Ef 6, 10-20

[2] Cfr. Ap 21, 3-5

[3] cfr. Rm 12, 1-2

[4] cfr 1Co 7, 29-31

[5] cfr. Ap 21

[6] cfr Lc 20, 36