1 novembre 2024

A càrrec de Mauro, Loredana i Luisa

(Fragment del llibre “A Medjugorje – La Madonna è viva. Colloqui con Padre Tomislav Vlašić“; Ed. Luci dell’Esodo)

Els combats espirituals

Personalment, he experimentat que la major part de persones han viscut la trobada amb la Mare de Déu d’una manera molt agradable. Però haver viscut una trobada agradable no vol dir que no hagin estat provocades, de fet, crec que tots som provocats. La trobada amb Déu provoca, perquè demana una resposta a l’home. I què és el que es desperta en l’home en aquell moment? La rapidesa a respondre, o les pors i les inseguretats. Cada home és original, però aquesta originalitat sovint està ferida per les conseqüències dels pecats comesos, dels traumes soferts a la vida. A través de les ferides de la vida s’insinua l’acció de l’esperit del mal, de Satanàs, que intenta posar una barrera entre l’ànima i Déu. També el dimoni toca l’ànima per espantar-la i bloquejar-la en el camí de conversió.

Això correspon exactament al que han experimentat alguns sants que han passat per la nit fosca de l’ànima: per purificar-se completament han hagut d’afrontar diversos combats espirituals, mantenint-se completament abandonats a Déu. Han hagut de passar a través de la foscor, que no representa només un temps durant el qual un és incapaç de comprendre, sinó també un període en el qual afloren moltes resistències de l’ànima. Superant totes aquestes contrarietats i girant-se cap al Déu viu, s’han purificat i han entrat en harmonia amb la vida divina. Per això, totes les experiències de combat espiritual són en si mateixes normals; requereixen una atenció molt gran per part d’aquells que acompanyen els qui viuen aquestes experiències, perquè els han d’ajudar a comprendre què està passant dins seu, a alliberar-se dels bloquejos, dels traumes i dels condicionants de la vida.

Tot això em sembla molt lògic i dinàmic. Déu ens toca amb la gràcia, però per créixer hem de superar les temptacions de la vida quotidiana. Ell envia les proves com a gràcies per tal que creixem en la fe, perquè no és possible créixer sense proves. El mateix Jesucrist, que va assumir la naturalesa humana, representa per a nosaltres un exemple clar i segur que ens indica com procedir en el camí fins a vèncer nosaltres mateixos Satanàs, el misteri del mal, la mort, la malícia dels homes i el pecat. El Senyor dona a cadascú de nosaltres les gràcies necessàries per tal que, passant a través de les proves, puguem superar-les experimentant la seva proximitat. Cada pas victoriós per la prova serà signe de la nostra resurrecció.

La sagrada Escriptura ens confirma que estem amenaçats per la veu de l’esperit del mal que des del principi es va oposar a Déu,[1] i que va intentar apartar el mateix Jesús de la seva missió.[2] La conseqüència més gran de l’obra de Satanàs és la desobediència, quan l’home es tanca davant la font de la vida i ja no vol escoltar Déu. I el resultat d’això a vegades el podem veure en nosaltres: insatisfacció, infelicitat, estat de mort. En una paraula: propaguem la mort, donant-ne la culpa a Déu.

Però hi ha una cosa molt important a subratllar, i és que el poder de Satanàs no és il·limitat. El fet que el Senyor permeti que el dimoni actuï és incomprensible per a nosaltres els humans. El misteri del mal és un tema que retorna constantment a través de tota la història de l’home. La fe ens dona la seguretat que Déu no permetria el mal si d’ell mateix no en tragués un bé, a través de camins que només coneixerem plenament a la vida eterna[3]. Això ho podem  comprendre a la llum de les paraules de Sant Pau: “Nosaltres estem segurs d’això: Déu ho disposa tot per al bé dels qui l’estimen”.[4] Amb la vinguda de Jesús a la terra hem rebut el remei per a tot això: Jesús, efectivament, es va manifestar per destruir les obres del diable, per vèncer la desobediència i per introduir-nos també a nosaltres en la mateixa missió.

Potser alguns ja han sentit aquest fet. Durant l’aparició del 14 de febrer de 1982, la Mirjana contemplava la Mare de Déu i estava plena de vida i de felicitat. Però, de sobte, va aparèixer Satanàs, la va mirar com si volgués absorbir-la amb la seva mirada i la noia va perdre les forces. Aleshores li va proposar deixar la Mare de Déu i seguir-lo a ell. La Mirjana perdia cada cop més les forces i en el fons de la seva ànima només deia: “No, no, no!”. Aleshores va tornar a aparèixer la Mare de Déu i en Mirjana va retornar la vida. Llavors la Verge li va dir: “Filla meva, Satanàs és una realitat; aquest segle ha estat sota el seu poder, però el temps del seu poder s’està acabant”.

L’experiència que va viure la Mirjana és pròpia de tota persona que s’obre a Maria, que veritablement es confia a ella amb el desig d’arribar a la vida de Déu. Maria protegeix del mal la vida de cada un, la vida concebuda en l’Esperit Sant.

Voldria recordar també un altre episodi significatiu. Un vespre de juliol de 1984, la Jelena va tenir una experiència a la qual jo també hi era present juntament amb un psiquiatre. La Jelena va començar a resar el Pare Nostre i de sobte es va aturar, no podia pronunciar ni una sola paraula. Va passar cert temps, i de sobte va tornar a resar. Era un fet estrany i aleshores li vaig demanar què havia passat. Ella va dir: “Estava resant el Pare Nostre i en un moment donat la meva ànima es va bloquejar completament; ja no recordava ni una paraula i ni tan sols podia entrar en relació amb Déu. Senzillament, s’ha creat un buit dins meu. Una veu estranya m’ha bloquejat. Aleshores ha vingut la Mare de Déu i m’ha dit: Filla meva, Satanàs sempre intenta impedir la relació amb Déu, sempre intenta bloquejar la pregària. Jo estic aquí per protegir-se, perquè puguis estar en relació amb Déu”. En aquella dificultat es va manifestar concretament la proximitat de Maria, que no només genera, sinó que protegeix i acompanya l’Església.

L’Evangeli no parla només de l’Esperit Sant, sinó també d’un altre esperit: “Si el món us odia, sapigueu que abans que a vosaltres m’ha odiat a mi”.[5] L’alè de l’Esperit Sant és contrarestat per l’alè del mal que prové de l’esperit maligne. La nostra atenció ha d’estar adreçada a l’Esperit Sant per acollir cada un dels seus impulsos, per estimar-lo per sobre de tot, i així fer fora l’esperit del mal.

Sovint les persones que preguen s’escandalitzen si són provocades per l’esperit del mal, per l’odi: s’ofenen, comencen a judicar, a barallar-se, a lluitar contra aquest esperit. En Maria no és així: el dimoni fuig de Maria perquè l’Esperit de Déu està present en ella, viu en ella i impedeix qualsevol acció a l’esperit del mal. Aquesta manera de fer és diferent de la nostra. Podríem dir que en Maria hi ha la màxima atenció interior, perquè ha sabut rebutjar tot impuls del mal fins i tot del cos.

La presència de l’Esperit Sant en la Verge Santíssima és tal que impedeix que Satanàs se li acosti. Què significa això? Vol dir que Maria està protegida de les influències del mal i que el mal no pot entrar en ella. Al mateix temps, vol dir que Maria també allunya el mal de nosaltres i de tots aquells que estan sota la seva protecció.

No obstant això, sabeu que Déu de vegades permet a l’esperit del mal tocar aquells que són consagrats completament a Déu, perquè sense aquestes experiències no es podrien enfortir, no es podrien afinar. Si ens confiem a Déu a fons i ho sotmetem tot al seu poder, aleshores l’esperit del mal serà posat al descobert i expulsat, sortirà a la llum tot el que és fals i amagat en nosaltres, tot allò que no pertany a Déu. L’esperit del mal ens posarà a prova, però l’Esperit Sant ens purificarà sempre i ens transformarà.

Quan Satanàs no pot amenaçar-nos obertament, ens enganya amb falses promeses i es presenta disfressat d’ovella. Satanàs és molt perillós quan es presenta sota la disfressa d’una falsa religiositat. Sabem per la Sagrada Escriptura que Jesús va patir sobretot a causa de la hipocresia dels fariseus i dels doctors de la llei, és a dir, d’aquells que estaven cridats a interpretar la religió.

En la nostra vida també tenim gran quantitat d’exemples negatius. Agafem per exemple la pràctica religiosa del dejuni: podem dejunar, però estar sempre enrabiats amb tothom. Quina utilitat se’n pot treure d’un dejuni així, si no ens porta a morir a nosaltres mateixos, a la nostra ràbia o al desig de venjança? En aquest cas el dejuni és només una pràctica religiosa buida de significat. Per tant, estem cridats a despullar-nos de tot hàbit que sigui només aparença externa, per revestir-nos de Crist i esdevenir criatures noves. Només així vencerem tot esperit maligne.

Les proves

Les proves són una mena de teràpia i, si s’accepten amb l’amor de Déu, són grans gràcies. Res ens pot guarir interiorment com la prova, perquè la prova purifica i trenca a bocins els rocs produïts pel pecat. La prova posa en crisi tot allò que erròniament hem construït sobre la sorra, és a dir, sobre el nostre egoisme. A través de les proves Déu ens purifica, ens guareix, ens desvetlla interiorment. Llavors pot néixer en nosaltres una vida tan forta que ens porta a no tenir més por de la mort ni del diable, perquè la força divina ens traspassa i nosaltres, mantenint-nos fidels a Déu, progressem cap a una novetat de vida.

Es pot presentar qui sap quina prova, però estem segurs que Déu la permetrà només pel nostre bé i per la salvació del món. Qui vol oferir-se a Déu, ha de saber que l’oferta ens porta a un passatge a través de la prova, pel nostre creixement i per la salvació dels altres. Qui vol evadir aquesta realitat no podrà viure l’oferta. Però qui s’ofereix a Déu obté d’ell una protecció completa, camina espiritualment i entra en comunió amb tot el Cos Místic.

Quan oferim la nostra vida a Déu en els moments de prova, hem de ser valents per nosaltres mateixos i pels altres. Normalment les persones pensen: “si comencés un camí radical o si em donés completament a Déu, aleshores també augmentarien les proves i vindria el mal, la desgràcia”. Però Déu no fa mal a ningú! Només vol despertar-nos, perquè aprenguem a fer fora les pors.

Posem un exemple: un home que sempre creu que és el millor i després en el grup de pregària descobreix que no és així. Sens dubte que viu una prova. De fet, en el moment que s’adona que els altres són millors que ell, en el seu cor es desperten la gelosia, l’enveja, la inquietud. Per sortir de la prova, ha de vèncer necessàriament tot això, ha de veure el mal i purificar-se! És fàcil tancar els ulls i enfadar-se amb els altres pensant: “De tota manera vosaltres no valeu res!”. És necessari passar a través d’aquesta situació crítica i vèncer! Si aconseguim elevar-nos i vèncer, aleshores guarim i ens transformem en criatures noves. En cada cas, si realment tenim intenció de desvetllar-nos en el nostre ser cristians, hem de saber que també Satanàs es desvetlla i s’enrabia. El nostre despertar en la fe segur que no li agrada! Enviem-lo a ocupar-se només d’ell mateix, i nosaltres seguim endavant tranquil·lament i segurs cap a Déu.

---

[1] Cfr. Gn 3, 1-5

[2] Cfr. Mt 4, 1-17

[3] Catecisme de l’Església catòlica, n° 324.

[4] Cfr. Rm 8,28

[5] Cfr. Jn 15, 18