17 novembre 2024

A càrrec de Mauro, Loredana i Luisa

(Fragment del llibre “A Medjugorje – La Madonna è viva. Colloqui con Padre Tomislav Vlašić“; Ed. Luci dell’Esodo)

Maduresa i acció

Inclús després del trasllat vaig mantenir una relació viva amb Medjugorje. De fet, molts fidels que anaven de pelegrinatge a Medjugorje venien a visitar-me. Però a Vitina estava més lliure i en el silenci podia, amb una certa distància dels fets de Medjugorje, reflexionar sobre les profundes experiències que vivia en l’ànima. Aquell període va ser molt important per a mi. Emergien en la meva ànima totes les experiències que havia viscut a Medjugorje i que s’havien gravat profundament en mi i m’havien format. Sentia una gran necessitat de silenci per comprendre millor tot el que m’havia passat.

Llegiu més: Medjugorje. 7a Part – Maduresa i acció

De seguida vaig sentir la necessitat d’encarnar el missatge de la Mare de Déu, de fer-lo viure en mi. Una segona necessitat enllaçada amb la primera va ser la de transmetre als altres allò que havia rebut. En mi tot es movia al voltant d’aquestes dues necessitats que, a poc a poc, van orientar el meu creixement i la meva acció.

Desitjava viure un profund despertar en la fe i assumir responsablement una actitud radical davant el Déu viu, per estar també jo viu en ell, en la comunió amb els altres. En aquest compromís fonamental, vaig començar a viure una experiència particular que, a poc a poc, em va portar a un veritable punt d’inflexió en la meva existència: vaig oferir la vida en holocaust a Jesús a través de Maria, per tal que la veritat de les aparicions de la Reina de la Pau es manifestés a la humanitat. Tot i que les aparicions anaven acompanyades de molts signes, tot això no em semblava suficient. Sentia que era necessari oferir la vida a Déu perquè fos ell qui abracés les ànimes i les canviés.

La crida en la crida

Tots els esdeveniments de gràcia relacionats amb les aparicions de la Mare de Déu van tenir una gran influència en mi. Les gràcies rebudes van il·luminar i confirmar el que ja s’havia sembrat profundament en la meva ànima: i això és el desig de pertànyer completament a Déu.

Què em va portar a oferir la meva vida en holocaust? Vaig observar de quina manera la gent s’apropava a les aparicions. Era conscient que no es podia tirar endavant sobre les ales de l’entusiasme. Calia aprendre a custodiar com una perla preciosa allò que la Mare de Déu havia donat i pagar un preu elevat perquè es complissin les promeses de Déu. Era necessari créixer en la fe. No aturar-se als signes.

L’estiu del 1982 vaig experimentar la dolorosa veritat que és impossible explicar i demostrar les aparicions, tant a la gent normal i corrent, com a l’autoritat eclesiàstica, com als científics que analitzaven aquest fenomen. Humanament  parlant, no podia demostrar res. Aleshores vaig comprendre en l’ànima que era necessari posar la pròpia vida a disposició de la Mare de Déu en sacrifici d’amor perquè es complissin les promeses fetes per Déu a través d’ella. Aquesta consciència era clara i forta dins meu. En aquest camí d’oferta, els impulsos de l’Esperit Sant em van guiar pas a pas i jo em vaig abandonar a aquesta guia.

Els impulsos de l’Esperit Sant van ser com un llevat que em va impregnar i va donar forma a la meva oferta. De vegades això passava de manera silenciosa, imperceptible; altres vegades vaig ser sacsejat fins als fonaments.

Voldria recordar un episodi que vaig viure el 1983, durant la santa Missa. Em vaig preparar per a la celebració com acostumava a fer, però el que vaig experimentar va ser extraordinari. Estic convençut que Déu em va concedir una gràcia particular perquè visqués aquella experiència. Recordo que celebrant la santa Missa vaig tenir un coneixement profund i aclaridor, a través del qual vaig comprendre que Jesús s’oferia realment a si mateix a l’altar, mentre que jo em limitava a complir un ritual. Em sentia allunyat de Jesús, no immers en allò que ell vivia. En teoria sabia molt bé que, com a cristià i sobretot com a sacerdot, estava cridat a estar totalment unit a Jesús. A la pràctica, però, sentia que no era així. En aquell moment, la gràcia em va desvetllar i va encendre en mi un gran desig d’estar completament unit a Jesús i de compartir-ho tot amb ell, especialment en la celebració de l’Eucaristia.

No va acabar tot en aquella santa Missa. Vaig quedar tan absorbit per aquella experiència que em vaig retirar en silenci. Vaig sentir que era una cosa terrible ser sacerdot i estar al mateix temps separat de l’oferta de Jesús. Em va venir la consciència de la indiferència, de la fredor, del formalisme i de la traïció a Jesús que pot viure un sacerdot si només realitza un ritual, sense estar immers en allò que viu Jesús. Aquesta experiència em va acompanyar durant molts dies, provocant en mi dolor i plor. Després, ja no podia continuar sent el mateix. Vaig decidir que seria una sola cosa amb Jesús. Li vaig demanar que revifés en mi el do del sacerdoci i que em guiés en l’oferta al Pare juntament amb ell.

En la meva ànima es van anar produint moltes experiències que gradualment van anar modelant la meva resposta. L’oferta de la vida a Jesús a través de Maria va donar plenitud a la meva espiritualitat. Els nombrosos testimoniatges de persones que es van confiar a mi van enriquir el meu coneixement. Algunes entre elles em deien que Déu les convidava al sacrifici i que els confiava sofriments particulars perquè els portessin per a la salvació del món. Altres, reconeixien la crida a la consagració, a l’entrega total d’ells mateixos.

Sí. La Mare de Déu, és a dir, Déu mateix a través de la Mare, ha visitat el seu poble i l’ha desvetllat. Aquesta afirmació podria semblar estranya en un temps en què veiem que moltes coses en les ànimes no van bé; però, és cert que la gent s’ha despertat. Malauradament, alguns es dirigeixen cap al mal, mentre que altres trien el bé. El món és desvetllat espiritualment i ho serà cada vegada més, perquè Déu desitja alliberar definitivament de la corrupció els seus fills i les seves filles. Per això ha enviat la Mare a reunir els fills i a ajudar-los perquè en ells es desvetlli la vida divina capaç de rebutjar tot el que és corrupte.

L’estiu del 1984, la Jelena Vasilj em va dir que la Mare de Déu, entre altres coses, havia afirmat: “He aparegut especialment per purificar els moviments espirituals del món”. Aleshores, no vaig comprendre l’abast d’aquestes paraules en la seva amplitud i profunditat. Avui això m’és molt més clar. La Mare de Déu va aparèixer a la parròquia de Medjugorje per desvetllar en els seus fills la consciència de la dignitat dels fills de Déu, per introduir-los en l’esperança viva de poder viure el missatge de Jesucrist. L’Església que reconeix Maria com el seu model i meta a assolir, ha estat cridada a acollir i abraçar la Mare de Déu. En aquesta abraçada viva de la Mare de Déu, l’Església serà purificada i regenerada i serà signe de salvació pels pobles: només ella, com a Mare, abraçarà tots els pobles i els generarà de nou.

És difícil explicar-ho breument. Intentaré destacar algunes característiques que he observat.

Vaig conèixer individus, persones senzilles, entregades a Déu i amb desig d’estar totalment unides a ell. En ells, la meva ànima descansava. En les seves ànimes no hi veia cap malícia. Eren com un llac net en el qual es reflecteix la bondat de Déu. Absorbien tot el bé que els arribava i deixaven de banda tot mal. Per a mi eren veritables sants a la terra. Malauradament, el nombre de persones així és petit.

També vaig conèixer diverses persones tocades per Déu de manera extraordinària. Algunes eren atretes fortament per la gràcia i preparades per a una missió particular. En ells es veia clarament l’obra de Déu: manifestaven la vida divina, la imprimien poderosament en els altres i, al mateix temps, les seves experiències eren una confirmació del que altres vivien.

En la meva experiència, vaig notar que algunes persones, tot i ser tocades per la gràcia de manera extraordinària, a causa de la seva immaduresa, no acollien a fons l’abast d’aquella gràcia. En ells, moltes experiències no semblaven clares, també perquè sovint faltava un acompanyament adequat en el camí de la fe.

També vaig poder observar diverses persones que es definien cristians però que, segons el meu parer, són simplement observants de la religió. Alguns d’ells, sembla que visquin el cristianisme com el fet de pertànyer a una ideologia. Altres són tradicionalistes, participen a les assemblees de l’Església i als ritus, però sense una implicació personal efectiva i sense que en ells es produeixi un creixement. Aquestes persones formen part de la massa, en la qual troben una certa protecció i seguretat, però romanen passives. Quan Déu es manifesta o apareix la Mare de Déu, es desvetllen però difícilment canvien. Més aviat intenten introduir els impulsos de la gràcia en els seus hàbits, multipliquen les pràctiques de devoció, però no canvien en el seu ser i tampoc poden transmetre als altres la vida de Déu, que porta la transformació. No progressen en la fe, tot i que saben ser molt actius en els rituals religiosos i en les obres.