Primer diumenge d’Advent

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

1 de desembre de 2024

(Transcripció d’àudio)

Primer diumenge d’Advent

Jr 33, 14-16; Sl 24; 1 Te 3, 12-4,2; Lc 21, 25-28.34-36

En el nom del Pare, del fill i de l’Esperit Sant.

Que la gràcia de Nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.

Estem al primer diumenge d’Advent, després ho veurem. Quan es diu que ho tenim tot, i sempre hem dit que a l’Església, a l’Església Catòlica, hi ha tot el dipòsit de la veritat, el mal és no viure aquella veritat i deixar-se portar per moltes coses que poden semblar importants i que no només no són importants, sinó que precisament ens porten fora de la veritat. Arribar a comprendre -perquè a això estem cridats- que aquesta batalla entre el bé i el mal no es produeix només al front, amb les guerres, els assassinats, les coses greus. És molt subtil, és una batalla que Llucifer sempre ha sabut combatre molt bé: la de distreure’t del que realment importa. Perquè aleshores esdevé fàcil fer esclatar les guerres, es fa fàcil assassinar, tot, perquè ens ha allunyat del que importa. Ens ha fet mirar allò que no és necessari.

Llegiu més

Preparem-nos també avui. Cada Missa és una gràcia que no arribarem mai a comprendre, i cada vegada és una possibilitat per començar de nou. Inclús això, nosaltres ho donem per descomptat, però tenir cada dia la possibilitat prendre la meva vida seriosament, de viure per Crist, mireu que no és poca cosa. Vol dir que cada dia tens la possibilitat de viure, escollir ressuscitar, escollir començar un camí que et portarà eternament a la veritable alegria i a la veritable pau. I tot parteix d’una Missa, d’un perdó rebut, d’un desig de canviar la vida. Digueu si és poc, si trobareu en algun altre lloc un doctor que aconsegueix donar-vos aquestes coses, o molts diners que puguin donar-vos aquestes coses, molts amors que puguin donar-vos aquestes coses. Penseu-hi.

Estem a la primera setmana d’Advent. Ens ha estat donat aquest temps per preparar-nos per a la trobada amb Jesús que ve, amb Déu que ve, per preparar-nos a acollir el Rei de la pau, a acollir la Llum del món. El primer pas és sempre el de veure si estem disposats a entrar en la veritable llum i si estem disposats a deixar la nostra llum.

Si escolteu les lectures de Crist Rei endavant, veureu que presenten el retorn gloriós, presenten els últims temps, els que estem vivint. Ara, durant l’Advent, tenim diverses vegades els profetes, avui és Jeremies, que parla de promeses. I la d’avui, la de Jeremies, s’ha realitzat. Ell diu que a Israel li serà donat…: “Vindran dies que compliré les promeses de bé que he fet a la casa d’Israel. En aquell temps faré néixer al llinatge de David un rebrot de justícia”. Ha nascut! Ells no se n’han adonat, però aquesta promesa, com moltes altres, s’ha realitzat.

La promesa més gran que nosaltres tenim, la més bonica, que, però no volem sentir i ens fa por, és el retorn gloriós, és la fi de tot. I quan sentim “la fi de tot” ens espantem, i això ja és un senyal per a nosaltres. Per què ens espantem? Perquè estem lligats a la Terra. Perquè Ell no diu “la fi de tot”, parla de destruccions, però diu: “Alceu-vos, aixequeu el cap, s’acosta el vostre alliberament”. El Senyor promet que ens allibera d’allò a què estem agafats.

Podeu veure que hi ha dues llums que xoquen: la nostra, que voldríem que vingués a arreglar les nostres coses per bé, però no com diu aquí: “El cel remogut, el sol ja no brillarà, cauran les estrelles”. Més endavant també diu: “Vetlleu i pregueu, perquè tingueu la força per escapar de tot el que ha de passar, per presentar-vos davant el Fill de l’Home”. La promesa més bonica per a nosaltres és la Nova Creació, per l’eternitat, però no pot començar si no acaba aquest món. És el món nou. El Senyor, per tant, ve a portar la llum i la porta amb força. Ja ens parla d’això, i aquí cal veure si ja la primera vegada que ha portat la llum la volem acollir. Ve humil. Si us hi fixeu, contemplem una mica aquest temps, ve sense moltes aclamacions: una cova, humil. No fa com faríem nosaltres o com farien els poderosos de la Terra que prepararien una vinguda… No ho fa d’amagat perquè n’han parlat els profetes, però només l’acull qui el cerca. Si tu no el cerques de debò des de dins, no l’acolliràs tampoc aquest any, perquè Ell no fa soroll, no fa sonar trompetes. L’has de buscar. Si el busques, és Ell que es presenta. Als pastors se’ls va presentar, van arribar els àngels, eren senzills, i el van acollir. Però tot i venir així, ha canviat la història: abans de Crist, després de Crist. I sempre és així. Fixeu-vos que tota la història, tota, l’ha canviat la intervenció de Déu.

I aquí veieu la batalla entre la intervenció de Déu i la intervenció de Llucifer. Llucifer, ell també, intenta canviar la història, a través de tot el mal que porta, tot el que provoca, i la intervenció de Déu, en canvi, inclús a través de tot això, recupera per arribar a la fi dels temps. Si ens hi fixem, aquesta guerra entre el bé i el mal, que no només són coses terribles, és també molt subtil. Jo penso -i ho dic sense por d’equivocar-me- que l’esperit de Nadal tal com ens és presentat, inclús tot allò que aparentment és bo -perquè si més no, per Nadal tothom sembla més bo, tothom en pau (com si es tractés d’una setmana de treva)- després reprèn la guerra a partir de Cap d’any. Però per Nadal es fa el panettone, tothom és bo, i després, l’any que comença, després de deu dies, reprèn de nou obertament amb les guerres. Parlo també de les famílies.

Aquest esperit aparent és molt perillós, molt. Perquè, què fa? Desplaça el centre del que està passant: està naixent el Rei de la pau. Desplaça el centre que és Déu i el porta a un altre lloc, el porta a un ídol anomenat esperit del Nadal. Crec que deuen ser molt pocs els cristians que, en comptes de centrar-se en les llums, en l’arbre, en pensar a qui convidar, en què menjar, se centrin a fer-se una pregunta en família: què va aportar Jesucrist? Per què va venir? Què vol de nosaltres? Per què celebrem un Nen que neix? Per què? Crec que pocs, encara que ho diguin, entren de veritat a viure plenament el fet que la història ha canviat, perquè la història de l’home, a través de Jesucrist, torna a Déu, torna al seu Creador, però hi has de participar. O potser, el Creador del món, el Creador de nosaltres mateixos ha vingut, també ens agrada, però estem centrats en una altra història, la de l’esperit del món, de com aniran les coses aquí, quan Ell ens vol parlar de les coses de dalt?

Nadal, ben celebrat, preparant-se bé, porta en ell mateix totes les gràcies per recomençar la nostra història personal. Clarament, si recomença la història d’un mateix, és un bé per a ell; si recomença la d’un poble, és el bé per a tota la humanitat, és el bé també per a la creació. Recomençar com? Renéixer, tenir el coratge de dir: “Recomença la història, la meva història. Poso un punt. Miro si tenia els centres equivocats, els objectius equivocats, i recomenço. No és un problema si anava errat. Ai de nosaltres i dels sentiments de culpa, però recomenço”. Nadal porta aquestes gràcies, les dona a tothom, a tots aquells que ho vulguin, i no és poca cosa! Us dona la força, us dona la llum, us ho dona tot, i només espera que tingueu aquest desig.

A la pràctica, quan diem “la Llum del món”, aquesta llum serveix per retornar al centre el sentit de la vida, el perquè ens ha creat, i sé que la resposta la sabem tots, però la vivim aquesta resposta? Hem estat creats per conèixer Déu i estimar-lo per l’eternitat. És el primer dogma del catecisme. Jesús, a l’Evangeli diu: “Per conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat”[1], estem sempre aquí. Tot el que tenim en el món tot, ha de ser un instrument per arribar a aquest objectiu i no al revés, utilitzar Déu per arribar als meus objectius. Tot el que tinc, la salut, la intel·ligència (dic les coses més importants), un mínim de saviesa, un mínim de capacitat, per poder arribar. Tinc diners, tinc… tot em serveix per arribar a l’objectiu de conèixer el Pare, perquè visc eternament. Fixeu-vos que aquest és també un aspecte, si hi creiem, una persona una mica, una mica intel·ligent ho veu que o em preocupo per allò que anant bé, al cap de vint anys ja no hi és, o em preocupo d’allò que és etern, si soc una mica, una mica intel·ligent, no?

Mireu, torno a allò que he dit abans, totes les llums falses que trobem davant no han estat posades per casualitat, han estat posades per confondre’ns i funcionen perquè nosaltres ens deixem confondre amb tanta alegria. Ara és el temps: mercats de Nadal, tot l’esperit del Nadal, els regals, el Pare Noel, tot gira entorn del mateix, i es perd de vista “El Regal”. Els nens, els joves, què aprenen de Nadal? Siguem honestos, esperen el regal, esperen anar potser a esquiar, esperen els mercats de Nadal. Però, hi ha algú que esperi Jesús durant cinc segons quan li ho dius? En canvi, la tasca dels cristians, els pares, quina seria? Educar els fills a què? Als mercats de Nadal? No ho sé, digueu-me vosaltres. Tot allunya de la veritable Llum i nosaltres som còmplices d’això.

En canvi, si mirem l’Advent tal com està establert i mirem tot el temps de Nadal, està establert per preparar-nos a canviar. Hauria de ser un temps en el qual mirem d’agafar la força per rebre aquelles gràcies que he dit abans i recomençar de nou. Està previst així, ha estat fet així, amb les lectures així, amb la Immaculada posada intencionadament dins l’Advent per això, la Immaculada. Ha estat fet per això. Un Sant Francesc, per dir-ne un, ho havia entès: passava quaranta dies d’Advent mirant de trobar el Senyor. Sant Francesc, quan des del nostre punt de vista ja l’havia trobat!

La Immaculada hauria de ser-hi -no “hauria”, “és”- Ella hi és per això. Sabem que és la Mare que ens genera, la Mare que ens prepara, la Mare, i per tant està posada aquí enmig de l’Advent precisament per això, per començar a deixar. T’ajuda, et dona les gràcies per deixar allò que has de deixar.

Després arriba Nadal. Tal com he dit, ho reps tot si hi vas amb fe, tot: força, llum, tot, saviesa, tot et ve donat, i comences. De seguida, després de Nadal, quin és el primer exemple que et continua ajudant? El primer màrtir, Sant Esteve. No és per casualitat. De seguida et diu: “Si vols el Nadal, si vols Jesús, aquest és el camí”. El primer màrtir. Has de ser fidel, fins quan? Fins a la sang. Que no vol dir “perdo la vida”, vol dir “perdo allò que no necessito”, que costa -a nosaltres ens costa, és inútil negar-ho, ens costa-, però hem de tenir el coratge de fer-ho. No de treure’ns la vida o de fer-nos-la treure, perquè gràcies al cel, a Itàlia encara no ens disparen, però de… el martiri, el de despendre’s, el que mai deixaries. I Ell és el camí.

Just després de Sant Esteve ens posen Sant Joan Apòstol. Per què? Sant Joan és l’apòstol de l’amor. Sant Joan és l’apòstol jove que es va enamorar de Jesús. Quina és tota la grandesa de Joan, respecte als altres? Que estava enamorat, estava enamorat de debò, fins al punt que (qui ha llegit la Valtorta) et fa pensar gairebé a un nivell fins i tot massa, però no és això. Estava enamorat de Crist, això és tot. En tenia prou amb Crist, li interessava Crist. No és teòleg, no és savi, no és… i les seves cartes realment són d’una bellesa… però és en la senzillesa de l’amor. No és la saviesa de Sant Pau, la força de Sant Pau, és… no sé quin adjectiu donar-li: és l’amor. Es va mantenir fidel fins al peu de la creu, però no perquè sabés, sinó perquè no es volia separar d’allò que estimava. Això és tot! Creia en la resurrecció. No van aconseguir matar-lo mai, és l’únic no màrtir; el van fer bullir a l’oli, van provar de tot, però no moria, ja havia entrat en la resurrecció. És l’exemple d’allò que podrem ser nosaltres, si fem fructificar les gràcies que rebem per Nadal. Tots podríem ser així, només cal estimar. Tots som capaços d’estimar el Crist.

Després de Sant Joan, la Sagrada Família. Per què? Doncs perquè la Sagrada Família és la primera Església. Aleshores, trobes Jesús, entens quin és el teu camí, entens que has d’estimar Jesús i se’t posa la Sagrada Família com a model. La primera Església, què és el que feia? Ensenyava i vivia la bellesa d’oferir la vida, la bellesa de posar Déu al centre, vida senzilla amb Déu al centre, el que hauria de ser una família. Això és tot. Fer néixer la fe, fer néixer la joia, però la joia que sense Jesús no hi és, la joia que sense Déu no hi és. Fer néixer aquells valors que, perdoneu, s’han perdut, ja no hi són.

Durant tot l’estiu vam fer un campus a Ghedi, van venir moltíssims nens, i el vuitanta, el noranta per cent no sabien qui era Jesús. Nosaltres els portàvem a l’església i et preguntaven: “però, qui és?”, italians, batejats.

Després de la Sagrada Família, Màrtirs Innocents. I aquí crec que ningú ha deixat de fer-se la pregunta: vaja, tots aquells nens per sota els dos anys, assassinats. Aquesta pregunta que ens fem és encara senyal -no ens n’avergonyim- que no hem arribat a entendre qui és Jesús i què és ser cristià. Hem de dir-ho i demanar ajuda al Senyor. En el llibre “L’Universo e i suoi abitanti”[2] és bonic, bonic?, és decidit l’Esperit Sant quan respon a la pregunta: “On és Déu durant la guerra?”. I Déu diu: “I, on és l’home? Jo sé on soc, sé què he de fer. On sou vosaltres? On és l’home?” Que bons que som donant sempre la culpa a Déu, a dir què ha de fer Déu. On és l’home? Els Màrtirs Innocents t’estan cridant a això, són l’exemple del fet que perdre aquesta vida – de la qual Ell diu: “Atenció a fugir”- perdre aquesta vida per entrar a la Vida, a la Vida veritable, en aquesta Terra és normal, precisament perquè hi ha aquest enfrontament amb Llucifer. No és Déu que ho vol, però és normal.

Repeteixo, no són casuals aquests passos. Després arriba l’any nou, primer de gener: Maria, Mare de Déu. Maria. Mare de Déu. I tampoc és per casualitat que hi és, perquè no es pot fer aquest camí si no ens confiem totalment a Maria, Mare de Déu i Mare nostra; si no vivim amb Ella una relació de veritat, viva; si no partim d’Ella que ens genera, també a nosaltres com a corredemptors, per anar fent totes les etapes de la nostra existència, tal com Déu les ha pensat, per arribar a la trobada final. Aquest és el camí que s’ha establert, després arribarà la Quaresma, arribarà, però si no ens posem en camí així, malgastarem un altre any i no en tindrem molts.

Jo penso que aquestes serien les converses boniques a tenir en el temps de Nadal, en família, entre nosaltres. En lloc de parlar de coses supèrflues, ajudar-nos en això, sense vergonya, on un pot dir: “Sí, sé que és així, però jo no puc”. Va bé. “M’agradaria, provem-ho, comencem junts, comencem de dos en dos, comencem de tres en tres”. Que bonic si hi hagués famílies que conversant així diguessin… Jo estic segur que si parlessin així, els primers que dirien: “Per què no ho fem?” serien els nens. Es mirarien els pares i els dirien: “Mare, perquè no vivim així?”, us ho dic jo. Només que nosaltres els volem “formar bé” en l’esperit del món, l’important és això, no a l’Esperit de Déu, i els arruïnem.

Bon Advent a tots! Jo us puc garantir que hi ha gràcies en abundància. Un dels dolors més grans de Maria Santíssima en aquest temps, és veure que no acollim aquestes gràcies, és veure els seus fills que voldria generar, que voldria atraure sota el seu mantell, prefereixen altres llums.

Que Ella ens acompanyi i ens beneeixi, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Que el Senyor ens sostingui en el nostre camí i ens guiï cap a la Creació Nova. Per Crist Senyor Nostre.

El Senyor sigui amb vosaltres.

I que la benedicció de Déu, la benedicció de tota l’Església, la benedicció de Maria Santíssima, davalli damunt nostre, davalli sobre tots els cristians que comencen el camí cap a Nadal. Que davalli al Purgatori a desvetllar també en ells el fet que no han arribat i que vagin de pressa cap a la meta. Que davalli sobre tots els instruments extraordinaris, sobre la seva acció, àngels, sants, germans fidels, Nucli Central; que davalli sobre els instruments ordinaris. Que davalli sobre tots aquells que han donat la vida per participar de manera especial en aquest camí; que davalli sobre vostre i us ajudi a comprendre cada vegada millor el vostre camí cap a Déu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Jn 17, 3

[2] Veure pàg. 267. Versió en espanyol El universo y sus habitantes a editorial Luci dell’Esodo