Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
3 de gener de 2025
(Transcripció d’àudio)
II Setmana del Temps de Nadal – Santíssim nom de Jesús
1Jn 2, 29-3, 6; Sl 97; Jn 1, 29-34
En aquest Temps de Nadal estem llegint la Primera Carta de Sant Joan Apòstol, i el cor de la seva Carta i del seu testimoniatge és precisament que som fills de Déu. Som fills de Déu en la mesura que acollim Jesucrist, Fill de Déu. Aleshores, si reflexionem sobre què és acollir Jesucrist, és clar que és reconèixer-lo com a Fill de Déu, reconèixer-lo com a Redemptor. Però, si ens fixem en com continuar seguint-lo, com continuar acceptant-lo com a Fill de Déu, ens adonem que per fer-ho hem de ser transformats també nosaltres en fills de Déu.
Llegiu més: II Setmana del Temps de Nadal – Santíssim nom de JesúsJo penso que si ens hi fixem, la diferència la fa la resposta, la resposta que cadascú dona a Déu en totes les situacions de la vida. La diferència la definim nosaltres. La diferència no depèn d’una acció concreta, d’un activisme, de moltes bones obres, de moltes pregàries. La diferència la fa la resposta que donem a la contínua crida de Déu que, fixeu-vos, està en totes les situacions de la vida, en totes, inclús les més banals, les més senzilles. És això el que fa la diferència que ens fa ser fills de Déu. Si partim de la creació, Déu crea l’home lliure i, ja en aquell moment, des de la concepció, hi ha la primera resposta a aquell amor de Déu que fa la diferència per a tota la nostra existència. Tot depèn d’una resposta. El “sí” pot ser recuperat, ho sé, però, mirem-ho en la seva globalitat: tot depèn d’una resposta.
Jo dic el primer pas, però estiguem atents, es tracta d’una resposta a l’amor. Aquesta resposta depèn tota de reconèixer el seu amor en aquell moment i desitjar, iniciar un fort desig dins nostre de conèixer a Déu que és amor. No és una resposta a una ordre, una resposta a un Déu jutge, una resposta donada per por. Això val per sempre, i al meu entendre, segons com responguis allà, estàs marcat per tota la vida. És una resposta a l’amor que et crea, que et vol, que t’estima, que et desitja. Aleshores ha de néixer en tu un desig de correspondre, ha de néixer una resposta que és aquesta: “Però jo vull conèixer-lo, vull entendre d’on li ve aquest amor. Vull entendre per què Déu és amor, per què fa tot això per amor”. Sempre és un intercanvi d’amor, però és una participació, no hi pot haver passivitat per part nostra. Déu busca, Déu crida, però hi ha aquesta actitud de l’home que marca la diferència.
Enteneu bé que també aquí, si estem tancats en nosaltres mateixos, en els nostres pensaments, en els nostres perquès, en els nostres com…, no t’adones d’aquest amor, et mires a tu mateix i no neix de tu el desig d’estimar-lo i conèixer-lo.
No podem saber com responen a aquest amor a l’Alt Univers o a Alfa Centauri. Bé, sí, sabem que són fidels, que als d’Alfa Centauri, quan els arriba una ordre responen de pressa, sí, coneixem alguna cosa concreta, però no crec que puguem dir que ho sabem tot d’ells. Però sí que sabem com és aquí a la Terra. A mi em sembla veure que aquí a la Terra, a cada esdeveniment personal, a cada situació de la vida, sigui personal de cada home o de tot el món, de tota la societat, Déu sempre ens dona una oportunitat per respondre a la Vida, una oportunitat per tornar a començar a viure de nou, que tot, tot, tot, tot, des del matí, la nit, sempre, vint-i-quatre hores al dia, contínuament, Déu intenta recuperar l’home. Déu es presenta en cada situació bona o dolenta, desastres, alegries, sempre hi ha l’oportunitat per desitjar Déu i tornar a començar de nou, sempre. És una oportunitat d’escollir i cada vegada, segons la resposta -repeteixo: a cada situació inclús en les més banals, ho faig per amor a Déu?, ho faig per buscar Déu?, o ho faig per alguna altra cosa?- en tota resposta, en nosaltres es desenvolupa energia primària o bé energia disgregadora. És una Llei. I de resposta en resposta es transforma el nostre pensament.
En parlem molt d’aquesta transformació, i fixeu-vos que la transformació es fa de resposta en resposta. Si responc: “Et busco, Senyor, et vull. On ets? Fes-te trobar” (poseu-hi les paraules que vulgueu), aleshores es posa en marxa l’energia primària i en nosaltres augmenta la llum. Si no responc així, augmenta la confusió. I inclús quan hi ha grans gràcies, davant de les quals ningú pot mantenir-se neutral, perquè en certes i grans gràcies tothom és tocat, aquella confusió no em deixa veure clar el camí, aquella confusió em converteix com un ballarí, una mica cap aquí, una mica cap allà. És una resposta contínua el que em porta a la llum, que augmenta en mi la llum, la claredat, la senzillesa, la fe. Mai ve de dalt de cop, és un camí. Respondre “sí” fa cada vegada més clar i senzill el camí. Puc dir que fa cada vegada més fàcil la següent decisió per orientar la meva vida. És un camí que no em farà veure tot el recorregut, però a cada etapa esdevé cada vegada més clara i la sé escollir més ràpidament, s’acaba en mi tot aquell dubte de què serà la voluntat de Déu. Enmig aquest dubte encara s’està en la confusió.
Si us hi fixeu, Abraham va escollir, Moisès va escollir, tots els profetes van escollir, i van haver de fer la seva elecció tota la vida, no la van fer una sola vegada, tota la vida era feta de tries, a cada situació. Cada sant ha fet el mateix. I, què han respost cada vegada? Han respost a la Vida que els cridava endavant, han respost sempre a un misteri; senzillament era una resposta que sentien que havien de donar a la Vida, perquè si no feien allò, morien. Si no haguessin fet aquells passos, si no haguessin dit aquell sí, cadascú segons el que era -Abraham deixant, Moisès conduint- haurien mort, no podien fer altra cosa. No ho sabien tot, però sabien on era la Vida. I les paraules que ressonen en la crida de Déu, fixeu-vos que sempre són les mateixes. Per Abraham: “Surt de la teva terra i ves”[1]; a Moisès: “Ves i parlar al meu poble. Parla al faraó”[2]. Sempre és un moviment que et porta fora, és sempre un pas en el misteri. Fixeu-vos en tots els profetes: “Ves i anuncia”, i tots s’arrisquen a morir, a tots el mateix. També a Isaïes li diu: “Qui hi enviaré?”. És sempre una crida, i Isaïes diu: “Envia’m a mi”[3].
Fixeu-vos que aquesta crida -no ens amaguem- la fa a cada un de nosaltres cada dia. Tothom, tots tenim dintre aquesta crida a la Vida: hem de respondre. També aquest Jubileu, del que hem parlat, porta precisament aquestes gràcies, gràcies especials, gràcies extraordinàries; la gràcia de la crida, la gràcia de l’home que una vegada més és cridat a respondre. I la nostra oferta, l’oferta de tots nosaltres que volem acompanyar les persones, aquestes ànimes, és precisament per posar-les en les millors condicions per respondre; però hi ha d’haver la seva resposta. Fins i tot portant-los a la situació més bonica, tenint la claredat davant seu, després els toca a ells. Cap de nosaltres pot respondre per ells: han d’escollir.
La conversió, la transformació, digueu-ne com vulgueu, tot el camí cap a Déu, que a més és cap a la Vida que serà eterna, és sempre iniciativa de Déu que és amor, i una resposta de l’home. L’home és cridat a col·laborar, a col·laborar a una iniciativa de Déu. Però és aquest amor de Déu que continua cridant, buscant, recuperant. És una iniciativa de Déu. Cap camí bo, genuí, autèntic parteix d’una iniciativa de l’home, sinó que ha de partir sempre de la resposta de l’home a una crida de Déu. Si no és una crida, si no és alguna cosa que Déu et diu que facis i tu ho sents, i et vols posar tu a fer les coses més boniques -convertir tot el món, guarir l’infern- no servirà per a res, serà un fracàs segur. És sempre i només iniciativa de Déu i resposta de l’home, és Déu el motor. L’home està cridat a col·laborar i aquesta és la cosa més gran que podíem esperar-nos: col·laborar amb Déu.
I, fixeu-vos, estem cridats a col·laborar en què? En la creació, en la redempció, en la recapitulació en Crist i també en la glorificació. Som de veritat fills de Déu, ens fa partícips de tota la seva Vida. No ens diu que esdevinguem creadors, ens diu que col·laborem amb el Creador; no ens diu que siguem redemptors, sinó corredemptors; no ens diu que recapitulem en Crist amb la nostra santedat, sinó que ens deixem santificar. És Ell que ens santifica, és el seu nom, el nom de Jesús, és la seva acció, i santificant-nos glorifiquem Déu precisament perquè és la seva acció. Podeu veure com amb Maria Santíssima va ser així: “Que es faci en mi la teva voluntat”[4]. I no explico tota la seva vida, ja la sabeu. Va ser tota obra de Déu i resposta de Maria. Però Jesús home va fer el mateix: “Faig i dic el que veig i sento dir al Pare”[5]. I al final diu: “Pare, glorifica’m”. “Et glorificaré, t’he glorificat i encara et glorificaré”[6]. És sempre una acció del Pare inclús per Jesucrist; és la seva resposta -com a home, vull dir-, i després participa com a Fill de Déu, però com a home Ell també col·labora i participa de l’acció del Pare. Per tant, encara amb més motiu nosaltres.
Els Apòstols van ser així. Tota l’Església, si és la seva Església, ha de ser així. Intentar fer les nostres pròpies obres i no reconèixer, potser, l’obra de Déu, que pot produir-se a través d’una aparició a Medjugorje, és realment d’esquizofrènics. Voler ser bons, fantàstics, preciosos, santíssims per nosaltres mateixos sense seguir l’acció de Déu, crec que es tracta d’una part del pecat contra l’Esperit Sant. La vida de cada un de nosaltres ha de ser així, en la pròpia identitat, originalitat, i aleshores assolirà la plenitud. Nosaltres som instruments en un tot, en una comunió; precisament perquè cada un de nosaltres ha de respondre a aquesta crida de Déu personalment i després ve una resposta comunitària.
A l’Evangeli d’avui, que és aquell on Joan Baptista diu que ha vist l’Esperit Sant posar-se damunt d’Ell, diu també: “Jo no el coneixia, però el qui m’ha enviat m’ho ha dit”. I ell veu i creu. Encara no havia sentit parlar a Jesús, el va veure venir del desert, que devia estar prim i provat, i senzillament perquè veu el que veu, va creure, i punt. Cadascú de nosaltres és conduït de la mateixa manera, i cadascú de nosaltres és portat a creure de la mateixa manera, a testimoniar de la mateixa manera.
Nosaltres sovint voldríem tenir aquella fe que creu sempre i en qualsevol cas. Fa pocs dies vam llegir l’Evangeli on Maria Santíssima diu a Jesús: “Per què ens has fet això, fill?”[7], i Maria Santíssima no ho entenia. Quan els pastors li parlen a la cova, meditava en el seu cor[8]; quan li parla Simeó, medita.[9] Estem parlant de Maria Santíssima, eh? I nosaltres volem creure.
Ho sé tot, però creure no és saber, ens confonem en això. Creure és estar segur que és Déu qui guia i jo estic responent, desitjo col·laborar. I després, el com estic, no entenc res, estic malament, estic bé, no és això el que fa la diferència, fa la diferència si crec. Jo crec. Si pensem en nosaltres, creiem que és obra de Déu, i prou; creiem en Maria Santíssima, i prou. Serà obra de Maria i de Déu convèncer els altres, no nostra, nosaltres hem de creure i anar endavant.
[1] Cfr. Gn 12, 1
[2] Cfr. Ex 6, 10-11
[3] Cfr. Is 6, 8
[4] Cfr. Lc 1, 38
[5] Cfr. Jn 5, 19
[6] Cfr. Jn 12, 27-28
[7] Cfr. Lc 2, 48
[8] Cfr. Lc 2, 15-19
[9] Cfr. Lc 2, 33-35
Església de Jesucrist de l'Univers 