Us deixo la pau, us dono la meva pau

Part II – La tria dels àngels i dels homes

16 de març de 2025

Fragment del llibre “Riscrivere la Storia – L’Universo e i suoi abitanti”[1]:

La divisió dels Àngels

Els àngels

No passa res en la realitat material que ho hagi passat primer en l’espiritual. Els esdeveniments espirituals sempre precedeixen els reals; el que passa en l’esperit es reflecteix en la matèria. Aquesta és la primera llei que opera a l’univers. Per això, feliços són aquells que saben llegir els esdeveniments de l’esperit, perquè no queden mai confosos.

Llegiu més

Des del moment de la creació fins ara, s’han anat produïnt molts esdeveniments espirituals que han tingut grans repercussions també en el món sensible. Alguns d’aquests han sigut d’una tal magnitud que han marcat un canvi en la vida de tota la creació. Per això l’univers no sempre ha sigut com és ara. Per comprendre tot això cal fer un gran pas enrere.

Déu va crear primer de tot la dimensió espiritual, en la qual va posar els esperits purs, és a dir, els àngels. Déu els va crear a la seva imatge i semblança; en els àngels, la imatge i semblança amb Déu es manifesten a través de la llum i de la potència[2]. De fet, són éssers sublims, de gran esplendor i poder suprem, capaços de realitzar perfectament les ordres de Déu.

Déu va voler que els àngels fossin SACERDOTS de l’altíssim, és a dir, aquells que oficiarien eternament la Litúrgia del Cel, contemplant el rostre de Déu, donant-li gràcies i oferint-li tota la creació per tal que cada vegada fos més bonica i harmoniosa. Dotats de gran intel·ligència i coneixement de les lleis de l’univers, estarien preparats per actuar en la creació per portar a terme els plans de Déu a través de les tasques que se’ls confiessin. Eren els col·laboradors directes del Creador, que els manifestava els seus plans i els seus desitjos.

Déu va fer conèixer als àngels el seu projecte de crear l’home, fet també a la seva imatge i semblança. L’home i els àngels viurien en comunió, compartint entre ells la mateixa glòria i el mateix destí, el de ser les creatures més sublims, capaces de governar l’univers en nom de Déu. Els àngels desenvoluparien la seva missió intervenint principalment en la dimensió espiritual que els és pròpia; l’home, en canvi, intervindria en les dimensions formades també de matèria. Àngels i homes, en comunió entre ells, portarien a terme els designis de Déu, governant i custodiant tota la creació en nom del Creador, amb la potència, la intel·ligència i el coneixement que Déu els hauria concedit en abundància.

La traïció de Llucifer

Entre els àngels, el més poderós era Llucifer, més a prop de Déu que cap altre. Havia estat posat al capdavant dels estols celestials i era destinat a portar arreu el poder i la llum de Déu. Però Llucifer no era sincer, i només aparentment es mostrava sotmès a Déu. En realitat, es considerava ell mateix un altre déu, per sobre de tots. Per això, només esperava el moment propici per rebel·lar-se i posar-se al lloc de l’únic i veritable Déu, tenint els altres àngels sotmesos a ell. Astut i oportunista, tan aviat com va saber la intenció de Déu de crear l’home, va començar a buscar aliats entre els àngels, per intentar capgirar l’ordre diví i posar-se al capdavant de tota la creació. En va trobar sis molt semblants a ell: Belzebú, Asmodeu, Ispel, Astarte, Belial i Anubis, als quals va prometre força i poder. A aquests se n’hi van unir molts altres.

Llucifer no volia compartir la seva glòria amb ningú, i encara menys amb una creatura com l’home, feta també de matèria a més d’esperit. No tolerava que l’home fos fet a imatge i semblança de Déu com els àngels, dotat d’intel·ligència i coneixement; tampoc suportava que els àngels haguessin de rebaixar-se a col·laborar amb l’home. Un gran nombre dels àngels es van deixar corrompre per Llucifer que els va prometre honor i glòria. En realitat, les seves intencions eren totalment diferents: havia establert que tots els altres àngels rebels fossin només esclaus a les seves ordres. S’hauria aprofitat d’ells per rebel·lar-se i després els sotmetria.

Aquesta va ser la manera d’actuar de Llucifer; i encara ho és, i així ho serà fins a la fi dels temps. Miserable l’home que es deixa enganyar per ell, no recollirà altra cosa que infelicitat.

Al capdavant d’un terç dels àngels, Llucifer es va rebel·lar obertament contra Déu, llançant-se contra els àngels fidels, en un intent de vèncer-los i fer-los esclaus eternament. Però els àngels fidels a Déu no es van deixar intimidar. Miquel, l’àngel més potent després de Llucifer, es va avançar per afrontar els rebels. De seguida altres àngels se li van unir, tan forts com ell: Gabriel, Rafel, Uriel, Jehudiel, Sealtiel i Baraquiel i amb ells molts altres[3].

Entre els àngels fidels i els rebels es va produir una tremenda batalla, que va acabar amb la victòria dels àngels fidels. Després d’això, Déu va allunyar Llucifer i els seus àngels de la dimensió del pur esperit en la qual estaven. Van deixar de ser sacerdots i àngels de llum, perquè Déu els va retirar la seva gràcia i el seu Esperit. En la seva misericòrdia els va deixar l’alè de la vida i el coneixement que havien obtingut fins aleshores, un coneixement notable. I finalment, va posar la Gran Barrera del Cel per defensar la dimensió espiritual.

Llucifer i els seus àngels, ara àngels caiguts, van ser llançats per sota de la Gran Barrera del Cel, en aquella dimensió anormal que és l’infern: és espiritual, perquè els dimonis són esperits, però realment no es pot comparar amb la dimensió on viuen els àngels. D’aquesta manera, a Llucifer i als seus dimonis ja no se’ls va permetre molestar els àngels ni contaminar la dimensió del pur esperit. Des d’aquell moment, Llucifer i els dimonis van odiar Déu obertament i amb totes les seves forces, tot i que van continuar tement-lo.

Aquesta actitud és típica dels esperits arrogants i mentiders: creuen que són els més forts i no toleren ser sotmesos a Déu, però son covards i per això el temen. Tenen por d’emmirallar-se en Déu, de veure la seva misèria i de penedir-se. Fugen contínuament sense saber on anar, oprimits i espantats pel mal que ells mateixos estan creant. Per això no coneixen la pau; aquesta és la condemna dels dimonis i de molts homes que els segueixen.

La tria de Llucifer i dels seus àngels estava destinada a obrir nous escenaris a l’univers. Ara, a la creació hi havia no només el Bé que és Déu, sinó també el Mal que és Llucifer. Aquest, considerant-se com Déu, s’havia fet adversari de Déu, convertint-se en el principi del mal perquè l’havia concebut en ell mateix, en detriment de tota la creació. A partir d’aleshores, tota creatura es veuria inevitablement confrontada amb dues realitats, oposades entre elles, presents i operants a l’univers: el Bé i el Mal; hauria d’escollir entre l’una o l’altra.

Els primers a haver d’escollir, tal com hem dit, van ser els àngels. Tot seguit, va tocar a l’home.

La creació de l’home i el pecat original

La humanitat posada a prova

El projecte de Déu de crear l’home com a ésser sublim, capaç de col·laborar amb els àngels en plena comunió, no va canviar amb la caiguda de Llucifer. Déu va crear l’home i la dona a la seva imatge i semblança. Els va crear immortals dotats d’una gran intel·ligència i bellesa, així com de la capacitat de conèixer Déu i d’escollir el bé.

L’home i la dona, segons el designi diví, havien d’haver estat units entre ells, no només per procrear els seus descendents, sinó també per acollir la vida de Déu i escampar-la per tot el creat, encarnant així la PATERNITAT i MATERNITAT de Déu i fent-les visibles.

L’home i la dona, haurien estat tots dos SACERDOTS: units entre ells, haurien ofert a Déu tota la creació, fent-se canals de vida i benedicció per a tota creatura i celebrant, juntament amb els àngels, una litúrgia eterna de lloança al creador.

Déu no va crear només un home i una dona. Va crear diverses parelles que formaven un petit poble, el primer nucli de la humanitat. Déu els va expressar el desig que visquessin en pau, procreant els seus descendents per donar-los a ell, que estiguessin en harmonia amb els àngels, els seus germans i col·laboradors. Per sobre de tot, els va demanar de mantenir-se fidels a ell, escollint sempre el bé i no intentant conèixer el Mal, és a dir Satanàs[4], perquè si intentaven conèixer-lo, quedarien atrapats per ell.

Déu va mostrar a cada home i dona l’existència del Mal i el va posar en condicions de comprendre la tria de Llucifer i les seves conseqüències, per tal que ells també poguessin triar. Va demanar a cadascú si volia servir Déu o Llucifer. Si la humanitat hagués escollit servir a Déu, no hauria conegut el mal en si mateix, només l’hauria observat de lluny, amb l’objectiu d’evitar-lo però sense quedar contaminada. Hauria conservat la immortalitat i la intel·ligència rebudes de Déu. En canvi, si seguia els passos de Llucifer, coneixeria el mal en si mateix, contaminant-se fins al punt d’experimentar la corrupció i la mort, perdent inclús bona part de la seva intel·ligència.

Després d’haver-los mostrat les conseqüències de l’una i de l’altra tria, Déu va deixar a cada home i dona lliures de decidir segons els seus desitjos i la seva intel·ligència. Els va prometre que Ell respectaria sempre la seva llibertat.

El pecat original

Els progenitors de la humanitat estaven destinats a viure en una dimensió preciosa, formada per esperit i matèria. Haurien habitat un món incontaminat pel mal, en el qual la creació hauria respectat l’home i se li hauria sotmès de bon grat. Si la humanitat hagués escollit lliurement servir Déu i ignorar el Mal, aquest lloc meravellós, que vosaltres anomeneu Edèn, li hauria pertanyut per sempre. Hauria estat estretament lligat a la dimensió del pur esperit en la qual viuen els àngels. Homes i àngels s’hi haurien pogut moure lliurement, passant de la dimensió del pur esperit a la dimensió espiritual i material en la qual vivia l’home, i viceversa. La Gran Barrera del Cel hauria protegit per sempre els homes i els àngels de la influència de Llucifer i dels seus dimonis, que mai l’haurien pogut traspassar.

Un a un i parella per parella, els vostres progenitors, pares i mares de la humanitat, van ser interpel·lats per Déu i confrontats amb Llucifer, el qual s’havia posat l’objectiu de destruir per sempre l’odiat home, a causa del qual havia caigut tan tràgicament. En el seu pla boig, Llucifer estava convençut que l’home pecaria d’orgull, igual que ell, i que Déu l’allunyaria per sempre de la dimensió en la qual havia estat posat, precipitant-lo per sota de la Gran Barrera del Cel, com li havia passat a ell. Un cop caigut, l’home hauria passat a ser el seu esclau per sempre més i ell hauria regnat per sota de la Gran Barrera.

En el seu pensament malalt, Llucifer imaginava, com encara s’imagina, que un dia venceria Déu i s’asseuria al seu tron, venjant-se de com havia estat tractat, i dominant sobre tota la creació. Llucifer era i és conscient que això no passarà mai; de fet, conserva el coneixement que tenia com a àngel de llum; per això coneix bé l’omnipotència de Déu que cap força de l’univers pot afrontar. Sap que és una creatura, però, obstinat i cec d’orgull com és, fa veure que no ho sap i s’enganya a si mateix i a tots els que el segueixen, prometent-los un regne que mai arribarà. Per això, s’enganyen tots els que el segueixen; tard o d’hora, experimentaran la decepció i l’amargor.

Els progenitors van ser cridats a escollir entre Déu i les seves promeses i Llucifer i els seus enganys. I el que havia passat entre els àngels, igual va passar entre els homes, que es van dividir. Un petit grup de progenitors van escollir Déu, tant individus com parelles. Van decidir mantenir-se fidels a Déu per sempre, consagrant-li els seus descendents i exercint plenament el seu sacerdoci al servei de tot el creat, en comunió amb els àngels. En aquests homes va prevaldre l’amor cap a Déu i la fidelitat a les seves lleis.

Una bona part dels progenitors es va mantenir indecisa, tot i que no es va rebel·lar contra Déu. Això va passar a causa de la indecisió de persones individualment i de la falta d’entesa dins de les parelles. És a dir, va passar que en algunes parelles l’home estava disposat a servir a Déu, però la dona dubtava i el confonia, o viceversa. Aquestes parelles tenien por d’assumir la responsabilitat que Déu els havia donat, però tampoc creien en Llucifer. Es van mantenir “neutrals”, per dir-ho d’alguna manera, mantenint una certa distància tant de Déu com de Llucifer. Van establir viure en pau entre ells en la mesura del possible. S’ocuparien només d’ells mateixos i dels propis descendents, mantenint una actitud correcta envers els seus semblants, amb la condició que els altres fossin igualment correctes amb ells. En aquests homes prevalia la por que els va fer egoistes, i els va portar a tancar-se en ells mateixos, fent-los renunciar al servei sacerdotal a favor de la creació.

La resta de la humanitat va escollir Llucifer, amb diversos matisos. Algunes parelles van decidir creure a fons les mentides de Llucifer, establint una tremenda aliança amb ell, destinada a semblar dolor i desgràcia en el camí de la humanitat. Aquesta aliança implicava la submissió als dimonis i el menyspreu de Déu i dels àngels, la consagració a Llucifer dels primogènits i el compromís d’enfrontar-se per tots els mitjans a aquells que haurien escollit servir a Déu. Altres parelles van cedir a Llucifer però no van voler oferir-li els primogènits. Però van refusar servir a Déu i viure en comunió amb els homes que es mantingueren fidels i amb els àngels.

Entre aquests homes dominava la rebel·lió, l’orgull i l’ambició, que els portaren a rebutjar els dons i les promeses de Déu, per córrer darrere les vanes seduccions de Llucifer, que els havia promès el domini de tot l’univers. Fent això, van perdre la seva identitat i van oblidar que eren fills de Déu.

La humanitat es va dividir i la major part va abandonar el veritable Déu, en part rebel·lant-se obertament contra ell, en part donant-li l’esquena amb indiferència per seguir els seus propis interessos i projectes. Aquest va ser el primer pecat comès per les creatures, el pecat original, on tenen origen tots els altres pecats de la història de la humanitat. El Mal, una vegada més, havia dividit els esperits.

El que havia passat entre els àngels es va repetir entre els homes i es va estendre a tota la creació, destinada també a sofrir canvis profunds, per seguir el destí de l’home, a qui havia estat sotmesa per Déu[5].

[1] Cfr. “Riscrivere la Storia – vol. II – L’Universo e i suoi abitanti” pàg. 37-44. Es pot trobar la versió completa del llibre en espanyol a https://www.lucidellesodo.com/it/home/137-el-universo-y-sus-habitantes.html

[2] Cfr. “Més enllà de la Gran Barrera” cap. 3, pàg. 65, Ed. Luci dell’Esodo.

[3] Cfr. ”Més enllà de la Gran Barrera” cap. 3 Ed. Luci dell’Esodo

[4] Se’ns ha explicat que amb el nom de Satanàs s’ha d’entendre no un esperit determinat sinó l’esperit del mal en general i les potències infernals en conjunt, de les quals formen part innombrables dimonis, cada un dels quals té el seu nom. Per això, quan parlem de Satanàs ens referim al conjunt de les forces infernals.

[5] Cfr. Rm 8, 19-21