Us deixo la pau, us dono la meva pau

Part III – La dimensió de la no-memòria

23 de març de 2025

Textos de referència:

Del llibre “Riscrivere la Storia – L’Universo e i suoi abitanti”, pàg. 47-49.[1]
1 Co 9, 16-19.22-27
Lc 6, 39-42
Lectures del divendres de la setmana XXIII del Temps ordinari (any parell), 12 de setembre de 2014.

Reflexió a càrrec de Stefania Caterina i P. Tomislav Vlašić (Transcripció d’àudio)

Ahir vam parlar de l’energia disgregadora. Amb la rebel·lió d’una part dels àngels amb Llucifer al capdavant, amb la rebel·lió d’una part de la humanitat i l’aliança que l’home de la Terra, els nostres progenitors, van fer amb Llucifer, aquesta energia disgregadora va entrar a tot l’univers en mesures diferents, segons la tria de cada una de les humanitats. Aquesta és la corrupció que nosaltres a la Terra coneixem molt bé. Ara mirem el que ens indica l’Esperit trinitari, en quin estat ens trobem, què hem de fer.

Llegim un fragment del llibre “L’Universo e i suoi abitanti”, a la pàgina 47:

Llegiu més

La dimensió de la no-memòria

Tota la humanitat va ser allunyada de la dimensió de sobre la Gran Barrera, a l’espera que Déu transformés la creació segons la seva voluntat. Els progenitors que es van mantenir fidels van ser cridats per Déu, juntament amb els àngels, a col·laborar amb ell en la seva obra de transformació de tot el creat. Els va confiar tasques precises que van executar amb gran responsabilitat i diligència. Déu els va recompensar, deixant-los gairebé íntegres les facultats originàries de les seves ànimes. Els va donar la intel·ligència per comprendre les lleis que governen la creació. Així van començar la seva missió, que continua encara avui.

Els progenitors indecisos i infidels van ser relegats a una dimensió temporal i indefinida per sota de la Gran Barrera, la dimensió de la no-memòria. Aquí, els progenitors indecisos i els rebels van perdre la memòria del que havien estat al principi. Tant la indecisió com la infidelitat havien alterat l’estat de la puresa originària i ja no eren conscients de la seva identitat. Les facultats de les seves ànimes es van anar extingint a poc a poc, en els progenitors indecisos menys, en els altres més. Els progenitors de la Terra van retrocedir més que els altres a causa de l’aliança amb Llucifer que els va convertir de seguida amb els homes més fràgils de l’univers.

Quan Déu va acabar la seva obra, la humanitat va començar el seu camí des del principi, en una creació molt diferent de l’original. Les humanitats que es van mantenir fidels a Déu van començar amb avantatge, joioses i dirigides cap a Déu, en constant progrés espiritual i humà. Les humanitats que es van mantenir incertes van començar el seu camí sense entusiasme, decidides a buscar només el seu propi benestar. Les humanitats infidels portaven la pesada càrrega del pecat original que va fer que el seu camí fos molt feixuc. Aquestes humanitats partien d’un nivell de coneixement molt baix; per això haurien d’aprendre de nou tot el que havien oblidat. Inclús la relació amb la natura va quedar compromesa i es va fer molt difícil; l’home rebel a Déu havia de patir les conseqüències de la seva decisió i lluitar molt per mantenir controlats els seus instints i la natura, que també estava tocada per les conseqüències del pecat i ja no era dòcil.

Què passava amb els progenitors indecisos i rebels? S’havien separat de Déu; tot i que de maneres diferents, havien decidit viure per ells mateixos, confiant en les seves capacitats. Els progenitors de la Terra confiaven també en Llucifer i en la seva falsa promesa de fer-los com Déu. Quan l’home se separa del Creador es marceix la seva identitat, s’allunya de la font de la vida i ja no recorda que és fill de Déu. Això li provoca una sensació de pèrdua i de buit; busca un suport i es crea falses seguretats fins a construir-se els ídols que posa al lloc del Déu veritable. Però tampoc això omple el seu buit. Déu va permetre que aquests homes perdessin la memòria del que havien sigut perquè sabia que si ho haguessin recordat, el sentit de culpa els hauria oprimit per sempre. Déu no va esborrar la seva identitat, no els va privar de la seva dignitat de fills sinó que no va permetre que les facultats de les seves ànimes continuessin sent les de l’origen, perquè haurien estat utilitzades pel mal, per satisfer l’egoisme. Això els hauria perjudicat encara més i no només a ells sinó als seus descendents i a tot l’univers. Les seves facultats es van “ensopir”, els van quedar com segellades, a l’espera que Jesucrist, el Salvador, obrís un dia els segells. Jesús va venir entre vosaltres, va complir la seva obra, però la major part de la vostra humanitat el va rebutjar i el rebutja. Per això les vostres facultats continuen mantenint-se inactives. Seran desvetllades només en aquells que hauran cregut en Jesús i que hauran estat capaços de renunciar a ells mateixos i de seguir-lo. Malgrat tots els intents de l’home, que busca l’ajuda de Llucifer per ser poderós, les facultats de les vostres ànimes no seran del tot desvetllades sinó en els fills de Déu, en els veritables i no en aquells que es proclamen com a tals i no ho són.

L’obra del Creador per remodelar l’univers va ser grandiosa, però no definitiva: Déu va establir que un dia tota la creació tornaria a la seva esplendor original: no només l’home, sinó totes les creatures un dia pujarien per sobre de la Gran Barrera, en la dimensió de l’esperit pur. El Salvador promès hauria obert el camí cap a la NOVA CREACIÓ a tots aquells que desitgessin servir Déu de tot cor.

Jesucrist, Fill de Déu i Salvador, es va immolar per tota la humanitat. Va pagar el deute a la Justícia Divina, va restablir el destí de tota la creació, la va deslliurar de l’esclavitud de Llucifer. Després de la mort i la resurrecció de Jesús, tot home, sigui del planeta que sigui, té la possibilitat de viure una vida nova però amb una condició: que reconegui Jesucrist com a Déu i Salvador i accepti estar unit a ell. Tot això que Déu ha creat ha de tornar a Déu; però res pot tornar si no és a través de Jesucrist que és el Camí, la Veritat i la Vida. Per això, l’anunci de la salvació arribarà a tots els racons de l’univers, per tal que tot el que existeix sigui recapitulat en Crist.

En aquest missatge del llibre hem tocat la profunditat de l’abisme, on vam caure; hem tocat també la gran esperança que ens dona la joia del que Déu ha preparat per a nosaltres: un univers, una creació més bonica que la del principi quan no s’havia comès cap pecat. Imagineu-vos una mica, que us quedéssiu sense memòria: quina tràgica situació per un home quan perd els sentits; perdre els sentits, no sentir-se a si mateix ni sentir el que el rodeja. Amb el pecat original, l’home, especialment a la Terra, va caure així, va perdre la seva identitat. Es van adormir les facultats de l’ànima. El pitjor és que ni Déu el podia ajudar, per què? Perquè l’home havia esdevingut com un infant que no discernia i no sabia utilitzar les facultats. Passaria a l’home, com veurem més endavant, a l’Atlàntida, i us dic que la Terra tal com és, ha progressat moltíssim; no gràcies als científics de la Terra sinó gràcies als sants. En vista de la vinguda de Jesucrist i la santedat de molts fills de Déu a la Terra, la Terra ha progressat i Déu desvetllarà els homes de bona voluntat, a tots aquells que vulguin ser desvetllats.

Realment cal reflexionar sobre el fet que ni tan sols Déu pot ajudar-nos. Podem cridar: dona’ns les gràcies, dona’ns dons, dona’ns les coses extraordinàries, i no ens les pot donar perquè som perillosos, destructors de nosaltres mateixos, dels altres. Aleshores aquí neix la nostra responsabilitat d’alçar-nos de nou, pregar molt perquè Jesús enviï l’esperit Sant en els nostres cors i ens transformi gradualment, que hi hagi en nosaltres desitjos de l’Esperit Sant, no desitjos de l’egoisme, que hi hagi en nosaltres el desig d’entrar de nou en les lleis de l’Esperit pur. Fixeu-vos que totes les paraules de l’Evangeli són les lleis de l’Esperit pur. Com se’ns escapen quan les llegim, perquè descartem tot el que ens és incòmode. Tampoc n’hi ha prou amb ser batejats: cal viure el baptisme i arribar a la unió mística amb Crist. El problema de l’home desmemoriat de la Terra, de la seva identitat, és que té una seguretat falsa, se sent autònom i a vegades el cristià se sent igual que el seu Mestre Jesucrist: hem d’humiliar-nos i amb humilitat demanar a Jesús la gràcia de desvetllar-nos, de transformar-nos i portar-nos a la creació nova. Hem de desvetllar la nostra responsabilitat per a nosaltres mateixos i la responsabilitat per als altres. De la caiguda dels nostres progenitors, en portem les conseqüències; del mal que fan els satànics, en portem les conseqüències; de la nostra indiferència, superficialitat, tota la Terra i l’univers en porten les conseqüències. Escolteu Sant Pau a la primera carta als Corintis, capítol 9: “Quina és doncs la meva recompensa?” perquè predica l’Evangeli. “La de predicar gratuïtament l’Evangeli sense utilitzar el dret que se m’ha concedit per l’Evangeli. De fet, tot i ser lliure de tothom, m’he fet servent de tots per guanyar-ne els més possibles; m’he fet tot per tots, per salvar-ne alguns costi el que costi. Tot ho faig a causa de l’Evangeli, per participar-hi amb ells”.

Us beneeixo, que l’Esperit de Déu Tri i U davalli damunt vostre, comenci a desvetllar amb gran poder la vostra vida, perquè a poc a poc esdevingueu conscients de què vol dir ser cristià, què vol dir ser fill de Déu, quin és l’esplendor que manifesta un fill de Déu. Us beneeixo perquè vosaltres comprengueu què vol dir donar la vida a Déu, donar la vida a Jesucrist, oferir la vida -és l’única manera d’anar més enllà dels límits dels nostres propis horitzons de confusió, i Ell ens guia més enllà dels límits de tota la ciència, de tota la saviesa humana. Allò que es mou a l’univers fora de Déu ens oprimeix i ens porta enrere. Només allò que ve de la font de la vida, ens alimenta, ens transforma, ens vivifica, fins a portar-nos un dia a la resurrecció, també del cos, més enllà de la Gran Barrera, en el Regne de Déu. Beneeixo a tots els que escoteu i a tots els que us escoltaran, perquè la gràcia abundant en aquest temps es difongui per tot arreu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. “Riscrivere la Storia – vol. II – L’Universo e i suoi abitanti” pàg. 47-49. Es pot trobar la versió completa del llibre en espanyol a https://www.lucidellesodo.com/it/home/137-el-universo-y-sus-habitantes.html