Missa vespertina – Diumenge de Pentecosta – Església de Jesucrist de l'Univers

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

7 de juny de 2025

Missa vespertina del Diumenge de Pentecosta

Any C – Solemnitat

Lectures Ga 3, 1-5; Sl 32; Rm 8, 22-27; Jn 7, 37-39

En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.

INTRODUCCIÓ I PERDÓ

Llegiu més

Hem arribat a aquesta vigília. Desitjo, per a cada un de vosaltres, que cada un de vosaltres, en el seu propi sacerdoci ho faci per amor a la humanitat. Desitjo veure’ns a l’amfiteatre[1], veure’ns a la vigília d’aquest esdeveniment, perquè aquest any serà un esdeveniment, en el pensament de Maria, reunits en el Cor Immaculat de Maria, en el seu pensament. I torno a dir, amb totes aquelles ànimes, totes aquelles realitats, tots aquells passatges, totes aquelles transformacions que estan lligades a cada un de nosaltres, allà, disposats a oferir la vida, a deixar que Maria generi el Fill de Déu dins nostre; de la mateixa manera com Ella el va generar en l’Esperit Sant l’ha de generar en cada un de nosaltres. I llavors, ser realment aquesta llum, la testimoniança que renova el rostre de la Terra. Renovar el rostre de la Terra no vol dir que hàgim de fer grans coses: hem de permetre a Déu fer grans coses a través nostre, és Ell qui fa grans coses.

Seria bonic, jo ho intentaré, entendre una mica aquesta acció del pensament de Déu que et pensa, et genera, et dona a Maria, Maria et porta al Fill, genera el Fill dins teu, i ho fa en l’Esperit Sant. I Jesús, que després, en l’Esperit Sant, et porta al Pare. Entendre una mica aquesta acció de l’Esperit Sant, que crec que està molt confusa en la ment dels cristians.

Així doncs, intentem entrar a través del pensament de Maria. Sense Maria no podríem fer res, Maria sempre genera Jesús, sense Jesús no podríem fer res. És sempre una acció així, si us hi fixeu. Deixem-lo lliure durant aquesta horeta, per deixar-lo lliure sempre.

Preparem-nos.

Et demano, oh Mare, que ens presentis a cadascun de nosaltres, que presentis la teva Església, a través del teu Cor, en aquesta vetlla, tal com va ser a la primera vetlla a Jerusalem. Els deixebles i els apòstols estaven reunits al teu voltant i el teu Espòs va davallar damunt teu, va davallar damunt de tots ells i va portar la veritat completa.

Oh Mare, a través del teu Cor presenta’ns al Pare, que el perdó del Pare davalli damunt nostre, sobre totes les nostres interpretacions de l’Esperit Sant; que davalli damunt nostre, sobre totes les mancances que hem comès envers l’Esperit Sant; que davalli per renovar dins nostre tot aquell camí que hem fet difícil, tortuós, perquè no seguim els impulsos de l’Esperit Sant. Que aquest perdó del Pare, però, el sentim ple, que no deixi amargor, que no ens limitem a veure que “ens hem equivocat”, sinó que contemplem l’amor de Déu que no mira el nostre error, sinó que ens mira ja en el seu pensament nou, en la Nova Creació, i que el perdó és precisament això: alliberar-nos per entrar a la vida.

Aleshores, oh Pare, que el teu amor davalli una vegada més sobre aquesta Església, que davalli sobre la humanitat, que davalli sobre tots els homes i dones de bona voluntat, que davalli sobre els petits, els últims, que davalli sobre els més oblidats; que davalli sobre aquells que sense saber-ho estan plenament immersos en la teva voluntat, tot i que no et coneixen. Que el teu amor arribi també a la creació, que obri en nosaltres la veritable comprensió, la veritable saviesa, la veritable ciència, que ens porta a conèixer-te, ens porta a conèixer el Fill, ens porta a conèixer l’Esperit Sant i ens porta a conèixer també a Maria Santíssima. Que el teu perdó davalli sobre els malalts, els moribunds, que curi a aquells que estan preparats i desitgen curar-se, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

HOMILIA

Anem vestits de blanc i no de vermell, com ho estarem demà, precisament pel que he dit abans: per estar amb Maria. Intentem estar al Cor de Maria, en el seu pensament.

He dit que aquesta Pentecosta no és com les altres, no és com les altres en el pensament de Déu, no és com les altres en l’acció de Déu. La fet d’evolucionar en plenitud, el fet de ser testimonis de l’Esperit Sant, testimonis de Jesús, testimonis del Pare, depèn de nosaltres, de la nostra resposta. Però aquesta Pentecosta no és com les altres. Vam resar la novena perquè el Senyor faci cada cop més visible la seva Església, i ho farà; però, això, enteneu que depèn de la resposta de cadascun de nosaltres, perquè som la seva Església. Sé que Ell farà la seva part perquè és fidel.

Pentecosta: però què és l’Esperit Sant, la Tercera Persona de la Santíssima Trinitat? L’amor del Pare que davalla sobre el Fill, l’amor del Fill que davalla al Pare, sí, però què és? Abans de res, és una Persona i, de la mateixa manera que tenim una relació amb Maria Santíssima, que ens ajuda a tenir una relació amb Jesucrist, que ens ajuda a tenir una relació amb Déu Pare, hem d’aprendre a tenir una relació amb la Persona Esperit Sant, veritable, concreta, un intercanvi.

Ell és el primer do que Jesús ens fa. La glorificació de Jesús, la seva redempció, la seva Creu, ens dona com a primer do l’Esperit Sant. Ens dona una Persona amb qui podem parlar, intercanviar, compartir, comprendre; una Persona que també és el Consolador, tots els dons. Abans de Jesús hi va haver molts profetes, Abraham, els patriarques. Tots van ser guiats per Déu, però no tenien l’Esperit Sant. Van ser guiats a través de Sant Miquel, Sant Rafael, els Arcàngels, els Àngels. Sense el recorregut de Jesús ningú pot rebre l’Esperit Sant.

Recentment, hem llegit als Actes dels Apòstols, també Sant Pau que va trobar uns deixebles i els diu: “Però on vau ser batejats? En l’Esperit Sant?”. “Ni tan sols sabíem que existís. Vam rebre el Baptisme de Joan“.[2] I després, ell, els bateja. Pere es troba que l’Esperit Sant baixa sobre els pagans. Ell diu: “Qui soc jo per negar que ha davallat com ha davallat damunt nostre?“[3].

El primer que hem d’entendre, naturalment, són aquests passos que no són evidents: aculls Jesucrist, ve l’Esperit Sant; no aculls Jesucrist, no tens l’Esperit Sant. Jesucrist és l’únic que pot entrar al nostre santuari interior, és l’únic que té la clau. És Ell. La seva tasca, com a Segona Persona de la Santíssima Trinitat, és obrir aquesta porta, és alliberar-te, és alliberar-te dels teus pensaments, del pecat original, del teu ego; és alliberar-te, és guarir-te. Però després, és l’Esperit Sant qui et condueix a la veritat completa, a conèixer el Pare, a convertir-te en fill de Déu. Així doncs, acollir a Jesús per viure la redempció i Jesús et dona l’Esperit Sant, que inicia el procés de transformació i després et torna a Jesús, i Jesús et porta al Pare en l’Esperit Sant. No us ho mireu com a tecnicismes, són coses concretes.

Sabem que és qui dona els set dons. Crec que, en canvi, els cristians sempre l’han vist com el que dona carismes, però Ell no té res a veure amb els carismes. Ell porta els set dons de l’Esperit Sant que no són carismes. Ho veurem més tard.

L’Esperit Sant és la tendresa del Pare, és Aquell que et guia a través de tota la transformació de la teva vida, a través de tots els teus límits que han estat oberts, els teus pecats que han estat perdonats, les situacions de la teva vida que han estat redimides, que ja no tens cap motiu per quedar-te allà, lligat, perquè l’Esperit Sant et guia a la transformació, a la veritat completa, però a la veritat de Déu. No ens confonguem pensant la veritat del món o pensant en els seus dons -saviesa, intel·ligència, ciència…- segons el món. No té res a veure amb el món. La saviesa que et dona l’Esperit Sant és la de conèixer Déu; la ciència és la ciència en Déu, la intel·ligència en Déu, de la vida segons Déu. Per tant, si ho encarriles segons el món, estàs exactament al costat oposat.

És el Consolador. Però, de què consola? Jo crec que sobretot consola aquells que han trobat Jesucrist, que s’han sentit alliberats, que l’han vist, que l’han volgut, que el desitgen i que ja no el troben, perquè Jesucrist ha tornat al Pare. Ens consola de l’absència del Crist. No sé si s’entén el que vull dir. Ens consola del fet que ha tornat al Pare. Als Apòstols els diu: “No ploreu, per a vosaltres és millor que me’n vagi, perquè us donaré el Consolador”[4]. És així encara avui, és així encara avui. Ho dic: ens consola des de la Comunió que rebrem aquest vespre a la que rebrem demà al vespre; durant vint-i-quatre hores ens consola fins que no el rebem una altra vegada. Però no consola fent-nos carícies, eh, obrint dins nostre la veritat completa.

Ens consola en les nostres dificultats, perquè, diguem-ho sincerament -almenys per a mi és així- seguir Crist és l’única cosa que es pot fer, és la cosa més bonica que hi ha, però costa, és feixuc. Et consola de les fatigues, ve per portar-te la dolcesa, la tendresa del Pare, a fer-te assaborir les coses de dalt, que et donen el coratge i la força per continuar en el món d’aquí baix. És l’Esperit Sant, és l’amor, aquell amor que es fa viu i concret, no només que flueix entre el Pare i el Fill, sinó que, si vius una relació amb Ell, el sents, aquell amor que t’explica què és l’amor, no segons el món; aquell amor que et porta a la transformació del teu pensament sobre qui és l’amor, sobre què és l’amor: és l’Esperit Sant.

Els set dons, deia, estan tots lligats al coneixement de la vida en Déu, els set dons de l’Esperit Sant. Els carismes poden ser el poder de fer miracles, de parlar en llengües, poseu-hi tot el que vulgueu, però no són els dons de l’Esperit Sant. De fet, ja hi eren abans, amb els profetes d’abans, hi eren abans de Jesús, mentre, en canvi, l’Esperit Sant només hi és després.

Aleshores, per iniciar aquest camí de coneixement veritable, Jesús ens havia de treure el pecat original. Cada vegada que escollim Jesús -i no digueu: l’he escollit una vegada per sempre- cada vegada que l’escollim, quan vivim els moments difícils de la nostra vida on encara hi ha el pecat original… hi actua, allà on el pecat original encara aconsegueix mantenir-te esclau, mantenir-te segons el món, tu esculls Jesús. Tries Jesús, Ell encara t’obre, Ell encara t’allibera i et dona l’Esperit Sant, comença el camí de resurrecció i de transformació, o diguem-ne de guariment. Guariment de què? De tu mateix: guariment de l’ànima, guariment de les facultats de l’ànima -intel·ligència, memòria i voluntat[5] -que sempre i en qualsevol cas estan subjectes a entrar en el domini de l’esperit del món; inclús després d’haver estat alliberades corren el risc de recaure. I de nou Jesús t’allibera, setanta vegades set, t’allibera, amb el perdó, donant-te força, donant-te l’Esperit Sant.

I d’aquí surten aquelles paraules que potser poden semblar “la veritat us farà lliures”[6], “L’Esperit Sant us donarà la veritat sencera”[7], perquè serà Ell qui t’ajudarà a comprendre les paraules de Jesús, a comprendre l’acció de Jesús, t’ajudarà a comprendre la teva acció a on tu, amb el teu pensament, no arribes. Tot fet sempre amb delicadesa, perquè és l’amor. No serà mai assenyalant amb el dit, amb violència, sinó una acció que es produeix Jesús-Esperit Sant; podríem posar primer Maria-Jesús-Esperit Sant. Simplement, t’ajuda a entendre el camí a recórrer, t’obre el camí. Aquesta és la veritat sencera: el teu camí, la teva veritat, la teva identitat. Et mostra els dons que t’ha donat el Pare, els dons que t’ha donat Jesús, els dons que tens al teu voltant, et mostra tots el dons, et fa sentir la seva presència. És Aquell que et fa sentir l’Església, tots aquells que estan immersos en l’Esperit Sant, és un do que et fa sentir cos, Cos místic. I aquí és on hi ha la veritable transformació del pensament, només en Ell, altrament, nosaltres transformem el nostre pensament d’un pensament humà a un pensament elevat, però sempre humà, més savi segons la saviesa humana, més fet de conceptes, de teories, però no és l’Esperit Sant, és una altra transformació. Ens transforma en fills de Déu.

Sabem que el pecat contra l’Esperit Sant no serà perdonat. Crec que a tothom, almenys per mi, quan ho sento, dic: ostres, què és? Què és? Què és aquest pecat? Crec que teniu la maduresa -i no em digueu heretge- per entendre que el pecat no és allò que potser sempre hem combatut, per molt equivocats que siguin, no són els nostres límits, no són les nostres febleses, no són les nostres mancances, no són les nostres dificultats que ens porten a ser més o menys dolents. No és aquest el pecat; aquest pecat és perdonat, sempre, només cal demanar-ho. Ho hem sentit també a la primera lectura i també Sant Pau, n’hi ha prou amb invocar el nom del Senyor. El pecat, aquell… que després et porta a no ser perdonat, no tan mentre el fas, sinó perquè fent-ho, en comptes de pujar, comences a baixar, baixes, baixes, baixes, i no serà perdonat perquè corres cap a l’infern en comptes de cap al Cel. Aquest pecat és rebel·lar-se. Rebel·lar-se contra qui? Contra els dons de Déu, no acollir els dons de Déu, no acollir l’ajuda de Déu, no acollir totes les possibilitats que Déu et dona, no acollir el Senyor que de totes maneres mira d’elevar-te, perseverar en el teu pensament, perseverar en aquest rebuig, rebutjar l’ajuda de Déu. Com es pot perdonar? Ho rebutges. No agafar aquesta mà que Déu t’estén, com va fer Pere quan s’ofegava[8], si no agafes aquesta mà no ets perdonat. Ets tu que no… no és Ell que no et perdona, ets tu que no vols ser perdonat, ets tu que et vols quedar allà.

És rebutjar el camí que Ell t’obre, perquè no escoltes la seva veu. Fer això és un pecat contra l’Esperit Sant, diuen, però, si us hi fixeu, aquest pecat comença quan no aculls Jesucrist, no aculls Jesús. Aleshores, després, en conseqüència, no tens l’Esperit Sant i així successivament amb tots els pecats. Però, atents, perquè jo no acullo Jesús de moltes maneres: quan no el vull conèixer, quan només el vull a la meva vida per ajudar-me com jo digui, quan el vull, però ha de ser Jesús qui em segueixi a mi, no jo que segueixo Jesús, ha de ser Ell qui fa els miracles per fer que les coses vagin com jo penso. Quants matisos! Posar al centre el nostre ego i el nostre pensament, posar al centre les nostres intuïcions, ja és estar fent equilibris amb aquest pecat.

En canvi, saber que Jesús és enviat pel Pare, reconèixer que Ell sap el Camí, Ell és el Camí, Veritat i Vida, demanar ajuda, dona sortida al que he dit abans: Ell obre, et dona l’Esperit Sant i et condueix a la veritat sencera.

[1] Es refereix a l’amfiteatre de la Casa-santuari del “Rostre de Maria” a Medjugorje.

[2] Cfr. Ac 19, 1-6

[3] Cfr. Ac 10, 44-48

[4] Cfr. Jn 16, 5-7

[5] Cfr. “Més enllà de la Gran Barrera”, cap. 13, pàg. 246-247

[6] Cfr. Jn 8, 31-32

[7] Cfr. Jn 16, 13

[8] Cfr. Mt 14, 28-31