11 d’agost de 2025
Santa Clara
Lectura: Fl 3, 8-21; 4, 4-9
Introducció
En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, l’amor de Déu Pare i la comunió de l’Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.
Jo crec que no arribem a entendre a fons què signifiquen per a nosaltres Santa Clara i Sant Francesc, i crec que només ho descobrirem quan ens trobarem amb ells. Crec que la seva atenció cap a nosaltres, la seva maternitat i paternitat, encara ens són en gran part desconegudes. Tots ens sentim atrets i tenim una debilitat per Francesc i Clara, però, aconseguim transformar aquesta debilitat per a ells en comunió, arribem a transformar-la en un diàleg amb ells: “què és el que us ha impulsat, com ho heu fet?”
Llegiu més: SANTA CLARAEm sembla que ells deuen estar més contents que nosaltres d’ajudar-nos a comprendre què és el que els ha empès i com ho han fet, precisament per l’amor que tenen per nosaltres i perquè, essent ara nosaltres els que conduïm la mateixa obra, que ells no van poder acabar, desitgen que l’acabem nosaltres; si no és així, quedaria també incompleta la seva obra. Estan units inseparablement de nosaltres. A la família franciscana hi ha els franciscans, les clarisses, i molts sants, però això no era el que ells portaven en el seu cor. Ells desitjaven un poble com el que som nosaltres, de germans i germanes, homes i dones que visquessin buscant el Senyor.
Així doncs, oh Pare, de nou avui et demano que amb el teu perdó desfacis els lligams que tenim dins nostre i que ens impedeixen viure la llibertat de Francesc i Clara, llibertat que a ells se’ls va negar totalment, però que van assaborir i van tocar. També van oferir aquesta impossibilitat de viure lliures; ho sabien i ho van oferir.
Que el teu perdó penetri en tots els trucs que fem servir, que vingui a alliberar el nostre pensament de totes les càrregues que el món ens ha inculcat, que l’educació i la normalitat segons l’esperit del món ens han inculcat. Allibera’ns de tots aquells lligams que porten la Terra a convertir-se, al final, en el Purgatori Baix, gairebé a prop de l’Infern. Que el teu perdó ens restitueixi aquelles ales que la nostra ànima ha tingut des de la concepció perquè va ser feta i creada per viure plenament la unió mística amb Tu, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Déu misericordiós, que vas inspirar a Santa Clara un amor ardent per la pobresa evangèlica, per la seva intercessió, concedeix-nos també a nosaltres de seguir a Crist pobre i humil, per gaudir de la teva visió en la perfecta alegria del teu regne. T’ho demanem per nostre Senyor Jesucrist, el vostre Fill, que és Déu i viu i regna amb Tu en la unitat de l’Esperit Sant, pels segles dels segles.
Reflexió
Bona festa a tots!
Crec que aquestes paraules que Sant Pau ha escrit als Filipencs[1] són el programa de vida normal i no extraordinari per a un cristià i, per tant, per a nosaltres encara més.
Crec que el veritable problema pel qual avui ens trobem en aquest món de la manera com ens trobem, és perquè se’ns ha transmès el missatge que aquestes coses són extraordinàries. Ha estat la jugada més gran i més astuta de Llucifer, que ha atrapat a tothom. Molt pocs han quedat fora de la seva trama, i han sigut casos excepcionals: els sants; la normalitat és ser de l’esperit del món. Començant a raonar segons l’esperit del món, s’ha convertit en just allò que no és just, en bonic allò que no és bonic, s’ha convertit en bo allò que no és bo en absolut.
Avui dia, hem arribat al punt en què a més a més, es veu com a sagrat allò que és diabòlic i ja no entenem què és just. Després del pas del Fals Profeta, hem arribat a aquest punt: ja no sabem què és bo. Dos mil anys de confusió… i el seu segell! Però, encara que no ho volíem, gràcies a Déu, ens van excloure, i som l’Església de Jesucrist de l’Univers. Tenim per pare i mare Francesc i Clara, Maria i Josep, i estem units al Nucli Central i als nostres germans fidels.
Torno a Sant Pau. Cadascú de nosaltres, que escrivís a un altre, hauria d’escriure això, amb les seves paraules i la seva originalitat. Aquestes paraules les van escriure Clara i Francesc. I estic segur que cadascun de vosaltres, jo inclòs, ha estat conquerit per aquestes paraules. Malauradament, després, amb el vaivé de l’esperit del món, ens refredem i ens escalfem, ens refredem i ens escalfem, oi? Però aquestes paraules ens han conquerit, perquè, si no, no hauríeu fet els passos que tots heu fet: heu deixat això i allò, us heu traslladat i heu anat a viure als pobles[2], heu pres decisions importants. Ho heu fet perquè us heu deixat conquerir per Crist i podríeu dir aquestes paraules. Després, teniu els vostres alts i baixos, ho sé.
I m’he preguntat: aleshores, Clara i Francesc, com ho van fer? D’on van treure la força i el coratge, després d’aquell primer “sí”, que tots nosaltres també hem dit, per suportar les proves d’aquest món? Es van ajudar molt mútuament, tots dos, això ho sabem. Fins i tot després d’haver estat obligats a separar-se, en els moments més difícils Francesco havia d’anar a veure la Clara. Sovint arribava desmuntat i marxava amb forces renovades després d’un període amb ella.
Sant Pau acaba dient amb valentia: «Feu el que jo he fet»[3]; ho diu en més d’una de les seves cartes; té aquesta valentia: «Sigueu imitadors meus»[4].
Si prenem a Francesc i Clara com a exemples a imitar -fixant-nos sempre en la pobresa- veureu que la pobresa que ells vivien no era la de no tenir diners, de ser captaires, era la pobresa del món, de desvincular-se del món. No volien tenir res a veure amb l’esperit del món. Aquesta pobresa! Hi ha molts exemples de Francesc, que valen també per Clara. El més famós, que ja m’haureu sentit explicar altres vegades: a Francesc li van regalar un molí per fer l’oli, amb tot l’oliverar. El va rebre i després va passar la nit pregant i al matí va dir: “He entès que, si tinc el molí, m’hauré de preocupar de fer l’oli. M’he de preocupar pels lladres que vindran a robar-me l’oli. Hauré de fer una tanca perquè sinó entraran els animals a menjar les plantes, hauré de…” va anar a trobar la persona que li ho havia regalat i li va dir: “Escolta, guarda-te’l, estic millor sense res”. Però no era pobresa per no tenir res, era una pobresa per estar lliure de l’esperit del món. Ho enteneu? Havia rebut el molí d’oli, estava bé; el problema era tot el que implicava haver de tractar amb el món.
Així doncs, si els mirem, queda clar què van fer, tots ho sabeu. Tant l’un com l’altra ho van deixar tot. Ho van deixar tot i van haver de fugir dels seus familiars, dels sacerdots, dels assenyats, de la gent de bé que els deia: “Però sí, us donarem un convent”. Li van dir a la Clara: “Pots entrar a formar part… (no recordo de quin ordre)”; a Francesc, el bisbe intentava de totes les maneres de… Van haver de fugir de tothom. Van haver de tallar la relació amb tothom, si no, no haurien pogut avançar. Van prendre distància de tots aquells que intentaven fer-los pensar segons el món. Que cadascú s’observi a si mateix, a veure si no és una mica així per a tots nosaltres.
Però també podem veure com va anar tot: avui és Santa Clara. Us dic: ella no va tenir cap altra opció que escapar, tallar. Però, què va produir aquest camí? Va fer-se seus tots els seus familiars: la seva mare va entrar al convent, la seva germana va entrar al convent, tot Assís va començar a seguir a Francesc i Clara, tothom. Tots aquells que abans els havien criticat, tots aquells que abans havien intentat retenir-los o guanyar-se’ls amb “et donarem això, et donarem allò”, i dels quals havien fugit, tots van tornar a trobar-los i van trobar Crist. Els van guanyar per a Crist.
Aquest és el camí, no n’hi ha d’altre. El veritable amor és conquerir aquells que estimen el Crist. I quin és el camí? No tenir compromisos. Cada compromís vol dir “no podré”, cada compromís vol dir arrossegar-te com a soci de Llucifer, i aleshores, no pots res.
Fins i tot Francesc i Clara, però, no van poder fer tot el que havien de fer; no van completar la seva missió. I no us ho dic per baixar la nostra moral, sinó per intentar entendre com és de forta la nostra lluita; és per això cal ser tan radicals, perquè estem tractant amb un enemic fort. És cert que Déu és omnipotent, però fixeu-vos que Llucifer és fort, no fa broma i també és malvat, i si tan sols li proposes un compromís, et destrossa. Ells, que van intentar no donar-n’hi, no van poder. Ara no puc analitzar el perquè, no puc intentar entendre: “Però, què van fer?”. Ells també van fer alguna cosa, eren humans, algun error el van fer. Són al cel, eh, m’agradaria estar on són ells! Però és un fet. Només Jesucrist i la Mare de Déu no es van equivocar en res. L’enemic és fort.
Ara, com ja he dit abans, el que Francesc i Clara més desitgen és ajudar-nos a portar a compliment els plans de Déu, i no la menyspreem aquesta ajuda. Així doncs, aquí he de tornar a Sant Pau, a aquesta Carta[5]; he de tornar-hi perquè sé que tenim tot el que necessitem: ho sé, se m’ha dit, ho veig, ho tinc clar. I també sé que cadascun de vosaltres ha estat cridat i té totes les gràcies per fer el que ha de fer. Quan dic: “Sé que tenim tot el que necessitem”, és precisament perquè us miro, en aquest moment històric encara més.
Sé que som indestructibles i invencibles si tots ens posem al servei total i complet de l’obra de Déu. Som més forts que l’Infern i que totes les religions i les religiositats que existeixen. No forts per vèncer-les, sinó forts per passar-hi a través i conquistar a tothom per al Crist: Déu ens ho ha donat tot. No ho ha donat tot al pare Tomislav i a la Stefania Caterina, ha donat i distribuït a cada un de nosaltres la seva part per ser el Cos Místic. També gràcies a la Clara i en Francesc. És preciós!
Hem estat tots previstos, però per aconseguir-ho, cada un de nosaltres ha de sentir amb força –i si no ho sent, que miri el motiu– un foc interior que de vegades el porta fins i tot a sentir-te malament, sí, perquè fins i tot aquest sentir-se malament és útil. Però aquest foc, què és? Què és el que ressona fort? Una veu, un foc –digueu-li com vulgueu– que continua clamant: “Tot ho considero escòria comparat amb conèixer el Crist”[6]. Si no sentiu això, aneu a buscar un encenedor, feu alguna cosa per encendre aquest foc! “Tot ho considero escòria comparat amb conèixer el Crist”, tot. Sense aquest foc, no ens ajuda ni la presència viva de Clara, de Maria Santíssima, dels Arcàngels i –em sap greu haver-ho de dir– tampoc són suficients els sofriments del pare Tomislav oferts per nosaltres, si no tenim aquest foc. Però, si tenim aquest foc, tota l’Església darrere nostre i el pare Tomislav, amb la seva oferta, ningú ens aturarà, ningú! Tot el que hem decidit tirar endavant no només arribarà a compliment, sinó que s’ampliarà. Però tothom és necessari.
Aleshores, concloc. Avui vull pregar a Santa Clara que ens il·lumini a cada un de nosaltres, el nostre íntim, la nostra ment, que no ens deixi la possibilitat d’amagar-nos i fer trampes, que ens il·lumini si encara hi ha alguna cosa que considerem més important que conèixer el Crist. Que ens ho faci veure, perquè puguem així confrontar-nos amb Déu i entendre què volem fer. Li demano que pregui i supliqui al Pare, juntament amb Francesc, de treure’ns allò que encara ens bloqueja per entrar a la veritable vida, aquella vida que ha estat preparada per a nosaltres, gràcies també a ells dos, a Clara i Francesc, al pare Tomislav i a Stefania Caterina, i a tots aquells que abans que nosaltres han sofert perquè ara nosaltres féssim la nostra part.
Gràcies!
Fem una crida a tots els franciscans de totes les èpoques, de tots els temps. Fem una crida a tots els membres de l’Església de Jesucrist que han preparat aquests temps, a cada sí en el moment de la concepció que encara està per despertar, a tots els petits, senzills, oprimits, a tots aquells que també en aquest temps pateixen les coses horribles i terribles que s’estan fent en aquesta Terra. Estem en uns temps, realment, no dolents, sinó pitjors. Recollim tot el dolor, tot el sofriment, tot el bé.
I a aquells que estan preparats per ser batejats, els batejo amb el nom de Clara i Francesc, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Us absolc dels vostres pecats, imprimeixo en vosaltres el segell de l’Esperit Sant, us dono el Signe del Triomf del Cor Immaculat de Maria i us uneixo a l’Església de Jesucrist de l’Univers.
Et mano, Llucifer, que te’n vagis amb tota la teva església negra al llac de sofre, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
Conclusió i benedicció
I a tots aquells que critiquen a molts de vosaltres per les vostres decisions i diuen: “Déu no divideix, Déu uneix”… que vagin a dir-ho una mica a Sant Francesc i a Santa Clara -i n’hi ha molts altres, però avui aquests dos- que Déu uneix. La sabeu tots la història de Francesc i Clara, oi?! No els va unir, precisament.
Que la teva benedicció, oh Senyor, davalli avui sobre tota la família franciscana de tots els temps. Que la teva benedicció arribi a tota la teva Església arreu de l’univers. Que davalli sobre la creació, que davalli per obrir dins nostre totes les potencialitats i totes les realitats, que són vives des de sempre, per viure la comunió amb tota l’Església de l’Univers i amb la creació.
Et donem les gràcies especialment per Clara, per Francesc i per aquells que ens han obert el camí. Per això volem beneir el pare Tomislav i la Stefania, i beneir aquells que ens han acompanyat, amb ells i abans d’ells.
Que la teva benedicció davalli sobre tota la Fundació, davalli sobre tots els nostres Santuaris, que davalli especialment sobre aquells que desitgen viure per conèixer Crist, sobre aquells que desitgen i consideren que “tot és una escòria comparat amb conèixer el Crist”; que allunyi l’esperit del món, allunyi Llucifer i la seva seducció i llenci a l’Infern aquells que l’han escollit per sempre, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Fl 3, 8-21; 4, 4-9
[2] Fa referència als Villaggi, pobles que comencen a néixer a l’Església de Jesucrist de l’Univers.
[3] Cfr. Fl 4, 9
[4] Cfr. 1 Co 11, 1 i Fl 3, 17.
[5] Cfr. Fl 3, 8-21; 4, 4-9
[6] Cfr. Fl 3,7-8
Església de Jesucrist de l'Univers 