Testimoniatge dels estigmes del Pare Tomislav Vlašić

Finale Ligure, 1 de novembre de 2025

Testimoniatge dels estigmes del Pare Tomislav Vlašić

Sóc metge i com a tal vaig seguir el Pare Tomislav Vlašić durant tot el període, un any i mig, en què va tenir els estigmes. El vaig visitar i tractar gairebé diàriament, vivint en primera persona el seu procés. El Pare Tomislav, al principi va sentir un dolor fort al pit, al costat dret, a l’alçada de l’última costella. Deia que sentia com una llança que el travessava des de la costella fins al cor. Un dolor molt intens i continu que cap analgèsic podia alleujar, i que no seguia cap patró de patologia que jo conegués. No es podia tocar i fins i tot el contacte de la pell amb la roba li era insuportable. Vaig notar diverses vegades que, quan tenia els ulls tancats, si acostava la mà al costat, fins i tot sense tocar-lo, sentia dolor. No havia patit cap cop, no tenia altres símptomes i tots els seus òrgans funcionaven amb normalitat. Les anàlisis de sang tampoc mostraven cap anomalia. No obstant això, tot i no saber fer un diagnòstic, ni ell ni jo, ni cap de nosaltres havíem pensat que pogués ser un signe d’estigmes. Vaig intentar, sense èxit, mantenir el dolor sota control i mirar d’entendre què podia ser, consultant també a altres col·legues. Amb el temps el dolor es feia cada vegada més intens, sense donar-li treva ni de dia ni de nit, i en el punt on s’iniciava el dolor va aparèixer un hematoma, d’uns quatre centímetres i una inflamació: semblava que la pell estigués a punt d’esclatar, però això no va passar mai. També els canells i els peus es van inflar, fins a arribar a tenir dificultat, de vegades, per caminar i, sempre, per agafar objectes. Malgrat això, el Pare Tomislav intentava portar una vida normal i amagar la intensitat del dolor a qui l’anava a trobar. Se’l veia serè, equilibrat, atent a les necessitats dels altres, disposat a escoltar, dòcil a qualsevol intent de tractament, profundament arrelat a la voluntat del Pare i en l’amor de Maria Santíssima. Quan li preguntava com es trobava, no m’amagava, revelant una veritable i sincera humanitat, la intensitat del dolor, la dificultat per suportar-lo i, a vegades, el desànim, la lluita interior, però sempre afegia: “El meu esperit està en pau, i m’immergeixo en el silenci de Déu en el qual Ell es revela a mi”. I em comunicava aquesta pau cada vegada que l’anava a veure i visitar, cada vegada que va voler compartir també amb mi tot el que Déu li feia conèixer, cada vegada que el dolor l’obligava a estar en silenci. Durant tot aquest període, sempre deia que estava vivint un període de gran purificació personal, que estava traient les crostes de la seva ànima, que Déu li estava transformant el pensament, i de tot això n’estava agraït. Jo mateixa, cada vegada que sortia de casa seva, independentment de si m’havia parlat o no, vivia un procés de purificació interior que al llarg d’aquest any i mig ha purificat el meu pensament, m’ha ajudat a caminar cap a Déu i ha guarit ferides de la meva ànima.

Llegiu més

Per Pasqua de 2025 els dolors es van intensificar encara més i per a mi era difícil veure quant arribava a patir sense tenir la possibilitat d’ajudar-lo a alleujar el seu sofriment. Dono testimoni, també, que el dolor s’accentuava sovint els divendres a la tarda cap a les tres i en ocasió de solemnitats marianes importants. En aquestes ocasions es veia obligat a quedar-se al llit i a les fosques. El seu cos, especialment la cama i el peu esquerres, presentava espasmes musculars visibles, i els peus i els canells se li inflaven encara més. El ritme cardíac, el funcionament dels ronyons i la pressió arterial eren normals. Tenia dificultat per respirar, no podia parlar. Algunes vegades vaig estar el seu costat en aquests moments i em semblava estar al peu de la creu de Crist. Els darrers temps ja no podia parlar, ni caminar, ni menjar: el dolor era massa fort. No podia dormir i en això tampoc li feia efecte cap medicament. Com a metge només podia constatar que estava assistint a un fenomen que no seguia cap coneixement mèdic i admetre la meva impotència i la de qualsevol teràpia. D’altra banda, considerant l’equilibri, la lucidesa mental, la docilitat, la fe, l’altruisme, la humanitat i la senzillesa amb què em feia partícip d’allò que estava vivint, la humilitat i l’espiritualitat que mostrava, descartava que es tractés de fenòmens esotèrics. Amb el temps, Jesús mateix va revelar que els dolors del Pare Tomislav eren signe dels estigmes (en aquest cas invisibles)[1] de nostre Senyor Jesucrist, que li demanava que els portés com un do d’amor per a la salvació de la Humanitat.

El Pare Tomislav, després d’una vida oferta a Jesús a través del Cor Immaculat de Maria, va acceptar també aquest darrer sacrifici per amor a totes les ànimes, vivint-lo en la discreció, en la humilitat, en la fe, en la senzillesa, en la docilitat, en la gratitud, amb molta humanitat i un gran amor a Déu i a totes les seves creatures. No s’enorgullia, no se’n vanagloriava ni ho ostentava, i se’n meravellava ell mateix. Cada vegada més esquelètic i silenciós, consumit pel dolor, el Pare Tomislav comunicava la vibració de la Vida, que és la de l’Amor Trinitari. El meu record d’ell no està lligat al que va dir i va fer, sinó a la vibració que emanava: la vibració d’una persona que es va despullar de tot pensament per conèixer el de Déu i el Seu Amor, d’una persona en la qual la força de l’ànima ha deixat espai a la bellesa, a la força, a la llum, a la calidesa amb les quals l’Esperit Sant omple l’esperit de l’home si aquest ho permet. Amb el Pare Tomislav he constatat que tot això es comunica fins i tot sense paraules, inclús enmig de grans dolors, de lluites espirituals, fins i tot mig nu, amb el catèter, una via intravenosa, en estat de coma, i durant l’agonia.

Atès el que he viscut i observat, no tinc cap dubte en creure que eren els estigmes de la Passió de Jesucrist i assumeixo lliurement i conscientment la responsabilitat de tot el que he afirmat.

Dra. Luisa Pirelli

[1] Els “estigmes invisibles” són un fenomen místic en el qual un individu experimenta els dolors físics de la Passió de Crist, però sense presentar ferides visibles al cos, tot i que es perceben amb gran intensitat. Per tant, impliquen només sofriment intern i físic, sense la manifestació visible sobre el cos. El dolor es viu com un do espiritual, una manera de participar a la passió de Jesús.

Aquesta experiència l’han viscut diversos sants, com Santa Caterina de Siena, que va demanar a Déu que les fes invisibles, i el Padre Pio, que va experimentar tant els estigmes visibles com els invisibles, descrivint aquests últims com un dolor agut i persistent.