Déu és Amor

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

8 de gener de 2022

(Transcripció d’àudio)

Som a la vigília de la solemnitat del Baptisme del Senyor, i amb aquesta solemnitat acaba el temps de Nadal.

Com cada any, durant el temps de Nadal, hem llegit la carta de Sant Joan Apòstol; Hem sentit també més vegades el pròleg de l’Evangeli de Sant Joan[1]. Aquestes lectures, així com les que ens han estat proposades durant les festes -la Sagrada Família[2], els màrtirs innocents[3]– fan pensar de manera particular en una semblança entre el naixement de Jesús, la seva partença, la primera Església. Maria, Josep i Jesús, són la primera Església, i fixeu-vos que també és així per a nosaltres, també en el nostre temps estem en la mateixa situació. També en el nostre temps som cridats a reprendre de nou, tornar a començar amb totes les gràcies que ens han estat donades, començar de nou amb la presència viva de Jesús en la segona vinguda.

Sant Joan, en la seva carta, que bonica i rica, anuncia allò que ha vist, allò que ha tocat, l’autor de la vida, penso que la recordeu tots. Anuncia la manera d’estar en la veritat; en diversos passatges diu: “Qui diu això, qui fa allò… no està en la veritat…, està en la veritat…”. Ja la llegireu si ara no la recordeu. Anuncia també què és l’Església: “Eren dels nostres…, van sortir de nosaltres…, no eren dels nostres…”[4]

Si mirem bé el seu recorregut, el seu camí, i el mirem no tant per honorar-lo -és bonic honorar Sant Joan- però si el mirem per veure’l també en nosaltres, perquè és molt semblant, repeteixo, per a cada home, per a cada un de nosaltres, podem veure sempre, que ell estimava Jesús des de sempre, des de sempre va ser atret juntament amb Andreu -els primers apòstols- juntament amb el seu germà Pere, també units de manera especial al Tabor i en tants moments, l’entenia. A més a més sabem que Jesús, de vegades anava precisament a buscar a Joan , per estar amb Joan, per reposar en Joan. Però, tot i això, sabem també que fins després de la resurrecció no ho va comprendre tot. Només quan va entrar en el sepulcre “ho veié i cregué”[5]. En aquell “ho veié i cregué” se li va obrir tota la dimensió per comprendre les paraules de Jesús, comprendre cada un dels seus gestos, comprendre la seva vida, i comprenent Jesús es va comprendre també ell mateix. Va entendre també perquè l’atreia, va comprendre també què era el que contemplava en Jesús, allò que feia que volgués anar cap a Jesús.

El que intento dir, és que això que va passar en Joan, com en tots els altres apòstols, és començar a entendre Jesús des de l’interior, des de l’esperit; és el que se’ns demana a nosaltres, és el que se’ns demana comprendre: la seva presència en la segona vinguda, des de dins nostre. No es tracta de llegir, de conèixer, de saber; per Joan ni tan sols es tractava de viure amb Ell, sinó concretament d’acollir-lo des de dins. Coneixent Jesús així, es va conèixer també ell mateix, i mireu que també aquesta és una veritat per a nosaltres: nosaltres no ens coneixem fins que no trobem la nostra identitat en Déu, en Jesús, és a dir, fins que no trobem la nostra missió, i molt menys podem dir que coneixem els altres, si no arribem a tenir aquesta coneixença personal de Jesús, de nosaltres i de tota la realitat a través de Jesús.

Ell anunciava, ell, els apòstols anunciaven el naixement, la mort i la resurrecció del Messies, de Jesús; nosaltres estem cridats a anunciar la seva segona vinguda, la vinguda intermèdia. Ells diuen: “Hem tocat l’autor de la vida”[6], el van contemplar, i repeteixo, potser no aconsegueixo explicar-me, us demano perdó- però el van entendre i contemplar en l’esperit després, quan ja no hi era. El van comprendre de veritat després de la resurrecció, només després, i la carta de Sant Joan quan diu: “He tocat la vida…”, no és perquè l’havia vist abans, sinó per com el va conèixer després. Perdoneu, n’és un testimoni Sant Pau; Pau, abans no l’havia conegut, després sí.

També nosaltres estem cridats, en aquesta coneixença, a anunciar i a contemplar l’acció de Jesús avui, estem cridats amb Ell a comprendre també tots els esdeveniments que Jesús suscita avui. El seu naixement va canviar la història, precisament, es mesura el temps, ho va canviar tot, però també aquesta seva vinguda ho està canviant tot, i jo dic que potser encara més i tot. No es pot dir si més o menys, però la seva primera vinguda sense aquesta i sense la vinguda gloriosa no seria completa, ha de passar, s’ha de completar. Així també, aquesta seva segona vinguda està provocant esdeveniments còsmics grandiosos, i nosaltres estem cridats a anunciar-los, a viure’ls; no anunciar-los per anar per arreu a dir-ho, sinó perquè els vivim dins nostre, perquè els toquem en nosaltres, entre nosaltres. Aleshores, la nostra esdevé una testimoniança: hem tocat l’autor de la vida, està fent això l’autor de la vida.

Us deia de la lectura del pròleg de l’Evangeli de Sant Joan: “La llum vingué al món, vingué a il·luminar les tenebres, però les tenebres no l’han acollit. Vingué entre els seus, però els seus no l’han volgut”.[7] Fixeu-vos que avui també és així, eh! Jesús és la llum, no és que “ha sigut” llum, Jesús és la llum; també avui en aquesta seva segona vinguda ha vingut a il·luminar tota tenebra. També avui com aleshores, però des d’on comença? Si us fixeu bé en l’Evangeli, també quan a l’inici enviava els apòstols: “Aneu més aviat a les ovelles perdudes d’Israel”[8], al seu poble. També avui aquesta seva segona vinguda inicia en el seu poble, comença en nosaltres. Així, les tenebres que són il·luminades són les nostres tenebres.

No oblideu que dins nostre hi ha dues lleis -ho ha dit Sant Pau, oi?- hi ha la de l’esperit i hi ha la del món. Ell deia: “No aconsegueixo fer el que voldria i faig allò que no voldria”[9]. Són aquestes dues lleis. Us ho prego, tingueu-les ben presents perquè tots nosaltres tenim dins nostre aquestes dues lleis. Si algú creu que dins seu no té aquest combat, no és sa. Ha de vèncer la llei de l’esperit, però tenim les dues lleis. Però, com diuen Sant Pau, Sant Joan, Jesús, tots teniu les gràcies per vèncer el món, perquè Ell diu: “Jo he vençut el món”, “Qui m’acull a mi té el poder d’esdevenir fill de Déu”[10], d’esdevenir fill de Déu, no diu “És fill de Déu, ja no li passa res, està tot en ordre”. És en aquest combat d’aquestes dues lleis que esdevens fill de Déu, tens les gràcies.

Dins nostre, ja ho he comentat, també hi ha dues vides: la vida de Déu i la nostra. I la nostra, on està ancorada? Al món. Per què? Però no tot és culpa nostra… És culpa de les nostres arrels, és culpa del lloc on ens hem encarnat, és culpa de l’esperit del món… Però quan dic “és culpa” -que potser no és tampoc la paraula adequada- és també part de la nostra missió. Si hem dit sí en el moment de la concepció, en aquell sí podíem haver anat a Alfa Centauri. Si estem aquí és perquè hem dit sí, vaig allà; així doncs, forma part de la meva missió enfrontar-me amb aquest món, que també està dins meu. No puc: “Sóc en el món, però no del món”[11], però el món m’envolta, està dins meu, em toca. Aleshores, des de dins hi ha una gràcia i una força que rebutja i fa sortir de dins tot allò que no va, i aquest és el recorregut. És Evangeli, atents! És de la boca que surt allò que hi ha en el cor, no és allò que entra[12].

Què és el que hem de testimoniar en aquesta segona vinguda, en aquesta llum que il·lumina les tenebres? Les victòries que fa en nosaltres. De manera particular les victòries que fa entre nosaltres són les més boniques, la victòria que Ell compleix portant un poble senzill, humil, petit, no massa intel·ligents, a ser fills de Déu, a ser un poble nou, això hem d’anunciar. I com ho podem veure? Quin és el camí? El camí és sempre aquest, si escolteu el seu manament: “Estimeu-vos com jo us he estimat”[13]. El camí és senzill, no hi ha un manament més gran que aquest: ”No hi ha un amor més gran que aquest: donar la vida pels propis amics”[14]. La carta de Sant Joan n’està plena, oi?: “Estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu: qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu”[15]. És tan senzill! Però siguem honestos, com ho arribem a complicar!

Cada vegada que fem un pas que pot semblar banal i petit, un pas que venç una por nostra de perdre la nostra idea, de perdre les nostres raons, cada vegada que vencem una por de deixar allò que a mi no em va bé, cada vegada que fem servir el coratge d’acollir allò que precisament no em plau, allò que no faria mai, allò que crec que no necessito i que crec que és equivocat; cada vegada que, en canvi, faig un pas en aquella direcció, ressorgeixo i venço el món, el món que hi ha dins meu. I cada vegada que faig aquell pas, esdevindré lliure, perquè la veritat em fa lliure, Jesucrist m’alliberarà[16]. Aleshores esdevindré testimoni de la seva presència viva. A on? Dins meu i al meu voltant. I aleshores podré dir i portar esperança a qui no té aquesta esperança, que Jesús hi és, que Jesús venç el món, perquè jo et dic: “L’ha vençut en mi, el pot vèncer també en tu”. Com? Així, i se’ls dóna les receptes que són senzilles. Aleshores veurem la potència de Déu, a través dels seus sagraments, a través del perdó, veurem miracles. Aleshores serem nosaltres que donarem menjar, però si nosaltres no encarnem aquesta dimensió, ens quedem en la teoria.

Nosaltres, en aquestes dues vides que tenim, estem fets també d’un ésser, i el nostre ésser té les arrels en Déu, a imatge i semblança de Déu, però hi ha també un actuar, i no sempre actuem a imatge i semblança de Déu; ser i actuar. Sabem perfectament que la primera acció és sempre en esperit, aleshores també en això que diem: “Estimeu-vos com jo us he estimat”[17], en esperit, he d’acollir tothom, he d’estimar tothom, és el primer pas, crida les gràcies, fa partir dins nostre l’energia primària. Però si aquestes gràcies no s’encarnen i no ho faig concretament, quedo dividit entre el meu ser i actuar. He entès que he nascut de Déu, he entès que Déu està en mi, he entès un mica la potència que hi ha dins meu -gràcies a Déu, a Jesús i a l’Esperit Sant, i als instruments- però no la faig servir. Fixeu-vos que aquests són els talents amagats.

Els talents, no penseu que siguin: un té el talent de fer miracles, un altre de parlar bé. Són precisament aquells els talents amagats, aquella potència infinita que tenim de poder estimar amb l’amor de Déu, de poder ser els últims, de poder ser sacrificats pels altres, oferts; aquests són els talents, però si jo no els faig servir, són una cosa amagada. Què vol dir fer-los servir? Posar-ho en pràctica, fer el primer pas. Nosaltres tenim totes les gràcies per fer això, tenim tots els instruments per vèncer el món, perquè més enllà de les gràcies -enllaço amb allò que vaig dir l’altre dia- també tot això que ens és donat està en aquesta direcció: el nucli, el punt llum, l’Església, el Santuari, està en aquesta direcció, els sagraments. Mireu que són tots instruments per vèncer el món dins nostre i, per tant, esdevenir una llum. Espero que s’entengui el que vull dir. No són un fi en si mateixos. He de fer la comunió: la comunió em serveix per això. He de confessar-me: m’he de confessar per alliberar aquella energia de dins meu. He de perdonar, certament; si no perdones, apagues aquella energia. Hi guanya més qui perdona que no pas aquell que és perdonat, a nivell d’energia, de gràcia. Tot això és aquell recorregut que Jesús en el pròleg diu: “A qui l’acull ha donat gràcia sobre gràcia[18] … i el poder d’esdevenir fills de Déu[19]”.

Crec que tots nosaltres pensem que els apòstols han estat afortunats, oi? Cridats per Jesús, els dotze apòstols, afortunats, i jo ara us dic: nosaltres ho som molt més, som molt més afortunats que ells. Estem cridats al mateix servei, ni més ni menys, com ells; hem de fer les mateixes coses que van fer ells, però nosaltres tenim més gràcies que ells, nosaltres tenim més instruments que ells, els dotze apòstols; ells no tenien el Nucli Central, no tenien un estol de Sants, no tenien tota l’Església. Nosaltres som més afortunats que ells, tenim més gràcies.

Una altra cosa que diu Sant Joan a la seva carta: verifiqueu totes les inspiracions. Què vol dir? En aquesta relació de conèixer Jesús dins nostre, és normal que arribin inspiracions, està bé. Però jo us dic; en el recorregut per arribar al coneixement immediat, veig i sé, sento i entenc -i hi arribarem- moltes inspiracions és bo verificar-les, és bo deixar-se formar, és bo deixar que Jesús il·lumini les tenebres, que surtin i que aquestes inspiracions no estiguin barrejades amb la veu de la nostra ànima, amb el nostre jo. Aleshores, com? També aquí sabem com ho hem de fer: tota inspiració, tota idea, tot primer pas, posem-lo en el Cor de Maria Santíssima, deixem-lo allà, parlem-ne amb Ella, després, juntament amb Ella, parlem-ne amb Jesucrist. Fixeu-vos que no són passos tècnics! Si hi creiem, ja en el primer pas, la meva inspiració és canviada o feta fora, o també a vegades confirmada, perquè Maria hi és, no és una estatueta. Però certament, he de tenir l’obertura per permetre-li que em toqui, i em toca com vol Ella, no com penso jo.

Us ho prego, no feu aquell joc: entenc que és una inspiració perquè em cau la làmpada o es tanca la porta, això és jugar, no són les inspiracions. Les inspiracions de les quals us parlo provenen d’una escolta des de l’interior, Déu que parla. I amb qui parla? També quan parla amb mi, parla a través de tots, però l’he d’escoltar. Parla a través de la natura, la creació -Sant Francesc el sentia, però l’havia d’escoltar- no a través de sorolls.

Amb Maria anem davant de Jesús, i Jesús treballa més enllà la nostra inspiració. Quan estic davant de Jesús hi ha un pas fonamental: qualsevol inspiració, decisió, qualsevol cosa que jo penso que és justa –“Déu m’ho ha dit, així ho vol Déu…”- la poso al Cor de Jesús i no hi penso més, ara et toca a Tu”. Toca a Jesús. “Jo et dic que hi sóc, que ho he entès així, però si no et mous Tu -i aquest Tu,és Jesús- jo no faig res, és cosa teva”. Deixeu-la en el Cor de Jesús. Si és de Jesús, us retorna, més forta que abans, aleshores és el moment d’obrir-ho a la comunió. Ja ha passat una verificació, la primera verificació, després s’obre a la comunió per sentir què flueix en aquella comunió. I en la comunió, què fem? El darrer pas que és el més important de tots: el portem a la Missa, el posem sobre l’altar, en el Sacrifici, i ens oferim perquè Déu, si vol que allò passi, que aquella inspiració vagi endavant, doni la sortida, com i en el temps que Ell vulgui.

Recordeu-vos bé que l’obra és una obra de Déu, i que tot ha de partir de Déu; és Ell qui ha de començar les coses, no nosaltres. És veritat que “té necessitat de nosaltres”, i jo ho poso entre cometes, perquè quan Ell ho diu així és pel seu infinit amor -imagineu-vos si té necessitat de nosaltres-, però per poder-nos fer servir, ha de ser Ell que comenci i nosaltres al darrere, sempre darrere: “Qui em vulgui seguir, que agafi la seva creu i que em segueixi”[20], no davant meu, darrere. Ell ha de donar la sortida, i repeteixo, això passa amb l’oferta en el Sacrifici de la Santa Missa. De totes maneres, nosaltres tenim una línia ben clara i precisa de què hem de fer, i ens ho han dit de totes maneres, més enllà de les inspiracions que poden ser personals, i que estic segur que n’hi haurà moltes portades endavant així, també concretes, que Déu desenvoluparà i les desenvoluparà sempre en una comunió, mai per dividir.

Aleshores, a la Santa Missa, ho hem de consagrar tot i tothom, hem de portar tots els moribunds, hem de portar els màrtirs, hem de portar els avortats, hem de portar els morts de Covid, hem de portar les vacunes, hem de portar les famílies, els nens, els últims. Ens han dit per a qui hem de pregar. Hem de pregar per aquells instruments que Jesús, que Déu ha inserit en els sistemes i nosaltres no sabem qui són, hem de pregar pels polítics, per l’Europa, pels últims. Com ho podem fer? Podem fer-ho només si estem oberts a tothom, nosaltres no ens podem tancar a ningú, nosaltres no podem dir a ningú: “Tu sí, tu no”, no podem judicar, serà Déu qui ens protegirà, Déu qui separarà… “Han sortit d’entre nosaltres perquè no eren dels nostres”[21], però no els hem fet fora nosaltres, han sortit ells. Ser oberts per acollir tot allò que per a nosaltres és el més dolent, estic parlant de l’acció a la Missa, a la Santa Missa, en esperit. Si després Jesús ens dóna la sortida perquè ho hem de fer també a la pràctica, aleshores ho farem; Jesús, Ell, no nosaltres que ara ens posem a anar a buscar els dolents.

Espero que sigui clar el que vull dir, perquè són coses que sabeu, però són coses importants, senzilles, que si les fas canvien la història, si no les fas, encara que les sàpigues, no canvia res, només les saps. Aleshores, vivint així, veieu que també nosaltres esdevenim com Sant Joan, podem anunciar, podem dir, però no per anar a dir, repeteixo, sinó per parlar de la nostra vida, i puc parlar de molts de vosaltres, puc portar testimoniatge de la vida de molts de vosaltres, oi? Del canvi que he vist i no és presumir, és dir el que veig. Sant Joan feia això.

El nostre camí està clar, està traçat, és obert i ningú el pot tancar, perquè l’ha obert Déu, però ens hi hem d’encaminar cada vegada més decidits, però no tant perquè tenim el manament: “Nosaltres som l’Església, nosaltres ho hem de fer”, perquè si no ho fem, serem infeliços, ens faltarà alguna cosa. Si no ho fem, som estúpids, si no ho fem, significa que, en aquelles dues vides que tenim dins, escoltem més la del món. Que, repeteixo, una de les proves segures que Déu està entre nosaltres, és quan allò que et demana sents que ho has de fer, però és la darrera cosa que voldries fer. I sempre és així, però no pots evitar fer-ho, perquè saps que és el correcte. I en fer-ho, trobes la pau, benedicció, harmonia -en fer-ho-, però si continues mirant-ho i no ho fas, encara et pesa més en un cert sentit. Aleshores, d’aquí en surten molts engranatges: comences a lamentar-te de tu mateix, comences a justificar, n’hi ha a milers.

Demà Baptisme, Jesús surt del Jordà i se’n va. Nosaltres també marxem de nou, i ho dec haver dit centenars, milers de vegades, aquelles paraules de Sant Francesc: “No hem fet res, recomencem de nou”. Però és bonic! També, tan sols el fet que Déu ens dóna aquesta possibilitat, donem-li gràcies. No hem fet res? Siguem honestos: hem fet alguna cosa? Mirem a Jesús i diguem: “No hem fet res, però tornem a començar”. Prou, s’ha acabat, tampoc és necessari lamentar-se, “i podíem haver fet més… i podíem haver-ho fet millor…”. Però, a qui li importa? Compta allò que faig demà, allò que he fet ja no hi és.

És un temps fort, però molt, molt bonic. No ens deixem aixafar d’entrada, no ens deixem aixafar per la por, “què passarà?”. Algú entre nosaltres està malalt, alguns moriran, o millor, tard o d’hora morirem tots; algú de nosaltres està malament, però si tots fóssim conscients que estem a les mans de Déu i el portem -no és agradable estar malalt, no, però estem en mans de Déu- què ens pot passar? Hi ha la Covid? I Déu governarà també la Covid. Esclatarà una guerra? Preguem perquè no passi, per l’amor de Déu, però Déu guiarà també això. Déu està guiant la història, quedem-nos darrere seu.

I confiem una vegada més a Maria totes les nostres intencions; confiem-li també les dificultats que tenim per ser així, per estimar-nos els uns als altres -no tinguem por de dir-ho- com Déu ens ha estimat. Fem aquest primer pas i prenem com inspiració aquest vespre aquest, i posem-ho en el Cor Immaculat de Maria: hem tingut la inspiració que hem d’estimar-nos tal com Jesús ens ha estimat.

Ajuda’ns, o Mare, a arribar fins al fons, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Jn 1, 1-18

[2] Cfr. 1Sa 1,20-22.24-28; 1 Jn 3,1-2.21-24; Lc 2,41-52

[3] Cfr. 1Jn 1,5-10.2,1-2; Mt 2,13-18

[4] Cfr. 1Jn 2, 19

[5] Cfr. Jn 20, 2-8

[6] Cfr. 1Jn 1, 1-4

[7] Cfr. Jn 1, 9-11

[8] Cfr. Mt 10, 5-6

[9] Cfr. Rm 7, 14-15

[10] Cfr. Jn 16, 33

[11] Cfr. Jn 17, 14