Un temps nou per l’Església de Déu

(Missatge tret del llibre “2012 – La scelta decisiva dell’umanità”, de Stefania Caterina i Tomislav Vlašić, pàg. 116; Ed. Luci dell’Esodo)

Missatge de Sant Pau Apòstol del 30 d’agost de 2012

Un temps nou per l’Església de Déu

“Després de la meva conversió, vaig passar un temps llarg per reflexionar, i per preparar-me per la missió de la qual el Senyor em parlava contínuament.[1] Jesús m’havia cridat per ser apòstol, encara que no hagués estat amb ell des del principi; de fet, sabeu bé que, al principi, vaig ser un persecutor dels cristians.

Llegiu més

En el temps de la meva conversió, els cristians i els apòstols del Senyor, en particular, estaven plens d’una riquesa tal de gràcies, que vosaltres difícilment podríeu imaginar. Els apòstols manifestaven veritablement la potència de Déu; les seves experiències no es limitaven a algunes visions o miracles. Les experiències extraordinàries eren per a ells la normalitat, no perquè fossin “superhomes”, sinó perquè l’Església havia rebut, en la Pentecosta, una empenta extraordinària, indispensable per complir la seva missió. Tocava als apòstols obrir el camí al poble, oferint-se ells mateixos i manifestant l’extraordinària potència de la gràcia que era la vida de l’Església. La vida mística, en la primera Església, era la base de tota experiència de Déu.

Avui, l’Església ja no viu una potència semblant; tot i això, està cridada a la mateixa missió que aleshores. Per què passa això? Perquè el poble de Déu i els apòstols d’avui creuen més en el poder de la raó que en el poder de la fe, encara que la raó i la fe no estan renyides entre si, en absolut. Temen els miracles i els miren amb desconfiança, sense saber com enquadrar-los dins la lògica humana, la racionalitat típica d’aquest temps vostre. Per a nosaltres no era així; per això les meves experiències van ser acollides pels apòstols del Senyor, Pere em va donar la seva dreta en senyal d’estima i confiança, reconeixent en mi la crida i l’obra del Senyor.[2] Entre nosaltres dos ni hi va haver mai discòrdia, tot i que érem ben diferents de mentalitat i formació.

Jesús havia parlat als seus apòstols, durant la seva estada entre ells, i havia parlat al meu esperit, després de la meva conversió. No hi havia diferència de preparació entre nosaltres, cadascú sabia què fer i què dir al poble. Pere i jo, com els altres apòstols, parlàvem de la nova creació.[3] Certament, no era fruit de la nostra fantasia, com potser alguns de vosaltres podríeu afirmar. Jesús n’havia parlat, prometent portar la humanitat a una nova dimensió. Havia parlat de la recapitulació en ell de tota la creació, com a punt culminant de l’acció de la seva Església, i com a preludi necessari per a la nova creació.

Per això ens havia fet conèixer la realitat existent en tot l’univers, perquè el missatge de salvació, especialment confiat a l’Església de la Terra, hauria hagut d’omplir tot l’univers; només així hauria estat possible recapitular en ell totes les coses del cel i de la terra. Vosaltres m’anomeneu “apòstol dels pobles” i veritablement ho vaig ser. Els pobles dels quals parleu, però, no eren només els pobles pagans de la Terra, sinó tots els homes creats per Déu, i vivents en qualsevol angle del cosmos. La immensitat, la grandesa i la profunditat de l’obra de Déu no m’eren desconegudes, perquè el meu esperit es trobava amb les realitats de l’univers. De fet, el Senyor m’havia concedit viure experiències extraordinàries, visitar planetes desconeguts i anar a trobar diverses humanitats de l’univers.

Sant Pere us ha parlat de com van anar les coses en la primera Església i de com, a poc a poc, l’aspecte referent als pobles d’altres planetes es va anar deixant de banda. La missió de l’Església es va orientar només als pobles de la Terra. Aquest va ser el meu dolor més gran, i també el dolor dels altres apòstols. Tot i això, Jesús ens va prometre que arribaria el temps propici per la missió de l’Església en tot l’univers.

Aquest és el temps nou per l’Església de la Terra! Aquesta és l’ocasió concedida novament al poble de Déu de la Terra, per deixar de banda els dubtes i les pors, per recuperar la dinàmica de la fe que permet ultrapassar les barreres de la Terra, i saltar les parets de la racionalitat. Aquesta és l’última crida, per qui representa l’Església de la Terra, a obrir les portes a tota la humanitat de l’univers, a ser mare dels pobles, com sovint es proclama, malauradament, només de paraula.

L’Església de la Terra està cridada a respondre, acceptant obrir-se a les realitats presents a l’univers, a l’evangelització d’altres humanitats, més enllà de la humanitat de la Terra. El Senyor espera una resposta per part de cada un dels fidels, i d’aquells que representen l’Església. Us dic que és inútil fer veure que no ho sabeu: els signes de la presència de la vida a l’univers han estat donats i continuen sent donats encara. Aquells que representen l’Església, davant els signes donats pel cel, no poden comportar-se com aquells que no creuen, o com els científics i estudiosos, que afronten certs fenòmens per donar-ne una explicació racional, que gairebé sempre porta a un refús. Qui es proclama “pastor” ha de comportar-se com a home de fe.

L’home de fe no és un ingenu que ho accepta tot a ulls clucs: l’home de fe sap discernir. El seu discerniment, però, no neix mai de la por a allò que és inexplicable racionalment; neix, en canvi, de l’obertura incondicional a l’acció de Déu, al qual res li és impossible. L’home de fe posseeix la prudència que és do de l’esperit Sant, i que no té res a veure amb la por humana, fruit de compromisos i d’ambicions humanes.

Per això, l’home que viu una fe autèntica, posseeix un discerniment que és guiat per l’Esperit Sant i que no falla, perquè el mateix Esperit confirma la seva acció. Com? Mitjançant la comunió dels fidels. Quan pregava juntament amb els fidels de les primeres comunitats cristianes, els dons extraordinaris eren la normalitat, perquè l’acció de l’Esperit Sant era intensa; tots assistíem a la intervenció directa de Déu en l’edificació de l’Església naixent. La meva tasca d’apòstol no consistia en dir a la persona si aquell do provenia o no de Déu, i encara menys en aprovar o impedir l’exercici dels dons. El meu deure era pregar i oferir-me jo mateix, per cada un dels fidels i per tota la comunitat.

La tasca de cada apòstol i pastor, avui com aleshores, és ajudar a cadascú a esdevenir home lliure en Déu; no lliure segons els homes, sinó segons Déu, perquè tots vosaltres esteu cridats a entrar en la llibertat dels fills de Déu. Aquest era el meu deure davant Déu: anunciar el missatge de l’Evangeli, ajudar a tota persona de bona voluntat a emmirallar-se en aquell missatge, a ser íntegre davant la veritat, capaç d’oferir-se a Déu, capaç de viure en comunió amb els germans.

L’oferta de la vida a Déu, la integritat, la comunió, són les bases sobre les quals es forma la identitat de cada persona i de cada comunitat, són les bases de la fe íntegra i de la veritable llibertat. Quan un do extraordinari es manifesta en una persona o en una comunitat plena de fe i de llibertat, no pot fer altra que produir bons fruits, i la comunió veritable impedeix que s’infiltri el mal. Qui viu íntegre davant Déu, no serà mai enganyat ni podrà enganyar, perquè l’Esperit, que és qui dona tots els dons, confirmarà la seva obra, a través d’altres que viuen la mateixa integritat de fe i de comunió. Així passava a les comunitats a les quals predicava. Quan una persona s’aixecava a l’assemblea i manifestava un do, aquest do era reconegut, com a do provinent de Déu, per tots aquells que hi eren presents. Era un discerniment immediat i segur, que produïa pau i alimentava la fe, l’esperança i la caritat. A través d’aquell do, es desvetllaven altres dons en altres persones; així els dons de l’Esperit s’harmonitzaven, es completaven i es confirmaven mútuament. Era d’aquesta manera com l’Església creixia i s’enfortia.

L’Església no la vam fundar nosaltres els apòstols, sinó l’acció extraordinària de l’Esperit Sant, que actuava directament a través del poble. L’Església és el poble de Déu que camina amb el seu Pastor Jesucrist, guiada per l’Esperit Sant, cap al Pare. Per això l’Església és fundada sobre el poble i pel poble, el qual viu en unió amb la Santíssima Trinitat i en manifesta la vida.

Nosaltres apòstols, amb la pregària, amb l’oferta de la nostra vida i amb la predicació, participàvem en l’acció de l’Esperit, acompanyant cada persona en el seu creixement espiritual. Érem pares de la fe, perquè ajudàvem les persones a créixer; érem pares, no amos. Com a veritables pares, no preteníem imposar la nostra autoritat, sinó que la fèiem servir per recolzar el camí de cada fidel i de tota la comunitat, per tal que cadascú arribés a la maduresa de la fe, a la capacitat de relacionar-se amb Déu i de discernir per ell mateix el bé i el mal, vivint en comunió amb tothom i confrontant-se amb tots en la comunió. Us asseguro que no es pot mentir davant d’una comunitat que viu íntegra davant Déu; per això les primeres comunitats eren llocs on creixia la santedat, i on es multiplicaven els dons de Déu.

Creieu que nosaltres, els apòstols, predicàvem molt i convencíem les persones a base de paraules? No, nosaltres predicàvem poc i pregàvem molt, contràriament al que passa avui. L’Església és plena de prèdiques, de discursos i de paraules, però és pobre de pregària. La pregària personal i comunitària és la respiració de l’individu i del poble de Déu, perquè permet mantenir viva la relació amb Déu, i això permet a l’Esperit Sant actuar en cada un i en tots.

Cada persona té l’esperit, però jo us dic que cada comunitat hauria de tenir un esperit, que es forma a partir de la vida que flueix en cada ànima i que, a través de la comunió sincera, emana de la mateixa comunitat amb extraordinària potència, generant unitat d’intencions. Quan una comunitat té un esperit obert a Déu, humil i sincer, els seus membres són “un sol cor i una sola ànima”. Aleshores es manifesta la multiforme acció de Déu, que desvetlla dons i missions en els individus i a tota la comunitat. L’Esperit de Déu actua sobre l’esperit d’un individu i sobre l’esperit de la comunitat. Això passava en les primeres comunitats, immediatament després de la Pentecosta.”

[1] Cfr. Ga 1, 11-23

[2] Cfr. Ga 2, 9

[3] Cfr. 2 Pe, 3, 1-10