Santa Maria Magdalena

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

22 de juliol de 2023

(Transcripció d’àudio)

2 Co 5, 14-17; Sl 62; Jn 20, 1.11-18

En aquesta vigília celebrem, recordem Maria Magdalena, Santa Maria Magdalena.

Santa Maria Magdalena, si la mirem, si li permetem que ens parli, que parli al nostre esperit, si li permetem que ens ajudi en aquella comunió amb la qual ella vol participar per ajudar els fills de Déu, com tots els sants, ens ajudarà a veure també en la nostra vida, el recorregut que va fer ella. Ens ajudarà a veure també dins nostre tots aquells passatges i què és el que la va portar a fer aquests passatges, perquè ella és l’exemple perfecte d’una ànima, d’una dona que estima el Crist, que estima Jesús, però que deixa que aquell seu amor sigui transformat, sigui transformat fins a l’amor del Fill de Déu que està a la dreta del Pare.

Llegiu més

És tota una transformació, la vida de Maria magdalena, és l’exemple d’una creatura que passa a ser creatura nova. Per això va ser també la primera que va rebre l’anunci. Sabem que la primera, penso jo, és Maria Santíssima, però Magdalena és la primera creatura després de Maria Santíssima que va rebre l’anunci de la resurrecció.

Maria Magdalena estimava el Crist. Sabem, pels qui han llegit Valtorta, d’aquell amor. Se sentia atreta per Crist i al mateix temps, al principi, sentia rebuig, perquè la seva va ser realment una resurrecció de creatura morta a trobar la Vida i, després, com la va transformar aquella Vida! Tenia una força, una gran força humana i la va saber posar a disposició de Déu. Al principi aquella força, Déu la va fer servir per destruir dins seu tot allò que encara estava lligat a les dimensions humanes, egoismes, vergonyes. A través d’aquella força, de fet, la va portar per tota Israel, darrere seu, de Jesús, on ella era ridiculitzada, perseguida, calumniada.

Què era i és, doncs, la primera cosa que hem de tenir dins nostre? Què tenia Maria Magdalena, i què ens demana que mirem dins nostre? El desig, el desig de Crist. Fixem-nos-hi, de veritat, hi és en nosaltres aquest desig de conèixer Jesús, perquè ens porti a conèixer el Pare? Aquell desig esdevé coneixement, el coneixement esdevé amor, com més estimes més coneixes, com és coneixes més estimes, però tot parteix d’aquest desig. I aquest desig li permetia superar totes les proves que trobava davant seu, a les quals Jesús la conduïa. La portava enmig de les proves, però ella va confiar, va anar més enllà, estimava, desitjava.

Fixeu-vos que aquest desig, ho dic també per nosaltres, esdevé mètode de discerniment, mètode per posar ordre i fer neteja en la nostra vida, veure què és el que compta en la meva vida. Aquest desig de Crist, ho venç tot? Em canvia alguna cosa posar el Crist en primer lloc? Aquest desig ha de superar tot altre desig, tot altre deure, està al primer lloc: desitjo EL CRIST. Amb això ho venço tot. De veritat: És una ajuda per fer DISCERNIMENT. En cada decisió, gran o petita, vull el Crist? El vull conèixer, el vull estimar, vull ser de veritat una sola cosa amb Ell? Si hi ha aquest desig, veureu que les coses que no serveixen es veurà clarament que no serveixen. O, puc mirar d’agafar Jesús i posar-lo en les coses que jo vull, i ho veuré clar també, que no és cert que desitjo el Crist. El desitjo si…; el desitjo però…; no: el desitjo i prou. Espero que s’entengui el que vull dir.

D’aquesta manera Ell esdevé el centre de la teva vida. D’aquesta manera Ell veritablement esdevé l’amo de la teva vida, veritablement Li has ofert la vida. Fixeu-vos que és un camí de fe, eh, de desig i fe, perquè en realitat desitgeu, però, què desitgeu? Alguna cosa en la qual heu de creure. Si no teniu la fe, què desitgeu? Jo afegeixo: aquella fe que alimenta l’esperança, l’esperança que trobarem Jesús, l’esperança en la Creació Nova, l’esperança que ens ajuda a vèncer les proves. Però tant la fe com l’esperança són alimentades per l’amor. És necessari estimar el Crist. És l’amor que augmenta la fe, és l’amor que augmenta l’esperança, és la fe que em fa anar endavant quan estic trontollant. Estan entrellaçades, com deia Sant Pau en l’himne a la caritat[1].

Maria Magdalena va viure això. Penso que és un exemple concret d’aquestes realitats que coneixem, però que hem de viure. Serà un procés, com ho va ser per a ella, per a cada un de nosaltres, guiat per això, que ens fa morir a nosaltres mateixos, a les nostres idees, als nostres pensaments. Ens farà posar, de veritat, Ell, Jesús, per sobre de tot i de tothom. Moriran aquells pensaments que sempre porten a compromisos; els pensaments que són sempre, sí, de viure el Crist, voler viure el Crist, però posant-lo en els nostres programes, en les nostres idees. Mirant d’ajustar una mica les coses. Fixeu-vos que això, per a nosaltres, és un perill. Jo sé que tots nosaltres volem el Crist, però estigueu atents a aquest “ajustar les coses”, mirar de portar-les a un nivell normal.

Amb Crist no hi ha res normal. No hi ha res normal amb Crist, tot esdevé extraordinari. És una vida extraordinària el que ens proposa, és la Creació Nova el que ens proposa, és una vida de ressuscitats el que ens proposa. No hi ha res de normal, no hi ha res d’humà, res que pugui ser encasellat en un pensament humà, res, cap pregària, cap… res… la feina, qualsevol cosa, les relacions normals entre pares i fills. No, Ell ho té tot fora de la norma. És l’Evangeli: “Qui estima el pare i la mare més que a mi…”[2]. És l’Evangeli el que us estic dient. Maria Magdalena va viure així.

Vivint així, el Crist va poder portar Maria Magdalena on ens vol portar a nosaltres, a passar de l’amor a Jesús de Natzaret a l’amor del Fill de Déu, d’Aquell que seu a la dreta del Pare. Fixeu-vos que l’Evangeli d’avui és clar[3], i també la lectura de Sant Pau[4]. És precisament aquest el passatge, és el que se’ns demana particularment a nosaltres, eh. Agafo Sant Pau: “Ja no coneixem ningú segons la carn, i si havíem conegut Crist segons la carn, ara ja no el coneixem així. Els qui viuen en Crist, són una creatura nova. El que era vell ha passat; ha començat un món nou”.

Aquest és el recorregut de Maria Magdalena. He dit que va ressuscitar quan Jesús la va cridar, tot el camí que va fer. A l’Evangeli d’avui, quan, en canvi, es presenta que ella no el reconeix, veu dos àngels i no els reconeix, parla amb Jesús i no el reconeix, aquí fa un altre salt. Estimava Jesús, eh! Va desafiar els romans i tots els que eren sota la creu juntament amb Joan. No tenia por de ningú Maria Magdalena, però, va haver de fer un altre salt i aquest és el salt que demano, que proposo per a nosaltres. Sé que estimeu a Crist, feu aquest salt. El salt és: Jesús va dir: “Deixa’m anar, encara no he pujat al Pare, però ves a trobar els meus germans i digues-los: pujo al meu Pare i Pare vostre, al meu Déu i Déu vostre”[5]. Aquí hi ha allò que diem el Crist que ens porta al Pare.

Aleshores, entrar en aquesta comunió amb Crist, a ser una sola cosa amb Ell, que passa per tot el que he dit abans, i després permetre aquest salt. Fixeu-vos que aquí Jesús anuncia la Creació nova, eh. En aquest Evangeli Ell ha obert el camí a la Creació Nova, abans no hi era, la va obrir aquí, i dic avui referint-me a aquell dia. Abans d’aquest moment, qui estava mort estava en el sí d’Abraham. El va obrir aquell dia el camí, anant-hi Ell PRIMER, abans no hi era. I a Maria Magdalena li va proposar, i als deixebles, en vida. Després va davallar als inferns i el va portar sobre tots aquells que l’havia de portar, va dividir. Va fer allò que sabia que havia de fer, però va obrir aquell camí i el va proposar a Maria Magdalena, als deixebles i ens el proposa a nosaltres: deixeu-vos portar al Pare pel Crist amb aquell amor per Ell, amb aquell desig per Ell, desig de coneixement; i deixeu que aquest posi ordre, sempre, perquè en cada moment de la vostra vida hi haurà una tria a fer. Crist al centre us ajudarà a fer les tries petites i grans. Després deixeu-lo a Ell.

Hem dit moltes vegades: els sants han estat enriquits de gràcies i estan per la feina més que mai, aquí amb nosaltres, concretament per fer aquest camí. També nosaltres hem d’arribar a haver vist el Senyor, haver tocat el Senyor, en vista de la Creació Nova ja aquí. No és que hi siguem dins, tant de bo!, però intuir-la, i tenim les gràcies per fer-ho. I Maria Magdalena, Sant Joan apòstol, els nostres sants protectors, estan aquí empenyent, però realment empenyent. El Crist és aquí, Maria està entre nosaltres.

Crec que és el desig més bonic que Maria Magdalena ens pot fer i que jo també us puc fer. Viviu aquesta relació així amb Jesús, com la vivia ella, però amb tota l’obertura, no només la relació que ens convé i l’altra la deixem perdre. No tenia vergonya de no haver reconegut Jesús, amén. Però Ell va anar cap a ella sentint el desig que ella tenia: “Digues on l’has deixat, i me l’enduré”[6]. Jo m’imagino Jesús fent un somriure i dient-li: “Va! Aixeca’t i ves!”. Ho portava dins això, no es va fer tantes paranoies espirituals, teològiques, profundes. Era el que era, però estimava el Crist.

Demanem-li a ella, demanem a Maria Santíssima que ens acompanyi i que no ens deixi, i demanem que utilitzi aquesta força seva també per sacsejar-nos si cal. Demanem la seva benedicció per nosaltres i per tots aquells que estan atrapats en totes aquelles situacions en les quals no veuen el camí de sortida perquè no es deixen embolcallar per l’amor de Crist. Que la seva benedicció alliberi els presoners juntament amb la potència de tota l’Església, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. 1Co, 13

[2] Cfr. Mt 10, 37-42

[3] Cfr. Jn 20, 1-2.11-18

[4] Cfr. 2Co 5, 14-17

[5] Jn 20, 17

[6] Cfr. Jn 20, 15