(Del llibre “Riscrivere la Storia – vol. I – Nel pensiero di Dio”,  pàg. 75, i de “Verso la Nuova Creazione – vol. I, anno 2010”, pàg. 19; Ed. Luci dell’Esodo)

Missatge de Jesús del 22 de març de 2008 

“Avui recordeu la meva deposició al sepulcre, el meu repòs després de la passió. Però vull cridar la vostra atenció en la figura de la meva Mare, que en aquests dies és invocada com a Mare Dolorosa. És veritat que la meva Mare estava adolorida, i no podia ser d’altra manera per una mare en aquelles condicions. L’aspecte humà era present en la meva Mare tal com ho era per mi en tant que veritable Déu i veritable home. Però m’agradaria convidar-vos a anar més enllà de l’aspecte humà del dolor, i a venerar avui la Mare, meva i vostra, no com la Dolorosa sinó com la Corredemptora de la humanitat, aquella que a l’univers ha obert el camí cap a la unió mística amb mi.

Llegiu més: Maria Santíssima, Corredemptora de la humanitat

Quan vaig morir a la creu, al meu voltat no hi havia ningú, a part de la meva Mare, que s’unís al meu sacrifici. Les dones, els apòstols, és veritat que m’estimaven, però no havien entès el que estava passant davant els seus ulls. Encara no havien rebut la unció de l’Esperit Sant per poder comprendre plenament què significa oferir-se un mateix al Pare en unió amb mi. Ho comprendrien després.

En canvi, la meva Mare estava preparada per això; ho havia d’estar perquè jo no podia morir sol a la creu. Havia d’unir al meu sacrifici tots aquells que al llarg dels segles s’haurien donat a mi. Maria va ser el primer ésser humà de l’univers a unir-se perfectament al meu sacrifici a la creu i a participar plenament en la meva resurrecció. La meva Mare va ser el primer ésser vivent a fer amb mi el pas pasqual. Tots els altres s’hi han adherit juntament amb ella, a través d’ella, després d’ella. També les humanitats d’altres planetes fidels a Déu des de la creació, que van acompanyar amb la seva pregària el meu camí a la Terra, es van unir a Maria en el moment del meu sacrifici a la creu. Per això la humanitat no podrà unir-se a mi si no és a través de Maria. El passatge a través del seu Cor Immaculat és obligat per a tots aquells que vulguin arribar a la unió mística amb mi. La meva Mare és aquella que ha obert el camí, la primera criatura que va arribar a la unió plena i perfecta amb mi a la creu, més enllà de la creu, per l’eternitat. Per això és la Corredemptora de la humanitat, i per això la humanitat ha d’adreçar-se a ella.

Això no s’ha entès a la Terra: Maria Corredemptora és d’escàndol per a molts. Amb gran dolor observo que hi ha una part d’Església que s’oposa a Maria, tot i que aparentment la invoqui. L’honora amb els llavis, però la refusa en el cor. Fins i tot molts pastors allunyen els fidels de Maria amb les més variades justificacions. Però us dic que impedir que els més petits arribin a Maria és igual que impedir que arribin a mi. Aquest és un pecat greu! Escandalitzar els petits impedint que arribin a la Mare és un pecat greu! Us ho repeteixo: no us podreu unir plenament a mi sense Maria.

Busqueu a la Mare, meva i vostra, parleu amb ella i parleu d’ella. Mireu de veure-la a la llum adequada, a la llum de l’Esperit Sant de la qual ella n’és plena. No la considereu més només com la Mare dolorosa per la pèrdua del Fill. Mireu-la com la Mare Corredemptora, tota pura, tota santa, potent, unida al Fill, ella que acompanya la humanitat en el camí de la redempció, mostrant a cadascú la direcció correcta.

En la meva Mare, primer que en ningú altre, es va encarnar i es va fer visible el meu passatge pasqual de la mort a la vida. La seva presència entre els apòstols va ser fonamental: després d’haver rebut l’Esperit Sant, els apòstols i els deixebles ho van comprendre tot, però és a través de Maria que van entrar plenament en el meu sacrifici i es van unir a mi.

Maria va esdevenir Mare de la humanitat sota la creu, en el moment en el qual es va unir al meu sacrifici. Va obrir el camí a tota la humanitat cap a la unió amb mi perquè va generar la humanitat nova, la primícia de la qual és el sacerdoci, perquè el poble nou és un poble sacerdotal. Un poble que seguint l’exemple de Maria, amb Maria i mitjançant Maria, s’ha unit al meu sacrifici per entrar en la meva resurrecció. Aleshores és clar que sense Maria el sacerdoci reial, però també el ministerial, no poden assolir la seva plenitud.

L’obra de Déu Pare, a través meu, és obra que s’encarna. El Pare em va enviar a la Terra i aquí em vaig encarnar; en la meva encarnació vaig portar la voluntat del Pare entre els homes. També la meva obra era necessari que s’encarnés en la humanitat. I en qui s’havia d’encarnar primer sinó en Maria, la meva Mare? Ella que va transmetre la vida al meu cos, no havia de transmetre també la vida al meu Cos Místic?

Us dic també que entrem en els temps en què la presència de la dona en el poble de Déu ha de trobar el seu lloc just i digne, perquè la dona és la que genera, i porta en ella el principi de la vida. No pot existir l’home separat de la dona. Ja no pot existir l’home separat de la dona. Ja no pot ser la missió d’un home sol, d’una dona sola, o d’un home i una dona que viuen junts, però que interiorment estan separats l’un de l’altra, com malauradament passa en moltes unions. La dona de la Terra viu una situació difícil: desconeguda, explotada i maltractada, no ha trobat encara el seu lloc ni a l’Església.

En les lleis de la vida hi ha escrit que Déu va crear l’home i la dona i els va ordenar de créixer i de multiplicar-se. No es tractava només de la invitació a unir-se per procrear i mantenir així l’espècie humana. Era alguna cosa més gran: era el desig de Déu que l’home i la dona junts custodiessin i fessin créixer la vida en totes les seves formes, i la transmetessin a tota la creació. La vida és el fonament de l’univers; prové de Déu com un do seu, i només pot ser transmesa a través de l’home i la dona units a mi, units en mi en el Cor de Maria. D’aquí en brolla també la missió de tota la humanitat, la que hauria hagut de ser des del principi i que el pecat original va distorsionar: governar l’univers al costat de Déu, donant la vida divina a totes les creatures. Reflexioneu, homes i dones de la Terra, mireu com n’esteu de lluny de tot això i com n’és de miserable la vostra condició!

Voldria que comprenguéssiu com el meu Cor i el Cor de la meva Mare són una sola cosa. Tal com vam estar units a la Terra, ho estem en el cel. Us he donat la meva Mare, donant-la a Joan, us l’he donat a cada un de vosaltres i a tota la humanitat, no només a la Terra. Continuo donant-vos-la com a exemple, com escut, com aquella que us assisteix en tot, a la qual podeu adreçar-vos de la mateixa manera que us adreceu a mi. Ella us estima com jo us estimo. Juntament amb ella fareu meravelles! I no us oblideu de Sant Josep del Cor ardent, el meu pare putatiu a la Terra, el just per excel·lència. Ningú ha estat just com ell, la seva justícia ha superat la de molts altres i la potència el seu esperit és immensa. Maria i Josep són per a vosaltres una mare i un pare en el camí, com ho van ser per a mi, i a ells vull confiar-vos.

Us beneeixo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.