Tots Sants

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

1 de novembre de 2023

(Transcripció d’àudio)

Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1 Jn 3, 1-3; Mt 5, 1-12

El dia d’avui i el dia de demà, per a nosaltres són una unitat. En la festa de Tots Sants celebrem en un sol dia el que és un dels tres pilars, la Comunió Universal. La festa dels Sants és això, unida a la pregària pels difunts, jo la veig com una mateixa cosa. Tots aquells que són els nostres difunts, inclosos aquells que estan al Purgatori més abandonats, però pels quals podem pregar amb fe, esdevé la Festa dels Sants, la festa de la comunió universal.

Llegiu més

Crec que aquesta celebració dona a tothom una alegria interior, alguna cosa que empeny cap a l’esperança a la qual estem cridats, una certesa de tot allò que obtindrem i que serà per l’eternitat; la possibilitat de tractar, intercanviar amb els sants que tinguem com els nostres preferits, amb els profetes, amb els àngels, amb els germans fidels; arribar un dia, veritablement, a viure aquella normalitat que estava prevista, que ho ha estat des de sempre i que, en certa manera, nosaltres hi hem renunciat. No és Déu qui ho va imposar, no és el mal que ens hi va obligar, l’hem escollit nosaltres.

Sento que la gràcia d’aquesta festa ens ha de portar a agrair, sabent com són les coses, sabent a què estem cridats, a què hem renunciat, però mirant cap a tot allò que Déu ens ha donat, i que ens està donant, per continuar vivint la comunió per entrar en aquesta Jerusalem nova, celeste, la Creació Nova, anomeneu-la com vulgueu. Per això, crec que és obligat que surti del nostre interior un agraïment; un agraïment, com cada vegada, que neix del do de la vida, però que sap anar també més enllà, el do de Maria Santíssima, el do de la redempció, aquest Amor que no et deixa mai, tot el que ens ha donat al llarg de la història a través dels sants, a través del que avui vivim, perquè es reiniciï en nosaltres aquesta vida.

Crec, però sense exaltar-nos, que això desencadena l’energia primària en nosaltres. També donar gràcies per les gràcies que tenim ara, per l’Església de Jesucrist que tenim ara, per tot el que tenim en la nostra vida en aquest moment, totes les possibilitats que tenim avui d’unir-nos a aquesta comunió, de viure-la.

Crec que el primer pas, i me n’adono, és donar gràcies, i després dic: “Soc aquí!” Desitjo estar-hi, i aleshores m’esforço tota la vida a mantenir-me fidel. M’esforço tota la vida a deixar lliure l’acció de Déu que sap com mantenir-me ara pel que soc capaç, perquè, en tot cas, tenim uns límits estructurals, que també ens venen del passat, que ens venen de moltes coses. Però tinc la certesa que ara em sosté per tot allò que puc, i que gaudiré eternament d’aquesta comunió.

Aquesta fe, com he dit moltes vegades, és la certesa per la qual he de donar gràcies, i també per totes les dificultats, també per cada prova, perquè també aquestes estan en el designi de la meva redempció, del meu entrar plenament; també formen part per mi, o pels germans, de morir a tot això que no entra en aquella comunió, a tot això que no passarà per la porta estreta. Sent així, llavors és millor que deixi tot això ara mateix.

Vull donar gràcies també per la fidelitat de cada un de vosaltres que formeu part de l’Església de Jesucrist, que heu cregut dins vostre en l’acció de Déu, a la crida de Déu; gràcies per l’esforç, gràcies perquè hi sou, més enllà dels límits, de les poques respostes o de les moltes respostes. I crec que és important que cada un de nosaltres ho faci. També aquesta és una manera de demanar perdó l’un a l’altre, agrair, agrair a Déu pel do de l’altre, també pels seus límits, pel que és.

Avui, en el Llibre de l’Apocalipsi hem sentit que el Senyor ha aturat els àngels fins que tots els fills de Déu no fossin marcats, fins que no tinguessin el segell. No em vull allargar parlant del Signe[1], no signe, només dic: fixeu-vos que també d’això n’hem de ser conscients. Ha aturat els àngels fins que també nosaltres, Església de Jesucrist de l’Univers, no fem la nostra part, fins que no estiguin tots marcats abans que Ell digui: “Prou!”. Per tant, gràcies per tenir aquesta confiança en nosaltres, però treballem també per això. Treballem en esperit, treballem en la nostra transformació, perquè tots aquells que tinguin almenys una mica de bona voluntat, puguin encara ser recuperats, marcats. Després tirarà endavant.

Sant Joan, a la seva carta[2], afirma que el que serem encara no ho sabem, però ja només el fet de dir: “Estic segur que sabem el que som ara: fills de Déu”, fixeu-vos que ja només això, agafat amb la seva plenitud, deixant que aquestes paraules calin dins nostre, en l’esperit, és a dir: jo soc fill de Déu, ni més ni menys com Jesucrist. Ho soc gràcies a Jesucrist, ho he tornat a ser, perquè, en tot cas, vaig sortir del pensament del Pare, vaig sortir del seu amor, i Ell fa tot el que sigui perquè hi retorni. També això és un signe del fet que per a Ell soc fill. Soc jo que m’he de reconèixer com a tal. Per a Ell, inclús quan soc el pitjor pecador, continuo sent fill. Soc sempre jo que refuso aquell amor, no és mai Ell qui refusa el do del seu amor.

Certament, ara, l’únic camí per acollir-lo és acollir el Fill, ens ha donat el camí sota la forma del Fill. Però hem de sentir-nos fills de Déu. A nosaltres ens és més fàcil viatjar amb la fantasia per mirar de comprendre què serem, però gaudir de ser fills, fixeu-vos que és molt, eh, és ja la plenitud aquí a la Terra. No serà la plenitud per la Creació Nova, i el que serem estarà tot per descobrir, però jo soc fill i com a tal estic en aquella fe, en aquella confiança, fill de Rei. Res i ningú està contra meu[3], qui pot estar-hi?

Això provoca alegria, pau dins nostre. És a través d’aquestes petites actituds, que no són petites, que podem viure les benaurances que diu l’Evangeli[4]. Si no és així, les benaurances esdevenen un esforç humà, sobrehumà, i no és possible; humanament no és possible ser benaurat si ets perseguit, benaurat si ets pobre, benaurat si tens necessitat de justícia. Les benaurances arriben només d’aquell: “Sé que soc fill, benaurat perquè tinc un Pare i amb aquest Pare no em faltarà res”. Benaurat en l’alegria i en el dolor. Per què? Perquè tinc un Pare, perquè tinc un Germà, perquè tinc una Mare que prega. La benaurança neix d’aquí.

Després, certament, acollint que soc fill, soc sempre benaurat i, sobretot, la darrera benaurança: “Alegreu-vos i exulteu quan parlaran malament de vosaltres pel fet de sentir-vos fills”[5]. Parlen malament de nosaltres perquè ens sentim fills: alegrem-nos i exultem. La recompensa és ja ara, aquí, eh, perquè serem benaurats. Després en tindrem cent vegades més, però ja aquí, ja aquí, ets benaurat, perquè ja aquí res et pot tocar. Havent acollit la paternitat, la maternitat de Déu, havent acollit la família dels sants, acollit seriosament, sentir-me part: soc conciutadà, familiar dels sants[6], no soc un estrany i ni m’ho he de guanyar, jo soc i prou, per dret. Però ja soc benaurat, que em falta? Em fa mal la panxa, em fa mal el cap, em fa mal la cama, soc pobre… Què és tot això al costat de ser fill de Déu, conciutadà dels sants?

Això vol dir experimentar, quan dic que els apòstols, ho diu Sant Joan Apòstol, oi?: “Hem tocat, hem vist l’autor de la vida”[7], i dic, si volem ser testimonis, també nosaltres l’hem d’haver tocat. Però, què és el que segur que nosaltres hem tocat, que tenim en aquesta benaurança dels fills de Déu? Hem tocat un amor que perdona, sempre; hem tocat un amor que redimeix, sempre, un amor que està disponible, sempre. Hem tocat que aquest amor ens vol amb ell, sempre, per tota l’eternitat; que aquest amor no ens deixa mai. Quan diu: “Si m’escapo als inferns, també t’hi trobo”[8]. On puc escapar-me d’aquest amor? Ell hi és, així que nosaltres hem de donar testimoni d’això.

Però podeu veure que quan diu: “Heu de donar testimoni” no és una feinada, un esforç; és com si digués: “Viviu bé, viviu de fills, viviu joiosos, automàticament, doneu testimoni”. En el viure, doneu testimoni, no heu de fer res. No heu d’anar a evangelitzar qui sap qui, viviu bé i sereu testimonis, sereu apòstols. Però ho podeu fer si el toqueu, si us deixeu tocar, perquè l’única manera per tocar-lo és deixar-se tocar. Ell no es deixa posseir, però amb joia embolcalla, omple aquells que es deixen tocar.

Avui podem dir, afegir, benaurats també perquè hi ha una immensitat de persones que viuen això: l’Església de Jesucrist de l’Univers. Benaurats perquè aquesta Església ha sortit a la llum, visible, també aquí a la Terra. Així és que tenim una possibilitat més: hem d’escollir entrar a viure concretament en aquesta Església, a sentir-la, la família, la veritable família, com ens deia Sant Josep en el missatge de fa alguns anys[9].

Per això, dono també gràcies a Déu, donem-li gràcies tots junts per aquest temps, pels instruments extraordinaris[10], però tots els instruments que ha posat en joc, també per la Fundació Fortalesa de la Immaculada, per l’Església. Jo penso que el cor del nostre camí, i que hem escollit viure, és la gràcia de Recapitular-ho tot en Crist. Però crec que el cor més íntim és concretament el d’estar cara a cara amb Déu, el que és precisament el cor del nostre camí, i després, tenim molts mitjans, moltes indicacions.

Però on és que ens vol portar? Perquè el nostre camí pot semblar diferent, nou, però no ho és, hi és de sempre, però què és el que porta per sobre de tot? Estar cara a cara amb Déu. I què descobreixes si estàs cara a cara amb Déu? Descobreixes que ets fill, descobreixes que t’estima. Fixeu-vos que en poques paraules s’expressa el que intentem viure. La cosa més natural, el que Déu vol des de sempre, la cosa per la qual hi ha tot, som talment complicats que ha esdevingut un…, ha hagut de posar en marxa instruments extraordinaris, àngels, Arcàngels, Nucli Central, per arribar a dir-te: “Mira, que ets fill”.

Aquesta és la humanitat, els límits que tenim, però acollim aquest estar cara a cara amb Déu i deixar fer; cara a cara amb Déu per no anar a donar-li lliçons, perquè això és el que ens surt de fer. Estic quasi segur que a molts, si haguéssim de pensar: “Si avui trobo el Senyor, cara a cara, que Li he de dir?”. Si començo d’entrada amb “què Li he de dir”, però, què li vols dir? Escolta! Vols anar a parlar amb l’Etern?! Escolta’l! Després ja Li diràs, clar. Però nosaltres, no, hem d’arribar preparats, a punt. Tinc l’oportunitat d’estar cara a cara, cal que li demani alguna cosa de seguida?! En canvi, tenir la certesa: “però, què Li demano?”, ja se m’ha anticipat. Del que tinc necessitat ja m’ho ha donat, el que necessito ja ho tinc. Si em falta alguna cosa la posa Ell. Aleshores, què li he de dir? Deixeu-lo fer, deixeu-vos estimar.

Vet aquí, crec que aquest és el nostre camí i demano a Maria Santíssima, als Sants avui i a tots els nostres difunts, que ens ajudin a viure-ho, tal com ells ja ho viuen, de la manera que puguem, ja des d’ara, assaborir-ho ja des d’ara. I bona festa a tots.

[1] Es refereix al Signe que ens va arribar per revelació de Maria Santíssima l’any 2015. En trobareu més explicacions en aquest mateix web, a l’enllaç “El Signe és una creu…” i en el missatge de Maria Santíssima del 23 de juliol de 2016 “Il segno del mio triomfo”, publicat en la versió italiana d’aquest web www.versolanuovacreazione.it

[2] Cfr. 1Jn 3, 1-3

[3] Cfr. Rm 8, 31

[4] Cfr. Mt 5, 1-5

[5] Cfr. Mt 5, 11

[6] Cfr. Ef 2, 19-20

[7] Cfr. 1 Jn 1, 1-3

[8] Cfr. Sl 139, 8

[9] Cfr. Missatge de Sant Josep del 30 de desembre de 2016 “Siete membri e custodi del popolo di Dio”, publicat en italià al llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. V, anni 2014-2017”, pàg. 49; Ed. Luci dell’Esodo

[10] Sobre els intruments extraordinàris de Déu, podeu veure l’enllaç amb aquest mateix nom en aquest web.