Dissabte de la 2a Setmana del Temps de Quaresma

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

3 de març de 2024

(Transcripció d’àudio)

Mi 7, 14-15. 18-20; Sl 102; Lc 15, 1-3. 11-32

A l’Evangeli d’avui tenim la paràbola que es diu del “fill pròdig”, però potser és més just dir la del “pare bo”, i jo crec que indica perfectament el camí que cada home està cridat a fer: arribar a conèixer el Pare.

Llegiu més

Tenim un missatge, crec que és de Sant Rafel, que diu que fins que no hem arribat al Pare no hem fet res, que aturar-se al Fill Jesús i no arribar al Pare, vol dir no haver fet res.[1] Penso que tots, com el fill petit de la paràbola, hem perdut moltes gràcies, hem perdut molt temps abans d’adonar-nos -de començar a adonar-nos, perquè és un camí que encara s’està fent- que tenim un Pare al Cel, no una cosa abstracta, llunyana; abans de tenir aquest desig de trobar el Pare, de conèixe’l. Perquè crec que la figura del Pare i la de l’Esperit Sant, a diferència de la de Jesús, queden sempre una mica abstractes.

Crec que per a tots nosaltres el primer pas, ha sigut entendre justament que la vida és conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat[2]. És precisament aquest desig dins nostre que ens manté en el camí, que ens porta, afortunadament i justament, a estar disposats a morir a nosaltres mateixos, per ressuscitar en Crist, per néixer com a creatures noves. És aquest desig del Pare que ens porta a caminar endavant, a tenir fe, esperança i caritat.

A l’Evangeli diu sempre que es pot conquerir fins i tot el món sencer, però si es perd la pròpia ànima no serveix de res.[3] Perdre la pròpia ànima es podria traduir també per: si no es troba el Pare, no s’ha fet res. No m’atreveixo ni a pensar com de terrible seria morir, que tots morim, sense aquest desig d’anar més enllà, de poder-lo veure millor, conèixer-lo millor; sino anar-hi apagats i sense saber res, sense tenir aquest desig dins, ser dolent, ser realment la veritable mort, la que fa por.

Penso per tots, i crec que tots ho podem dir, que aquest foc, aquest desig de conèixer el Pare, en un cert sentit ens fa anar endavant, però en un altre sentit també ens deixa sempre una mica de buit, sempre ens falta alguna cosa. Hem caminat molt, hem entrat molt en la pregària, hem entrat en aquest desig, però no s’acaba mai, és com una font que no s’omple mai.

Nosaltres sempre diem de posar Déu en primer lloc, que és el primer pas per començar a caminar amb les lleis de l’Esperit, és el primer pas per mirar de viure l’Evangeli de manera concreta, però crec que cal aclarir una cosa: posar Déu al primer lloc és, sí, el primer pas, com el desig de conèixer el Pare, però, si després no comença en nosaltres l’acció de l’Esperit Sant, només és Jesús que ens dona l’Esperit Sant, però si no deixem l’Esperit Sant lliure, no n’hi ha prou.

Espero explicar-me millor. Si agafo l’exemple de la paràbola que hem sentit, es podria pensar que el fill gran era, dels dos, el que estava més a prop del pare, l’obeïa en tot el que demanava, sempre havia estat amb ell, mai va transgredir res, es podria dir que l’havia posat en primer lloc. Faig aquesta comparació, posar Déu en primer lloc: l’havia posat en primer lloc. Però la reacció que va tenir quan va tornar el germà demostra que no era així: no coneixia el pare. La seva manera de posar en primer lloc l’obediència al pare no havia donat fruits; va actuar com un que no el coneix. Dic això per entendre: no n’hi ha prou amb Déu al primer lloc, cal que l’Esperit Sant entri en acció per tenir Déu en primer lloc, per saber com tenir Déu en primer lloc, com entrar en aquest conèixer-lo.

D’alguna manera és un risc que corre cadascun de nosaltres, cada cristià: pregar, anar a Missa, pensar que tenim a Déu en primer lloc, però no tenir l’Esperit Sant, encara que tinguem els Sagraments. Sant Pau, als Fets dels Apòstols, diu que troba algú, que ja predica, i li pregunta: “Ja vau rebre l’Esperit Sant?”. “Ah, no sabíem ni que existís”.[4]

L’Esperit Sant, que sempre és una mica el desconegut, si ho mirem en tot el que fem, està al centre, està al centre de l’acció trinitària: el Pare crea, Jesús redimeix i el primer do és l’Esperit Sant. Però és l’Esperit Sant qui ens ho explica tot. Jesús obre la ment als apòstols a l’Esperit Sant perquè els ho expliqui tot, Jesús que actua en la plenitud de l’Esperit Sant. Jesús paga per nosaltres, et dona la possibilitat de rebre l’Esperit Sant, el compra en un cert sentit, però cal deixar-lo actuar. No n’hi ha prou en que Ell pagui, que te’l doni, si no el deixes lliure. És a través de l’Esperit Sant que Jesús ens obre el camí per retornar al Pare, en l’Esperit Sant.

Sabem que el pecat que no serà perdonat és el pecat contra l’Esperit Sant. Perquè? Per mi és molt senzill: perquè és el rebuig de l’acció de Déu; rebutges l’acció de Déu, rebutges tota l’obra que comença en tu acollint el Fill. Sense Jesús no podem fer res, això està clar, però sense Jesús que et retorna la possibilitat de rebre l’Esperit Sant no pots fer res. Sense Jesús que demana perdó al Pare, que t’obté el perdó del Pare, que et dona l’Esperit Sant, no pots fer res. Si et tanques a l’acció de l’Esperit Sant, rebutges l’acció de Déu. En un cert sentit banalitzes i redueixes a res inclús el Sacrifici de Crist.

En aquests temps hem parlat de la unió mística amb Jesús[5] i hem dit que el desig d’unir-s’hi, unir-nos místicament a Ell, el desig de ser seus, d’oferir-li la vida perquè en nosaltres ho faci tot segons la seva voluntat, és la unió mística. No és qüestió de carismes, és qüestió d’aquest desig de ser una sola cosa amb el Crist. Aleshores, el següent pas després de la unió mística és -ho sabem bé del llibre “Riscrivere la Storia”- el coneixement immediat, el coneixement intel·lectiu i després l’immediat[6]. Crec que tots podeu veure: Jesús, t’uneixes a Jesús, et dona l’Esperit Sant. En l’Esperit Sant entres en aquest coneixement intel·lectiu, comences a veure les coses com haurien de ser, com són en Déu, con funcionen en Déu. El següent pas és el coneixement immediat: tu saps sempre què has de fer sense preguntar a ningú. Per què? Perquè estàs immers en l’Esperit Sant i tens clar el que has de fer.

Dic el següent pas, perquè una cosa és tenir l’Esperit Sant, deixar-lo lliure i veure la realitat; però aquesta realitat encén encara més en el teu interior el teu desig de participar. I el desig de participar quin és? L’oferta de la vida, posar en primer lloc conèixer el Pare. Tot això augmenta i et manté immers en l’Esperit Sant i et fa arribar al coneixement immediat, perquè és l’Esperit Sant que et guia, perquè la teva vida passa a ser conduïda i guiada per l’Esperit Sant. No és qüestió de visions, locucions, sinó d’aquesta relació filial amb totes les Tres Persones de la Trinitat: el Pare que et recrea, el Fill que et redimeix i et dona l’Esperit Sant, que et retorna al Pare. És un cercle, és un vòrtex. Si surts d’aquí perds el coneixement immediat –i també el coneixement intel·lectiu clarament- tens dificultat per viure la unió mística, ets com una corrent alterada, una mica sí una mica no, una mica sí una mica no, una mica sí, una mica no.

Deia que tot passa per l’Esperit Sant, si us hi fixeu, també durant la Santa Missa. És precisament l’acció viva de la nostra unió amb l’Esperit Sant, ja des de l’inici: el penediment, de què em penedeixo? És l’Esperit Sant que em fa veure què és el que m’impedeix la unió mística, que m’impedeix l’oferta de la vida, que m’impedeix ser una sola cosa amb Déu, amb Jesús, a través de Jesús. És l’Esperit Sant que em fa dir què he de deixar, de què he de demanar perdó. És sempre l’Esperit Sant que a través de la paraula de Déu me la revela en el seu significat profund, també em revela també els passos concrets per a mi, per a cada un de nosaltres, sempre l’Esperit Sant. És això quan dic “deixar-lo lliure, no encaixar-lo”. És sempre Ell, la seva acció!

A l’ofertori és només a través de l’Esperit Sant i en l’Esperit Sant que puc oferir la vida, que puc unir-me a Jesús, puc confiar-li, a través del meu sacerdoci, reial o ministerial, tot el que he trobat, viscut, tocat, tota la meva vida, tot el meu ser. És sempre una acció de l’Esperit Sant. A la consagració demanem: “Pare, envia el teu Esperit a consagrar”, és l’Esperit Sant. Està sempre al centre de tota l’acció trinitària.

En la comunió, consagrada per l’Esperit Sant, segueix sent Jesús que, comunicant-se ell mateix a nosaltres, ens dona abundantment l’Esperit Sant, perquè recomenci el cicle visió intel·lectiva-coneixement immediat, en la unió mística, perquè Ell està dins nostre.

La nostra pregària, que és la que Maria ha demanat a Medjugorje, pregar en esperit, immergir-se en l’esperit, entrar en aquell santuari interior que està dins nostre, on hi ha el Regne de Déu –“El Regne de Déu està dins vostre”[7]– i hi és tot en aquesta pregària, d’on aleshores comença la transformació de la persona i de tot allò que l’envolta: la transformació de la realitat, el món nou.

Hem posat l’accent, clarament, en el silenci. Està clar que, si volem escoltar l’Esperit Sant, hem de callar nosaltres. Quan en canvi sentim moltes veus, paraules, pensaments -està bé, és normal al principi- però són tot aquelles coses que amb paciència han de sortir, per fer lloc a l’Esperit Sant. Algun Sant deia que quan la pregària arriba a estar veritablement immersa en l’Esperit Sant, és silenciosa i prou, ja no es parla, qualsevol paraula sobra. Quan arriba a ser de veritat la pregària de l’Esperit Sant, és silenci, perquè la seva acció va, toca, perquè és una sola cosa amb Jesús, és una sola cosa amb el Pare, de manera que ja no cal dir res. Ells actuen i operen.

Ara acabo. El pecat contra l’Esperit Sant, que és el que està més viu en aquest temps, en aquesta època. Jo diria que precisament la nostra època està passat aquest judici, encara que sigui una paraula lletja “judici”. És concretament quan nosaltres, conscientment -perquè penso que fins i tot quan fem veure que no ho sabem, ho sabem- bloquegem l’acció de Déu. La bloquegem dins nostre quan la impedim no estant a punt i lliures per un sí, que és el sí d’una veritable oferta que ja no té interessos, necessitats ni intencions, quan creiem de veritat que a través de Maria Santíssima i per les seves intencions tenim tot el que necessitem, personalment i tots junts. Quan surts d’aquí, bloqueges l’acció de Déu i aleshores és un pecat contra l’Esperit Sant, perquè refuses la seva ajuda, refuses la seva intervenció.

Sense Jesús no podem fer res. Nosaltres sabem que inclús sense Maria Santíssima no aconseguim arribar ni a Jesús, però, us demano, tingueu ara el coratge d’entrar en aquesta pregària de l’Esperit Sant cada vegada més profundament. Teniu la fe que guia la vostra vida, no us espanteu per les coses que us poden semblar, entre comentes, “estranyes” o que no són segons els esquemes. Preocupeu-vos només de verificar-vos, això cada dia, si el que veritablement compta més per a vosaltres és deixar-vos transformar per esdevenir imatge i semblança de Déu, que la vostra vida sigui només això. Si és així, aleshores, deixeu-lo lliure. Si li heu ofert la vida, confieu-hi.

Confio tota l’Església a Maria Santíssima Corredemptora, li confio tots els “sí” en el moment de la concepció, li confio tot home de bona voluntat. Desitjo donar-te, oh Pare, a través de Maria, especialment els innocents, els senzills, els petits, tots aquells que són aixafats en aquest temps per aquesta energia disgregadora, per aquesta acció tan forta del maligne. Et confio tot moribund, tot màrtir; et confio i desitjo oferir-te tota la sang que es vessa en aquesta Terra. I que l’Esperit Sant, enviat per Tu i conquistat pel Fill per a nosaltres, per Jesucrist, ens renovi veritablement a cada un de nosaltres, desvetlli en cada un de nosaltres el desig de ser fills de Déu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Del llibre “Oltre la Grande Barriera”, cap. 1, “Gesù Cristo ci porta al Padre”, pag. 36 a 39.

[2] Cfr. Jn 17, 3

[3] Cfr. Lc 9, 24-25

[4] Cfr. Ac 19, 1-2

[5] Veure capítol V, pàg. 73 del llibre “Riscrivere la Storia – Vol. I – Nel pensiero di Dio”, “L’unione mistica con Cristo”.

[6] Veure capítol V, pàg. 87 del llibre “Riscrivere la Storia – Vol. I – Nel pensiero di Dio”, “El coneixement immediat”.

[7] Cfr. Lc 17, 20-21