II Setmana del Temps de Pasqua

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

13 d’abril de 2024

(Transcripció d’àudio)

Fets 6, 1-7; Sl 32; Jn 6, 16-21

Des d’aquest web, per a qui l’ha seguit, per a qui ens està escoltant, durant aquests anys s’han fet molts anuncis i tots els anuncis de gran importància i de gran intensitat.

Aquests dies hem publicat un escrit i un àudio que inclou, fa un resum d’aquests anuncis i n’afegeix un altre: el Retorn gloriós de Crist.

Llegiu més

Si teniu la paciència de mirar la bondat de Déu, de mirar com ha preparat aquesta humanitat, de mirar també com ha accelerat els temps -aniré de pressa per no parlar massa- partint de Medjugorje (no vaig abans), tot anava de pressa, de pressa, però cada vegada més de pressa. Així, les aparicions de Medjugorje van portar al Nucli Central[1] i després tot va ser una acceleració contínua, i ara encara més, una acceleració per aquests temps.

No s’ha anunciat res que no estigui en les Sagrades Escriptures, més enllà del que puguin dir moltes persones o personatges; parlen però s’equivoquen, perquè no hi ha res contra l’Evangeli, no hi ha res que es pugui definir ni com a new age ni herètic. Qui parla no coneix què és l’heretgia.

Aleshores era tota una preparació per arribar a aquest temps, però fixeu-vos que tota la història és una preparació per arribar a aquest temps. Repeteixo: Déu donava el temps i la manera als homes, en la seva misericòrdia, per canviar, per convertir-se, però se sabia que calia arribar a aquest temps, està escrit a tot arreu. Aquell temps forma part de la justícia de Déu i sense justícia no hi ha misericòrdia. Cal posar un punt, perquè si no poses aquest punt el mal avança i sembla que el bé hagi desaparegut.

Ara, us he de dir que és un temps de gràcia, és un temps de joia, és un temps d’alegria, és un temps de gràcies, és el temps de la joia. Si d’entrada als cristians, la idea d’anar a trobar al seu Senyor, Creador, Redemptor, Santificador, els fa una mica de por, siguem honestos. Per què hem de tenir por, com els apòstols avui a la barca? “Soc jo!” Per què hem de tenir por d’Aquell que ha donat la vida per nosaltres? Per què hem de tenir por que es realitzin totes les promeses fetes: la Creació Nova, la vida nova, l’home nou, la fi del dolor, la fi del mal, la fi de tot el que és difícil, perquè està lligat a la carn, lligat a la dimensió del cos, de la natura? I nosaltres tenim por, por de deixar, però de deixar què?

Ha estat anunciat que ha de ser revelat el Nucli Central, i en aquest web l’heu sentit parlar, han explicat llibres sencers, s’han entregat totalment. La tasca d’aquests dos membres del Nucli Central[2] era dir allò que veien i el que se’ls deia, i ho han fet. Ara, des de fa alguns anys, juntament amb Jesucrist, s’han retirat no en el silenci de mort, sinó en la seva acció en esperit, perquè ens toca a nosaltres viure tot el que ha estat anunciat.

Vaig mencionar el diàleg entre Jesús i Nicodem, quan Jesús li diu: “Si no enteneu les coses de la Terra, com puc parlar-vos de les coses del Cel?”[3] Nosaltres ens hem trobat en aquesta fase en la qual hem sentit anunciar moltes coses del Cel, moltes realitats que són concretes i més vives que vosaltres mateixos que us veig i us miro, són presents.

Deia que entre aquestes coses, ha estat anunciat que serà revelat per Déu, no per mi -jo podria nomenar tots els noms del Nucli Central, però no és això-, revelats per Déu, que hi haurà un moment en el qual serà clara l’acció del Fals Profeta i de l’Anticrist. Ara també podem pensar-ho, hi ha rumors que diuen qui és l’un, qui és l’altre, però realment jo parlo de… que entraran en la seva tasca i serà clar per a tothom. Estem en aquests temps. El retorn gloriós serà precedit per aquests temps.

Em permeto dir que de signes ja n’hi ha molts. Cosa d’aquests dies, actualment l’avortament s’ha convertit en un dret, primer a França i ara a Europa, un dret. Volem tenir el dret a matar els nostres fills. Si no és un senyal quan l’home arriba a això. No només preocupar-se per dir: “Està bé, està malament, per què ho he de fer?”, que ja estem en aquest nivell, però que es converteixi concretament en una cosa de dret, com el dret al treball, el dret a la llibertat: el dret a matar els meus fills.

Veiem com una cosa extraordinària, excepcional, una intel·ligència artificial que inventa ella mateixa el que hem de fer, ho fa tot ella. Un metaverso en el qual jo estic assegut al sofà i vaig on vull com un avatar. Perdoneu, però si aquestes no són ja les accions d’un Llucifer que s’està revelant, els seus miracles que estan a disposició de tothom. Aquesta és la creació nova segons Llucifer, no segons Déu.

Dit això, n’anirem parlant més endavant, potser des d’aquest web en parlarem millor, però avui, a continuació de l’anunci que hem fet, voldria continuar mirant juntament amb vosaltres l’acció de Maria Santíssima. Nosaltres la vam anunciar com a Corredemptora, com a Mare, hem dit que sense Maria no es pot res. Hem dit que l’Església serà mariana o no serà l’Església, hem dit que Maria -és Jesús qui ens ha redimit- però Maria és la nostra… la nostra defensa, la nostra seguretat. Ella ens portarà, si la deixem fer, al Cor del Fill. I ara voldria mirar amb vosaltres el que ja sabem tots, però intentar mirar-ho en aquesta veritat: què ha fet a Medjugorje, què volia, perquè s’ha aparegut i com nosaltres l’hem utilitzat.

Maria, a Medjugorje, volia preparar un poble que sàpigues acollir el Senyor en la seva segona vinguda, que hem anunciat des d’aquí; un poble que, acollint Jesucrist, acollint els germans fidels, acollint l’Església en la seva totalitat, preparés el retorn gloriós, primer la segona vinguda i després el retorn. Volia un poble a través d’aquest lloc, la parròquia, és aquí on volia actuar, que esdevingués testimoni viu d’aquests esdeveniments.

Quan dic “volia preparar un poble” no podem dir que ha fracassat, els programes de Déu no fracassen, arriben sempre a compliment, però han arribat a compliment en qui l’ha acollit, l’ha acollit seriosament. Per això, si nosaltres ens definim la “seva Església”, si ens definim “oferts a Maria Santíssima”, al seu Cor, i a través d’Ella a Jesús, en nosaltres hi ha totes aquestes veritats, estan escrites dins nostre: “Us donaré un cor nou, un esperit nou”[4]. Maria ens l’ha generat aquest cor i aquest esperit. És per això que per a nosaltres és normal l’existència dels germans fidels, és normal la comunió universal, és normal estar contents esperant el retorn gloriós: ens ho ha escrit Maria dins, només hem de deixar-los lliures.

Crec que el pas que hem de fer -ja l’haurem fet, però cada vegada ha de ser més gran- és la joia d’això, l’alegria d’aquest anunci que Maria ha generat: saber que tenim un Pare al Cel, saber que la Trinitat està treballant amb la Redempció del Fill i la Santificació de l’Esperit Sant, saber que hi ha una família de sants, de justos, al voltant nostre. Això ens ha de donar alegria. No parlo d’aquella alegria estúpida eh, parlo de l’alegria que es converteix en energia primària que et porta a viure immers en la Vida de Déu, perquè la Vida de Déu no és fantasia, no és fantasia caminar per sobre l’aigua com Jesús, només es tracta d’entrar a la Vida i viure. És una cosa concreta que es va desenvolupant pas a pas.

A tot l’Evangeli el Senyor diu: “Busqueu les coses del cel”[5]. Què ha fet Maria durant aquests quaranta anys a Medjugorje? Ens ha convidat a anar a buscar les coses del cel, a separar-nos. No a separar-nos de la Terra en el sentit de no… “no faig això, no faig allò”, sinó saber donar la prioritat a les coses, les coses del cel. Si us hi fixeu, l’actitud de Maria Santíssima -i del Nucli Central que s’ha ocupat de donar una accelerada també a Medjugorje- ha sigut la de tractar-nos com a fills i no com a esclaus, perquè els esclaus no saben què fa el seu amo. En canvi, Maria Santíssima volia que sabéssim què fa Déu, què està fent Déu. També en el que hem anunciat aquests dies: què està fent Déu. És el que estem intentant dir-vos, sense por.

A Medjugorje Maria volia preparar un poble que sabés pregar i de seguida va començar a parlar de la pregària del cor, sabent que per a tothom el cor és l’esperit. A la sagrada Escriptura és així. Calia portar a la pregària en esperit de la qual estem parlant aquest darrer any, que, una vegada més, no és res de tan difícil. Hauria de ser el fruit d’un recorregut i d’un camí que et porta a estar cara a cara amb Déu, que et porta a esdevenir totalment amic seu, una sola cosa amb Ell, que estàs cara a cara amb Ell, i hi estàs en esperit, en el santuari del teu interior.

Ens ha preparat per arribar aquí, per ser un poble lliure. Repeteixo: no som esclaus. Déu ens vol parlar, no a través d’intermediaris, precisament per preparar-nos per a quan es produirà la Seva vinguda, perquè si no, tornarem a fer com els apòstols: Ell arribarà i nosaltres ens espantarem, perquè si no hem començat a tenir aquest diàleg, a reconèixer la Seva veu, a saber qui és, o si voleu és més fàcil saber qui no és -comencem per aquí-, quan el trobarem no el reconeixerem.

“La seva vinguda serà com un llampec”, diu l’Evangeli[6]. Què vol dir? Vol dir que els que avui encara estan presos, concentrats amb les coses de la Terra, quan s’acabi tota l’acció que està fent ara en la seva presència viva en la segona vinguda per recuperar tot el que es pot recuperar, en aquell moment ja no el reconeixeran, igual com va passar fa dos mil anys: Ell passa, però no el veuran i reunirà només aquells que l’hauran reconegut. Però no pensem fer-nos els astuts: “Al final, el reconeixeré”. Si no comences abans, no el reconeixeràs.

Des d’aquest web hem parlat moltes vegades de diversos esdeveniments que han passat, i moltes vegades hem dit: “Mireu, som cridats a participar en els esdeveniments, no a patir-los. Molt més encara en aquest esdeveniment, en aquests que he dit abans. Crec que cada un de nosaltres ha entès el do de la Vida -parlo de la Vida amb majúscula-, cada un de nosaltres ha entès el do de la fe encara que de vegades li costi. En això us dic: no ens demana de ser perfectes, ens demana creure, i mantenir-nos fidels en aquesta fe, com diu Sant Pau: “He combatut la bona batalla, he conservat la fe, només em queda el premi”[7]. Aquesta batalla la combatem tots, però no és una batalla que hem de vèncer. Si us mireu a Sant Pau, com a victòria només diu: “He conservat la fe”, no diu: “He vençut això, he vençut allò”. “He conservat la fe. M’han apallissat, m’han rebutjat, després m’han tallat el cap”. Sembla que ho hagi fet tot malament, “però jo he conservat la fe”. Per tant, en aquesta batalla conservem la fe. No depèn dels resultats, “jo crec”, punt. Això és conservar la fe. No m’interessen els resultats.

Dins de cada un de nosaltres -si m’esteu escoltant, estic segur que és així, en puc donar testimoni davant de Déu- s’ha desvetllat la necessitat d’eternitat, dins de cada un de vosaltres s’han obert els segells que ens porten a desitjar conèixer el Crist, encara que ens equivoquem, que caiem, encara que tinguem el nostre pensament, però aquests segells i aquesta Vida és més forta que tot el nostre pensament.

Us dic: sovint, la dificultat que tenim és precisament amb el nostre pensament que, senzillament, no acull que la Vida que tenim dintre és més forta que la nostra, que és més forta que el nostre jo, més forta que els nostres desitjos, més forta que tot el que hi ha dins nostre. Siguin coses boniques o no tant boniques: la Vida de Déu és més forta, perquè Jesús ha vençut el món[8], i l’ha vençut en cada un de nosaltres. Hi ha qui, en canvi, només començar a sentir aquestes coses, realment no en vol saber res, però si escolteu, aquesta Vida hi és.

Aleshores, aquesta necessitat és senzilla, la Vida -anomenem-la com vulguem- és la necessitat de sentir-se estimats i d’estimar. És la necessitat d’un Pare, és la necessitat d’un Fill que ha pagat per nosaltres, és la necessitat de l’Esperit Sant que ens transformi, perquè sols no podem fer-ho, i de la certesa que sense una Mare que ens genera, ni el Pare, el Fill i l’Esperit Sant poden fer-ho. I després, de nou la certesa que no ho puc fer sol, ni amb el Pare, amb el Fill, amb l’Esperit Sant i amb la Mare, si no entro a l’Església i al poble de Déu, sol no puc, perquè soc creatura i perquè Déu ha previst tot això perquè és necessari. Sense no es pot.

Així doncs, novament davant d’aquests grans anuncis ens toca una vegada més a nosaltres decidir en quina mesura volem participar. Ho dic sense crítica: tot i que les entenc, les necessitats humanes, les necessitats de la Terra, han portat també a transformar Medjugorje, només -no és que no vagi bé aquesta dimensió- però, malauradament, només a un demanar: “Dona’m això, guareix-me això, fes-me allò”, que ja és això, unit al que estic dient, però si és només dirigit a nivell humà: “Vaig a Medjugorje perquè vull el miracle, vaig a Medjugorje perquè tinc algú que està malalt, un que està bé”, si només és això, jo dic “per desgràcia”.

L’acció de Déu és potent, és una acció trinitària, és l’acció de tota l’Església. Mai com en aquest temps ha estat tan potent. Us garanteixo que si estem disponibles a deixar lliure aquesta acció, si estem disponibles, a punt per deixar que Déu ens transformi el pensament, com Ell vol, si no li posem límits: “Ho has de fer així”. Si el reconeixem Déu, com… amb quin coratge li diem a un Déu com ho ha de fer? Mireu, és una mica d’estúpids, no? Et trobes davant de Déu, el reconeixes, i li dius què ha de fer. Si reflexioneu, és d’estúpids. Si és Déu, sabrà què ha de fer. Li ho he de dir jo? Si sou lliures per deixar lliure a Déu i esteu disposats a canviar com van fer els primers cristians -aquests dies heu sentit el que van fer, com van canviar la vida-, jo us asseguro que aquests darrers temps seran d’una bellesa, d’una joia, seran d’una pau i d’una força que ens supera, ens reunirà, ens sortirà d’esclatar de com seran de bonics. No sense proves ni dolor, però bonics, excepcionals, temps com no se n’han vist mai i mai es veuran.

La ira de Déu hi és, l’Apocalipsi en parla[9], però fixeu-vos que en el fragment de l’Apocalipsi sobre la ira de Déu, hi és per qui no ha escollit Déu. Per qui ha escollit Déu i per qui vol estar amb Ell, participar amb Ell, no hi ha ira de Déu. Patirem, ens tocaran totes les proves que aquesta humanitat haurà de passar, certament, però no… no és sobre nosaltres la ira de Déu. Nosaltres estem a les mans de Déu. Jesús diu: “He salvat a tots aquells que el Pare m’ha donat; ningú els podrà arrencar de les meves mans”[10], ningú. Aquesta certesa ens ha de donar una força, una alegria, una serenitat.

Jesús és a la Terra en aquesta segona vinguda, però malauradament ho hem de dir -com va passar aleshores- ha vingut a portar la llum a les tenebres, ha vingut a les tenebres per portar la llum, i les tenebres no l’han acollit[11]. Però no ens aturem aquí. Posem-nos en el grup d’aquells que l’han acollit. Mantinguem-nos positius interiorment i fem passos positius, i us repeteixo que veurem la glòria de Déu. L’anunci que hem donat és aquest.

Ara, una vegada més, oh Mare, desitjo que reuneixis els teus fills, que el teu amor arribi a tot home de bona voluntat, a cada petit, a cada rebutjat, i que la teva benedicció davalli sobre aquesta Església, sobre aquest poble i obri clarament la identitat de cadascú de nosaltres i la identitat de tots, més enllà de les particularitats, és que som fills de Déu, que es desvetlli “soc fill”, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Veure l’enllaç “Els instruments extraordinaris de Déu” en aquest web.

[2] Fa referència a Stefania Caterina i P. Tomislav Vlašić

[3] Cfr. Jn 3, 11-15

[4] Cfr. Ez 36, 26

[5] Cfr. Col 3, 1-4

[6] Cfr. Mt 24, 27

[7] Cfr. 2 Tm 4, 6-8

[8] Cfr. Jn 16, 33

[9] Cfr. Ap 16, 1-21

[10] Cfr. Jn 10, 27-29

[11] Cfr. Jn 1, 1-5.11