Missatge de l’Esperit Sant del 19 de maig de 1999

Desitjo parlar-vos de la comunió fraterna, que és el pas que segueix a la consagració. Efectivament, la consagració en la veritat porta a la comunió. Jesús no hauria pogut consagrar-se en la veritat si no hagués estat en comunió amb el Pare i amb mi. Déu no està mai sol, perquè en ell viu i actua la comunió entre les tres Persones de la SS. Trinitat. És una comunió perfecta perquè perfecte és l’amor que flueix i es dóna d’una Persona a l’altra.

 

També vosaltres esteu cridats a arribar a viure la comunió en la consagració i en la veritat. Quan no hi ha comunió fraterna, quan no hi ha comunió entre els fidels, en una comunitat, en una família, vol dir que no hi ha veritat o que està ofegada en les ànimes. Al contrari, si la veritat de Déu viu en vosaltres, porta a l’amor diví i això és donació i comunió a imatge de la SS. Trinitat, en la qual les tres Persones divines es donen l’una a l’altra i juntes es donen a cada un de vosaltres.

Entre vosaltres hauria de ser així: la comunió hauria de ser el mirall de la veritat que hi ha en cada un de vosaltres. On hi ha prepotència, mentida, egoisme, no hi ha comunió. On hi ha un interès diferent del de Déu, no hi ha comunió, com passa malauradament avui també entre els cristians; no són poques les persones que creixen soles, gairebé salvatges; no entren mai en el jardí de la seva ànima per treure’n les males herbes, i tampoc se’ls ajuda a mirar-se dintre seu. En aquests casos no es pot parlar de comunió sinó més aviat d’una convivència més o menys pacífica.

En canvi, esteu cridats a la veritable comunió, perquè les tres Persones de la SS. Trinitat no es limiten a conviure entre elles sinó que viuen la comunió perfecta, s’estimen i estimen. També en el paradís es viu la comunió perfecta, perquè les ànimes han entrat en la veritat i en la consagració d’elles mateixes en la veritat; això les ha empès a fer fora tot egoisme per entrar en l’amor veritable que es dóna als altres, que es dóna recíprocament. Aquesta és la comunió.

Sense comunió autèntica no podeu arribar a la veritable oferta de vosaltres mateixos. Qui no és capaç de viure en comunió no és capaç d’oferir-se, perquè aquesta incapacitat és senyal d’egoisme, individualisme i egocentrisme.

Us convido a mirar-vos en el vostre interior i a descobrir què hi falta encara per entrar en comunió perfecta amb Déu, en primer lloc, i després entre vosaltres. Aquesta és la característica dels veritables cristians: ser entre vosaltres una sola cosa en Déu.

Jo us ajudo a arribar a la veritable comunió, perquè soc l’Amor. I us dic això: en la comunió amb els altres, vosaltres porteu com a do allò que està en vosaltres. Per això és important viure en la veritat perquè pugueu donar als altres la veritat en l’amor, en la pregària, en l’oferta. Sense aquesta veritat no podrà haver-hi comunió.

També us demano que us despulleu de tota pretensió en relació amb Déu, perquè això obstaculitza la comunió amb ell. De fet, en l’home hi ha una arrel del mal molt insidiosa que el porta a buscar una recompensa de Déu, a esperar-se alguna cosa a canvi del sacrifici o de la pregària. A això s’hi suma un altre aspecte del qual Jesús ens va parlar (Cfr. Mt 20, 1-16), i és la murmuració contra Déu, la crítica i la culpabilització de Déu per la seva obra.

Certament, Déu recompensa els justos i d’això no n’heu de tenir cap dubte. Per això no és cap mal esperar alguna cosa de Déu, ja que ell és el Bé Suprem i no deixa de recompensar amb el bé qui l’invoca amb amor sincer. Ho fa sempre, però al seu temps i a la seva manera. El que és dolent és acostar-se a Déu només amb vista a obtenir alguna cosa. Això no és fe sinó egoisme. El desig de recompensa en si mateix és una actitud malaltissa, així com ho és la murmuració. Les dues coses són manifestació de la mateixa arrel rebel de l’home, la del pecat original, de la mancança d’immaculadesa.

L’acceptació serena del voler de Déu també en les proves, és un aspecte d’immaculadesa: qui estima Déu i s’ofereix a ell, no arrossega murmuracions dins seu. Qui participa plenament al sacrifici de Crist, s’abandona a la bondat del Pare com ho ha fet Jesucrist. Sap que res de mal li pot passar, ja que el Pare no pot desitjar mai el mal, sinó el bé dels seus fills. Sap també, que la prova permesa pel Pare, contribueix a la realització d’un bé més gran, tal com va ser per Jesús, i cada mort es transforma en resurrecció.

En canvi, l’ànima bruta, rebel i malvada, no comprèn això i comença a murmurar, a rebel·lar-se contra la mà amiga que el nodreix. Així ho va fer Judes i això ho fan tots els traïdors. La rebel·lió profunda és típica d’aquells que no s’ofereixen, que no saben i no poden comprendre la bondat de Déu perquè ells mateixos no són bondadosos. En canvi, esteu cridats a ser la bondat de Déu; ho podreu ser només si us oferiu en sacrifici unit a Crist, perquè d’altra manera la vostra bondat queda en compassió humana. La bondat que no té fonament en el sacrifici de Crist és compassió humana. La Terra n’està plena, però aquesta no és la bondat de Déu, per això la Terra està afamada d’amor.

La murmuració també es pot transformar en l’enveja de la gràcia dels altres. Ho podeu llegir en l’episodi dels obrers de l’Evangeli que murmuraven perquè els últims havien rebut el mateix que els primers (Cfr. Mt 20, 1-16). Qui participa al sacrifici de Crist i es fa bondat de Déu, no pot ser envejós perquè sap que a cadascú se li ha donat un lloc en el pla de Déu. Davant Déu és indiferent ser el primer o el darrer, en Déu no hi ha curses ni categories. Davant Déu només compta el desig sincer de cada u de ser part del pla de Déu. Així, cadascú troba el seu lloc, la seva realització i la seva felicitat. La gràcia donada a l’un i a l’altre no fa altra cosa que contribuir a l’elevació de cadascú, per això no hi ha lloc per a l’enveja. Mentre sigueu envejosos no aconseguireu la pau i encara menys la felicitat. No sereu perfectes en Déu.

L’enveja també prové de la manca d’immaculadesa. Per això us convido a prosseguir en el camí de la immaculadesa mirant Maria que no es va rebel·lar mai contra Déu en cap prova. No va envejar ningú, és més, va saber alegrar-se amb Elisabet, alegrar-se de la bondat de Déu sense envejar ningú, i mantenint-se humil tot i la seva grandesa que no té igual.

Us sostinc en el vostre camí i us beneeixo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.