Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
27 de maig de 2022
(Transcripció d’àudio)
El temps de Pasqua està a punt d’arribar al seu compliment, estem entre la festa de l’Ascensió, de Pentecosta, i crec que és bo que, per nosaltres que hem fet un camí, comencem a mirar aquestes festes en la seva plenitud, per comprendre-les millor, comprendre-les en tot el seu abast.
El Senyor, després de la resurrecció va parlar als apòstols durant quaranta dies[1], una mica com ara ens està parlant a nosaltres. En aquesta segona vinguda intermèdia, ens està preparant pel seu retorn gloriós.
La festa de l’Ascensió, com moltes altres festes, és una festa que Llucifer odia molt especialment, perquè l’ascensió recorda que no tot acaba amb la resurrecció, sinó que continua fins a l’ascensió al cel, fins a pujar al cel, així també per a nosaltres. Maria Santíssima, ho va viure en la seva plenitud, l’única juntament amb Jesús, que ha pujat al cel també en el cos, però també cada un de nosaltres està cridat a això. I la festa de Pentecosta, amb el do de l’Esperit Sant, dona precisament les gràcies necessàries, extraordinàries, per viure el camí de la resurrecció cap a l’ascensió.
És com si el camí cap a Déu es fes per etapes, la primera etapa és reconèixer Jesucrist i conèixer la seva obra, reconèixer que ha obert un camí, acollir el seu perdó, acollir el que ha fet. No n’hi ha prou en quedar tocats, commoguts per la Seva mort, pel dolor que va patir, sinó que cal acollir aquell dolor, acollir aquell amor -perquè la paraula justa és anomenar-ho Amor- i comprendre que amb aquell amor, Ell va obrir un camí per entrar en allò que som des de l’eternitat: fills de Déu. Aquest és el primer pas.
Acollint això, comença un recorregut per a nosaltres, aquí a la Terra, d’una contínua mort i resurrecció, a través i gràcies a Jesús. És a dir, mor l’home vell i neix l’home nou contínuament; el punt culminant és fer morir el pensament vell i entrar en el pensament nou. A l’Antic Testament això ja estava descrit com la transformació del cor: “Us donaré un cor nou”[2]; aquest cor nou, que és l’esperit, és Jesús que ens ha donat la gràcia d’obtenir-lo i Ell ens el dona a través de l’Esperit Sant, primer do als creients en Jesús, que contínuament ens recorda qui som, on anem, què ha dit Jesús, el que Déu Pare ens ha dit en el moment de la concepció, allò que nosaltres hem respost en el moment de la concepció; l’Esperit Sant que ens acompanya no tant amb dons extraordinaris, sinó amb el Do extraordinari amb majúscula, que és el do de comprendre qui som, on anem, la vida eterna, l’Ascensió, ascendir.
En gairebé tot l’Evangeli del temps de Pasqua el cor és: “Si no cerqueu les coses del cel…”[3], “D’aquí a poc temps ja no em veureu, però poc després em tornareu a veure. […] El vostre cor s’alegrarà quan em tornareu a veure”[4]; totes aquestes són paraules que recorden aquesta trobada eterna, que durarà eternament, amb Crist Ressuscitat.
El passatge de l’Ascensió és realment elevar-ho tot a Déu i no aturar-se a la resurrecció, es podria dir, també: “Si he ressuscitat, què més vull?” Si t’atures, vol dir que encara estàs amb les coses de la Terra. Poso un exemple trivial: si em guareixo d’una malaltia molt greu, que m’hauria portat a la mort, està molt bé, però si no acullo aquesta malaltia per entrar en la vida de l’Esperit, és inútil. Senzillament, he allargat la meva dimensió aquí, per alguns anys, que em portarà igualment a haver de trobar la realitat de l’Esperit. Aleshores, si no ho aprofito per trobar l’Esperit, no he entès res, és més, tindré una condemna de més perquè em diu: “Has tingut dues oportunitats en lloc d’una com tots els altres, perquè vas ser guarit”.
L’Ascensió és la continuació de la resurrecció. En les lectures del dia de l’Ascensió es veu clar: el centre, per a nosaltres, que és també allò que ens va demanar Sant Pere en un missatge[5], és testimoniar la presència viva de Jesús, però, sobretot, testimoniar el seu retorn gloriós. A nosaltres ens toca això, i en aquestes lectures ho diu clarament, ho diu al final, quan, mentre puja cap al cel, tots miren amunt i els àngels diuen: “Per què esteu mirant al cel? Aquest Jesús que heu vist pujar cap al cel, el veureu tornar tal com l’heu vist pujar”[6]; i això què és sinó l’esperança? Fe, esperança i caritat.
Per això, la fe en tot això que estem dient és encara molt més; l’esperança és l’esperança de la trobada amb Crist. L’esperança que es nodreix de la fe, és la certesa que estaré amb Ell per sempre, que tronarà a buscar-me. Ell ha dit que m’ha preparat un lloc, ell ha dit que no he d’estar trist[7], Ell ha pregat per mi perquè el món no venci[8], Ell que ha vençut el món[9].
La fe en Ell, fe en la seva acció, nodreix aquesta esperança, i la caritat. Jo us dic que per a nosaltres, el que se’ns demana, la nostra Caritat, la de veritat, amb majúscula, un envers l’altre i envers el món, és viure aquesta fe i viure cada dia en aquesta fe, i viure immergint-nos en aquestes dimensions de l’Ascensió, de la Pentecosta, no pels dons extraordinaris, sinó pel do de la certesa que Jesús ha vençut el món. El nostre testimoniatge, que és caritat envers aquest món, és testimoniar: Jesús ha vençut el món; l’ha vençut per mi, l’ha vençut per tu, l’ha vençut en cada situació més enllà de com estic, de com visc, dels pesos que porto. Jesús ha vençut. Aquesta fe, alimentada per l’esperança, és la nostra acció de caritat, és la nostra veritable caritat envers el món.
Us suggereixo la carta als hebreus[10] del dia de l’Ascensió, any C, llegir-la amb calma, llegeixo només el darrer tros, perquè ho descriu tot. Llegeixo: “Tenint, doncs, germans, plena confiança d’entrar en el santuari per mitjà de la sang de Jesús, per aquest camí nou i vivent que Ell ha inaugurat per nosaltres a través del vel, és a dir, de la seva carn, tenint nosaltres un sacerdot gran a la casa de Déu, acostem-nos-hi amb cor sincer, amb plena fe, amb el cor purificat de la mala consciència i el cos rentat amb aigua pura. Mantinguem sense vacil·lar la professió de la nostra esperança, perquè és fidel Aquell que l’ha promès”.
Fixeu-vos que aquí hi és tot. Acollint ser rentats per la seva sang, batejats en el seu Esperit, passant a través de la seva carn, que ens nodreix també a través de l’Eucaristia, segurs que ens dóna tot allò que necessitem donant-nos l’Esperit Sant, mantenir la nostra esperança, en què? En la Seva fe, no en la nostra. La nostra fe en Ell, i després és Ell que obrirà, ja ho ha fet, cada camí, Ell ha vençut el món, l’ha vençut per mi, l’ha vençut per tothom.
Nosaltres parlem de la nostra acció en esperit. Fixeu-vos que és aquesta l’acció en esperit, aquesta fe que esdevé molt concreta, perquè aquesta acció en esperit esdevé fe en la vida de cada dia, en els meus problemes, en tot allò que he de viure. Fe! Aquesta és l’acció en esperit. Això canvia el món, aquesta és la caritat pel món.
Imagineu si els cristians fossin així. Què han de fer els cristians del món? De cristians no se n’és perquè s’ha estat batejat. Ell diu: “I si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist, no seria de Crist”[11]. Cristià no se n’és tampoc perquè es pertany a una organització; entenc per cristians: de Crist, no per tenir un títol. Si pertanys a una organització que es pot dir Església Catòlica, Església Ortodoxa, Església Nova de Jesucrist (també hi poso la nostra), sense tenir l’Esperit de Crist, no tens això que estem dient, no ets cristià. De cristians, no arribem a ser-ho perquè preguem molt, ni tan sols perquè vas a Missa cada dia, a la Santa Missa, i tampoc perquè reps el Cos de Jesús cada dia. Cristià ho ets si creus, anant a la Santa Missa, pregant, si creus que Jesús ha vençut el món, si creus que Ell ha donat la vida per tu, si creus que t’estima talment tant per tornar-la a donar voluntàriament per tu, si creus que Ell no et deixarà mai. Cristià n’ets si creus que el teu passatge aquí amb totes les situacions que comporta (aquí vull dir al món), és un trampolí de salt cap al més enllà, que és un camí de mort i resurrecció. I aleshores, no mesuro segons l’esperit del món si és bonic, si és nefast, si em passa això, si em passa allò, sinó que visc en la fe, en l’esperança i en la caritat; caritat de Crist i també jo esdevinc caritat pels altres en aquesta fe, i aleshores ets cristià.
Mireu, estem en un temps, l’hem viscut amb vacuna sí, vacuna no, ara tots pacifistes, però els cristians no són pacifistes, són portadors de Pau. És diferent portar la Pau. Certament, portar-la allà on hi ha guerra, com ho faig? Tu pots portar la pau on hi ha guerres, si vius la teva jornada, del matí al vespre en pau, si portes la pau en allò que ets, en totes les situacions que vius. I com ho faig per portar la pau? Només si crec que Jesús ha vençut el món. Sense estar en aquesta fe, ningú pot aconseguir portar la pau. Cristians portadors de Pau, ho són només si amb certesa absoluta saben que només Jesús pot resoldre les situacions de la Terra. No hi ha res ni ningú que pugui aturar una guerra, que pugui donar-nos les gràcies per viure en pau personalment entre nosaltres i entre tots els pobles, fora de Jesús. En aquesta fe esdevinc portador de Pau i, després, també faig accions concretes. Cert. Però si no parteixo d’això, sóc pacifista. Espero que s’entengui la diferència. És Jesús, només Jesús, Camí, Veritat i Vida[12], no n’hi ha altres.
Molts (diguem-ne pagans per fer servir una paraula que s’utilitza als Actes dels Apòstols) molts d’altres religions, molts ateus són de bona voluntat, estan moltíssim a prop d’entrar al Regne dels Cels, tal com diu Jesús a algú, a l’Evangeli[13], i nosaltres hem d’acollir-los, ajudar-los a fer el pas: “Per ser perfecte et falta una cosa: creure en Jesucrist”. I per fer-ho no li ho hem de tirar en cara, hem de portar això en la fe. Aquesta és la testimoniança. Molts estan, entre cometes, més a prop de ser cristians, encara que no estiguin batejats, que no pas els batejats. Però els falta aquest pas.
Com sempre, veieu que l’Esperit Sant ens guia en totes les situacions de cada dia. Hem de ser honestos i viure cada dia amb aquesta transformació, si em guia l’esperit del món, si em guia l’Esperit de Déu. La fe ens il·luminarà en això, ens donarà claredat: si mesuro com estic segons la manera com pensa el món, o com pensa Déu; d’allò que faig segons el que en pensa el món, o el que en pensa Déu. I aleshores el nostre testimoniatge, tal com se’ns ha dit, esdevindrà la nostra vida, perquè, fixeu-vos que tothom, tothom al món, ateu o de qualsevol religió, tothom, tots poden reconèixer quin esperit porta un home, tothom se n’adona.
Per tant, si vivim en l’Esperit de Déu, la nostra vida en donarà testimoni i tothom ho sentirà. Seran atrets els “sí” en el moment de la concepció, seran rebutjats els “no”, i seran donades les gràcies a qui està indecís entre el sí i el no. Aquest és el temps de Pasqua en el qual amb la Pentecosta es renoven les gràcies per continuar tot l’any, però, cap a l’Ascensió. Això, sempre en la fe, ho podem fer perquè estem segurs que Jesús ens dóna l’Esperit Sant, sempre a qui creu, sempre per gràcia.
Desitjo un bon camí per a mi i per a tots vosaltres. Que Maria Santíssima ens beneeixi en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Ac 1, 1-3
[2] Cfr. Ez 36, 26
[3] Cfr. Col 3, 1-2
[4] Cfr. Jn 16, 16-23
[5] Cfr. Missatge de Sant Pere Apòstol del 30 d’abril de 2020 “Anuncieu el retorn gloriós de Crist”, publicat al llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. VII – anno 2020”, pàg 76; i en català en aquest web.
[6] Cfr. Ac 1, 9-11
[7] Cfr. Jn 14, 1-3
[8] Cfr. Jn 17, 15-20
[9] Cfr. Jn 16, 33
[10] He 9, 24-28; 10, 19-23
[11] Cfr. Rm 8, 9
[12] Cfr. Jn 14, 6
[13] Cfr. Mc 12, 28-34
Cap a la Nova Creació 