Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
3 de març de 2023
(Transcripció d’àudio)
Ez 18, 21-28; Sl 129 (130); Mt 5, 20-26
Les lectures d’avui, divendres, presenten encara més clarament tot el recorregut de la paraula de Déu, tot el recorregut que Déu, a través de cada esdeveniment, a través de cada instrument que ha enviat, mira contínuament de fer-nos fer als homes. Si considerem les lectures, i tota la llei de Déu, com una suma de preceptes, de regles, d’obligacions, se’ns encongeix l’ànima.
Llegiu més: I setmana del Temps de QuaresmaSer hebreus abans, ara nosaltres som cristians, hem anat més enllà, no és formar part d’una religió: és una manera de ser, és una manera de viure, és ser de Crist. És una altra manera de pensar, de veure les coses. És un ser diferents d’aquells que són del món. No estic dient millors, pitjors: diferents, és ser cristians, de Crist. I repeteixo, per ser així no és qüestió de quants preceptes respecto, quants no en respecto, quants pecats faig, quants no en faig, quantes pregàries faig o quantes no en faig. És una decisió que parteix de la concepció quan decideixes si servir les Lleis de l’Esperit Sant amb les quals has estat creat o no. Escollir el bé o el mal[1], però quan diem “bé”, “mal”, és el Bé, el Mal suprem, és precisament una manera de viure, diferent.
Aquesta decisió després ens porta a una vida, curta o llarga o llarguíssima, perquè també hi ha el Purgatori, de transformació per entrar en el pensament de Déu i perquè el pensament de Déu esdevingui el nostre, transformació feta de molts passatges. L’Evangeli, els manaments, que hi ha els de Moisès i els de Jesús, no són regles: són aquest camí, són les fites que ajuden a viure així. Els sagraments, el mateix, són gràcies que ajuden a viure aquesta transformació.
Si avui ens fixem en Ezequiel, que diu: “Quina manera d’obrar va desencaminada, la meva o la vostra? Si un just comença a equivocar-se, morirà”. Crec que és normal entendre-ho ara. No és qüestió que mor perquè fa un pecat sinó perquè interromp el seu procés de transformació i va enrere en lloc d’anar endavant. No ha entrat completament en el seu camí de transformació, si un, arribat a un cert punt, hi renuncia. Podríem dir, ha tingut una crisi de fe, comença a dubtar, Vull parlar així perquè cada un de nosaltres es miri ell mateix, perquè pot arribar un moment en el qual un comença a dubtar, i és en aquest punt que es bloqueja el procés de transformació. I aquest punt és la malaltia que et fa mal. És el no anar més enllà , és no agafar al pròpia creu cada dia[2], és no… “Qui cercarà la pròpia vida, la perdrà”[3].
És tot l’Evangeli: t’atures, precipites. No precipites en qui sap què: a través del pensament, comences a viure segons el món. En canvi, nosaltres estem al món, però no som del món[4]. Tots tenim una mica del pensament del món i hem de morir a nosaltres mateixos per ressuscitar en el pensament de Crist. El cercle és sempre aquest. La vida és això. Quan de veritat amb tot el nostre ser, tot, tot, tot, amb cada cèl·lula del nostre cos, entenem que LA VIDA ÉS AQUESTA, comença la conversió. Sinó, és sempre un voler negociar amb el Senyor: “Jo et dono, Tu em dones. Jo faig, Tu em fas”. No em cansaré mai de dir-ho i vosaltres us cansareu de sentir-ho, però el primer capítol del catecisme: hem estat creats per conèixer Déu, estimar-lo i estar joiosos amb Ell per l’eternitat. O si voleu, en Joan, el darrer sopar: “La vida eterna és conèixer el Pare”[5]. Punt. Tota la resta que queda no dic que no serveixi i que no ho hàgim de fer, però hem de fer-ho partint d’aquí.
Des de sempre, i és una missió que ha confiat de manera especial a Maria Santíssima: convertir-se, allò que Jesús, Jesús, allò que Déu porta a la Terra, oi?: “Convertiu-vos!”. Hem iniciat la Quaresma amb: “Convertiu-vos i cregueu en l’Evangeli”. Convertir-se, fixeu-vos que és guarir. No existeix guariment sense la conversió. Perquè és guarir precisament d’aquell pensament malalt. Convertir-se és canviar, canviar el pensament, canviar la vida. És donar vida a aquell procés de guariment de cada tipus de malaltia, però la malaltia més greu és la malaltia de no viure això, la malaltia d’haver perdut això: “La vida eterna és conèixer Crist”. He estat creat per conèixer Déu, cap altra finalitat. Aquesta és la malaltia. No conèixer Déu és la malaltia.
Aleshores, haver comprès -i aquí comença la conversió- que l’únic camí és pertànyer a Crist -ara parlo a cristians, no miro més l’Antic Testament-, és pertànyer al seu pensament, és desitjar-ho amb tot el nostre ser i deixar carta blanca a Déu de manera que el nostre pensament esdevingui el seu. Jesús va dir: “La veritat us farà lliures”[6]. Fixeu-vos que la llibertat és aquesta, eh? La llibertat és entrar en el seu pensament. Fins que no hi entrem i el seu pensament no sigui el nostre, no serem lliures, mai. L’Evangeli parla d’això avui, però també a totes les altres pàgines.
Diu: “No matar”[7], ho ha dit. Ara Ell diu a més a més: “No pensar malament”. No pensar mai malament. I fixeu-vos que mentre no arribem aquí no som lliure. Cada pensament negatiu, cada pensament que deixa sobre l’altre una mica d’amargor, ens fa mal a nosaltres a més de fer-ne a l’altre, i de fer-ne a tota la humanitat. No ets lliure perquè de dins teu en surt un procés d’energia disgregadora, en canvi, BENEïr, BENpensar, sempre promoure, sempre donar una oportunitat a l’altre, sempre considerar, promoure, elevar, fa partir un procés d’energia primària[8]. Això allibera.
Seguint amb l’Evangeli diu: “Posa’t d’acord amb el teu adversari pel camí”[9]. Què vol dir? Vol dir que si deixes de raonar com el món, tu deixes de tenir adversaris. Ell no mesura segons la justícia humana, no mesura si hi perd, si hi guanya. Segons el pensament de Crist -i us dic que si el fem nostre, estarem millor nosaltres- no és que hi guanyis o hi perdis. Si tens totes les raons però dones la raó a l’altre, donant-li la raó tu ets lliure. Què en fas, què en fas d’una raó que t’empresona? D’un dret que et fa esclau? Millor perdre el dret però ser lliure.
Deixar a Déu tota justícia vol dir viure lliures, vol dir, en la fe, saber que és Ell el meu Defensor, és Ell qui em dona el que necessito. “El Senyor té a les mans la meva causa”[10], però no en teoria. Fixeu-vos que és l’únic camí per ser lliures, sinó no ho serem mai. Sinó, necessitarem advocats, jutges, necessitarem presentar les nostres raons, convèncer els altres que tenim raó, demostrar que l’altre s’equivoca, encara que sigui veritat, eh? No et serveix per a res. Sant Francesc, que no era del tot estúpid, va renunciar a tota propietat i a tenir-ho tot, no perquè volia la pobresa sinó perquè havia entès aquest passatge del qual parlem. Cada cosa que tens, l’has de protegir, l’has de defensar, per l’amor de Déu! Et dono també la roba interior, no tinc res a defensar. Només em cal la vida de Déu en mi! Ho havia fet per això, eh, no perquè la pobresa qui sap què… quan tens gana, tens gana, punt.
Aleshores, ser cristians, ser Església de Jesucrist, és entrar en un pensament així. Un grupet que es posa en camí i viu així, canvia la Terra, reescriu la història. Jesús ha promès que és “on dos o tres es troben en el meu nom”[11]. Ara ja és a la Terra també [12], així vindrà encara més ràpid, però hi serà i hi és si nosaltres caminem així, i no deixarà de parlar-nos si caminem així, però objectivament a l’Evangeli i en tot el que tenim ja hi és tot, eh. La seva presència, demanem-la, esdevé necessària, indispensable en aquest temps, en aquesta batalla amb l’energia disgregadora, però pel que fa a allò que hem de fer ho sabem. És amagar-se darrere un dit quan volem fer veure que diem: “Digues, Senyor, la teva voluntat”, no te la pot dir perquè ja te l’ha dit, però si te l’hagués de dir i tu no la fas, seria millor que no te la digués, oi? Així tens un pecat menys.
Aleshores, les Escriptures, veritablement són un do. Veritablement, la paraula de Déu és guariment, però és guarició si la deixes anar fins al més profund també com la d’avui. Ho ha fet amb nosaltres oi? No hi ha massa a analitzar. La paraula de Déu allibera, en la veritat. Aleshores, tot allò que en mi és encara feixuguesa, pessimisme, veure-ho negre, tancat en mi mateix, em lliga, em bloqueja la vida. Què he de fer? Demano ajuda al Senyor segur, però vull també començar, quan em sento afeixugat, dient: “Déu existeix. La vida és bonica”. Precisament quan ho veig negre: “La vida és bonica”, i em poso a caminar, parteix l’energia primària, parteix el procés de resurrecció. Aleshores esdevinc portador d’esperança. Puc anunciar Crist, puc anunciar la vida, sinó porto les normes, porto els preceptes, porto les teories. Si volem que la nostra ombra guareixi[13], i passarà, guareix perquè en mi hi ha un procés de guariment i aleshores per on passo, aquest procés emana vibracions, però no és així si en mi hi ha un procés d’estany perquè per on passo es tapen el nas i diuen: “Aquest se l’haurà fet a sobre”, és així. Aquesta és la diferència entre cristians i no cristians, sinó no hi ha diferència. Si ens mesurem segons l’esperit del món, som iguals a tots els altres.
Sentir-se dir: “És un cristià”, no perquè va a missa el diumenge o perquè sap respectar els preceptes, és un cristià perquè aconsegueix tenir sempre el somriure. És un cristià perquè està sempre serè, tranquil. Tot li va malament, pobre, però ell està tranquil. Se li mor el gat, ser li mor tothom, però ell està tranquil, això és un cristià. Aleshores, us demano, ho desitjo, us demano de pregar juntament amb mi perquè hi hagi molts fills de Déu, que la Mare de Déu els reuneixi i tots junts puguem anunciar a Crist.
I que la seva benedicció davalli damunt nostre, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Dt 30, 15-20
[2] Cfr. Mt 10, 38; Lc 14, 27
[3] Cfr. Mt 16, 25; Mc 8, 35; Lc 9, 24; Jn 12, 25
[4] Cfr. Jn 17, 16
[5] Cfr. Jn 17, 3
[6] Cfr. Jn 8, 32
[7] Cfr. Mt 5, 21
[8] Sobre l’energia disgregadora i l’energia primària us adrecem al llibre “Riscrivere la Storia – vol. II – L’Universo e i suoi abitanti”, Parte Prima, cap. 3, pàgs. 30-33; Ed. Luci dell’Esodo
[9] Cfr. Mt 5, 25
[10] Cfr. Is 49, 4
[11] Cfr. Mt 18, 20
[12] La seva VINGUDA INTERMÈDIA a la Terra ens ha estat anunciada per Maria Santíssima en el seu missatge del 7 de desembre de 2020 “El temps messiànic”, publicat al llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. VII anno 2020”, pàg. 135, en italià; i en català en aquest web
[13] Cfr. Ac 5, 12-15
Cap a la Nova Creació 