II setmana del Temps de Quaresma

Església de Jesucrist de l’Univers

A càrrec de Mauro

11 de març de 2023

(Transcripció d’àudio)

Mi 7, 14-15.18-20; Sl 102 (103); Lc 15, 1-3.11-32

Voldria mirar juntament amb vosaltres les lectures d’ahir, divendres de la segona setmana, i d’avui, perquè a través d’aquestes lectures també es confirmen moltíssimes coses, moltíssimes realitats que hem anat dient.

Per començar, a la primera lectura d’ahir, es parla de quan Josep[1] va ser venut. Per a tots està clar que Déu es va servir de Josep d’Egipte. Josep d’Egipte va ser un testimoniatge perquè va començar venut com esclau, va viure com esclau, va entrar al servei del faraó, el més gran a Egipte, i Déu el va fer servir per salvar el poble d’Israel; poble d’Israel que va esdevenir nombrós a Egipte i més tard, a través de Moisès, Déu el treu fora i el porta cap a la terra promesa. Per tant, va ser un gran instrument de Déu i sens dubte ho va ser des del moment de la concepció.

Llegiu més

Però, fixeu-vos com el mal actua sempre contra l’acció de Déu. No estava previst, probablement, que hagués d’acabar esclau, que hagués de córrer el risc de morir -i si haguessin matat Josep? Dic això perquè veieu com es produeix l’energia disgregadora.[2] Després, Déu recupera, certament, Déu transforma el mal en bé, és clar, però penso que tots estem d’acord dient que seria millor evitar el mal i tenir només el bé, no haver de transformar sempre el mal en bé. Déu estima sempre, però quant dolor que provoca l’home! Dic “estima sempre” perquè fins i tot els altres germans de Josep, fills de Jacob, al final estan tots al capdavant del llinatge d’Israel. Déu aconsegueix recuperar sempre, però repeteixo, l’energia disgregadora també es produeix d’aquesta manera.

Al final de l’Evangeli d’ahir[3], quan -sabeu que és aquell de l’amo que deixa una vinya, construeix una torre, la confia als vinyaters i aquests maten tothom fins a matar el fill- i ell acaba dient: “Us serà pres el Regne de Déu i serà donat a un poble que el farà fructificar”. Aquest poble, ja des d’aleshores, és el poble nou. Hem sentit moltes vedades, dit per altres instruments, també per Déu Pare, que l’Església sempre hi ha sigut, l’Església de Jesucrist ha sigut sempre una, i sempre ha viscut a les catacumbes, ha estat sempre perseguida, substituïda per una estructura que es fa anomenar església, però el poble que fructifica hi és des d’aleshores, hi és des de sempre.

Torno al passatge de l’energia disgregadora que produïm o que no produïm, que segur que ve produïda per les accions dolentes, d’això no hi ha cap dubte, però la base de tot està sempre en aquella dificultat que tenim per entrar en el pensament de Déu. L’Evangeli d’avui -parla dels dos fills i del pare bo[4]– crec que es veu clarament que entrar o no entrar en el pensament de Déu no és només segons les accions que fas. Generar o no energia disgregadora, o, millor, generar energia primària[5], no depèn només de les accions que poden semblar dolentes, perquè entre els dos fills està clar que el que genera energia disgregadora és el primer, el que es queda a casa, que fa tot el que el pare li demana, que li és sempre obedient, el que està sempre al seu servei. Aquell genera energia disgregadora perquè no acull el pensament del pare. Obeeix, però no s’uneix al pare en el seu esperit. Obeeix, però no acull la bondat del pare, no acull l’essència del pare. Podríem dir que obeeix per interessos, obeeix per habitud, obeeix perquè se li ha ensenyat així. Obeeix, però, tot i això, està claríssim que genera energia disgregadora. No vol entrar a la festa, s’hi oposa, critica, judica. Judica fins i tot el pare: “Tu que fas així…”, això, això i això. Això és energia disgregadora, eh!

El segon, certament, tampoc ha fet bé: agafar, anar de prostitutes, gastar-ho tot, però en el seu cor, en el més profund, està clar que havia conegut al pare. Quan diu: “A casa del meu pare estan tots millor que jo”, havia acollit l’essència del pare. Fixeu-vos que en aquest acollir, tal com ha fet ell, hi ha precisament aquell passatge de: “No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”[6]. En aquest acollir l’amor del pare que et ve a buscar fins i tot quan t’has equivocat, quan n’has fet de tots colors, que no has de ser perfecte com pensava el primer fill per ser estimat pel pare. El pare estima, però tu has d’acollir aquell amor, i aquí està clar que l’ha acollit el segon, no el fill gran. El fill gran obeïa, però no havia acollit. Ell, en canvi, diu: “Ho entenc, conec aquest amor, estic segur que si torno a casa seva, estaré millor. No pretenc que em diguin fill, en tinc prou en ser el servent d’un pare tan bo, en tinc prou en ser el darrer dels servents d’un pare tan bo”. No pretén res i el pare va més enllà.

Aquesta és l’expressió de Déu, i és l’expressió que cada un de nosaltres ha de tocar i conèixer. Sabem que la vida eterna és conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat[7]. Conèixer el Pare és això, eh? No és ser perfecte. Pots haver-ne fet de totes i de tots colors, però si coneixes el Pare, t’aixecaràs i tornaràs a Ell i entraràs en aquell amor. Aquesta és la diferència entre els fariseus i els fills de Déu, entre l’amor i la religiositat, entre ser ànimes que busquen la veritat, que sofreixen i busquen de totes les maneres arribar-hi, i les que, en canvi, d’alguna manera segueixen certes regles, certs rituals, però no coneixen ni el Pare ni el Fill.

Ser bons humanament, no serveix de res en un cert sentit, només Déu és bo. Fixeu-vos que a l’Evangeli realment hi és tot. Quan aquell ric diu a Jesús: “Mestre bo”, és Jesús que li diu. “Per què em dius bo? Només Déu és bo”[8]. La bondat, i per bondat vull dir la de Déu, només Déu la pot generar dins nostre, perquè Déu l’ha posat en nosaltres, l’ha posat en el moment de la concepció, l’ha posat amb el seu segell pel qual estem fets a la seva imatge i semblança. Podem ser bons. Cada un de nosaltres, en el seu interior, és bo segons Déu, però s’ha de desvetllar aquell segell, que no depèn de les obres bones, sinó d’aquesta relació íntima amb Ell que ve d’aquesta coneixença: conèixer el Pare, conèixer aquest amor.

Disculpeu que ho digui: no estic dient, clarament, de no fer obres bones, espero que s’entengui el que vull dir, però no és a través de les obres bones, sinó a través de la transformació del nostre ser que esdevenim fills de Déu, “Bons”, amb majúscula.

L’Església, sabem que és un poble en camí, un poble de persones, de creatures, i com a creatures, limitades. Si d’entrada oblidem aquest detall, perdem en nosaltres un bon percentatge d’estar en aquesta relació amb el Pare, de conèixer el Pare. Perquè, si pensem que no som limitats, en conseqüència ens mirarem els altres amb un ull que no els vol veure limitats, o sigui, que no vol veure que s’equivoquen, no vol veure que són limitats, creatures. Esdevindrem també nosaltres com el fill gran, que pensem que assolim la bondat de Déu només comportant-nos bé. Per això, Ell diu diverses vegades a l’Evangeli: “He vingut a cridar els pecadors”[9].

Però cal dir que és desagradable sentir els que afirmen: l’església és un poble de pecadors i, per tant, endavant, pequem i prou, perquè aquesta és l’actitud de Bergoglio. Pecadors sí, però en camí, pecadors que s’aixequen i diuen: “Tornaré a casa el meu pare”[10]. Pecadors sí, però que volen ser transformats. Un poble que a la crida de Déu respon: “Aquí em teniu”. No continua vivint la vida que portava. A la crida de Déu inicia un camí, un camí sota l’impuls de l’Esperit Sant, i aquest impuls de l’Esperit Sant t’empeny a dir un sí continu a la teva vida, en les situacions que et trobes, i enllaço amb Josep d’Egipte. I aleshores, Déu pot transformar el mal en bé, pot transformar-ho tot al teu voltant i fer de la teva vida un do per a tota la humanitat, tal com va passar amb Josep d’Egipte. També el germà de casa, el gran, tenia aquest camí per fer, tenia el coneixement de l’amor del pare, quan el pare li diu: “Tot el que és meu és teu”[11].

Qui té la gràcia de viure obeint sempre -Sant Joan Apòstol diu en una carta: “Si el teu cor no t’acusa de res, dona gràcies a Déu”[12] -jo diria: estima i fes el que vulguis, si estàs en aquesta condició, però, tot i això, és sempre un camí de transformació. És un camí que no et permet estar aturat, encara que siguis fantàstic, perquè caus de cop si penses que pots obtenir el coneixement del Pare i, per tant, el seu amor, només perquè ets bo.

La vida eterna és conèixer el Pare[13], conèixer el seu amor. Aleshores, ara, aquestes lectures ens parlen a nosaltres, aquest amor l’hauríem de trobar just quan estem en el forat, just quan ens hem equivocat, també just quan hem pecat. Perquè, què vol dir trobar el seu amor? A vegades em diuen, com ho he de fer? És la fe. És creure que aquest amor és Jesucrist a la Creu, que et parla, que ha anat precisament a la creu per alliberar-te. Has de fer aquest pas DE FE: “ho sé, hi crec, que Tu has mort per mi”. Hi crec, com canta Teresina de l’Infant Jesús, que “Cada un dels meus pecats és com un gota d’aigua en un braser ardent”. Hi crec. Aleshores comença el procés de transformació, s’inicia sempre a partir d’un acte de fe, d’un sí. Jesús està davant nostre a cada situació per dir: “Creus que puc fer això?”. Tot miracle ha nascut així, també el miracle de la redempció. Creu. I també el coneixement d’Ell parteix d’aquí.

Fixeu-vos que és difícil acollir Jesús a la Creu perquè d’aquí en parteix el coneixement d’un amor que nosaltres ni tan sols aconseguim percebre, perquè nosaltres, la paraula amor, l’omplim de moltes coses que no són veritablement l’amor. La paraula amor i el coneixement de l’amor parteixen d’aquí: hi crec. Aleshores comença un camí de coneixement.

Quan permetem que comenci aquesta relació entre nosaltres i Ell, dit d’una altra manera, és Ell que t’agafa, et porta a les mans del Pare i de les mans del Pare ningú et pot robar. Aquí la vida podrà patir tot el que vulgueu, proves, tot el que vulgueu, malalties, desgràcies de tota mena, però de la mà del Pare ja ningú et pot prendre. I en aquesta fe entraràs a la Nova Creació ja des d’aquí, perquè començarà a treballar l’energia primària dins teu, i aleshores ja no estaràs sempre en risc: “Si produeixo energia primària, energia disgregadora…”, serà només l’energia primària que t’empeny i t’empenyerà fora i lluny de tot això que, en canvi, és disgregador, amb dificultat a vegades.

Però aquest és el camí dels fills de Déu. Certament, és un camí que es fa en la veritat. No podem fer servir cap justificació: en la veritat. No podem justificar allò que hem fet, el que hem pensat: hem de ser sincers. No permet fugues. Nosaltres busquem sempre una fuga, sempre. Si, en canvi, estem decidits en el camí, Ell no ho permet. No permet compromisos.

I l’altra cosa que m’agrada molt: és un camí que no permet tenir ideals humans. Tot ideal humà es trenca, es trenca davant la creu, es trenca davant d’aquest camí. No és un camí que pots construir amb forces humanes unint-nos moltes persones bones que tenen sanes intencions, bons propòsits. Si no hi ha Crist al centre amb la seva Creu, es trenca tot, acaba tot, s’ensorra tot. I dono gràcies a Déu que sigui així. Només la creu que et porta a la resurrecció i prou, per cada individu i per tot un poble, un poble que camina cap a la Nova Creació.

És un camí en el qual no pots escollir on estar, què fer. Cito encara l’Evangeli que hem sentit aquests dies: la mare de Joan Evangelista i Jaume Apòstol que diu: “Un fill a la teva dreta, l’altre a la teva esquerra”, i li diu: “Però sabeu el que esteu demanant?”[14]. Has d’estar només on Déu vol, on està previst, des de sempre, i a la recerca de la veritat trobaràs també aquest lloc. En la fe saps que és el teu lloc, després, si és entre els servents o prop d’Ell, només cal que hi hagi el lloc, n’hi ha prou en aconseguir entrar en aquesta Nova Creació, després si és a dalt, a baix, a la dreta o a l’esquerra, el que Ell vegi. Ben segur que ha pensat el lloc adequat per mi. Aquest és el camí per desvetllar la imatge i la semblança amb Déu. El camí dels fills de Déu.

Donem gràcies al Senyor per tots els dons que ens ha fet, el do més gran és Maria Santíssima. Donem-li gràcies de l’exemple que Maria ens ha donat. Donem-li gràcies per totes les paraules que ens ha deixat, perquè veritablement aquests Evangelis, totes aquestes lectures, també l’Antic Testament, ja veieu com amb la mirada de Crist són veritablement Paraula de Déu, que obren. I que la seva benedicció obri dins nostre tots els espais necessaris per acollir el seu Esperit, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Gn 37, 3-4.12-13.17b-28

[2] Per aprofundir el tema de l’energia disgregadora us adreçem al libre “Riscrivere la Storia – vol. II – L’Universo e i suoi abitanti”, Parte Prima, cap. 3, pàg. 32; Ed. Luci dell’Esodo

[3] Cfr. Mt 21, 33-43.45-46

[4] Cfr. Lc 15, 1-3.11-32

[5] Sobre el tema de l’energia primària us adrecem al lllibre “Riscrivere la Storia – vol. II – L’Universo e i suoi abitanti”, Parte Prima, cap. 3, pàg. 30; Ed. Luci dell’Esodo

[6] Cfr. Mt 9, 13; Mc 2, 17; Lc 5, 32

[7] Cfr. Jn 17, 3

[8] Cfr. Mc 10, 17-18; Lc 18, 18-19

[9] Veure nota 6

[10] Cfr. Lc 15, 18-20

[11] Cfr. Lc 15, 31

[12] Cfr. 1 Jn 3, 18-24

[13] Veure nota 7

[14] Cfr. Mt 20, 20-23; Mc 10, 35-45