Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
18 de març de 2023
(Transcripció d’àudio)
Os 6, 1-6; Sl 50 (51); Lc 18, 9-14
Demà és Sant Josep, encara que el celebrarem dilluns perquè demà és diumenge.
Penso, com molts de vosaltres, he anat a rellegir les paraules que Josep ens ha dit aquests anys[1]; n’ha dit poques, però n’ha dit. I el que més destaca de tot en les paraules de Sant Josep, és que més que parlar d’ell mateix, parla sempre de Maria Santíssima. Ens presenta sempre la figura de Maria Santíssima que ha estat per a ell, més enllà de l’esposa, el far, la guia, l’ajuda, encara que la seva figura, la de Sant Josep, no ha estat marginal i no ho és a l’Església.
Llegiu més: III setmana del Temps de QuaresmaA mi Sant Josep m’ha desvetllat una cosa que volia compartir amb vosaltres: és la senzillesa en la santedat. Sant Josep, just per excel·lència, no hi ha cap just com ell, crec que és la persona més senzilla que hagi passat a la Terra. La santedat feta de la normalitat, feta de realitzar allò que era la seva missió, allò que era des de la seva concepció, quan Déu el va pensar. Havia pensat Sant Josep per confiar-li la família de Natzaret, havia pensat Sant Josep per confiar-li Maria Mare de Déu i Jesucrist. I ell va viure la seva vida desvetllant plenament, dins seu, la imatge i la semblança amb Déu, aquella imatge i semblança que està impresa en cada home, en cada batejat.
Aleshores, dic a cada un de nosaltres, fent el propi camí a la vida, en la normalitat, però amb Déu al centre, en la normalitat però cercant Déu, en la normalitat però posant Déu al primer lloc -Sant Josep tenia Déu al primer lloc- Déu en cada un de nosaltres desvetllarà aquella imatge i aquella semblança i farà de cada un els fills de Déu, i aquesta és la santedat. La santedat està impresa dins nostre: “Sigueu sants com sant és el vostre Pare”[2].
Hem estat fets per la santedat. Sant Pau, quan escriu als sants que són a Efes[3], als sants que són a Corint[4], a tots els anomena sants. Crec que també en això, altra vegada, s’ha de viure una mica la transformació del pensament. Considero equivocat també el concepte que fa servir l’Església Catòlica per fer un sant. Ha de fer un miracle. Jo crec que és un error. El miracle és el miracle de cada home que redescobreix que és fill de Déu, aquest és el miracle. Imposar que un per ser sant ha d’haver fet un miracle, crec que canvia la veritable actitud del misteri de Déu, la veritable actitud de la santedat. Transforma el pensament però de manera errònia. Tots estem cridats a la santedat.
Ara bé, si de la idea de santedat en fem la idea d’un que ha de renunciar a tot, la idea d’un que ha de fer coses impossibles, virtuts heroiques, és tot heroic, tot feixuc, ha de renunciar, ha de dejunar, s’ha de flagel·lar, aleshores està clar que el concepte de santedat probablement, fins i tot qui ho vulgui ser, ho deixa per més endavant, diu: “Hi pensarem més endavant, quan sigui mort”. Però si, en canvi, veiéssim el camí de santedat presentat com un home feliç, joiós, ple, que en el camí de la vida normal, ajudat per Déu en la fe, troba la pròpia imatge, la pròpia semblança amb Déu, perquè troba Déu, en el camí normal de la seva vida veu Déu present que treballa per ell, que treballa amb ell, que l’ajuda a transformar-se, que l’ajuda a esdevenir criatura nova. Repeteixo, al centre, però, cal tenir: “La vida és conèixer el Pare, la vida és conèixer Jesucrist”[5]. La vida no és tot el que faig, el que realitzo. Tot això és un detall de la vida, és el que visc, és la meva missió, però la veritable vida és conèixer el Pare. Aleshores parteix del nostre interior la dinàmica que va guiar també a Sant Josep, que ha guiat a tothom.
És un camí de fe, però, si som cristians i no tenim la fe, no som ni cristians. Si som cristians, però, hem de creure que tenim un Pare, un Pare que ens ha creat; hem de conèixer almenys per un instant aquest amor del Pare que ens estima fins a tal punt de donar-nos el Fill, el fa morir a la creu per nosaltres, el fa pagar per nosaltres. Aleshores, en aquesta mesura de la fe, la santedat ja no és segons el que fem, sinó segons el com ho fem, el perquè ho fem. Llavors, cada gest esdevé un miracle, cada gest esdevé energia primària[6], esdevé portar positivitat, el perquè ho faig, no quantes coses faig.
Torno a Sant Josep, just entre els justos. A l’Evangeli no es llegeix de Josep que prediqués, no va obrir un hospital, no va obrir orfenats, no va anar a salvar tots els egipcis quan va haver de marxar cap a Egipte; va fer de fuster. Sant Josep va tirar endavant la missió que Déu li havia confiat: custodiar la família de Natzaret. Estava previst per això. No va tenir una vida fàcil. Tot i tenir el Fill de Déu a casa seva, Maria Santíssima a casa seva, va treballar molt, eh? Va haver de deixar tot el que tenia més d’una vegada: marxa de Natzaret per anar a Betlem, on hi va estar tres anys. S’hi va quedar probablement pensant: “Tard o d’hora tornaré”, i en canvi no, va haver d’anar a Egipte. Des d’Egipte, quan potser ja començava a estar establert, va haver de marxar de nou enrere.
Sabem per certs escrits de l’Emmerick[7] que aquell viatge, anar a Egipte, no va ser senzill. Tots tres van córrer el risc de morir de gana i de set, van ser presos per lladres. Entre altres coses, el nen que van salvar dels lladres és el que està també a la creu i li diu Jesús: “Avui seràs amb mi al Paradís”[8]. No va ser una vida fàcil, però va anar endavant! No va ser tampoc una vida de miracles infinits, eh? El miracle, sí, era el de creure, el miracle era el d’escoltar aquell nen i reconèixer-lo com el Fill de Déu. Ser format per aquell nen, transformat per aquell nen. El miracle va ser continuar així senzill, honest, just, acollint la transformació del pensament, i mireu que no devia ser fàcil per un pensament israelita esdevenir un pensament cristià. El primer cas va ser quan volia deixar en secret a Maria perquè era just. I aquí: “Acull la teva esposa embarassada per obra de l’Esperit Sant”[9].
Dic tot això per dir que cada un de nosaltres hauria d’acollir la pròpia vida com a do de Déu, però, com a do per a què? No per fer alguna cosa aquí, sinó com un do cada una de les coses que et passen per conèixer el Pare, per entrar en allò que ha estat previst per a tu des de sempre, quan el Senyor et va pensar. En el seu pensament ja t’havia pensat com a fill seu, i has de tornar a descobrir què és ser fill de Déu. Per això, acollir-ho tot així, acollir les alegries, però acollir també les malalties, pensant, en la fe, que tot és necessari per conèixer la meva missió. Tot és necessari per participar activament a conèixer el Pare perquè sé que tot contribueix al bé, com deia Sant Pau[10], tot. Poden semblar coses banals, però fixeu-vos que fan la diferència, eh! És en aquestes diferències que esdevens sant, no fent coses extraordinàries; vivint l’ordinari de manera extraordinària, i el vius de manera extraordinària quan el vius segons la fe en el fill de Déu.
Vivint així, ja no serà una fugida dels problemes de la nostra vida, una fugida del que anomenem creus, sinó que al límit, serà una pregària envers el Pare perquè ens ajudi a passar per cada pas, cada prova, cada dificultat, per passar-hi nosaltres per dins, perquè sé que és això el que em transforma, perquè sé que ha estat prevista, que ha estat calculada.
A diferència de la primera lectura d’avui[11], els israelites pensaven així, en aquell temps ja era molt: és Déu qui et castiga, és Déu qui et consola. Déu no et castiga. Déu permet certes situacions, però són sempre pel teu creixement, per la teva transformació, pel teu canvi. Ell no castiga ningú, el càstig ens ve del que nosaltres creiem, del món que ens hem muntat nosaltres mateixos. El càstig ens ve si escapem de Déu, si escapem de les proves, aleshores entres en el càstig.
En la fe sé que tot és pel meu bé. “Tot ho puc en Aquell qui em dona força”[12], mirar de viure aquesta mirada positiva sempre, segur que Déu vol només el bé, el Bé Suprem per mi i pels altres. Tot porta al bé. Aquesta és la manera com va viure Sant Josep. No va ser senzilla, com deia, la vida, però va ser una vida plena.
Quan pensem en els sants, inclosos els que coneixem de més a prop, veiem que han estat més o menys perseguits, tots han passat dificultats. Però jo us dic que, si a la seva vida no hi haguessin hagut aquelles dificultats, no haurien sigut el que van arribar a ser. En aquelles dificultats han viscut la plenitud, han viscut la vida plena. La vida, com deia la Mare Teresa, és un do, viu-la, gasta-la, i això no vol dir fugir de les dificultats, escapar de les creus, vol dir passar-hi per dins. Acollir una malaltia així. No dient: “Oh, totes em cauen a mi, com puc fer-ho per millorar, per guarir-me?, sinó preguntant-se: Què vol Déu? On m’està portant? Què transforma en mi aquesta malaltia? Esdevé un do.
És a dir, escapar del camí i de tot allò que es presenta davant nostre, qualsevol cosa que sigui, vol dir escapar de la santedat i, si un escapa, escapa fins a la fi dels temps, hi ha el Purgatori. Si aquí un escapa, escapa també al Purgatori. Després, a la fi dels temps, Déu judicarà, deixem-ho a Ell.
Però Josep, just entre els justos, al capdavant de la família de Déu, també ara al capdavant de l’Església, ho és per com va viure a la Terra i ara continua vivint el que va viure a la Terra: és el custodi, prega, intercedeix.
Confiem-nos nosaltres mateixos a Déu, encomanem-li tota l’Església, confiem-li tots els homes de bona voluntat. Confiem-li tots aquells que estan davant de decisions avui, aquells que han d’escollir si tenir un fill, si no tenir-lo, si avortar, si no avortar. Confiem-li els moribunds, confiem-li tots aquells que han mort de mort imprevista avui. Confiem-li els governants que amb les seves decisions decideixen el destí de molts homes. Que Sant Josep pugui ser per a ells, encara que no el coneguin, encara que mai li hagin pregat, ser en aquest moment una llum per a cada un d’ells, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Missatge de Sant Josep del 19 de març de 2020 “Custodiar per viure”, publicat al llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. VII, anno 2020”, pàg. 54; missatge de Sant Josep del 18 de març de 2021 “Maria, la Dona nova”, publicat al llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. VIII, anno 2021”, pàg. 38; tots dos publicats en català en aquest web
[2] Cfr. Lv 19, 2
[3] Cfr. Ef 1, 1
[4] Cfr. 1Co 1, 1-2
[5] Cfr. Jn 17, 3
[6] Per aprofundir sobre el tema de l’energia primària us adrecem al llibre “Riscrivere la Storia – vol. II – L’Universo e i suoi abitanti”, Parte Prima, cap. 3, pàg. 30; Ed. Luci dell’Esodo
[7] Anna Katarina Emmerick va ser un amonja cristiana, mística i vident alemanya
[8] Cfr. Lc 23, 43
[9] Cfr. Mt 1, 18-25
[10] Cfr. Rm 8, 28
[11] Cfr. Os 6, 1-6
[12] Cfr. Fil 4, 13
Església de Jesucrist de l'Univers 