Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
8 d’abril de 2023
(Transcripció d’àudio)
Aquests dies hem recorregut totes les lectures dels profetes, de l’Antic Testament[1], i hem pogut veure de nou com n’és de viva la presència de Jesús en tots els profetes, en totes les lectures, fins i tot antigues. Hem pogut reconèixer una altra vegada com Déu, des de l’eternitat, de seguida després del pecat original, ha buscat sempre de totes maneres elevar l’home, l’home que havia caigut. I Ell ha fet, pel seu amor infinit, tot un recorregut per recuperar l’home; recuperar-lo en tots els sentits, sigui a un nivell purament humà, però per arribar, després, a recuperar-lo en el que és més important, el nivell de l’esperit. I per arribar a això, el màxim ha sigut la redempció de Jesús que hem viscut aquests dies.
Llegiu més: Vetlla PasqualDéu ha reedificat l’home i ho ha fet perquè aquell projecte, que l’home havia de governar l’Univers juntament amb Ell, Déu no només no l’ha abandonat, sinó que el vol portar a compliment, i això no ho hem d’oblidar. Malgrat tot el que vivim, el que veiem, malgrat la confusió, els problemes, nosaltres estem destinats a governar l’Univers juntament amb Déu. Està dins nostre, forma part de la nostra identitat. Estem creats a imatge i semblança de Déu. I la redempció de Jesucrist és precisament aquesta: retronar a ser fills de Déu, a tenir les facultats de fills de Déu. És el camí que tindrà el punt culminant en la Creació Nova -ho hem sentit aquest vespre de Sant Pau[2]-, Culminarà en una vida que és eterna; un camí que, però, ja des d’aquí a la Terra, per qui l’empren, encara que enmig de les dificultats, de les proves, dona pau, plenitud i joia. Dona sentit, jo dic, a la vida, perquè crec que la veritable plenitud, la veritable pau, la veritable… és quan la vida té un sentit, quan tot allò que fas té un valor, té un perquè. No és tant com per passar el temps.
A través de la creu de Jesús, el sofriment que hem meditat, adorat ahir amb la creu, penso que ha de ser impossible no comprendre l’amor de Déu, no comprendre l’amor que Jesús té per a nosaltres. Penso que ha de ser fàcil penetrar, com vaig intentar dir ahir[3], que tenim a veure amb un Déu fet home que no pots sinó estimar-lo. Només que, si l’estimes i t’acostes a Ell, t’implica i sovint fa por: és talment gran aquest amor que li tens por. I aleshores prefereixes estar-hi a prop, potser de tant en tant pregar-li o, pitjor encara, dir que no existeix. Però, deixar-te abraçar totalment espanta, hem de dir la veritat.
Crec que ha arribat el moment, almenys per a nosaltres, i ho vull per a tots vosaltres, ho vull per a mi, que entrem en la resurrecció, i que entrant en la resurrecció visquem plenament aquest amor de Déu, visquem d’esposos de Crist, que no vol dir com malauradament, sempre ha estat presentat això: que trobar Crist vol dir renunciar, vol dir viure de penitents, esclaus. Vol dir viure, però viure de fills de Déu, viure amb un sentit, vol dir abraçar la vida, i vol dir que aquesta vida la fas servir, la fas servir seriosament, fins i tot la perds, però, fent alguna cosa AMB ELL. No compten els resultats, compta com visc. No compta si després es recordaran de mi o no, si hauré deixat alguna cosa o no, però com he viscut, sí que compta.
Ho deia ahir: acollir l’amor de Déu és estar segurs que, malgrat els nostres límits, els nostres pecats, malgrat tot allò que vulgueu de mal que tenim -que per a nosaltres és dolent, però no per a Ell-, nosaltres podem entrar a col·laborar amb Ell. Però la cosa més gran és que Ell no fa res sense nosaltres. Déu ha decidit col·laborar amb l’home, tal com deia abans, i, si l’home no hi és, en un cert sentit, falta. No és que Déu no podria, però ha escollit col·laborar amb nosaltres i, si nosaltres no col·laborem, ell està aturat. Fixeu-vos que és un misteri gran, eh? Ell vol que participem, a reescriure la història, a construir un món nou. Vol persones actives, vives, concretes; cert, que parteixin d’Ell, que estiguin disposades a renunciar al propi pensament, al propi egoisme, però que facin, no que estiguin assegudes sense moure un dit.
Amb el passatge d’aquesta nit, ens ha donat l’arma més forta: ha vençut la mort. Si acollim plenament aquest fet, fixeu-vos que s’esvaeix qualsevol por, eh? Llucifer ens governa i ens té esclaus a tots -perquè el món el té esclavitzat ell- a través de la por a la mort[4]. Però, si estàs segur que Crist ha ressuscitat -ens ho diem: “Bona Pasqua! Bon tal, Bon…”-, CRIST HA RESSUSCITAT, ha vençut la mort i l’ha vençut per mi. Què em pot passar? Què m’ha d’espantar? No puc morir. Fins i tot quan m’equivoco Ell em recupera, si peco em perdona. Què puc fer malament? Només una cosa: escapar d’Ell, no implicar-me amb Ell. Aleshores sí, serà una vida malauradament difícil, plena de molts problemes, complicada.
Ara, m’ho dic a mi, i us ho dic a vosaltres, de veritat, com a poble, encara que siguem pocs: és el moment afrontar la vida, però anar-hi de ressuscitats. A vegades, quan penso en els cristians, em sembla veure pobres que van a demanar alguna cosa a força de rosaris, tots encorbats. Però si som fills de Déu! Anem cap a la vida com a ressuscitats, com a fills de Déu, que no vol dir: “Soc fill de Déu, faig miracles”. També els faig, però és la cosa més banal de fer el miracle. Vaig cap a la vida per viure, per vèncer la mort juntament amb Jesús. He d’anar-hi amb fe, clar. Una cosa, però la demana: tenir fe. Si no haguéssim de posar-hi ni la fe, disculpeu, però seria fins i tot una mica monòtona aquesta vida. Almenys la fe, la fe en Ell, la certesa. Per algú que vol viure seriosament, haver de posar-hi alguna cosa, creieu-me, és bonic. Tampoc seria bonic rebre-ho tot gratuïtament, no és bonic, és com viure a costa de l’altre. Almenys la fe, no?, perquè Ell fa, Ell pot, Ell vol. Almenys la fe. Ens demana només això. Així, amb la força de Déu, amb la seva gràcia, veurem realitzar-se totes les seves promeses i penso que algú de nosaltres pot dir que ja n’ha vist moltes.
És el moment de CONSTRUIR, és el moment de fer amb Ell, però, repeteixo, fer-ho de ressuscitats, amb Ell al centre. Si hem entès què és la vida, i no hi ha vida sense Ell i no té sentit la vida sense Ell, si això ho hem entès de veritat, aleshores, posem-nos a treballar, fem, fem-la servir aquesta vida. No esperem arribar a la jubilació, a construir-nos alguna cosa tranquil·la per aleshores. Posem-nos-hi de seguida! Sobretot vosaltres, joves! No perdeu temps, no espereu com jo a cinquanta anys. Feu-ho abans, si voleu viure.
He dit la fe. Durant aquests tres dies, Jesús en el sepulcre, però ja des del Getsemaní, l’única a la Terra que continuava creient era Maria Santíssima. No devia haver sigut fàcil, eh? Continuava creient que ressuscitaria, creient que era la voluntat de Déu que Ell acabés així, creient que recuperaria també tots aquells homes que en aquell moment li estaven matant el Fill, que en aquell moment feien el que feien. I Ella creia. L’única a la Terra, eh?, l’única.
Per què dic això? Perquè és bonic mirar-la així i agrair-li, però ara seria d’estúpids no unir-nos a Ella. Nosaltres ara tenim la seva fe, tenim la fe de tota l’Església d’abans de nosaltres, de tots els sants, de tots els justos, tenim la fe de tots els temps, de qui ha cregut en tots els temps. Unim-nos a aquella fe. És possible. Quan us davalla la fe, demaneu-la, demaneu-la a tots ells, demaneu-la amb força. Teniu l’Àngel de la guarda, teniu els sants, demaneu-la a ells. Maria Santíssima estava SOLA, i ben contenta de creure per nosaltres, però, i si li demanem, ens farà aquest do.
Nosaltres, malauradament, quan demanem, crec que no m’equivoco, que no ofendré ningú, tenim el vici de demanar moltes coses, però demanar viure de fills de Déu, no sé quants ho demanen. Demanen, potser, resoldre un problema, demanen la salut, demanen: “Ajuda’m en això, ajuda’m en allò”. Mentre, en canvi, si tan sols féssim aquesta petició, només aquesta, tota la resta ens seria donat en abundància: viure de fills de Déu: “Ajuda’m a entendre”, en qualsevol moment en el qual em trobo, puc tenir pocs anys, molts anys, pocs problemes, o molts, sigui el que sigui que estic fent, si sincerament dic: “Ajuda’m a viure de fill de Déu”, us garanteixo que l’ajuda arriba, tot el que necessitem. Després, m’he de posar a caminar.
Aquesta és la vida nova. Quan Sant Pau parla d‘una vida nova[5], quan Jesús ens invita a reescriure la història, és la nostra història d’entrada, eh? I després, un poble que reescriu la història, reescriu la història per tothom. Van començar amb dotze apòstols, eh? No van començar en dos milers: dotze apòstols van reescriure la història, però van començar per la seva. Aleshores, cada un de nosaltres ha de començar a dir: “Desitjo viure de fill de Déu. Ajudeu-me!”, de ressuscitat. “Ajudeu-me!”. Us garanteixo que aquestes pregàries són escoltades, totes. Però sí, has de col·laborar.
Fixeu-vos que el món, la societat -dic el món per dir- està malalt, ha perdut el sentit de la vida. Ja no hi ha ningú que indiqui un camí. Per què? Perquè han posat de banda Jesucrist. No podem dir que nosaltres cristians siguem millors que els altres. Vivim com els altres, no tenim l’estrella polar, Crist que ens guia, Crist que ens il·lumina. Bé, li preguem, anem a Missa, però que Ell sigui la nostra vida…, d’algú sí, afortunadament, altrament el món ja s’hauria acabat, però em refereixo a un poble que pot canviar la història.
El món ja no acull la veritat, no la veu, no la vol veure. No és vista d’aquesta manera, no és acollida l’acció de Déu que està treballant també ara, que està construint també ara. No ho veu. No ho veu perquè quan es perd Jesús, perds la llum. Ell és el Camí, la Veritat i la Vida[6], és la llum del món[7]. Sé que són coses banals les que puc dir, però són essencials. A vegades la cosa més banal és la que val més que mil discursos.
Però això no ho dic per perdre l’esperança, sinó per almenys donar-nos a nosaltres un impuls de vida. Nosaltres que hem entès, fem-ho! Se sent per part d’alguns que diuen que van a buscar Déu en els pobres. Fixeu-vos que no és correcte. Correcte seria dir: “He trobat Jesús i amb Jesús vaig a trobar els pobres i amb Jesús vaig a l’encontre de tota pobresa”, perquè la pobresa no són només els pobres. N’hi ha tantes de pobreses en aquest món, no només les dels pobres, i totes les pobreses tenen una sola resposta: Jesucrist. No hi ha cap altra resposta.
Mireu, no hi ha cap poderós en el món que resoldrà la crisi que hi ha ara, ni Xi Jinping, ni Putin, ni Biden, ningú. Només Jesucrist la pot resoldre i ho podem fer nosaltres, si posem Crist al centre. Aquesta és la fe per viure de ressuscitats, sinó també nosaltres passarem així, sense incidir, sense fer res. No oblideu que Crist HA VENÇUT EL MÓN. L’Evangeli acaba així: “Jo he vençut el món”[8]. Ha vençut la mort i no oblideu que nosaltres AMB ELL podem vèncer tota mort, però posem-nos a la feina, perquè hi ha molt per fer. I hem sentit a la lectura: “Cerqueu Déu, ara que es deixa trobar”[9]. No espereu.
[1] Cfr. Is 42, 1-7; 49, 1-6; 50, 4-9a; 52, 13-53, 12; Ex 12, 1-8.11-14
[2] Cfr. Rm 6, 3-11
[3] Veure la reflexió de Mauro del 7 d’abril 2023 “Divendres Sant”, publicada en aquest web
[4] Per aprofondir el tema de la por a la mort, us adrecem al llibre “Oltre la Grande Barriera“, cap. 14 “La morte”, pàgs. 261-274; Ed. Luci dell’Esodo
[5] Cfr. Rm 6, 4
[6] Cfr. Jn 14, 6
[7] Cfr. Jn 8, 12; 9, 5
[8] Cfr. Jn 16, 29-33
[9] Cfr. Is 55, 1-11
Cap a la Nova Creació 