Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
15 d’abril de 2023
(Transcripció d’àudio)
Ac 4, 13-21; Sl 117; Mc 16, 9-15
En les lectures d’aquests dies sembla que es vegi un contrast entre la primera lectura i l’Evangeli. Segons el meu parer, aquest contrast ens fa veure molt bé no només la resurrecció de Jesús sinó també la dels apòstols. Han passat de no creure a creure, han ressuscitat. Si ens mirem els tres anys de vida pública, l’amor dels apòstols envers Jesús era de veritat, era fort, però era encara un amor, nosaltres diem humà, un amor, per dir-ho potser d’una manera més justa, que passava encara pel seu propi pensament, per la seva pròpia manera de veure, d’entendre. Encara estava tot barrejat amb allò que és l’esperit del món, amb allò que és l’esperit d’una societat que ho classifica tot, fins i tot la manera d’estimar. Partia del seu pensament, dels seus coneixements; partia d’allò que a ells els semblava just. Esperaven el Messies, havia d’alliberar Israel, i miraven d’acompanyar Jesús amb el seu amor cap a allò, a ser el Salvador, humanament.
Llegiu més: I Setmana del Temps de Pasqua – dissabteDesprés de la resurrecció alguna cosa es va moure dins seu, aquell amor havia canviat, s’havia transformat. S’havia transformat i, si ens hi fixem, ja no posaven més el seu pensament al primer lloc, tampoc el seu coneixement, el seu propi jo, diria, sinó que hi han posat allò que havien sentit i havien vist. Tal com hem sentit a la primera lectura, amb franquesa van dir: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que no pas a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit”[1]. Jo, és aquí que dic: quan parlo també diem “morir a nosaltres mateixos”, això, i per mi en aquest passatge els apòstols han mort a si mateixos, al propi jo.
És fàcil que dins nostre ens preguntem: per què han necessitat tres anys? Vivien amb Ell, havien estat al seu costat, l’havien escoltat, tocat, com és que han tardat tres anys a canviar el seu pensament? Però, fixeu-vos que també nosaltres en aquest temps tenim gràcia sobre gràcia, com els apòstols: tenim l’Eucaristia, tenim els sagraments, tenim moltíssims instruments que parlen d’aquest temps, que parlen d’Ell, però també en el nostre temps, com en el temps dels apòstols, hi ha el pensament del món i aquest pensament empresona sempre el pensament de Déu.
Hem sentit els fariseus, doctors de la llei, van reconèixer que els apòstols havien fet un miracle. Els van reconèixer com aquells que estaven amb Jesús, però, en lloc d’interrogar-se i valorar-ho, en lloc de deixar actuar lliure Déu dins seu, perquè això per a ells era una altra possibilitat que Déu els donava per fer un canvi, ells el van encasellar: “Si els deixem fer, tots els creuran. Si els deixem fer, nosaltres ja no servirem més. Si els deixem fer, no és bona cosa”. Aleshores els imposen callar.
Jo dic que els apòstols són un exemple sense cap mena de dubte de santedat, de tot el que vulgueu, però si ho mirem més a fons, són precisament l’exemple del que Déu pot fer en els homes, les dones que deixen lliure l’Esperit Sant; del que pot fer Déu quan un home el cerca sincerament. Perquè aquest esclat que es va produir en ells és perquè Déu va intervenir en un cert punt. On l’home no pot, ve Ell i obre, però hi ha d’haver la disponibilitat a morir. Llavors ve la intervenció de Déu. Cap de nosaltres pot ressuscitar sense la intervenció de l’Esperit Sant. Pot canviar el pensament, pot allargar la mirada, però si ho desitja i es presenta disponible a trobar la Vida amb majúscula, la Vida el ve a trobar. Per mi, els apòstols són exemple d’això.
A l’Evangeli[2] hem vist que els costava creure Maria Magdalena, els costava creure els deixebles d’Emmaús, i després, esclata això. Van deixar tot el vell israelita i van assumir l’home nou; l’home vell mor, l’home nou neix.
Quan dic que aquest passatge passa a tots els qui ho desitgen, no dic que tot seguit s’entri en la pròpia plenitud. Després cal tot el temps de la vida, calen totes les proves, totes les diferents situacions per arribar a ser aquelles creatures que entraran a la Nova Creació. Així va ser pels apòstols. Però després de fer aquest passatge, ja no es torna enrere. Després que de veritat s’ha abraçat totalment el pensament de Déu, si ho desitja, TOT porta al bé[3] per assumir-ho completament. Ja no es torna enrere. Un mateix encara s’equivocarà, encara pecarà, continuarà caient, però ja no es torna enrere. És com si el dubte quedés fora. Aquí està la diferència entre la temptació i la prova de la qual ja n’hem parlat[4].
Aquesta pregunta que es van fer Pere i Joan: “És més just escoltar Déu, obeir Déu o els homes?”, crec que tots ens trobem davant d’aquesta pregunta, tots. Més d’una vegada a la vida. És més just escoltar els impulsos de Déu que ens parla o el raonament humà que després ens posa davant moltes raons justes, humanes però? Crec que cadascú de nosaltres ha fet aquest passatge perquè Déu parla a tothom.
En els temps que vivim nosaltres, cada vegada és més clar que qui s’esforça per respondre al que sent dins seu, a allò que Déu li demana, sovint és considerat un fanàtic. A vegades, a més a més, boig i fins i tot tots els que estan al seu voltant intenten sempre dissuadir-lo d’aquestes idees de ser tot de Déu, de voler posar Déu al primer lloc, de fer el que Déu li suscita. Convèncer-lo fent servir raons humanes, sovint fins i tot fent servir la paraula de Déu: “Imagina’t si Déu vol això, imagina’t si Déu vol allò. Imaginat si Déu volgués així”, es posa en boca de Déu.
Posant en primer lloc moltes raons humanes, fixeu-vos que era el mateix mètode que va fer servir el sanedrí quan va acusar Jesús i quan després va acusar els apòstols. Si vosaltres escolteu bé tota la Passió, no eren més que raonaments humans. No tenien res com a doctrina contra Jesús, raons humanes: va dir que destruiria aquest temple, va parlar malament d’això, va dir allò.
Si volem tenir un exemple d’aquestes raons humanes que bloquegen Déu, crec que fixar-nos en les aparicions marianes és evidentíssim. Maria Santíssima que apareix, que ve a demanar alguna cosa, que ens indica un camí i, en canvi, comença tot un raonament que vol anar a bloquejar allò que ha dit Maria, vol anar a encasellar, vol trencar, i així ho fa amb tants instruments que han parlat en aquests temps; instruments imperfectes, instruments que no han dit “santa Doctrina”, que no han anat a canviar dogmes de fe, només faltaria, però tots eliminats per raons humanes, per interessos humans.
Aleshores, em dic a mi mateix, us dic a vosaltres, no frenem els impulsos de Déu perquè qui es frena som nosaltres. Com reconèixer-los? Perquè també aquí, de seguida us diran: “I si no és de Déu, i si és un impuls que no ve de Déu?”. Jo us dic, els impulsos, quan són de Déu, són sempre per la vida, obren sempre. No són mai contra ningú. Els impulsos de Déu promouen, promouen tothom. Obre, certament, a una novetat, això sí. No els pots lligar al passat, lligar-los a alguna cosa que ja coneixes. Sovint et porten més enllà, però tu ho reconeixes dins teu perquè com a fills de Déu ho sabem el que està bé i el que és equivocat, més enllà dels raonaments humans. A qui li toqués fer un discerniment sobre els impulsos de Déu, ho hauria de fer en l’esperit i no humanament. Hauria de fer-ho, qui estigui cridat a això, dejunant, pregant, estan de genolls hores, hores, escoltant què li diu Déu i després pot judicar el que ha dit a un altre.
No es poden entendre els impulsos de Déu amb el raonament humà, sinó no serien de Déu. “Els meus pensaments no són els vostres pensaments. Els meus camins no són els vostres camins”[5]. Si us els mireu, els veritables impulsos de Déu no acusen mai ningú, ni tan sols a qui s’equivoca. Si us hi fixeu en el més subtil, no acusen tampoc Llucifer en sí. Diuen que és el Mal, però no el condemnen. Els impulsos de Déu no busquen mai els enfrontaments. Encara que després, molt sovint, qui té aquests impulsos viu enfrontaments, però no és ell que els proporciona. Són els que van contra ell, i ell tampoc reacciona contra ells. Hi passa a través, ho eleva, ho suporta, però no pot evitar dir amb franquesa el que ha vist i el que ha sentit perquè si és un impuls de Déu, no acuses qui et culpabilitza, qui t’ataca, però tu has d’anar directe.
Els impulsos de Déu volen sempre el Bé Suprem, és a dir, certament, busquen sempre les coses del cel, busquen la vida eterna, busquen valorar l’home com a fill de Déu, no tant el fet que es realitzi humanament fent grans obres, aquestes poden ser una conseqüència d’un que es realitza com a fill de Déu.
En general són sempre també molt senzilles, simplicíssimes. A qui rep aquests impulsos, li toca després a ell entrar en aquella senzillesa d’estar a punt a través de la franquesa, com ho van fer els apòstols, que amb aquella franquesa van esdevenir aquells que van desvetllar moltíssims homes, continuarem sentint-ho en els Actes dels Apòstols: dos mil, cinc mil es fan batejar. I deien paraules molt senzilles: “Ha ressuscitat”.
Aleshores, crec que també nosaltres, si volem respondre a aquests impulsos amb la nostra franquesa, senzillesa, amb la nostra fe, hem de mantenir-nos humils, serens, generosos, a través dels instruments que Déu ens ha donat, el més gran és la Santa Missa, presentar la humanitat, presentar els últims, petits, pregar pels enemics, pregar per qui ens persegueix, i anar endavant deixant Déu lliure.
I que Maria Santíssima ens guiï en aquest camí, ens ajudi a viure com va viure Ella en aquella fe, en aquell amor envers tothom i amb aquella mirada que sap veure sempre més enllà, que no s’abaixa mai a mirar les coses de la Terra, a mirar qui t’ataca, a mirar qui no creu, sinó que prova de creure per tots. Que ens beneeixi, que beneeixi tots els petits, els últims, totes aquestes situacions difícils en què es troba la Terra, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Ac 4, 19-20
[2] Cfr. Mc 16, 9-15
[3] Cfr. Rm 8, 28
[4] Veure el llibre “Riscrivere la Storia – vol. III – La Donna vestita di sole”, Parte II, cap. 3, pàg. 97; Ed. Luci dell’Esodo
[5] Cfr. Is 55, 8
Cap a la Nova Creació 