Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
22 d’abril de 2023
(Transcripció d’àudio)
Ac 6, 1-7; Sl 32 (33); Jn 6, 16-21
A l’Evangeli d’aquest dissabte sentim l’episodi del mar encrespat, de la barca sacsejada, de Jesús que va caminant sobre l’aigua. Aquesta barca, si us en recordeu, apareix també al somni de Sant Joan Bosco que veia aquesta barca sacsejada referint-se a l’Església, i l’única cosa que podia calmar aquella barca de la tempesta, del mar, era l’Eucaristia i la Mare de Déu, eren les dues úniques columnes que mantenien segura l’Església.
Llegiu més: II Setmana del Temps de Pasqua – dissabtePerò, més enllà d’això, jo pensava que, escoltant aquest Evangeli, cada un de nosaltres, en la pròpia vida, pot veure aquesta barca, la seva vida és aquesta barca, perquè cada un de nosaltres té un camí a fer al llarg de la seva pròpia vida, un camí que el porta cap a l’eternitat; un trajecte, un mar a recórrer que té com a punt d’arribada la vida eterna, la veritable vida. A tots nosaltres, ens correspon, a cada un de tots nosaltres, seguir el camí bo, la justa direcció i l’única manera de fer-ho és posant Jesús al centre. L’única manera de fer-ho és prenent-lo realment en la nostra vida, no com un passatger qualsevol: com Aquell que la condueix.
Sé que són paraules que diem, repetim, però són la base d’aquella senzillesa que fa viure la vida d’una manera o d’una altra. Jesús al centre, “Cerqueu allò que és del cel”[1], saber que estem en aquest trajecte, saber que el mar està encrespat, que bufa un vent fort, i aquest és l’esperit del món, i que només Jesús ràpidament et porta en la bona direcció. Quan puja Jesús, la barca arriba de seguida al seu destí, tot es calma, i així és en la nostra vida, a cada problema, a cada situació, quan poseu Jesús tot es clama, tot es resol, tot veu la solució, sigui el que sigui.
Si volem veure-ho de manera més àmplia, sabem que Jesús està aquí, és present[2]. Sabem que la seva Església, la nostra Església, l’Església de Jesucrist de l’univers és la seva, la guia Ell, ho fa a través dels seus instruments, però la guia Ell. Aleshores, la feina de cada un de nosaltres, de cada home, és només allò de deixar-lo fer, de seguir-lo. Els passos, fixeu-vos que són sempre aquests i demano disculpes d’entrada si em repeteixo, però acollir el seu perdó, perdó que Ell ens ha dit: “El meu perdó és resurrecció i vida”[3], perdó que ens dona contínuament, perdó que Ell no pot fer altra cosa que donar-nos-el. Què més pot fer? Depèn de nosaltres acollir-lo.
Aleshores, sentir-se perdonat, alegrar-se d’aquest perdó! Disculpeu que ho digui, però no és dona per descomptat ni això: esclata en mi la joia de saber que soc perdonat, perquè, si encara estic una mica replegat en mi mateix, vol dir que no l’he acollit plenament aquest perdó. Si encara em queda una mica l’amargor: “Però potser, però, m’he equivocat…” T’ha perdonat, ha d’esclatar la joia. Quan esclata aquesta joia comença el camí cap a conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat: la vida eterna és conèixer el Pare[4]. Però el primer pas és acollir aquest perdó, perquè és aquest perdó el que dona pas a les lleis de l’esperit, que comença a trencar el nostre orgull, comença a trencar el nostre jo que voldria ser més del que és, la nostra humanitat que voldria de totes maneres dir la seva. Comença a fer-te entendre que ets creatura, però estimada pel Creador. És el perdó el primer pas, acollit. Si parteixes d’aquí, pots fer d’aquest perdó les bases de la teva vida. També això és un senyal: si jo no aconsegueixo tenir com a base aquest perdó, la meva vida no assumirà el camí de l’Evangeli, perquè la vida de l’Evangeli està arrelada aquí. La salvació està arrelada aquí: el Pare que envia el Fill, el Fill a pagar per tots nosaltres.
Per això, qui no acull el Fill no té la vida eterna, però acollir el Fill vol dir acollir el perdó, no és acollir la seva potència. Això són les conseqüències, però inicialment és el perdó. Si, en canvi, l’acullo amb aquelles bases, què passa? Em perdono, perdono sempre, perdono tothom. Com puc no perdonar, si em sento perdonat? És una esquizofrènia. Cada vegada que no puc perdonar, en el fons és que no em sento perdonat, perquè altrament és automàtic: en la mesura que rebo em surt de seguida el perdó. És la força de Déu que em fa donar el perdó. L’home no sap perdonar, però, si acull el perdó, rep la gràcia de perdonar. És la conseqüència. El pas següent: dones gràcies, dones gràcies a Déu de tot. S’inicia la vida dins teu. El seu perdó és resurrecció i vida, comença la resurrecció.
I aleshores, un que és ressuscitat, què fa? Agraeix. Comença a veure el món amb uns altres ulls. En comptes de veure sempre allò que no va, ho veu tot d’una manera diferent: “Et dono gràcies”. També el fet de quedar-se en l’Eucaristia, Jesús, si us hi fixeu, comença amb: “Et dono gràcies, oh Pare”, pren el pa i diu, pronuncia la benedicció, agraeix[5], sabent que després serà Ell aquell Anyell Immolat. I així passa amb qui posa la seva vida en el perdó rebut, dona gràcies. “Doneu gràcies de tot en tota ocasió. Estigueu sempre contents: perquè aquesta és la voluntat de Déu en Jesucrist”[6].
És una dinàmica de la llei que es posa en marxa, perquè, el perdó, què fa? El perdó t’allibera, t’allibera de tota por, perquè Llucifer ens té atrapats amb la por a la mort[7], però aquesta por prové precisament del pecat original, del no saber que Déu t’ha perdonat, d’aquell record de saber que has fet alguna cosa que no va envers Déu, que has fet alguna cosa que no va contra la vida, que no ets correcte amb Déu i tampoc envers el pròxim. Et genera por, el pecat genera por. El perdó genera la vida i allunya la por. Per tant, allunya tota preocupació, perquè saps que ningú et pot prendre aquell perdó, ni la mort ni la vida, ni el dolor, ni les tribulacions, res ni ningú pot prendre’t l’amor de Déu[8], el perdó.
Aleshores, enteneu que el recorregut per conèixer el Pare i Aquell que el Pare ha enviat partint d’aquí, esdevé quelcom viu, ràpid, entres en un vòrtex, continu, i totes les dinàmiques de la vida promouen aquell vòrtex. No són les situacions si van bé, si van malament. TOT porta al bé[9] per aquells que acullen aquest perdó i des d’aquest perdó estimen Déu. Tot, tot esdevé vida. Ja no hi ha una vida afortunada, una vida desafortunada, la vida és vida i no l’atura ningú i venç sempre.
Quin altre camí ens ha donat, quina altra ajuda ens ha donat per viure així? Ens ha donat l’Eucaristia, el do més gran, se’ns ha donat Ell mateix contínuament: Ell que contínuament entra dins teu, assumeix la teva condició humana i l’eleva al cel. T’ha donat tots els sagraments, t’ha donat Maria Santíssima, t’ha donat, hem de dir-ho, totes les indicacions que tenim, tots els nostres llibres. Aleshores, la vida que vol conèixer el Pare té els instruments per fer-ho: la pregària, repeteixo els sagraments, però també la lectura dels nostres llibres. Tot et porta a conèixer el Pare. Però la potència d’aquest coneixement parteix sempre d’allà: em sento perdonat, estimat i sento que això és un do, tot això que tinc és un do per arribar a conèixer-lo. O em tallo les ales tot sol, giro entorn de mi mateix, miro de salvar-me sol, decideixo jo la meva penitència per allò que he fet i, per tant, em prohibeixo això, em prohibeixo allò.
El pas de després és sempre el d’entrar a contemplar en la fe com Déu transforma el mal en bé, com Déu pot governar també aquest món embogit, allunyat de Déu; com Déu condueix endavant la història, condueix també Llucifer -ha de fer el que Déu diu. També ell és utilitzat per Déu, TOT. Contemplar aquest amor que governa l’Univers, em governa a mi. Ho veig en mi, ho veig en tot l’Univers. Aleshores, aquest és aquell TRANSFORMAR EL PENSAMENT que sovint diem, això és morir a si mateix i deixar-se transformar.
El fruit de tot això són els dons de l’Esperit Sant, perquè en la mesura que el meu pensament es transforma, entra cada vegada més en les lleis de l’esperit, cada vegada serà més lliure l’acció de l’Esperit Sant en mi i, per tant, hi haurà els fruits de l’Esperit Sant: pau, joia, benvolença[10]. Començaré a veure amb els ulls de Déu, aleshores en els germans veuré el bé, veuré la bellesa, no veuré el límit, o, si el veig, el veig amb els ulls de Déu. Començaré a mirar la Creació com un do de Déu i serà un lloar aquelles alegries senzilles de Sant Francesc que s’aturava a contemplar un rierol, una flor. No és poesia, és l’acció de l’Esperit Sant.
Aleshores, veieu que quan diem que estem en temps extraordinaris, temps extraordinaris perquè han augmentat les gràcies, però quines gràcies? Els carismes? No! Les gràcies de saber acollir des de dins nostre aquesta presència viva de Jesús que guia la història i ho fa partint del seu perdó.
Prego a Maria Santíssima que ens ajudi a reconèixer dins nostre aquest amor. Li demano que trenqui totes les barreres que posem davant d’aquest amor, tot sentiment de culpa, que aquest amor realment il·lumini tot el nostre interior i ens ompli de la joia de ser fills de Déu, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Col 3, 1-2
[2] Fa referència a la VINGUDA INTERMÈDIA de Jesucrist a la Terra de la que ens en parla Maria Santíssima la primera vegada en el missatge del 7 de desembre 2020 “El temps messiànic”, publicat al llibre “Verso la Nuova Creazione – vol. VII, anno 2020”, pàg. 135; Ed. Luci dell’Esodo, en italià; i en català en aquest web
[3] Cfr. Missatge de Jesús del 2 d’agost de 2016 “Il mio perdono è risurrezione vita”, publicat en italià en aquest web (veure versiò italià) el 22 d’octubre de 2020.
[4] Cfr. Jn 17, 3
[5] Cfr. Mt 26, 26-28; Mc 14, 22-23; Lc 22, 17-19
[6] Cfr. 1Te 5, 16.18
[7] Per aprofundir sobre aquest tema us adrecem al llibre “Oltre la Grande Barriera“, cap. 14 “La morte”, pàgs. 261-274; Ed. Luci dell’Esodo
[8] Cfr. Rm 8, 38-39
[9] Cfr. Rm 8, 28
[10] Cfr. Ga 5, 22
Cap a la Nova Creació 