Església de Jesucrist de l’Univers
A càrrec de Mauro
11 de novembre de 2023
(Transcripció d’àudio)
Rm 16, 3-9.16.22-27; Sl 144; Lc 16, 9-15
Sant Pau acaba la Carta als Romans amb salutacions i, a través d’aquestes salutacions, ens revela moltíssims sants, apòstols, que no estan entre aquells que coneixem, entre els més famosos, però que, tal com diu també Sant Pau: “Eren apòstols abans que jo, eren en Crist abans que jo”.
Amb aquestes salutacions i amb aquesta miranda, una de les coses que es nota és aquella que se sap: en Déu no hi ha primers i darrers[1]. En Déu no és qüestió de com nosaltres jutgem un sant, més gran, més petit, és sempre un judici humà, una mirada humana. En Déu cada un que acull el Senyor, acull el seu Esperit, acull el Crist, té la plenitud i no hi ha primer i últim. Hi ha diferents serveis per gràcies diferents, però tots són sants de la mateixa manera.
Llegiu més: XXXI Setmana del Temps OrdinariLa primera cosa que em ve de dir-vos respecte a això, que hem dit moltes vegades, és: mireu de viure la comunió universal amb els sants, amb els germans fidels, amb els àngels, d’una manera concreta; o sigui, parlar-nos amb ells, preguntar, intercanviar. I precisament el fet que hi hagi també sants que no són al calendari, que no són coneguts, ens porta a dir que hi ha sants de tota mena, de tots els àmbits. Hi ha agricultors, hi ha paletes, hi ha electricistes, hi ha enginyers… i amb tots ells podem buscar ser ajudats, il·luminats per saber comprendre la realitat segons el pensament de Déu. El passatge és aquest. Perquè nosaltres demanem ajuda perquè passi el que pensem nosaltres. Això continua sent un nivell de judici segons l’esperit del món. Però, si entrem en una comunió amb ells amb la voluntat sincera de conèixer aquella situació per la qual tenim necessitat de la seva ajuda segons el pensament de Déu, no faltarà l’ajuda i arribarà de forma concreta i immediata.
L’altra cosa que em ve de dir, relacionada també amb l’Evangeli, és que aquestes persones que Sant Pau saluda en totes les seves cartes, són la primera Església, són aquells que, acollint el Crist han intuït, entès que és la veritable vida i de seguida s’han posat a disposició, al servei, per viure segons l’esperit de Déu i no segons el món. Quan pensem: “Ho van deixar tot, ho van donar tot als apòstols”, oi?, als Fets dels Apòstols[2], “van deixar…, es van posar al servei de l’evangelització”, ens pot semblar una cosa com quelcom que només els era demanat a ells. Però, si ens hi fixem, és precisament el passatge profund d’una persona que entén què és ser cristià. Ja no té res a veure amb l’esperit del món, “No pots servir a Déu i el diner alhora”[3]. El diner és el món.
Crec que tenim una gran contradicció dins nostre: som creats a imatge i semblança de Déu. Som fills de Déu, tenim la possibilitat de ser semblants a Ell, de fer les coses que fa Ell, de viure en el seu pensament, de ser una sola cosa amb Ell (la comunió ho expressa), en tenim la possibilitat i ho som. Maria Santíssima, l’única, però com a creatura ha entrat en la Santíssima Trinitat, de fet, l’única. Però també Sant Josep, i no és l’únic, o sigui, també nosaltres. A través d’Ella, diu Sant Josep: “També jo, en certa manera, també hi he entrat”. Sabem que després de la mort tothom, inclús els sants que coneixem, ja no raonen com raonaven aquí -ho diuen ells, oi?: “No em mireu com era…”.
Així, amb totes aquestes possibilitats, amb totes aquestes potencialitats que tenim, i ens veiem reduïts a allò que som: incapaços de fer el bé, fem el mal que no volem. Aquí es troba aquell passatge que crec que els primers cristians van comprendre, i que nosaltres també ho sabem: amb el pecat original, d’alguna manera nosaltres hem… no d’alguna manera: hem caigut en una situació que no estava prevista per a nosaltres, no ho estava. Estàvem previstos per viure com a fills de Déu i encara ho estem. El Crist, Jesucrist, va assumir la nostra naturalesa humana precisament per tornar a fer el pas de passar d’aquesta caiguda a ser fills de Déu. És en aquest punt que hem de trobar els germans fidels. Però, la transformació del pensament parteix també concretament de deixar de mesurar fins i tot la relació amb Déu, el camí de santedat, el que hauríem de fer sempre segons el pensament del món. Espero que s’entengui el que vull dir.
Si us hi fixeu, nosaltres encara mesurem fins i tot el camí personal cap a Déu, amb el pensament del món. Estan tan dins nostre, certs conceptes, certes religiositats… I, en canvi, aquí tot és nou. Inclús quan diem: “He de renunciar a tot”, si us hi fixeu, continua sent una expressió del món. No he de renunciar a res. Si em confio a Déu, Déu em treu tot allò que em fa mal: això és tot. Em vol portar cap a una vida nova on tot és nou. És això el que han mirat de fer els primers cristians.
Fixeu-vos que l’Evangeli continua dient això una i altra vegada, eh. Quan diu: “Guanyeu-vos amics a costa del diner”, què vol dir? “Que us acullin, quan s’acabin les riqueses, a les estances eternes”[4], “No serviu a Déu i als diners”. No són les riqueses dels diners, eh, són les riqueses d’aquest món, del pensament d’aquest món, i, per tant, Ell diu: “Tot allò que és del món -que hi sou, ho he entès- feu-ho servir per al bé, feu-ho servir per Déu. No feu servir Déu per viure en el món, feu al contrari”. L’Evangeli, a mi em diu això.
Tornem sempre al mateix lloc: deixar-se transformar, reconèixer, i ho hem de fer, que nosaltres hem vingut a la Terra només per un motiu: hem patit el pecat original, venim a la Terra perquè se’ns dona la possibilitat d’escollir voler tornar a allò que érem al principi: fills de Déu. Hem vingut NOMÉS PER AIXÒ. Tota la resta no serveix per res més que per realitzar això. És només això. I aquest temps tindrà un final. Estem a la fi dels temps perquè ha estat donat aquest temps, és una gràcia, i quina gràcia!, la gràcia de poder tornar. Jesucrist, Fill de Déu, s’ha immolat per aquesta gràcia, per obtenir-la, però per tornar al que érem. És inútil agafar-nos a aquesta Terra i a tot el que és de la Terra.
Torno a llegir les paraules de Sant Pau, encara que en aquest context les sabeu de memòria, però us les llegeixo igualment: “Us exhorto, germans, a oferir-vos vosaltres mateixos a Déu en sacrifici vivent, dedicat a Ell, agradable a Ell. Aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu a la mentalitat d’aquest món, deixeu-vos transformar per Déu amb una transformació completa de la vostra ment. Així sereu capaços de comprendre quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a Ell i perfecte”.[5]
Ja sé que sabem aquestes paraules, però si us hi fixeu, són d’una grandesa… Ens convida a entrar en la consciència que la nostra vida pertany a Déu; no perquè hagim de renunciar a viure, sinó perquè tenim necessitat de rebre de Déu una vida que es renovi, una vida transfigurada. Per això ens hem d’oferir com a sacrifici vivent. Si ens ho mirem dient: “M’ofereixo com a sacrifici per això, per allò”, encara és segons el nostre concepte. Ens oferim per rebre una vida nova, transformada, que serà un do per als altres germans, que serà un do per a tots aquells que estan relacionats amb mi d’alguna manera.
Fixeu-vos que és l’únic camí per viure la fe, és el camí d’Abraham quan va oferir Isaac[6], eh. Aquí no hi ha lògica humana, ho enteneu? Us desafio a trobar una lògica, no n’hi ha, humanament no té sentit, no té sentit. Té sentit només en la fe. Per què has d’oferir el fill? Per què has d’oferir la vida? “Qui estima la pròpia vida la perdrà”[7], per què? Perquè aquesta vida ENS FA MAL, si no és oferta, sinó no té sentit.
Segueix Sant Pau: “Vull dir, germans, que el temps s’acaba. Per això, d’ara endavant, els qui estan casats, que visquin com si no ho estiguessin, aquells qui ploren, com si no estiguessin tristos, aquells que estan contents, com si aquella alegria no hi fos, aquells que compren, com si no tinguessin res; els qui treuen beneficis dels béns d’aquest món, com si no en traguessin res. Perquè aquest món, tal com és, no durarà sempre”[8]. Què ens diu amb aquestes paraules, sinó el que estem intentant dir? Que el món -estiguis casat, no estiguis casat, compris, no compris- no compta, aquest món passa. Hi estàs, viu-lo, però viu-lo en la fe del Fill de Déu, no per realitzar-te en aquest món, per realitzar-te en el pensament de Déu.
Crec que els cristians s’han aigualit, han perdut aquests fonaments, i aleshores ha guanyat força la religiositat, han guanyat l’espai el sentiment, les emocions, tot a nivell de l’ànima, per fer servir un terme que utilitzem nosaltres, han anat desapareixent l’Esperit i les lleis de l’Esperit. I ara ens semblen coses per a gegants, mentre que en realitat “Sigueu sants com és sant el vostre Pare”[9]. Sant Pau ho demanava a tothom, perquè tot aquell grup era així. Si us hi fixeu, en aquesta carta, a les salutacions, sembla que ens descrigui també una mica a nosaltres, eh. Hi havia punts llum, es retrobaven en aquelles cases, hi havia esglésies domèstiques, hi havia grups de persones. Hi havia el que hem de fer nosaltres. I ell passava per aquests llocs i naixia un sacerdot, naixia el pastor, imposava les mans. És això el que hauríem de viure també nosaltres. És cert que si des de llavors haguessin continuat vivint així, no hi hauria mil milions de batejats, sinó mil milions de cristians.
No significa descuidar els propis deures, significa desitjar que el nostre esperit s’uneixi a l’Esperit Sant per no ser condicionat per les coses terrenes, per tot allò que és corruptible. La dificultat està aquí, és aquí que Sant Pau diu: “Faig allò que no voldria, i no aconsegueixo fer el que voldria”[10]. Això sempre ho experimentarem, però hem de tenir a la base allò que estic intentant dir. I després experimentarem el nostre límit, la nostra debilitat i, quan ens adonarem d’aquella debilitat admetent-la, que bonic. “És quan soc feble que soc fort. Per això em gloriaré de les meves febleses”[11], però partint d’allà. Si, en canvi, parteixes segons l’esperit del món, les febleses les has d’amagar, els errors els has de justificar, t’has de mantenir dempeus tot sol, i això és difícil.
Espero i crec que com Església de Jesucrist, com aquest grupet que som, ara hem de viure conscients d’aquest passatge, que la vida és “Cerqueu allò que és de dalt”[12] en el veritable sentit, i crec que serà una d’aquelles coses que ens faran fer el salt per trobar-nos també físicament amb els germans fidels, perquè ara ja no es tracta de conceptes. En els conceptes ja hi som, hi som nosaltres i hi són ells, ara es tracta de coses concretes.
Però, si els germans fidels, com he sentit dir i com he dit moltes vegades, els volem trobar només perquè ens ajudin a viure bé aquí, no els trobarem mai. Que ens ajudin a comprendre cada vegada més profundament el pensament de Crist, això sí; a comprendre què vol Crist, això sí; però viure aquí serà sempre difícil, perquè és així, però és una dificultat que s’ofereix amb joia. “Uneixo amb alegria els meus sofriments als patiments de Crist”[13]. Non hi ha res més, cap altre camí. Fora d’aquest camí hi ha l’esperit del món, i per això busquen la pau amb la política, amb els compromisos. I desitjo que s’aturin les guerres, per l’amor del cel!, però sé que no passarà sense Jesucrist, el Senyor, Rei de la Pau. Encara que s’aturin un moment, s’organitzaran per fer-ho millor d’aquí a uns anys.
Encomano a Maria el nostre desig de viure aquest camí, d’estar veritablement en el seu pensament, en el seu Cor, i a través del seu Cor, ser instruïts i formats per viure la comunió amb tota l’Església i a viure immersos en el pensament de Crist, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
[1] Cfr. Mt 19, 23-30; Mt 20, 1-16; Mc 10, 28-31; Lc 13, 22-30
[2] Cfr. Ac 4, 32-37
[3] Cfr. Lc 16, 13
[4] Cfr. Lc 16, 9
[5] Cfr. Rm 12, 1-2
[6] Cfr. Gn 22, 1-18
[7] Cfr. Jn 12, 25
[8] Cfr. 1 Co 7, 29-31
[9] Cfr. Lv 19, 2
[10] Cfr. Rm 7, 15
[11] Cfr. 2 Co 12, 9-10
[12] Cfr. Col 3, 1
[13] Cfr. Col 1, 24
Església de Jesucrist de l'Univers 