A càrrec de Stefania Caterina i Pare Tomislav Vlasic

22 de juny de 2019

(Transcripció d’àudio)

 Pare Tomislav: Estimats germans, estimades germanes, en aquesta reflexió desitjo enllaçar dues Solemnitats per nosaltres, en les quals creiem: la Solemnitat del Santíssim Cos de Crist i la seva Sang Preciosíssima i les aparicions de la Mare de Déu a Medjugorje, l’aniversari que cau el 25 de juny. Hi ha una relació entre aquestes festes: desitgem donar la nostra vida, la nostra existència al Senyor nostre Jesucrist com l’ha donat Maria Santíssima per ser la vida encarnada en nosaltres, viscuda en les nostres celebracions eucarístiques i, al mateix temps, que esdevinguem Eucaristia vivent.

El tema de la meva reflexió és L’Església que baixa del cel. El sentit és aquest: que en totes les celebracions que celebrem aquest any hi participa de manera especial tot l’univers, nosaltres expressem el nostre desig d’acollir allò que surt del Cor del Bon Pastor, que ve de Déu Tri i U, i desitgem participar de la gràcia que baixa del cel.

 Avui es parla del temps de la depressió de la humanitat, econòmica, financera, sense futur, es parla també sobre com Déu no respon en aquest temps i no és veritat, i nosaltres volem descobrir que respon i que vol respondre. Hem parlat de la potència trinitària que vol expressar-se en nosaltres i vol que nosaltres participem en aquesta acció imparable de Déu en aquest temps.

Al llibre L’univers i els seus habitants[1], part IV, capítol 2, La multiforme gràcia de Déu, l’Esperit Sant diu: “La intervenció de Déu en la història humana no es va acabar amb la vinguda de Jesucrist. Al contrari, després de l’ascensió de Jesús al cel, les intervencions de Déu van ser moltes i de gran abast”. Déu desitja involucrar-nos a nosaltres i nosaltres disposem-nos a acollir les gràcies d’aquestes festes, les gràcies que són per aquest temps, en l’espai en el qual ens trobem nosaltres. Escoltem a les pàgines 248-249.

“L’acció de Déu té molts matisos; és multiforme com la gràcia, que és el motor de tota acció divina. Déu actua per mitjà de la gràcia. Què és la gràcia? És la potència que flueix ininterrompudament del pensament diví, que sempre està orientat al bé perquè Déu és el Bé Suprem. Cada pensament de Déu té en ell mateix la potència de transformar-se en acció; aquesta potència és la gràcia. Déu podria doncs, fer tota cosa per ell mateix, sense necessitat de les criatures; però precisament aquí està la grandesa de l’amor diví: Déu ha establert que les seves criatures més nobles, és a dir els àngels i els homes, participin plenament a la seva acció. I perquè això passi, Déu omple les seves criatures de la gràcia, és a dir, de la potència necessària per a la realització dels seus plans; és com si Déu transferís la seva potència en cada un de vosaltres, per tal que pugueu portar a compliment la vostra missió, a través de la qual es compleixen els seus designis”.

En aquest punt, en nosaltres ha de néixer un agraïment perquè Déu compta amb nosaltres i, al mateix temps, una relació amb Aquell que pensa contínuament en nosaltres de manera amorosa, harmoniosa per promoure el nostre creixement, per aconseguir la nostra identitat i per promoure i portar a compliment la nostra missió. És molt important comprendre com per nosaltres és importantíssim estar en aquest pensament: que Déu ens estima i que nosaltres l’estimem i desitgem estar cada vegada més oberts a aquest amor.

 “Per part d’ells, homes i àngels, han d’acollir la gràcia. Com? Aquí entra en joc l’acció trinitària mitjançant un procés en el què estan involucrades les Tres persones de la Santíssima Trinitat. El pensament diví neix en la perfecta harmonia de les Tres Persones divines: es pot dir que el pensament diví és tri i u com ho és Déu mateix. D’aquest pensament en brolla la potència trinitària, és a dir, la gràcia per mitjà de la qual Déu porta a terme la seva voluntat”.

 Aquesta acció trinitària, harmoniosa, és el fonament de la comunió de les criatures. És la base perquè la nostra vida esdevingui harmoniosa, la nostra fe sigui harmoniosa, la nostra espiritualitat sigui harmoniosa i que comuniqui aquesta potència harmoniosa que ve de Déu Tri i U.

Hem parlat moltes vegades que el pensament humà està fragmentat. El pensament de Déu no està fragmentat, no té res de corrupte, és uniforme i al mateix temps assumeix tantes formes com éssers hi ha a l’univers i les governa a través de les Lleis perfectes. Per altra banda, per part nostra, per part de l’home, hi ha d’haver una resposta acollidora. Escoltem.

“En aquest punt entra en joc la criatura. Agafem per exemple un home a qui Déu ha pensat confiar-li una missió determinada. L’Esperit Sant, el Santificador, actua en l’esperit d’aquell home perquè pugui conèixer, comprendre i acollir la voluntat de Déu. L’home ha de respondre: ha d’acollir a Déu i donar-se a ell, permetent-li actuar, és a dir, ha de santificar-se; només així podrà comprendre el que Déu li demana. Si això passa així, l’Esperit Sant condueix l’home a Jesucrist i li revela l’acció del Fill de Déu, el Redemptor, que és en primer lloc la de purificar l’home del pecat i guarir-lo en el més profund”.

 Aquest procés és molt profund i fonamental per progressar en la nostra elevació. L’Esperit Sant actua incessantment en favor de l’home, naturalment en l’home que s’obre, que acull, i en l’íntim del nostre esperit, ell ens fa conèixer, comprendre i poder acollir, reforça la nostra voluntat. Per part nostra ha d’haver-hi la resposta, acollir, com va ser en Maria Santíssima. L’acolliment consisteix en donar-se a Déu, donar-se a l’altre com Déu es dóna a l’altre, es dóna sense límits. I per part nostra cal una donació sense límits perquè Aquell que ens ha creat, redimit, santificat, pugui modelar-nos, portar-nos a la plenitud.

L’Esperit Sant fa servir la paraula: l’home ha de santificar-se. Què vol dir? “Sigueu sants perquè jo sóc sant”[2], diu el Senyor a l’Antic Testament. Déu és l’únic sant perquè és perfecte. Donar-se a Ell és decidir viure per Ell, amb Ell, per la seva glòria; ser un amor intercanviat, un amor estimat. Consagrar-se a Déu vol dir posar-lo al primer lloc amb el desig de tenir la vida plena de Déu dintre nostre.

 El terme “consagrar-se”, en la majoria dels casos, entre els cristians, s’entén com una consagració a un servei, a una obra. Molts cristians tenen por de dir: “Jo em consagro, jo seré sant, vull ser sant”. Mirem endavant, però és molt important entendre que aquesta nostra disponibilitat de dir sí a Déu, al seu amor amb confiança, amb fe, i deixar-li a Ell les mans lliures, ens fa lliures per dintre, aleshores l’Esperit Sant ens adreça cap a Jesucrist i ens fa comprendre l’obra de Jesucrist. La primera obra, tal com hem sentit, és, en primer lloc, la de purificar l’home del pecat i guarir-lo en el més profund. La vida espiritual esdevé la vida ressuscitada si nosaltres permetem a Jesucrist que ens guareixi, si les nostres celebracions són un camí en el qual deixem que Ell ens guareixi a tots nivells, de l’ànima i del cos, perquè estem previstos ressuscitats per entrar transformats a la creació nova.

Sense aquesta obertura a l’Esperit Sant que actua en el nostre íntim més enllà de la lògica humana, més enllà dels esquemes humans, nosaltres no podem acollir l’acció de Crist que ofereix la vida per nosaltres per redimir-nos. I aquest és el punt més important en l’Eucaristia. Sense viure aquesta obertura nosaltres quedem pobres encara que Jesús se sacrifiqui per nosaltres per portar-nos al Pare.

“Després Jesús, com a Sacerdot Suprem, ofereix l’home al Pare perquè el Pare, el Creador, doni a l’home l’abundància de la vida. En aquest punt, l’home rep la gràcia que deriva del pensament i de l’acció de la Santíssima Trinitat i ja pot actuar amb tota la potència per realitzar el voler de Déu”.

Aleshores, en aquest pas amb Jesús que s’ha ofert per nosaltres i ens ofereix a nosaltres juntament amb ell, ens porta al Pare, davalla la plenitud de la vida. I, com diu el text “En aquest punt, l’home rep la gràcia que deriva del pensament i de l’acció de la Santíssima Trinitat i ja pot actuar amb tota la potència per realitzar el voler de Déu”. El Passatge pasqual, el passatge que nosaltres vivim en l’Eucaristia, si és entès en aquest sentit, ens porta a una llibertat total i no hi ha cap teràpia que pugui erradicar de dins nostre el mal sinó el Sacrifici de Crist i la nostra participació en el Sacrifici de Crist, si la nostra part és una resposta amorosa, lliure, a participar en aquesta elevació.

Seguint aquest text, se’ns explica que els àngels coneixen immediatament la voluntat de Déu i immediatament posen en pràctica la voluntat de Déu. Sabeu que Déu pensa i al mateix temps fa, porta a compliment, per això els esperits purs, fidels a Déu, perceben i fan, utilitzen tota la potència de Déu per part d’ells. Semblantment, en comunió amb ells, actuen els germans fidels. L’home de la Terra difícilment aconsegueix superar una barrera. La barrera més gran en l’home després del pecat original s’explica en això: és la por de Déu. Aquí no es tracta de la por en sentit genèric, i tampoc es tracta de la fe en Déu de forma genèrica. La major part dels homes creuen de forma genèrica en Déu però aquí parlem d’un pas concret de la donació a Déu, de la capacitat d’acollir aquell amor que allibera de la por. En l’amor pur dues persones que s’estimen, s’alliberen interiorment. En la relació amb Déu que ens dóna un amor pur, sublim, un amor harmoniós, perfecte, l’home s’allibera de la por de Déu en el seu profund i aquí l’home ressuscita, passa de l’esclavitud interior, de les culpabilitzacions, de les desconfiances, va més enllà, i s’eleva amb Crist.

 Si l’home no supera aquesta por dintre seu, construeix dintre seu una voluntat pròpia sobre què és bo, què no és bo. Això és la racionalitat que parteix sempre de l’egoisme, de l’egocentrisme. Quan fem servir aquestes dues paraules egoisme, egocentrisme, en un cert sentit l’egocentrisme és una immaduresa, un replegament sobre un mateix, però tots dos són perillosos. També en l’egocentrisme, l’home no creix, no es desenvolupa, no avança, és lent, és esclau d’ell mateix. En l’egoisme, diguem, hi ha malícia, la consciència de la maldat, la corrupció, però en l’egocentrisme hi ha també una fe immadura que genera diverses patologies religioses. El Senyor ens vol madurs, crescuts, plens, persones que assoleixen la seva identitat i la seva missió. Aquest és el pas, molt important per nosaltres, que en aquests temps vivim l’acció de Déu Tri i U, una potència trinitària.

En aquest punt hem de ser conscients de la nostra celebració que és amb tots els fills de Déu de tot l’univers, amb els Arcàngels que veuen i passen, posen en pràctica, amb els germans fidels que ràpidament comprenen i posen en pràctica, s’orienten cap a les Lleis de l’Esperit pur.

Aquí la nostra consciència s’orienta també cap a la Mare de Déu que és un ser perfecte, en sintonia amb la Santíssima Trinitat. Es manté sempre criatura però en aquella criatura hi ha la perfecció de la vida i Ella s’ha aparegut, ha estat amb nosaltres, està amb nosaltres i vol comunicar-nos aquesta perfecció, vol generar-nos. Aleshores, en aquest context de la comunió universal del Cos místic de Crist amb nosaltres, i nosaltres amb tot el Cos místic de Crist, nosaltres podem superar el nostre límit, podem superar les nostres pors, els nostres bloquejos i podem ser aquella Església que baixa de cel, que esclata i es comunica als altres. No és una Església nova sinó que és l’Església de Jesucrist que brolla del seu costat.

Tal com dic sovint, l’Església de la Terra defineix la seva identitat i la seva missió en l’Eucaristia i en l’acció de la Santíssima Trinitat. Nosaltres ara parlem de la nostra disponibilitat per acollir les gràcies d’aquest temps, les gràcies que passen a través de les criatures sublims, Arcàngels, àngels, germans fidels, sants, tots aquells que estan en Crist, i nosaltres som part d’aquesta Església i volem acollir en les nostres celebracions aquesta acció divina en l’Eucaristia, i volem transmetre-ho als altres.

Sant Pau, a la primera carta als Corintis, en el text litúrgic[3] diu: «Jo he rebut del Senyor allò que us he transmès: el Senyor Jesús, la nit en què havia de ser traït prengué el pa, i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué: “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial”». El meu memorial, amb tota l’Església de l’univers i cadascun de nosaltres decidit a estar obert al Crist per aquest passatge que ens condueix a la transformació i ens porta a la creació nova en l’escolta interior, on l’Esperit Sant ens explica aquests temps, explica en la nostra originalitat i ens fa comprendre a cada un de nosaltres, si està obert, el designi de Déu, la voluntat de Déu, i ens confia a Jesucrist.

 Així aquí, en aquesta celebració, la nostra donació a Déu, l’oferta a Jesucrist a través del Cor Immaculat de Maria, ha de ser una bandera en la qual hi ha impresa la Llei de l’acció de Déu Tri i U en nosaltres i en favor de tota la humanitat. I som persones que hem escollit viure en aquest temps, acollir aquesta acció i manifestar-la als altres. Aquesta és l’Església que baixa del cel.

I us beneeixo perquè cada un de vosaltres participi en aquesta Església amb el compromís interior obrint-se a l’Esperit Sant, al Salvador de l’univers Jesucrist, per mitjà de Maria Santíssima, Mare, al Pare que ens espera i ens atreu com ha atret Jesucrist en la potència de l’Esperit Sant. Jo us beneeixo perquè continueu construint aquesta comunió amb l’Església de tot l’univers, l’única Església, indivisible, com Déu Tri i U no es divideix mai, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

[1] Cfr. Riscrivere la storia – vol.II – L’Universo e i suoi abitanti, edicions Luci dell’Esodo. Versió original en italià.

[2] Cfr. Lv 11, 44

[3] 1 Cor 11, 23-26